• Author / Uploaded
• Penjing Thapa

Citation preview

1 1 2 3 4 5 6

7 8

FILOSOFIA 1r BATXILLERAT

9 10 11 12 13 14

CURS 2015-2016

15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 2

IES CTEIB

3ÍNDEX 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82

Sobre l’autor

Ferran Carreras és Doctor en Pedagogia, Llicenciat en Filosofia, Llicenciat en Psicologia i Diplomat en Mestre especialista en Ciències Socials per la Universitat de les Illes Balears. A més, és Titulat en Cicle Formatiu de Grau Superior en Administració i Gestió. És professor des de l’any 1993, impartint docència a Primària, a Secundària, i com a becari de doctorat a Universitats d’Argentina, Xile i Paraguai entre 1996 i 1999. Professor associat a la Facultat d’Educació de la UIB des de l’any 1997 fins al 2006, ha rebut els premis Infància i Prevenció (1996), de la Diputació de Barcelona; el Premi Serra i Moret (1997), de la Generalitat de Catalunya; el Premi Nacional al Foment de la lectura de premsa escrita (2008), del Ministeri d’Educació I Ciència (Madrid); el Premi a la millor experiència didàctica (2009), del Govern Balear, i els Premis d’Assaig Pedagògic Frederic Company i Franquesa (edició de 2009 i edició de 2012), del Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya. Ha publicat més de quinze articles en revistes especialitzades i ha col·laborat en la redacció de capítols de llibres en diferents publicacions centrades en l’àmbit de la Pedagogia i la Didàctica de la Filosofia.

42

ÍNDEX

5 83 84

ÍNDEX

85 86Introducció...............................................................................

7

87 88 89LLIÇÓ 1. EL SABER FILOSÒFIC..................................................

13

901.1. La Filosofia, superació del mite...............................................

14

911.2. Els lligams i les diferències entre Filosofia i Ciència....................

17

921.3. Principals problemes filosòfics.................................................

19

931.4. La Filosofia i la seva història...................................................

20

94Preguntes.................................................................................

22

95 96LLIÇÓ 2. ANTROPOLOGIA FÍSICA.............................................

23

972.1. Explicacions sobre l’origen de l’ésser humà...............................

23

982.2. Antropologia física: Lamarck i Darwin......................................

25

992.3. Teoria sintètica de l’evolució...................................................

27

1002.4. Anàlisi del procés d’Hominització.............................................

27

1012.5. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme biològic................

31

102Preguntes.................................................................................

33

103 104LLIÇÓ 3. ANTROPOLOGIA SOCIAL.............................................

35

1053.1. Anàlisi de procés d’Humanització.............................................

35

1063.2. El binomi Natura - Cultura......................................................

37

1073.3. La cultura humana: concepte i trets........................................

39

1083.4. Evolució cultural humana.......................................................

40

1093.5. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme cultural................

41

1103.6. Actituds davant la diversitat cultural........................................

42

111Preguntes.................................................................................

44

112 113LLIÇÓ 4. ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA.....................................

45

1144.1. Explicacions dualistes............................................................

45

1154.2. Explicacions monistes............................................................

47

1164.3. El problema Ment – Cervell actual...........................................

47

1174.4. Repercussions filosòfiques del dualisme - monisme antropològic.

49

118Preguntes.................................................................................

50

119 120 6 7

3

8ÍNDEX 121 122 123LLIÇÓ 5. FÍSICA........................................................................

51

1245.1. El món físic..........................................................................

51

1255.2. El Cosmos al món antic..........................................................

53

1265.3. El Cosmos al món medieval....................................................

54

1275.4. El Cosmos al món modern......................................................

54

1285.5. La visió actual del Cosmos......................................................

55

1295.5. Repercussions filosòfiques de la Física......................................

56

130Preguntes.................................................................................

58

131 132LLIÇÓ 6. METAFÍSICA...............................................................

59

1336.1. La pregunta per “l’Ésser”........................................................

60

134

6.1.1. L’Ésser a Parmènides................................................

61

135

6.1.2. L’Ésser a Plató..........................................................

61

136

6.1.3. L’Ésser a Aristòtil......................................................

62

1376.2. Metafísiques espiritualistes.....................................................

64

1386.3. Metafísiques materialistes......................................................

64

1396.4. Crítiques a la Metafísica.........................................................

65

140Preguntes.................................................................................

68

141 142LLIÇÓ 7. FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA.........................................

69

1437.1. Concepte de Ciència..............................................................

70

1447.2. Tipologia de Ciències.............................................................

71

1457.3. El mètode a les Ciències.........................................................

72

1467.4. Els límits de la Ciència...........................................................

74

1477.5. Determinants de la Ciència.....................................................

78

1487.6. El problema de la Veritat........................................................

78

1497.7. Criteris de veritat a la Ciència actual........................................

80

1507.8. L’actitud davant el Coneixement.............................................

83

1517.9. Orígens i límits al Coneixement...............................................

84

1527.10. La solució Kantiana..............................................................

85

153

7.10.1. Primer nivell “Sensibilitat”........................................

85

154

7.10.2. Segon nivell “Enteniment”........................................

86

155

7.10.3. Tercer nivell “Raó”..................................................

87

156Preguntes.................................................................................

89

157 158

94

ÍNDEX

10 159 160LLIÇÓ 8. FILOSOFIA POLÍTICA.................................................

91

1618.1. Concepte d’Estat...................................................................

92

1628.2. Teories sobre l’Estat..............................................................

93

163

8.2.1. Teories Naturalistes..................................................

94

164

8.2.2. Teories Contratualistes..............................................

95

1658.3. Teoria Política de John Rawls..................................................

97

1668.4. El sistema d’Estat actual........................................................

99

1678.5. Formes de Govern.................................................................

102

1688.6. El Poder...............................................................................

102

1698.7. El Dret.................................................................................

103

170Preguntes.................................................................................

106

171 172LLIÇÓ 9. FILOSOFIA MORAL.....................................................

107

1739.1. Dimensions de l’Ètica.............................................................

108

1749.2. Tipus d’ètiques al llarg del temps............................................

110

1759.3. La solució de Kant.................................................................

114

176

9.3.1. Ètiques autònomes i Ètiques heterònomes...................

114

177

9.3.2. L’Imperatiu Categòric................................................

115

1789.4. Els problemes ètics actuals.....................................................

117

179Preguntes.................................................................................

118

180 181Model d’examen i criteris d’avaluació.......................................

119

182 183 184 185 186 187 188

11 12

5

13ÍNDEX 189 190 191 192 193 194 195 196 197 198 199 200 201 202 203 204 205 206 207 208 209 210 211 212

146

15

ÍNDEX

213 214 215 216 217INTRODUCCIÓ 218Aquest llibre no és un llibre. És un aplec d’apunts resumidíssims del 219temari general de 1r de Filosofia, on hi sol haver moltes més idees i 220conceptes explicatius dels que hi ha aquí. Vull dir que no és un típic 221manual d’ús de batxiller com els que es poden comprar a qualsevol 222editorial ―d’una extensió i aprofundiment molt més gran. 223 224I per què és més breu? ―us demanareu: perquè s’ha tret tot allò que 225sobra a fi de comprimir al màxim les idees exposades ―sovint denses 226i complicades― per tal de facilitar-vos-en la comprensió i l’estudi. Sé 227que teniu molt poc temps, que esteu cansats en arribar a casa i que 228anireu molt estressats. Ho sé. El temari, però, és molt extens i la PAU 229de l’any vinent és igual per a tothom. No és culpa meva. 230 231Aleshores, com ho hem fet? S’ha tirat pel dret i s’han suprimit tots els 232continguts secundaris amb la finalitat que el material estigui ben 233explicat ―en poc espai i llenguatge planer― cara a la prova. La idea 234és que tothom aprovi. Aquest és l’objectiu. 235 236Ara bé: el fet que aquests apunts estiguin tan esquematitzats i 237resumits no significa ―de cap de les maneres― que la vostra 238exposició escrita als exàmens hagi de ser resumida i esquemàtica. 239No. A Filosofia puntua negativament la resposta curta. Us ho dic per 240experiència. Les respostes a les preguntes 2 i 3 de la PAU ha de tenir 241una exposició aproximada de ¾ de full. Per tant: s’ha de contestar

16 17

7

18ÍNDEX 242extensivament a partir d’uns apunts exposats intensivament. Ha 243quedat clar? 244 245I com es fa això? ―us preguntareu. Molts de vosaltres soleu dir que 246no teniu habilitats escrites suficients per a contestar extensivament, i 247us limiteu a respondre fotogràficament els apunts explicats aquí. Això 248no es pot fer, com he dit. Hi ha, però, algun truc per evitar-ho? Sí: 249s’ha de contestar a una pregunta de filosofia com si li expliquessis a 250sa padrina. Literalment! 251 252Què vol dir això? Que no has de donar res per suposat. Res. 253L’examinador és com sa padrina: ni flowers! És a dir: cal explicar 254cada paraula, cada frase, cada teoria, quasi cada punt i cada coma 255que posis. Una pregunta de filosofia mai no es despatxa amb quatre 256frases i prou. Ni de conya: et posaran un zero. 257 258Per tant: s’ha d’interpretar in extenso cada frase que fas servir. I per 259què tant rotllo? ―pentura pensaràs. El motiu és simple: perquè en 260filosofia fem servir idees molt abstractes, i les paraules que se’n 261deriven van canviant de significat al llarg del segles ―ben distint del 262sentit col·loquial actual. ‘Raó’ pot voler dir ‘racional’ en un autor, però 263en un altre vol dir ‘allò oposat a la informació provinent dels sentits’, 264o fins i tot en un altre autor ‘Raó’ significa ‘continguts que la ment 265pot pensar però no pot conèixer’. Un altre exemple: el terme ‘Idea’ 266canvia molt de sentit a Plató, Aristòtil, Hume o Kant... 267 268Uff! Així ―i per no complicar-nos la vida―, el truc que farem servir 269en aquest Institut serà el següent: en primer lloc, numerarem les 270línies –una per una- del text a comentar. En segon lloc, explicarem el 271fragment –línia per línia-, literalment. En tercer lloc, s’exposarà la 272teoria que se’n desprèn amb aquest model de resposta obligatori: 273 198

ÍNDEX

20 274 275

=Examen-tipus=

A L’INICI, la teoria (o el text o l’autor), diu que____________________

Començament

________________(punt). FRASE 2 ENTRECOMETES________________ (punt). Això vol dir que______________________(punt). FRASE 3______ _______________________(punt). De la línia 3 a la 5 diu que_________ _____________________ (punt). FRASE 4 ENTRECOMETES___________ ______________________(punt). De la línia 6 a la 9 diu que__________ ______________________________(punt). FRASE 5 _______________ __________________(punt). Això s’entén com_____________________ ________________________________(punt). FRASE 6 ENTRECOMETES ________________________________(punt). Això s’interpreta com___ _____________________________________________(punt i apart).

Desenvolupament

SEGUIDAMENT, la teoria (o el text o l’autor) diu que______________

_____________(punt). Això significa que___________________(punt). FRASE 7_______________________________(punt). Això vol dir que

____________________________(punt). FRASE 8________________ ________(punt). això s’interpreta com_______________(punt i apart).

Finalització

FINALMENT, la teoria (o el text, o l’autor), diu que_________________ ___________________(punt). Això significa que_______________(punt). FRASE 9 ENTRECOMETES________________________(punt). Això vol dir que_______________________(punt). FRASE 10________________això s’interpreta com___________________________________(punt final). LES IDEES O PARAULES-CLAU VAN ENTRE “COMETES” O SUBRATLLADES. 276

Extensió una pàgina din-A 4

277Per tant, la consigna serà: No donar res per sabut. Frase curta i 278resposta llarga; amb lletra no egípcia, sense redundàncies ni brutors. 279Òbviament, les paraules-clau van entre “cometes” (i a continuació 280s’expliquen). I, sobretot sobretot sobretot: molts punts (punts i

21 22

9

23ÍNDEX 281seguits, punts i apart, punts i comes.... no passis pena: són gratis!). 282Gasta paper, repeteixo: frase curta i resposta llarga, sisplau! 283 284Fetes aquestes observacions prèvies, ara cal explicar com es 285desenvoluparà aquesta assignatura al vostre primer curs de Batxiller 286al CTEIB. Tenim tres classes setmanals i molta matèria. Enguany ―a 287diferència de 2n curs―, els continguts van per temes (Antropologia, 288Física, Lògica, Metafísica, Política, etc.) i no per autors (Plató, 289Aristòtil, etc). El desenvolupament serà el següent: 290 TEMES LLIÇÓ 1

LLIÇÓ 2

LLICÓ 3

LLIÇÓ 4

Saber filosòfic

Estudi de l’home físic

Estudi de l’Home social

Estudi de l’home filosòfic

-Què ens fa humans: la natura o la cultura? - Què és cultura? - Quines formes hi ha d’enfocar la cultura?

-Què és l’ésser humà? -Quina relació hi ha entre cos i ment? -Existeix l’ànima o som pura matèria, i prou?

↑ ↑ ANTROPOLOGIA ANTROPOLOGIA FÍSICA SOCIAL TEMES LLIÇÓ 6 LLIÇÓ 7

↑ ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA

Estudi de l’origen de la física

Estudi del saber

Estudi de la societat

-Què vol dir ‘conèixer’? -Què puc ‘saber’? -Quins límits hi ha al coneixement -Què és ‘ciència’? -Quina relació hi ha entre ‘ciència’ i ‘saber’?

-Què és la societat? -Quins són els diversos models de societat? -Quin és el fi de la polis?

↑ FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

↑ FILOSOFIA POLÍTICA

-Què és la Filosofia? -Hi ha diversos tipus de sabers? -Per que la Filosofia no és ciència?

↑ FILOSOFIA

LLIÇÓ 5 Estudi de la realitat -Què és la realitat? - Té origen el cosmos? -El cosmos sorgeix del no-res, o és pur atzar?

↑ FÍSICA

-D’on sorgeix l’ésser humà? -Com és el seu desenvolupament?

-Què és l’Ésser? -Essència i aparença -Hi ha principis últims explicatius de tota la realitat?

↑ METAFÍSICA

LLIÇÓ 8

291 292Si ens queda temps, veurem una darrera lliçó 9, referida a la 293FILOSOFIA PRÀCTICA (Filosofia moral o Ètica). Els objectius fixats 294per a tota l’assignatura són aquests tres: 295 2961. Aprendre a identificar els problemes filosòfics plantejats al llarg 297de la història de la Filosofia en relació amb l’ésser humà, la

2410

ÍNDEX

25

298realitat, el coneixement i l’acció, els 4 eixos temàtics centrals de 299la matèria. 300 3012. Aprendre a Argumentar de manera coherent els propis punts 302de vista en relació amb temes filosòfics, i contrastar-los amb altres 303posicions i argumentacions. 304 3053. Aprendre a adoptar una actitud reflexiva i crítica davant la 306pròpia vida i la realitat que ens envolta. 307 308A més dels continguts inclosos en aquest manual, es proporcionarà 309un altre text específic referit als continguts de LÒGICA FORMAL 310(Matemàtica

Discreta),

en

un

volum

apart.

Aquesta

part

de

311l’assignatura es desenvoluparà a partir del segon trimestre. 312 313Espero que aquest material us serveixi per a entendre millor els 314continguts filosòfics per al seu estudi —preludi dels que veurem a 315segon de Batxillerat—, del tot necessaris per a superar amb èxit la 316Prova d’accés a la Universitat. Ha quedat clar? Idò, posem-nos-hi ja! 317 318Bona feina! 319F. Carreras 320 321 322 323 324 325 326 327 328 329 26 27

11

28ÍNDEX 330 331 332 333 334 335 336 337 338 339 340 341 342 343 344 345 346 347 348 349 350 351 352 353 354 355

2912

ÍNDEX

30

1 LLIÇÓ PRIMERA EL SABER FILOSÒFIC Què és la Filosofia? No existeix una resposta fàcil. De cap manera. Ara bé: des dels seus orígens, la Filosofia s’ha presentat com un tipus de saber no científic que tracta de satisfer racionalment la inquietut (ascholia) que sent l’ésser humà davant l’admiració (thaumazein) per tot allò que l’envolta, i no entén. Aquesta mena de saber ha rebut, des de l’època grega, el nom de Filosofia (de philos: amor1; sophia: saber). Inquietut + admiració= voler saber. També podem observar que fer Filosofia pressuposa adoptar un punt de vista especial davant del món i davant d’un mateix. Una actitud que es porta a terme mitjançant l’exercici de pensar. Per tant, qui pensa amb rigor i de forma sistemàtica, està filosofant. El producte d’allò pensat, les idees, és la Filosofia. Ara bé, la pregunta és: què cal fer en aquesta assignatura, filosofar (ensenyar a pensar) o estudiar Filosofia (aprendre idees d’altres que han pensat)? Diferències entre filosofar o estudiar Filosofia 311 Els grecs tenien 3 paraules per definir amor: eros, philia i agapé. Eros era l’enamorament físic, no 32sempre durador. Philia tenia a veure amb l’amistat i amb pertànyer al grup i al clan. Agapé designava 33l’amor cap a persones del mateix sexe (més tard, en el món romà, designà l’amor sense sexe).

34 35

13

36ÍNDEX

Aprendre Aprendre Aprendre Aprendre

filosofar a donar opinió a tenir esperit crític a construir raonament sòlids a fugir dels prejudicis És un procediment

Aprendre Aprendre Aprendre Aprendre

Fer Filosofia idees sobre com opinar idees per tenir esperit crític idees per a raonar sòlidament idees per evitar prejudicis És un producte

Veiem com, en realitat, la pregunta anterior és una trampa: ningú no pot filosofar (procediment) si abans no té idees (producte) sobre les quals pensar. Pensam amb idees. Conclusió: filosofar i fer Filosofia són indivisibles. Per tant: l’essència de la Filosofia és la curiositat i l’actitud crítica. L’actitud filosòfica consisteix a una recerca del saber per si mateix (no aplicat), en un desig de fugir de la ignorància, evitant el risc de la falsificació, el fanatisme, o acceptar idees falses sense anàlisi prèvia (ex: “els immigrants ens roben la feina”). TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: l’origen de la Filosofia] 356"Som éssers racionals i fer preguntes forma part de la nostra naturalesa 357humana. Els moixos i els cans viuen en un ‘món de percepció’, com diu 358Shopenhauer. Per als animals, l’experiència del present ho és tot, i el pensament 359només és un pont fràgil de l’anticipació que enllaça una experiència amb la 360següent. A nosaltres els humans, en canvi, ens persegueix la necessitat d’explicar. 361Davant les coses insòlites no pensem ‘què ve després?’ sinó ‘per què?’ i, contestant 362la segona pregunta podem contestar la primera."  R. Scruton, Filosofia per a persones intel·ligents En definitiva, la Filosofia es constitueix com un saber crític que es distingeix de la religió, de les creences o dels prejudicis pel seu caràcter racional i metòdic: una novetat mundial. Però, quan sorgeix?

1.1. LA FILOSOFIA, SUPERACIÓ DEL MITE

La Filosofia s’origina a Grècia durant el segle VII aC. Representa el “primer pas de superació del mite (Mithos), al lógos (Logei)”. Això vol dir que, per primera vegada, es configura una manera de pensar que s’allunya de la mitologia i dels grans relats èpics com a mecanisme explicatiu dels fenòmens físics. A partir d’aquest moment, s’enceta un tipus de pensament racional que busca un “per què” a tot allò

3714

EL SABER FILOSÒFIC

38

que “és”, la qual cosa és una novetat absoluta a tot el món. La manera com nosaltres pensem actualment neix a partir d’aquí. Això és el que significa la superació de l’explicació miticocèntrica a una explicació

logocèntrica.

L’admiració

(thaumazein)

meravellada

davant la realitat es allò que els fa buscar-la. DEFINICIÓ DE MITE (mithos) Explica la constitució de la realitat a través de relats sobrenaturals que creen del no-res (ex nihilo) mitjançant causes externes a l’origen de tot allò que “És”. Es tracta d’una interpretació transcendent. mitocentrisme

MITE I LÓGOS LÓGOS (logéi) Explica la constitució de la realitat a través d’arguments racionals que busquen les causes internes a l’origen de tot allò que “És” físic (physis). Es tracta d’una interpretació immanent. logocentrisme

Un fet cabdal de la Filosofia el constitueix el seu propi origen, cap allà el s. VII aC a Grècia. Abans de la Filosofia, hi havia narracions mítiques que també tractaven d’explicar la realitat, el funcionament del món i el seu origen. Homer o Hesíode, als seus poemes èpics, fabriquen una explicació per tot el que és inexplicable, recorrent a llegendes, déus o éssers de caràcter mitològic o fantàstic. TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: el pensament mític] 363"Digueu-me, oh, Muses de les estances olímpiques!, quin dels déus va ser el 364primer. Abans que totes les coses, va ser el Caos, i després la Terra (Gea), seu 365sempre sòlida de tots els Immortals que habiten els cims del nevat Olimp (...). I del 366Caos va sorgir Èreb i la negra Nit (Nix); i de la Nit van néixer l’Èter (aire) i el Dia 367(Hémera), perquè els va concebre en unir-se amb Èreb. I primer va engendrar la 368Terra al Cel estrellat (Urà), similar a ella en grandesa, perquè tot ho cobrís i fos una 369estança segura per als Deus benaurats." Hesíode, Teogonia

Davant d’una explicació basada en imatges i comparacions, en mites o déus, la Filosofia recórrer a una explicació en què els personatges són substituïts per causes naturals, i el principi mitològic del món és substituït per una explicació física (physis). Els primers filòsofs s’adonen que l’origen (arkhé) del món físic també ha de ser una cosa física (i no un Déu, o una força invisible).

39

40 Diferències entre tipus de sabers Pensament mític Pensament racional 1. Es basa en explicacions 1. Es basa en explicacions naturals que sobrenaturals que inclouen déus i parteixen del que es pot observar. éssers imaginaris. 2. Rebutja l’antropomorfisme i redueix 2. Segueix un model antropomòrfic: es els fenòmens a lleis físiques. personifica i divinitza la natura. 3. Predomini de l’ordre (cosmos) i la 3. Malgrat l’intent d’introduir ordre en necessitat (no contingència): els el món, aquest món continua sent fenòmens són previsibles. imprevisible i atzarós. 4. És una explicació lògica i coherent 4. És una explicació simplista i poc basada en la raó. racional basada en la imaginació. 5. És una explicació causal immanent: 5. És una explicació finalista on els que exclou tota finalitat transcendent. fenòmens naturals actuen d’acord amb 6. És un discurs crític i contrastable. intencions. 7. La raó recórrer sempre a una 6. És un pensament dogmàtic (s’afirma explicació des de dintre (immanent): sense comprovar) i no pot ser Ex: plou perquè l’aigua es condensa. demostrat. 7. El mite recórrer sempre a una explicació des de fora (transcendent). Ex: plou perquè Déu està trist.

De tot el que s’ha dit fins ara podem veure com, de sabers, n’hi ha de 5 tipus: 1. Saber ordinari Prové de l’experiència de la vida. És un saber no verificat: parteix de creences. S’ha de suposar Ex: La xocolata és un substitut del sexe.

Tipus de sabers 3. Saber religiós

2. Saber mític És un saber basat en narracions fantàstiques per justificar fenòmens inexplicables de la realitat. S’ha d’obeir Ex: Gea i Tetis crearen l’Univers.

És un saber basat en dogmes NO comprovables centrats en la idea de Déu i la vida al més enllà. S’ha de creure Ex: Jesús nasqué de Maria, que era verge.

NO són racionals

41

4. Saber filosòfic

5. Saber científic

És un saber racional basat en arguments sobre fenòmens visibles i no visibles.

És un saber contrastat basat en arguments verificats sobre fenòmens que es poden veure o tocar.

S’ha de raonar Ex: el plaer és el principi d’una vida feliç.

S’ha de demostrar

Ex: l’àtom és el fonament de la matèria.

SÍ són racionals

EL SABER FILOSÒFIC

42

A l’Antiguitat només existien el saber ordinari i el saber mític. A partir del segle VII aC comença a Grècia el saber filosòfic. Durant l’Edat Mitjana coexisteixen el saber religiós i el saber filosòfic. A partir de l’Edat Moderna, s’inicia el saber científic. Actualment, coexisteixen gairebé tots els tipus de sabers a la nostra societat, amb el predomini del saber científic. TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: l’’admiració com a font per filosofar] 370"Els éssers humans comencen i van començar sempre a filosofar moguts per 371l’admiració (thaumazein); al principi, admirats pels fenòmens sorprenents més 372comuns; després, avançant de mica en mica i plantejant-se problemes més grans, 373com ara els canvis de la lluna i els relatius al sol i als esteles, i a la generació de 374l’Univers. 375Però qui es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància (...). De 376manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el 377saber en vista del coneixement, i no per cap mena d’utilitat."  Aristòtil, Metafísica

1.2.LLIGAMS ENTRE FILOSOFIA I CIÈNCIA

La Filosofia i la Ciència constitueixen les 2 úniques maneres racionals d’investigar la realitat, però són molt diferents. La Filosofia és teorètica (sense utilitat pràctica), i la Ciència és un coneixement aplicat. Així, podem observar com la vida humana es pot dividir en 2 vessants: Pensar i Actuar, Teoria i Praxi: 1. VITA CONTEMPLATIVA És la dimensió pensant. No implica acció: és teorètica o contemplativa (theorein). Pensar és un afer solitari. Bios theórétikos

2. VITA ACTIVA És l’activitat lligada al fer i a l’acció. Implica una activitat pràctica (praxi). Actuar es fa amb altres. Bios politikós

Durant tota l’antiguitat fins al final de l’Edat Mitjana Filosofia i Ciència eren el mateix. A partir del Renaixement, i sobretot a partir del segle XVII, la Ciència se separa de la Filosofia: des d’aquest moment, Pensar i Conèixer NO seran el mateix (ex, Jo puc pensar la mort, però no la puc conèixer). Conclusió: La Ciència tractarà del coneixement (aplicat), i la Filosofia tractarà del pensament (teorètic). La pregunta és: ¿per què la Filosofia NO és Ciència, avui dia? Per 4 motius bàsics:

43

44 PRIMER MOTIU La Filosofia no sempre pot comprovar amb dades allò que afirma (l’amor, la immortalitat de l’ànima, la mort, la llibertat, etc.) En canvi, la Ciència sempre ha de demostrar amb dades allò que afirma. SEGON MOTIU La Filosofia no té caràcter predictiu, com la Ciència. La Filosofia analitza i descriu, però la ciència, -a més d’analitzar i descriure- prescriu fenòmens que es poden produir en el futur (ex, la Vulcanologia, la Química, la Geologia, o la Meteorologia).

TERCER MOTIU La Ciència moderna només es preocupa de fenòmens que pot observar i mesurar. En canvi, la Filosofia es preocupa per tot el que hi ha, no només del que es pot veure o tocar. QUART MOTIU El mètode científic modern és molt rigorós i es basa en la observació, la formulació d’hipòtesis, i la seva comprovació i posterior generalització en una teoria universal. En canvi, el mètode de la Filosofia és especulatiu i reflexiu.

Aquesta separació entre Filosofia i Ciència ha conduït a plantejar quins són els àmbits específics d’ambdós sabers (recordem que fins al final de l’Edat Mitjana tota la Ciència estava dins la Filosofia). CLASSIFICACIÓ DELS ÀMBITS D’ESTUDI DE LA CIÈNCIA I LA FILOSOFIA FILOSOFIA FÍSICA (la realitat, l’univers) METAFÍSICA (l’origen de la Física) LÒGICA (el pensament racional) EPISTEMOLOGIA (el coneixement) ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA (l’home) ÈTICA (la felicitat) ESTÈTICA (la bellesa) POLÍTICA (l’acció humana)

CIÈNCIA CIÈNCIES DE LA NATURALESA (Física, Astronomia, Química, etc.) CIÈNCIES HUMANES (Sociologia, Dret, Història, etc.) CIÈNCIES APLICADES (Enginyeria, Farmàcia, etc.) CIÈNCIES MIXTES (bioètica, Sociobiologia, Bioquímica, etc.)

TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: la relació entre mite, ciència i Filosofia] 378"Són múltiples les relacions que podem establir entre mite, ciència i Filosofia. 379Cadascun d’ells designa una manera peculiar d’entendre i interpretar la realitat. 380D’una banda, el mite i la Filosofia ofereixen respostes últimes i radicals als 381interrogants fonamentals que es planteja l’ésser humà. Tracten d’arribar al fons 382mateix de les qüestions. En això es diferencien de la ciència, l’objectiu de la qual 383són els fenòmens i les seves causes immediates, però no allò que es troba “més 384enllà” dels fenòmens. 385D’altra banda, la Filosofia i la ciència constitueixen maneres racionals d’investigar la 386realitat, davant del mite, que associem més aviat amb la imaginació poètica. En 387filosofia i ciència estem obligats a argumentar de forma lògica i coherent les nostres 388afirmacions (...). En definitiva, la Filosofia es constitueix como un saber crític que 389es distingeix de la mitologia i la literatura pel seu caràcter racional i metòdic, i la 390Filosofia es distingeix també de la ciència per la seva manca d’aplicació pràctica i 391pel seu enfocament global i radical.” M. Orriols, Mite, Ciència i Filosofia

45

EL SABER FILOSÒFIC

46

La característica de la separació entre Filosofia i Ciència és la hiperespecialització d’aquesta última a partir del s. XIX. Molta gent creu avui dia que la Filosofia no serveix per res: Fals. És l’únic saber que proporciona una visió total del món i l’ésser humà. Com? Fent-se preguntes. Sòcrates (s.V ac) va dir que una vida sense preguntes no val la pena ser viscuda. Per tant:filosofar ens fa millors.

1.3.PRINCIPALS PROBLEMES FILÒSOFICS

Hem dit abans que la Filosofia no és cap altra cosa que fer-se preguntes. Algunes SÍ tenen solució científica (la dóna la Ciència, amb els seus avenços), i d’altres NO tenen ara per ara resposta científica (o no encara, o bé no la donarà mai: la dóna la Filosofia). Idò bé: els anomenats problemes filosòfics centren l’estudi d’aquesta assignatura

a

primer

de

Batxillerat

des

d’una

perspectiva

sincrònica (problema per problema), i no des d’una perspectiva diacrònica (autor per autor, al llarg del temps), com farem l’any que ve a 2n de Batxillerat. En aquest curs, doncs, mirarem de tractar tots aquests problemes concretats

en

(Hominització);

aquests

8

temes:

l’ANTROPOLOGIA

l’ANTROPOLOGIA CULTURAL

FÍSICA

(Humanització);

l’ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA (dualisme i monisme antropològic); FÍSICA (la realitat, l’univers); la METAFÍSICA (Ontologia, l’origen de la realitat); la LÒGICA (el raonament); l’EPISTEMOLOGIA (el coneixement); la FILOSOFIA POLÍTICA (l’acció humana) I l’ÈTICA (la bona vida). Cadascun d’aquests 8 temes, doncs, constituïran l’exposició de les lliçons exposades en aquest llibre que teniu a les mans, preparat expressament per a vosaltres. Així, els problemes filosòfics més comuns en què s’han centrat els filòsofs durant 2600 anys són, en síntesi, els següents:

47

48 Problemes filosòfics més importants al llarg de la història* TEMES 1. ONTOLOGIA 2. OBJECTE 3. SUBJECTE 4. ACCIÓ Estudi de l’Ésser Què és la realitat? Essència i aparença? Hi ha principis últims explicatius de tota la realitat?

↑ METAFÍSICA

5. BELLESA Estudi de la techné Què és la bellesa? Què és l’art? Quina relació hi ha entre ètica i estètica?

Estudi del Món Què és la naturalesa? Què i com és el món? Què és l’Univers?

Estudi de l’Home

Estudi de la Praxi

Què és l’ésser humà? Quina relació hi ha entre cos i ment? Existeix l’ànima? Quina és la relació de l’home amb els seus condicionants socials, històrics, econòmics, psicològics, etc.? Què és el llenguatge?

Què és la felicitat? Què és el deure? Quina relació hi ha entre felicitat i deure? Hi ha normes universals? Què són els valors morals?

ÀMBITS ↑ ↑ FÍSICA ANTROPOLOGIA COSMOLÒGICA FILOSÒFICA TEMES 6. POLIS 7. JUSTÍCIA Estudi d’allò social Què és la societat? Quins són els diversos models de societat? Quin és el fi últim de la polis?

Estudi de la organització política Què és la justícia? Quins és el dret? Quina relació hi ha entre dret i justícia? Què significa el poder? Qui ha de manar?

↑ FILOSOFIA MORAL 8. CONEIXEMENT Estudi del saber Què vol dir ‘conèixer’? Què puc ‘saber’? Quins límits hi ha al coneixement? Què és ‘ciència’? Quina relació hi ha entre ‘ciència’ i ‘saber’?

ÀMBITS ↑ ESTÈTICA

↑ FILOSOFIA POLÍTICA

↑ FILOSOFIA DEL DRET

↑ FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

* En aquesta assignatura no els veurem tots, per manca de temps: només veurem els més importants.

1.4. LA FILOSOFIA I LA SEVA HISTÒRIA

La Filosofia ha tractat de reflexionar sobre aquells problemes que es plantejaven a cada moment històric. Se solen distingir diverses etapes (que estudiarem en detall a 2n de Batxillerat), cadascuna de les quals amb una identitat pròpia i una forma d’entendre l’activitat filosòfica: 1. FILOSOFIA ANTIGA Els orígens es remunten al S. VII aC a l’antiga Grècia. En contraposició a una visió teocèntrica o miticocèntrica, s’iniciarà una visió logocèntrica o antropocèntrica de la realitat i de l’existència humana. Són bàsicament astrònoms, físics i matemàtics.

49

2. FILOSOFIA CLÀSSICA Sorgeix a partir del s. V ac amb Sòcrates, Plató i Aristòtil. Comença la Filosofia en majúscules: els grans pensadors que voldran explicar racionalment tot allò que afecta l’ésser humà.

EL SABER FILOSÒFIC

50 3. FILOSOFIA MEDIEVAL Ocupa temporalment gairebé un milenar d’anys, des del S. V – l’ensorrament de l’Imperi Romà-, fins al S. XIV-XV –la fi del món feudal-. Es caracteritzarà per la omnipresència del Cristianisme. La Filosofia estarà al servei de la Teologia. “Per conèixer, cal tenir fe”: La veritat ontològica (divina) serà superior que la veritat lògica (física). Per tant, sense fe no es podrà accedir al coneixement vertader.

4. FILOSOFIA MODERNA S’entén filosòficament la modernitat a partir de la recuperació de l’autonomia de la raó respecte de la Teologia. L’esfondrament del món medieval, a partir del S. XV, farà que allò que més preocuparà als filòsofs serà el problema del coneixement: saber que l’ésser humà és capaç de conèixer autònomament més enllà o al marge de veritats revelades celestials. 5. FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA Aquesta època és pròpiament la nostra, que s’inicia històricament a partir del s. XIX –a partir de la Revolució industrial-, fins a l’actualitat. Actualment, potser la característica més accentuada de la Filosofia sigui la recerca de sentit global, que es manifesta en totes direccions: ciberinformàtic, bioètic, genètic, deontològic, polític o científic.

Cadascun d’aquests períodes històrics han aportat un munt de filòsofs que han donat respostes als problemes citats abans. Alguns dels pensadors més importants, que veurem a 2n de Batx, són: RELACIÓ DELS FILÒSOFS MÉS IMPORTANTS DE LA 1.FILOSOFIA 2.FILOSOFIA 3. FILOSOFIA CLÀSSICA MEDIEVAL MODERNA Sòcrates Agustí d’Hipona René Descartes Plató Tomàs d’Aquino David Hume Aristòtil Immanuel Kant Segles XVI-XVIII Segles V-IV aC Segles V-XV Corrents filosòfics predominants ↑ ↑ ↑ Racionalisme modern Racionalisme Neoplatonisme Empirisme britànic Idealisme Neoaristotelisme Idealisme il·lustrat Empirisme

HISTÒRIA* 4.FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA Karl Marx Friedrich Nietzsche Hannah Arendt Segles XIX-XX ↑ Marxisme Vitalisme Posmodernisme

* Evidentment, hi ha moltíssim més autors i corrents. A més, cadascun d’aquests períodes se subdivideixen en altres períodes. A 1r de Btx els comentarem (aquests i d’altres) més superficialment, i a 2n els estudiarem exhaustivament perquè entren a la PAU.

51

52

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA* Filosofia és el saber especulatiu no científic que es deriva de les respostes a la pregunta genèrica “què és pensar”. Intenta qüestionar-se el fenomen humà, la realitat i la societat, des perspectives que les ciències empíriques no poden respondre completament (què és l’home, què el fa únic, quin possible sentit té la vida, cap a on anem, què és la mort....). Per tant: és un saber que reflexiona sobre les anomenades “preguntes fonamentals”; és a dir, sobre els problemes ―del fet de viure i de ser― home al món amb altres homes. En fer-se aquestes preguntes, la Filosofia es diferencia de la mitologia i la religió pel seu èmfasi en els arguments racionals, contra els arguments d’autoritat (“és així perquè –la bíblia, un mite, una autoritat- ho diu”). El seu mètode és l’anàlisi conceptual especulatiu. És un saber teòric no aplicat, tot i que el seu saber ha contribuït decisivament al naixement i al progrés de la ciència aplicada. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria 1. Què vol dir la frase segons la qual el sorgiment de la Filosofia representa el “primer pas de superació del mite al lógos” (pàgs. 14-15)? 2. Diferències principals entre pensament mític i pensament racional (pàg. 16) 3. Diferències principals entre Ciència i Filosofia (pàgs. 17-18) 4. Diferències entre filosofar i fer Filosofia (pàgs. 13-14)? 5. Què significa que pensar i conèixer no són el mateix (pàg. 17)? 6. Tipus de sabers i exemples (pàg. 16). 7. Classificació dels àmbits específics principals de la Filosofia i la Ciència (pàg. 18). 8. Problemes principals de la Filosofia i àmbits específics (pàgs. 19-20). 9. Periodificació històrica de la Filosofia i problemes principals (pàgs. 20-21). 10. Per què la filosofia no és una ciència (pàg. 18). Preguntes de comparar 1. Compara el pensament racional i el pensament mitològic (pàg. 16). 2. Compara el saber filosòfic i el saber científic (pàg. 16). 3. Compara la Filosofia antiga amb la Filosofia medieval (pàg. 21). 4. Compara la Filosofia medieval amb la Filosofia moderna (pàg. 21). 5. Compara la Filosofia moderna amb la Filosofia contemporània (pàg. 21). 6. Compara el saber ordinari i el saber religiós (pàg. 16).

53

EL SABER FILOSÒFIC

54

2 LLIÇÓ SEGONA ANTROPOLOGIA FÍSICA Des que els homes i les dones habiten el món, s’han donat diverses maneres d’explicar la seva existència; és a dir, distintes explicacions sobre el propi origen de la humanitat. D’on venim? Abordem doncs, en aquest tema, una breu introducció a l’Antropologia Física, i la seva repercussió a la Filosofia.

2.1. EXPLICACIONS SOBRE L’ORIGEN HUMÀ

Si tenim en compte la història del pensament, constatem que un dels més importants problemes és el referent a la relació de l’ésser humà amb la resta d’éssers vius. Qui som? Per contestar aquesta pregunta, veurem 2 menes d’interpretacions: la interpretació anomenada miticorreligiosa, i la interpretació racional. Abans del sorgiment de la Filosofia, a la nostra cultura occidental es van anar configurant 2 models d’interpretació miticoreligiosa s’obre l’origen humà: el judeocristià i el grec.

55

56 INTERPRETACIÓ MÍTICORRELIGIOSA 1. MODEL MONOTEISTA 2. MODEL POLITEISTA JUDEOCRISTIÀ GREC La visió judeocristiana de l’origen A diferència de la tradició monoteista humà es troba a la Bíblia. Al Gènesi tot jueva, els mites grecs són politeistes: allò que existeix (inclòs l’ésser humà), descriuen les accions que els déus duen existeix perquè Déu ho ha volgut. Ho a terme per a ordenar el món. Hi ha ha creat del no-res (ex nihilo), des tants déus com gairebé fenòmens d’un instant únic abans del qual res no inexplicables que han de ser explicats. hi havia. La terra (gea), l’oceà (tetis), el vent Segons l’enfocament judeocristià, (eolo), etcètera. En aquesta tradició l’home és vist com el centre de la grega, l’univers és concebut com a creació, -androcentrisme- com l’ésser cosmos (ordre): conjunt ordenat en el predilecte de Déu, diferent de qual tot segueix el seu curs, sense qualsevol animal. Aquest model es diu principi ni final (ningú NO l’ha creat: creacionisme. inengendrat: agenéton). AMBDUES INTERPRETACIONS SÓN CREACIONISTES Són falses

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia física; TESI: l’origen religiós de l’ésser humà]

392“Al principi Déu crea el cel i la terra (...) Déu digué: ‘Fem l’home a la nostra imatge, 393semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els 394animals salvatges, i totes les cuques que s’arrosseguen per terra’. Déu creà, doncs, 395l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona.” La Bíblia, Gènesi

A mesura que sorgeix la Racionalitat, es va substuint la visió mitoreligiosa per una interpretació logocèntrica sobre l’origen dels homes. En la nostra cultura occidental es va anar configurant 2 models d’explicació: el filosòfic i el científic. INTERPRETACIÓ RACIONAL 1. EXPLICACIÓ FILOSÒFICA 2. EXPLICACIÓ CIENTÍFICA La reflexió filosòfica sobre l’home A partir del segle XIX es produeix un s’inicia sobretot a partir d’Aristòtil (s. canvi radical en la interpretació sobre IV aC), que dedica una atenció especial l’origen dels homes, fonamentalment a als éssers vius (ell era biòleg). Aristòtil partir dels experiments de Lamarck i entén que les espècies NO són creades Darwin. Capgiraran de dalt a baix la per cap Déu, però són fixes: es concepció que els humans tenim de la mantenen inalterables; és a dir, són nostra existència com animals mortals. idèntiques a si mateixes al llarg del Actualment la teoria científica vigent és temps. Aquesta teoria va rebre el nom la Teoria Sintètica de l’evolució. de Fixisme i va constituir el paradigma de la ciència natural durant més de dos mil anys, fins al començament del segle XIX. INTERPRETACIÓ FIXISTA INTERPRETACIÓ EVOLUTIVA És falsa Són parcialment vertaderes

57

EL SABER FILOSÒFIC

58

2.2. ANTROPOLOGIA FÍSICA

La ciència moderna emergeix com una organització sistemàtica del coneixement basada en explicacions que poden ser aprovades o rebutjades empíricament. A partir del S. XIX es produirà un canvi nuclear

en

les

principals

teories

fins

aleshores

considerades

fonamentades per a l’explicació de l’origen humà dins l’Antropologia Física: el Fixisme i el Creacionisme, descrites al punt anterior. Les teories evolucionistes al s. XIX marcaran un abans i un després sobre com sorgí l’home i la dona al món, radicalment distintes a les visions anteriors. Les dues teories són: 1. TEORIA DE LAMARCK Al s. XIX, l’any 1809 Lamarck va publicar la seva Filosofia zoològica on exposa la seva teoria de l’evolució. Segons Lamarck, les plantes i els animals, una vegada van emergir de la matèria inanimada per generació espontània, formaren 2 línies evolutives diferents en què els éssers vius es van perfeccionant. 2. ADAPTACIÓ AL MEDI En aquesta procés, les espècies no segueixen una línia contínua, sinó que els canvis que es produeixen en el medi ambient obliguen els éssers vius a la seva adaptació tot provocant nombroses diversificacions. 3. LA FUNCIÓ CREA L’ÒRGAN Per tant, l’evolució seria el resultat de la necessitat que tenen les espècies d’adaptar-se al medi ambient. D’aquí ve la famosa frase de Lamarck: la funció crea l’òrgan. 4. TRANSMISSIÓ HEREDITÀRIA Una vegada adquirits els nous caràcters per l’adaptació al medi, es transmetrien hereditàriament per la reproducció sexual als descendents. Per tant, segons Lamarck els éssers vius s’adapten al medi, i el resultat d’aquesta adaptació es transmet generacionalment. Aquesta teoria és falsa

59

1. TEORIA DE DARWIN L’any 1859 Darwin va publicar L’origen de les espècies. L’evolució biològica, segons Darwin, s’explica mitjançant un procés de selecció natural i no per mitjà d’un procés d’adaptació al medi (com deia Lamarck), ja que té l’origen en el mateix ésser viu i NO en el medi. Per això, Darwin contradiu Lamarck. 2. SELECCIÓ NATURAL Segons Charles Darwin, les variacions dintre d’una espècie sorgeixen de manera aleatòria (atzar). És la selecció natural la que actua eliminant les variacions perjudicials i preservant les que són beneficioses, de manera que els individus que han nascut amb variacions perjudicials moren, mentre que els dotats sobreviuen. 3. LLUITA PER LA SUPERVIVÈNCIA El creixement de les poblacions obliga als individus de cada espècie a una lluita per l’existència en la qual tan sols sobreviuen els més aptes; variacions que són transmeses als seus descendents. 4. VARIABILITAT INTRAESPECÍFICA L’acumulació de petites variacions favorables al llarg de grans períodes de temps explicaria l’origen i la variació de les espècies conegudes avui. Aquesta teoria és parcialment vertadera

60 Una síntesi gràfica de la idea lamarckiana segons la qual “la funció crea l’òrgan”, seria la següent (aquesta teoria es considera falsa):

Veiem, per tant, com els termes ‘adaptació’ i ‘evolució’ NO són el mateix, malgrat sovint s’utilitzen com a paraules sinònimes: Diferències entre ‘Adaptació’ i ‘Evolució’ 1. ADAPTACIÓ 2. EVOLUCIÓ Seria una conseqüència de la teoria de Seria una conseqüència de la teoria de Lamarck. Els canvis que es produeixen Darwin. Els canvis en els éssers vius en el medi ambient obliguen els tenen l’origen en el metabolisme de éssers vius a la seva adaptació, tot l’espècie i NO en el medi. Les variacions provocant nombroses diversificacions. dintre d’una espècie sorgeixen aleatòriament per mitjà de mutacions. S’ha demostrat falsa S’ha demostrat vertadera

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Antropologia física; TESI: Concepte de Selecció Natural] 396"Atès que es produeixen més individus que els que poden sobreviure, hi ha d’haver, 397en cada cas, una lluita per l’existència: bé sigui d’un individu amb un altre de la 398seva mateixa espècie, o amb individus d’espècies diferents, o bé sigui amb les 399condicions físiques de la vida (...) 400Veient que, indubtablement, s’han presentat variacions útils a l’home, ¿potser es 401pot dubtar que, de la mateixa manera, arribin a aparèixer, —en la gran i complexa 402batalla de la vida—, variacions útils als organismes mateixos en el decurs de moltes 403generacions successives? Si això s’esdevé, ¿podem dubtar —recordant que neixen 404molt més individus dels que potser poden sobreviure— que els qui tenen avantatge, 405per lleuger que sigui, sobre altres, tindran més probabilitats de sobreviure i 406reproduir la seva espècie? Al contrari, podem estar segurs que tota variació 407perjudicial, per poc que ho sigui, ha de ser eliminada rigorosament. A aquesta 408conservació de les diferències i variacions favorables als individus i a la destrucció 409de les variacions que són perjudicials, jo l’he anomenada selecció natural." Darwin, L’origen de les espècies

61

EL SABER FILOSÒFIC

62

2.3. LA TEORIA SINTÈTICA DE L’EVOLUCIÓ

Ambdues teories anteriors, ―la de Lamarck i la de Darwin―, han quedat superades per l’actual Teoria sintètica de l’evolució, també anomenada Darwinisme actualitzat. La teoria incorpora els nous descobriments de la Genètica de mitjans del segle XX, que òbviament ignorava Darwin. Ell no va poder explicar com es produeixen les variacions intraespecífiques dins cada espècie. Idò, com es produeix la variabilitat intrespecífica? Per les mutacions; és a dir, per les alteracions producte de canvis a la molècula d’ADN cromosòmic, que originen els caràcters que donen lloc a la variació progressiva de les espècies. Aquestes mutacions es produeixen a l’atzar. Conclusió: NO hi ha una idea de progrés o millora natural dins l’evolució dels éssers vius (milions s’han extingit atzarosament). Amb el pas del temps, per efecte de migracions, canvis climàtics o fenòmens biològics, es produirien aïllaments entre grups d’una mateixa espècie, els quals diversificarien l’espècie. Així, la natura s’encarrega de dirigir l’evolució atzarosament, regulant la variabilitat genètica de les poblacions i produint la millor evolució de tots els éssers vius.

2.4. ANÀLISI DEL PROCÉS D’HOMINITZACIÓ

Avui sabem que la matèria es formà fa 13.500 milions d’anys. El planeta Terra es va originar fa 4500 milions d’anys. Els primers animals vertebrats van sorgir fa 500 milions d’anys, i els primers homínids australopitecus fa 6 milions. La subespècie, de la qual formem part els humans, va sorgir fa 200.000 anys. L’explicació de l’expansió de la nostra subespècie s’explica per selecció natural. Com? D’ençà entre 5-7 milions d’anys, es produí un canvi climàtic que va desforestar gran zones boscoses de l ’Àfrica central, i obligà

l’espècie a desplegar-se per altres indrets del planeta.

63

64 Línia temporal de la història Anys abans del present

13.500 milions 4.500 milions 3.800 milions 6

milions

2’5

milions

500.000 anys 300.000 anys 200.000 anys 70.000 anys 45.000 anys 30.000 anys 16.000 anys 13.000 anys 12.000 anys 5.000 anys 2.600 anys

Apareix la matèria i l’energia. Inici de la física. Apareixen els àtoms i les molècules. Inici de la química. Formació del planeta Terra. Aparició dels organismes unicel·lulars. Inici de la biologia. Últim avantpassat comú d’australopitecus i ximpanzès. Els australopitecus s’estenen des d’Àfrica a Europa. Evolució de les diferents espècies homo. Els neardentals apareixen per evolució a Àfrica i Orient proper. Ús quotidià del foc. Aparició d’Homo sapiens per evolució a Àfrica oriental. Revolució cognitiva. Aparició del llenguatge fictici. Els homo sapiens s’estenen fora d’Àfrica. Els homo sapiens colonitzen Austràlia. Extinció de la megafauna autraliana. Extinció dels neandertals. Els homo sapiens colonitzen Amèrica. Extinció de la megafauna americana. Homo sapiens és la única espècie humana supervivent, un cop extingides totes les altres. Revolució agrícola. Domesticació de plantes i animals. Assentaments permanents. Primers regnes, escriptura i diners. Religions politeistes. Inici de la Filosofia.

La majoria dels antropòlegs actuals consideren que la necessitat de sobreviure en un nou medi —com a conseqüència de canvis climàtics sobtats—, va ser allò que inicià el procés evolutiu que portà l’homínid a l’ésser humà. És a dir: l’home va sorgir per pura casualitat, per atzar (no per cap Déu o miracle).

El repte

ecològic posaria en marxa el mecanisme de selecció natural, incidint sobre l’anatomia i la conducta dels individus. Els primers registres fòssils que es van anar trobant a l'actual zona oriental d'Àfrica van constituir la base de l'estudi de l'evolució de les subespècies homo. A partir d’aquí van sorgir 2 hipòtesis:

65

EL SABER FILOSÒFIC

66

HIPÒTESIS SOBRE L’EVOLUCIÓ DELS PRIMERS HOMÍNIDS 1. MODEL LINIAL 2. MODEL ARBORESCENT* Es pensava que cadascuna de les Proposa que al mateix temps van espècies evolucionava de l’espècie que coexistir diferents subespècies del la precedia temporalment. Per tant, un gènere homo. Moltes es varen extingir. cop extingida, cada espècie substituïa D'altres van sobreviure fins arribar a l'anterior. Se suposava l’Homo erectus l'actual homo sapiens, un cop extingides l’avantpassat dels humans actuals. totes les altres. S’ha demostrat falsa S’ha demostrat vertadera

*La prova que el model arborescent és una teoria vertadera és que en recents estudis sobre ADN, s’ha descobert que els humans tenim entre un 2-5% d’ADN neardental, per la qual cosa els sapiens van tenir relacions sexuals, almenys, amb neardentals.

67

68 TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia física; TESI: origen de l’ésser humà]

410“No hi ha cap dubte que una comprensió apropiada de la naturalesa humana 411requereix conèixer que l’home prové d’antropoides i que, a través d’aquests 412antropoides, prové d’organismes simples en un procés de milers de milions d’anys 413de canvi, gradual, però acumulativament enorme. (…) Els nostres parents més 414propers són els grans simis antropoides. Com ells, som animals i som primats, però 415l’home és un primat molt especial, radicalment diferent de tots els altres. La 416investigació de la naturalesa humana pot començar estudiant les semblances i 417diferències biològiques entre l’home i els antropoides. Partint d’aquest punt, s’arriba 418aviat a descobrir en l’espècie humana alguns caràcters únics que, malgrat que es 419fonamenten en la seva naturalesa biològica, van més enllà de la biologia i arriben a 420un món, nou al nostre planeta, dominat pel llenguatge la tecnologia, l’art, la moral i 421la religió.” F.J. Ayala, Origen i evolució de l’home

Degut a la selecció natural, l’ésser humà presenta un seguit de trets específics que el fan diferent de la resta d’éssers vius. Així, s’entén

per

procés

d’hominització:

Els

canvis

anatòmics

i

conductuals que modelen l’individu a través del pas de milions d’anys, ―des dels australopitecus―, la coexistència amb diferents subespècies d’homínids al mateix temps, fins a l’ésser humà actual. El procés d’hominització ―produït durant milions d’anys―, és: 1. BIPEDISME El primer que es posa de manifest és el desenvolupament progressiu de la configuració dels ossos per tal de possibilitar la postura erecta. Amb l’adaptació progressiva al terra, l’homínid necessitava mantenir-se dret amb la finalitat d’explorar i vigilar atentament l’entorn, deixant de desplaçar-se a quatre potes. 2. AUGMENT CAPACITAT CRANIAL La posició erecta, l’alliberament de les mans i una conducta més complexa aniria desenvolupament el sistema nerviós central de l’homínid. El cervell es va anar fent cada vegada més gran en volum i en complexitat. 3. TRANSFORMACIONS PSICOSOCIALS Els homínids es devien veure empesos per a agrupar-se a la recerca d’ajuda per menjar. Comença així una activitat típicament humana: compartir la seva activitat amb altres membres del grup: s’inicia el seu desenvolupament social.

69

4. ALLIBERAMENT DE LES MANS Com a conseqüència de la posició erecta i la marxa bípeda, es produí un altre tret anatòmic importantíssim: l’alliberament de les mans. Les mans, en no ser ja necessàries per als desplaçaments, es van anar fet més curtes i amples, i quedaren més ben disposades per servir-se d’eines. Avui dia es considera clau aquest fet: l’alliberament de les mans portà l’homínid a la possibilitat d’utilitzar-les per manufacturar eines que abans s’havien d’idear; fet que despertà el dispositiu racional del pensament primitiu. 5. APARICIÓ DEL LLENGUATGE La complexitat creixent de la conducta de l’homínid, aniria desenvolupant un progrés en la comunicació. Aquesta necessitat d’un llenguatge més complex és possible gràcies al desenvolupament del psiquisme, que desembocaria en el sorgiment de la paraula.

EL SABER FILOSÒFIC

70

2.5. REPERCUSSIONS DE L’EVOLUCIONISME

Les Repercussions filosòfiques derivades de l’evolucionisme foren enormes. Hem de pensar que són del s. XIX: fa poquíssim. Fins aleshores, es tenia la idea que l’esser humà era d’origen diví, creat per una divinitat, o bé per una força transcendent. La teoria de Darwin capgirarà completament aquesta visió. Una síntesi molt resumida d’aquesta repercussió, al camp de la Filosofia, són aquests 9 factors molt importants: 1. L’HOME NO ÉS CREAT PER DÉU, SINÓ FRUIT DE L’ATZAR La teoria de la selecció natural posa de relleu que l’home no és un ésser biològic estàtic: s’ha modificat al llarg dels temps, i aquestes mutacions s’han produït per casualitat. De fet, la pròpia supervivència de la nostra subespècie s’ha produït per l’extinció d’altres en la lluita per la supervivència. 2. L’HOME ÉS UN ANIMAL Que avui es digui que l’ésser humà és un animal no ens sorprèn: però això era un escàndol fins al s. XIX perquè l’home era una criatura que no tenia res a veure amb un animal. (a finals del s.XIX caricaturitzaren Darwin com un simi: Anís el Mono). 3. L’HOME NO ÉS EL CENTRE DEL MÓN NI DE L’UNIVERS La consideració religiosa que l’ésser humà ocupava un lloc central en l’univers i el món (geocentrisme), deixà de tenir sentit a partir de les teories evolutives. 4. ESTEM SOLS A L’UNIVERS La possibilitat de trobar altres éssers vius intel·ligents és gairebé impossible, per 2 raons: 1. no hi ha cap planeta conegut que tingui les mateixes condicions biològiques que el nostre, i 2. l’home és fruit de l’atzar, un cop extingides les altres subespècies. Aquest procés s’hauria d’haver produït exactament igual en un altre planeta: això és impossible biològicament parlant.

71

5. L’HOME NO TÉ ORIGEN NI FINALITAT Si l’ésser humà és fruit de la casualitat mutativa i adaptativa, aleshores la vida humana no té sentit: no té cap significat fora de la vida mateixa. Ni l’ésser humà està predestinat, ni el fet d’estar viu obeeix a cap motiu més enllà de la biologia. 6. L’EXPLICACIÓ RELIGIOSA QUEDA MOLT TOCADA L’impacte mundial que va provocar Darwin afectà molt la forma religiosa d’entendre l’ésser humà: des d’aleshores, existia una teoria científica, comprovada, que desmentia la Bíblia. 7. CRISI DE LA NOCIÓ D’ÀNIMA IMMORTAL La teoria de Darwin suposa un atac frontal a la noció d’ànima immortal: si l’home és un animal, -com qualsevol altre ésser viu-, aleshores no hi ha cap motiu per pensar que té ànima, i menys encara que sigui immortal. 8. L’HOME POT EXTINGIR-SE PER CAUSES EVOLUTIVES Si l’ésser humà és el resultat de l’evolució, aleshores es pot deduir que la supervivència no està garantida: podem extingir-nos per causes biològiques (un virus mundial) o per causes del propi individu (guerres o contaminació). 9. DISSENY INTEL·LIGENT Aquesta teoria està científicament descartada (només l’accepten les religions: l’origen de tot és Déu).

72

Les preguntes filosòfiques que sorgeixen actualment com a resultat de l’Evolucionisme, són: ¿l’Evolucionisme implica sempre un procés “cap a millor”?; ¿de quina manera afecten els canvis alimentaris, sedentaris, tecnològics i/o culturals actuals en aquesta evolució física? Per a algunes d’aquestes preguntes encara no en tenim resposta. D’altres, les tractarem a la lliçó següent.

73

EL SABER FILOSÒFIC

74

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__ TEMÀTICA* L’Antropologia física és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “d’on sorgeix l’home”. És la ciència que estudia l’ésser humà en els seus aspectes biològics. Se centra en l’estudi de les diferències o variacions físiques entre les poblacions humanes al llarg del temps, i en les seves distribucions en l’espai geogràfic. Per tant: estudia la variabilitat i l’evolució orgànica de l’ésser humà, i els seus determinants culturals conductuals. Una de les qüestions centrals de l’antropologia física és la de situar l’home dintre del sistema ecològic dels altres éssers vius, esbrinar-ne el seu origen i la seva evolució. Per al seu desenvolupament, l’antropologia física precisa de l’ajut d’altres ciències, com ara l’anatomia, la fisiologia, la paleontologia, la biologia molecular i la genètica. Històricament l’Antropologia física és una ciència recent. Els seus inicis científics cal situar-los a partir de la meitat del s. XIX, amb Darwin. Actualment, podem considerar dos camps de treball principals dins l'Antropologia física: l'estudi anatòmic i osteològic de restes humanes, i l'estudi molecular i genètic de poblacions. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria 1. Diferències principals entre el model monoteista judeocristià i el model politeista grec, pel que fa a la interpretació de l’origen humà (pàg. 24). 2. Diferències principals entre el model el fixista i el model evolutiu pel que fa a la interpretació racional de l’origen humà (pàg. 24). 3. Diferències entre el creacionisme i el fixisme (pàg. 24). 4. Diferències entre la teoria de Lamarck i la teoria de Darwin (pàg. 25). 5. Diferències entre el concepte “d’adaptació” i el concepte “d’evolució” (pàg. 26). 6. Explica la teoria sintètica de l’evolució (pàg. 27). 7. Diferències en l’hominització entre el model linial i el model arborescent (pàgs. 28-29). 8. Defineix el concepte d’hominització i les seves parts principals (pàg. 27-30). 9. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme darwinià (pàgs. 31-32). 10. Elabora i explica la línia temporal de la història (pàg. 28). Preguntes de comparar 1. Compara la interpretació fixista i científica (pàg. 24). 2. Compara Darwin i Lamarck (pàg. 25). 3. Compara Darwin i la teoria sintètica de l’evolució (pàgs. 25-27). 4. Compara la interpretació creacionista i fixista (pàg. 24).

75

76

77

EL SABER FILOSÒFIC

78

422

3

423

424LLIÇÓ

TERCERA

425ANTROPOLOGIA

SOCIAL

426L’aparició de l’ésser humà sobre la terra és el fet més notable de 427l’evolució humana. Una vegada aconseguits els caràcters que el van 428fer possible –procés d’hominització-, es produí un canvi qualitatiu 429de tendència –procés d’humanització. Hominització i humanització

79

80 430són interdependents, però diferents. En aquest tema abordarem la 431reflexió filosòfica al voltant de l’Antropologia Social i Cultural. 432 4333.1. PROCÉS D’HUMANITZACIÓ 434El procés d’humanització incideix directament en la conducta social. 435Els canvis que es produeixen constitueixen el patrimoni cultural de la 436humanitat. Per tant, hi ha diferències importants entre el procés 437d’hominització i el procés d’humanització. 1. HOMINITZACIÓ: allò innat Són els canvis anatòmics i conductuals que modelen l’individu a través del pas de milions d’anys, des dels australopitecus, passant per la coexistència de diferents homínids alhora, fins a l’ésser humà actual. HERÈNCIA BIOLÒGICA

2. HUMANITZACIÓ: allò après Són els canvis culturals, socials i tecnològics que han contribuït de forma prodigiosa al progrés humà fins a límits desconeguts, i que ha eixamplat abismalment la diferència entre els humans i la resta d’éssers vius. HERÈNCIA CULTURAL

438Tots dos processos –humanització i hominització- presenten una 439influència 440successives

recíproca.

Mentre

l’hominització

modificacions

441humanització

incideix

en

anatòmiques els

canvis

incideix

en

les

(fisiològiques),

la

conductuals

(socials,

442culturals, tecnològics). Aquesta canvis conductuals tenen a veure 443amb allò que s’entén per cultura en general. 444 445A diferència dels animals, els trets culturals distintius de l’ésser humà 446són: el llenguatge articulat –dimensió comunicativa-, l’organització 447social –dimensió política-, la fabricació d’instruments –dimensió 448tecnològica- i finalment la prolongació del període d’aprenentatge – 449dimensió educativa-. Aquests són els principals trets del procés 450d’humanització: Els homes hem desenvolupat una dimensió comunicativa que ens permet transmetre idees, pensar i relacionarnos amb els altres. El llenguatge és l’eina cultural més important que té l’home. 2. ORGANITZACIÓ SOCIAL Els ésser humans tenen una dimensió política dirigida a cooperar i conviure en contextos grupals degut a la seva

81

3. FABRICACIÓ D’INSTRUMENTS Els ésser humans han superat les seves limitacions biològiques gràcies a la seva dimensió tecnològica, ideant artefactes i productes sofisticadíssims que han sotmès les seves condicions biològiques i les condicions de la naturalesa. 4. APRENENTATGE MÉS LLARG Els humans han prolongat la seva formació amb la transmissió de

EL SABER FILOSÒFIC

82 interdependència amb la resta d’individus: junts som més forts.

coneixements de generació en generació a través de la seva dimensió educativa. El període formatiu dels individus cada cop és més llarg degut a l’especialització tècnica i a la major complexitat social.

451 452Per tant, hi ha diferències notables entre hominització i humanització:

453

83

84 454 4553.2. EL BINOMI NATURA - CULTURA 456Tant en termes antropològics com en termes filosòfics, el binomi 457natura i cultura, ha estat motiu d’una gran controvèrsia al llarg dels 458segles. ¿Què ens fa humans: la natura o la cultura?; ¿pesa més en 459nosaltres allò biològic o allò après?; ¿allò que s’hereta genèticament 460és modificable a través de la cultura, o no?; ¿la cultura heretada determina

l’herència

biològica,

o

és

a

l’inrevés?

Veiem

les

diferències entre els 2 conceptes: 1. NATURA El terme natura (physis, en grec) significa néixer créixer, brotar, moure’s. Per tant, s’identifica amb tot allò que es té per naixement: innat, allò que ens ve donat per raons biològiques.

2. CULTURA El terme cultura prové de la forma cultus, que significa cultivar. Per tant, s’identifica amb tenir cura d’alguna cosa, amb el conjunt de tècniques productives, amb tot allò que cada individu aprèn (no és innat).

Adonem-nos com allò que hom aprèn (cultura, hàbits, llengua, costums, conductes, modes, etc.) és infinitament més gran que allò que hom té de forma innata (color ulls, alçada, capacitat intel·lectual, forma física, etc.). Conclusió: el procés d’humanització és molt més important que el procés d’hominització. Així, la cultura seria com una mena de segona naturalesa: primer naixem al món (naixement biològic), i després naixem a la societat (naixement cultural). Les nostres limitacions biològiques (no podem volar, no som veloços, no podem respirar sota l’aigua, etc.) han estat superades per les conquestes culturals mitjançant tecnologia (avió, cotxe, submarí, etcètera). Veiem, per tant, que la cultura per a l’home suposa una potent arma adaptativa, que no disposen la resta d’éssers vius. Això és degut ―evidentment, a la seva intel·ligència, molt per sobre de qualsevol altre animal. Ara bé: el debat natura i cultura té també més repercussions a molts àmbits. Veiem-ho amb exemples:

85

EL SABER FILOSÒFIC

86

Àmbit ètic ¿Som lliures per naturalesa, o no? 1. NATURA 2. CULTURA Alguns filòsofs afirmen que l’home és D’altres filòsofs afirmen que l’home està lliure per naturalesa, neix lliure: des completament determinat per la cultura, del moment que hom neix, tot està per la biologia, la família, la classe social, fer i tot és possible. La vida humana és etc. i els marges de llibertat són quasi pura potencialitat. inexistents.

Àmbit criminal ¿un abusador sexual ho és per natura o per cultura? 1. NATURA 2. CULTURA Alguns criminòlegs afirmen que l’home D’altres criminòlegs afirmen que el abusador SÍ està determinat delinqüent sexual no neix abusador: s’hi genèticament i, per molt que es vulgui converteix degut a unes condicions reeducar o ingressar a la presó, familiars, socials o culturals per gairebé no es modifica la seva aprenentatge de conductes sexuals conducta sexual delictiva (ex: debat a inadequades. Per tant: la conducta França sobre la castració química dels delictiva es pot corregir i reeducar. delinqüents sexuals reincidents).

Veiem, amb aquests exemples, com el binomi natura-cultura té repercussió filosòfica en el debat determinisme–indeterminisme. TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia social; TESI: la segona naturalesa de l’ésser humà]

461“L’ésser humà no està esperant mutacions que li permetin adquirir ales; la 462conquesta de l’aire ha estat duta a terme més eficaçment construint avions. 463Igualment,, l’esser humà viatja i viu durant llargs períodes en els rius i els mars 464encara que no tingui brànquies ni aletes (...) La nostra espècie ha colonitzat la 465Terra i colonitzarà l’espai no gràcies a l’adaptació dels seus gens a l’ambient, sinó a 466la modificació de l’ambient d’acord amb les seves necessitats biològiques.” F. J. Ayala, La naturalesa inacabada

3.3. LA CULTURA HUMANA

Antropològicament parlant, la cultura és una forma peculiar d’adaptació per a l’espècie humana; adaptació que NO es fa mitjançant canvis genètics, sinó creant el medi més adequat per a la seva supervivència superant les limitacions biològiques. Per això diem que la cultura està per sobre de la biologia. Què

s’entén

per

cultura?

La

cultura

engloba

tots

aquells

coneixements, idees, instruments tècnics i maneres de viure que els éssers humans han produït per tal de poder adaptar-se al medi. En aquest sentit, totes les societats humanes tenen un caràcter

87

88 cultural, independentment del seu grau de desenvolupament o civilització. No hi ha cap ésser humà sense cultura. Per què? Perquè l’home i la dona només poden realitzar-se com a individus si només pertanyen a una determinada cultura. La cultura s’ha d’entendre com tot allò que l’ésser humà ha dit i fet objectivant les seves activitats en productes de diversa naturalesa que constitueix la seva pròpia manera de viure. Per tant, cultura és tot allò produït per l’ésser humà: des d’un quadre fins a una cadira, passant per un llibre, un cotxe o una bomba. La noció de cultura presenta 6 trets fonamentals. Són els següents: Característiques de la Cultura 1. ÉS SÓCIAL La cultura humana és un procés que s’hereta socialment. Ve configurada com un sistema de relacions que connecta un grapat d’individus entre si. 2. ÉS PLURAL La cultura no és una cosa única i uniforme, sinó que cada grup humà té maneres de ser i de viure propis. 3. ÉS SIMBÒLICA La cultura és simbòlica perquè s’expressa mitjançant símbols lingüístics i artístics. 4. ÉS CANVIANT La cultura no és quelcom estàtic: va canviant al llarg del temps, incorporant aspectes nous i eliminant-ne d’altres.

5. ÉS APRESA L’adquisició de la cultura humana requereix l’exercici, instrucció i orientació en els fills per part dels seus pares. L’individu es beneficia de l’experiència dels seus avantpassats i pot elaborar més fàcilment la seva conducta per tal de fer front a les condicions del medi. 6. ÉS HISTÒRICA L’ésser humà ―quan neix, no comença de zero: arrenca de la tradició, d’allò que els components del grup, i la humanitat en general, han fet de si mateixos en els seus processos vitals.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia social; TESI: la capacitat adaptativa de l’evolució cultural en l’ésser humà]

467“L’evolució de l’ésser humà, a diferència de la resta d’organismes, té dues 468dimensions: una biològica i una altra cultural. L’evolució cultural és 469específicament humana; no es produeix, almenys en sentit propi, en cap altre 470organisme. En l’ésser humà, l’evolució biològica i l’evolució cultural es lliguen 471mútuament (...). D’una manera semblant, l’evolució biològica i la cultural depenen 472l’una de l’altra. La cultura només pot existir sobre una base biològica apropiada i 473depèn completament de la natura i de les qualitats d’aquesta base. Al mateix 474temps, la cultura estén d’una manera molt gran el poder adaptatiu de la natura 475biològica i constitueix la font més important dels canvis ambientals que 476determinen l’evolució biològica humana (...). La cultura s’adquireix no tan sols 477dels pares, ni de l’escola, sinó de tots els ésser humans amb els quals s’entra en 89

EL SABER FILOSÒFIC

90

478contacte directament o indirectament. Els mecanismes de transmissió no són 479les cèl·lules sexuals, sinó la comunicació directa, oral o gesticular, els llibres, la 480premsa, internet, la ràdio, la televisió, el cinema, etc.” F. J. Ayala, La naturalesa inacabada

3.4 EVOLUCIÓ CULTURAL HUMANA

Sabem que el motor de l’evolució de la vida ve constituït pels canvis mediambientals i la necessitat d’adaptar-s’hi. Hem dit que la Cultura és una potent arma adaptativa, molt més potent que l’evolució genètica. Ara bé: hi ha aspectes positius i negatius pel que fa al desenvolupament cultural de la humanitat.

Aspectes positius i negatius de la Cultura ASPECTES POSITIUS a) Gràcies a l’evolució cultural l’home i la dona han assolit el grau màxim de desenvolupament fins ara conegut. b) Si l’evolució genètica requeria milions d’anys, l’evolució cultural tan sol requereix de poques generacions. c) L’evolució cultural ofereix a l’ésser humà una possibilitat molt més gran de realitzacions que l’evolució biològica. L’ésser humà és actualment la intel·ligència dominant al planeta terra.

ASPECTES NEGATIUS a) La confiança amb el progrés tecnològic i científic, resultat de la cultura, ha portat a la desforestació de grans zones verges amb un impacte ambiental irreversible. b) El progrés cultural també ha produït la fabricació de bombes atòmiques, armes d’extinció massiva, o productes similars. c) La cultura globalitzada ha propagat la idea que hi ha cultures més ‘bones’ que les altres, eliminant les varietats culturals petites per mitjà de cultures econòmicament molt més potents.

3.5. REPERCUSSIONS de L’EVOLUCIÓ CULTURAL Les repercussions filosòfiques derivades de l’evolució cultural són:

91

92 1. L’HOME ESTÀ MOLT MÉS CONDICIONAT PER LA CULTURA QUE PER LA BIOLOGIA Allò que els éssers humans són, es determina per les decisions que aquests han pres a l’hora d’adaptar-se a la societat.

2. L’HOME POLÍTIC La manifestació més clara de la dimensió cultural de l’home és la política: amb l’acció que fan els homes entre ells construeixen un nou espai públic per dialogar, posar-se d’acord, i construir un futur en comú.

3. L’HOME ÉS PENSAMENT I ACCIÓ L’evolució cultural posa de manifest com l’ésser humà pot, a través del pensament, intervenir sobre la naturalesa i sobre la seva pròpia condició humana.

5. SUPERVIVÈNCIA CULTURAL Del resultat de les decisions dels homes se’n deriva el manteniment, consolidació i supervivència de la riquesa cultural de la humanitat.

4. L’HOME ÉS AGENT ACTIU DE LA SEVA TRANSFORMACIÓ Les possibilitats tecnològiques i científiques obren horitzons desconeguts per al futur de l’home, la seva supervivència, i el seu destí futur com a humanitat.

6. CULTURA PER CONSTRUIR O PER DESTRUIR L’evolució cultural demostra que la història no és linial ni està dirigida cap a una millora: també es pot donar el cas que la humanitat evolucioni cap a la seva pròpia autodestrucció.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia social; TESI: la segona naturalesa de l’ésser humà]

481“Els éssers humans no han esperat que sorgeixin combinacions genètiques que 482produeixin ales, sinó que han conquerit l’aire de manera més eficient i versàtil, 483construint màquines voladores. La humanitat viatja pels rius i mars sense 484necessitat d’aletes, servint-se de vaixells. L’exploració de l’espai ha començat sense 485cap necessitat que apareguessin mutacions genètiques que permetessin als homes 486d’actuar en absència de la gravetat i respirar en absència d’oxigen (...). Partint d’un 487humil origen africà, l’home s’ha convertit en el mamífer més abundant de la terra. 488L’aparició de la cultura, que és una manera superorgànica d’adaptació, ha fet de la 489humanitat l’espècie més pròspera del planeta.” F. J. Ayala, Origen i evolució de l’home

3.6. ACTITUDS DAVANT LA DIVERSITAT

La cultura humana es desplega en una gran multiplicitat de formes. Aquest fenomen és conegut com a diversitat cultural. Els antropòlegs culturals expliquen la diversitat cultural per 3 raons: 1. raons ecològiques (cada grup humà s’adapta al seu segment o ètnia), 2. raons històriques (cada grup evoluciona des del seu passat tot transformant-se), i 3. raons geogràfiques (cada grup humà depèn del seu contacte/aïllament amb altres grups humans).

93

EL SABER FILOSÒFIC

94

Des d’aquesta perspectiva, totes les cultures es presenten com a sistemes complets (són resultat del lloc i del grup humà que l’ha construïda). Per tant, NO és correcte parlar de cultures bones i dolentes,

o

cultures

subdesenvolupades

i

primitives

i

modernes,

ultradesenvolupades:

una

o

cultures

anàlisi

científica

seriosa implica que cadascuna —en la seva evolució canviant— ha de ser estudiada des de dins, al marge de les pròpies opinions personals. Per tot plegat, existeixen 4 actituds bàsiques enfront de la diversitat cultural: 1. LA VISIÓ ETNOCÈNTRICA Aquesta actitud és negativa perquè pretén creure que la pròpia visió és superior a la cultura dels altres. Segons aquest prejudici etnocentrista, les formes de vida pròpies són considerades ‘normals’, mentre que els costums aliens, com ‘anormals’.

2. LA VISIÓ RELATIVISTA Entén que tota cultura és bona per si mateixa. Aquesta visió també és negativa perquè ho relativitza tot: fa que qualsevol tradició cultural (ablació de clítoris, discriminació de la dona, discriminació dels negres, etc.) s’hagi de respectar pel fet cultural.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia social; TESI: els perills de l’etnocentrisme i el relativisme en l’anàlisi cultural]

490Els primers antropòlegs jutjaven les cultures dels altres pobles amb els patrons 491de la seva cultura pròpia. Els pobles exòtics eren salvatges estúpids i 492immorals. La bona societat de l’Anglaterra victoriana representava el cim més alt 493de la cultura. Aquesta visió etnocèntrica deformava greument la imatge de les 494altres cultures, i contra ella van reaccionar al començament del segle XX els 495antropòlegs amb preocupacions més científiques. Una cultura només pot ser entesa 496des de dintre, d’acord amb els seus propis principis, patrons i valors. No té sentit 497jutjar una cultura des dels valors d’una altra. Les cultures són “incomparables”. 498Molts antropòlegs van portar la seva reacció contra l’etnocentrisme fins a l’extrem 499oposat, i van caure en el relativisme, en el “tot és igual” [la submissió de la 500dona, l’ablació de clítoris, el burka, el racisme cultural, etc.], i es van prohibir a si 501mateixos tota crítica o comparació avaluativa. Aquesta reacció també va ser un 502desastre.” J. Mosterín, Filosofia de la cultura

3. LA VISIÓ ASSIMILACIONISTA Aquesta actitud adopta la visió segons la qual qualsevol grup cultural que viu en una societat de cultura diferent, ha d’integrar-se per la via d’assimilar-se als patrons culturals del lloc d’acollida, negant-ne la pròpia. També és una visió negativa perquè no respecta les diferències culturals.

95

4. LA VISIÓ MULTICULTURAL La multiculturalitat fa referència a la possibilitat que, dins una mateixa societat, coexisteixin pacíficament dues o més cultures. Tot i que sembla una actitud positiva, sovint es confon amb (falsa) tolerància: sempre hi ha un cultura predominant que acaba ‘menjant-se’ la cultura minoritària en contacte. El mite de Babel és utòpic.

96 La globalització mundial, internet i la mobilitat social, les noves tecnologies, etc. han portat a la constatació que les cultures es van, mica en mica, barrejant i homogeneïtzant. Ara bé: el dilema actual és saber com influiran les noves tecnologies i internet en la modificació cultural i socials dels habitants del planeta Terra.

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA* L’antropologia social és la ciència que estudia l’ésser humà en els seus aspectes sòcio-culturals. És una disciplina que estudia la variabilitat de les cultures humanes. Centra el seu estudi en el coneixement de l’ésser humà a través dels seus costums, relacions parentals, estructures polítiques, econòmiques, urbanístiques, mitjans d’alimentació, mites, creences, etc. i relacions dels grups humans amb l’ecosistema. L’antropòleg social estudia totes les cultures, tant si provenen de societats tribals, com de nacions civilitzades complexes. La perspectiva d’estudi és transcultural ―pel seu interès en les relacions interculturals―. Aquesta disciplina es caracteritza metodològicament per l’ús de l’etnografia, consistent en treballs de camp in situ com a forma d’investigació específica. Ofereix una contribució decisiva en l’estudi i la intervenció en temes socials, com ara el multiculturalisme o els processos migratoris. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria 1. Diferències entre el procés d’hominització i el procés d’humanització (pàgs. 2730; 35). 2. Característiques centrals del procés d’humanització (pàgs. 36-37). 3. Diferències entre natura i cultura i les seves repercussions (pàgs. 37-38). 4. Concepte antropològic de Cultura i trets centrals (pàgs. 39-40). 5. Aspectes positius i negatius de la noció de Cultura (pàg. 41). 6. Principals actituds antropològiques enfront de la diversitat cultural (pàgs. 42-43).

97

EL SABER FILOSÒFIC

98

7. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme cultural (pàg. 41). Preguntes de comparar 1. Compara l’etnocentrisme i el multiculturalisme, d’entre les actituds bàsiques enfront de la diversitat cultural (pàgs. 42-43). 2. Compara els punts de contacte i els punts de diferència entre natura i cultura (pàgs. 37-38). 3. Compara l’antropologia física i l’antropologia social (pàg. 42-43). 4. Compara les repercussions filosòfiques de l’evolucionisme biològic i cultural (pàgs. 31-32; 41).

4 LLIÇÓ QUARTA ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA Què és l’home? Totes les èpoques, per antigues que siguin, tenen una determinada manera d’entendre l’ésser humà. Per què? Perquè l’home és l’únic animal que es pot preguntar a si mateix qui és. L’home té auto consciència (jo sóc ‘2 en 1’); sap coses que d’altres animals no saben: que hem de morir, que existeix el temps, que tenim un passat, etcètera: som éssers pensants mortals. Als inicis de la història, alguns filòsofs els va sobtar una cosa molt rara: l’home està fet d’una cosa material, però també d’una cosa

99

100 que pareix immaterial (i els animals, no). Conclusió: entendran que l’home està constituït de 2 tipus de realitats diferents: són dualistes. Al contrari, d’altres filòsofs entendran que es tracta d’una realitat única: són monistes. Ara els explicarem.

4.1. EXPLICACIONS DUALISTES

Els filòsofs dualistes coincideixen a afirmar que l’ésser humà és un compost unificat de 2 entitats que tenen identitat i funcions pròpies: una és de naturalesa material (corporal), i l’altre es de naturalesa no material. Dins aquest corrent, hi ha el dualisme radical, i el dualisme moderat. EXPLICACIONS DUALISTES 1. DUALISME RADICAL 2. DUALISME MODERAT Plató (428-347 aC) és considerat Pensen que hi ha dues entitats dualista perquè estableix l’existència diferents, però ambdues desapareixen de dues realitats radicalment diferents. amb la mort. Aristòtil (384-322 aC) Per Plató, l’home és cos (soma) i pensava que l’ésser humà era un ànima (psiqué), i l’ànima preexisteix al composta de matèria (cos) i forma cos. (ànima) però quan el cos moria, l’ànima també. Agustí d’Hipona (353-423 dC) és neoplatònic i afirma que l’home és un Descartes (1596-1650 dC) també és composta de matèria (carn) i esperit, dualista. L’essència de l’ésser humà és lligat a la part divina. Quan el cos mor, el pensament (substancia racional o res l’esperit sobreviu. cogitans), que existeix per ella mateixa i no pot procedir del subjecte perquè aquest és cos o substància material (res extensae). Segons Descartes, el pensament no necessita el cos per existir. Però quan el cos deixa d’existir, el pensament no té existència pròpia.

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Antropologia filosòfica; TESI: dualisme cos-ànima] 503“-Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està 504veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per 505mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen 506perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan 507que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. (…) El cos és 508la presó de l’ànima.” Plató, Fedó

El Dualisme arrenca a l’Antiguitat amb la diferència cos-ànima. Això es modificarà a l’Edat Mitjana amb la distinció carn-esperit, i a l’Edat Moderna, amb el binomi pensament-extensió. A

101

EL SABER FILOSÒFIC

102

l’actualitat es diferencia entre ment-cervell. Vegem-ho al següent requadre:

103

104

4.2. EXPLICACIONS MONISTES

Afirmen que l’ésser humà és un tot unitari inseparable, una única realitat, —o bé material o bé no material (espiritual)—, que es desplega en el seu desenvolupament en 2 dimensions, o bé corporals o

bé

psíquiques.

Dins

aquest

corrent,

hi

ha

el

monisme

materialista, i el monisme espiritualista. EXPLICACIONS MONISTES 1. MONISME MATERIALISTA 2. MONISME ESPIRITUALISTA Demòcrit (460-370 aC) sostenia que Pensen al revés que els materialistes. tota realitat és un compost material. Segons els espiritualistes, tot el que és Tot és pura matèria, per Demòcrit. Per real és mental. tant, l’ésser humà també: àtoms que Per Kant (1724-1804 dC) la única s’uneixen i se separen de manera realitat vertadera és la mental. No hi ha atzarosa. Res més. Demòcrit, en pròpiament matèria (o potser sí), però conseqüència, no creu en la el que és segur és que, per als éssers immortalitat de l’ànima (psiqué). humans, ‘tot el que “és”, és percebut’ (propietat de la ‘ment’) més enllà de la qual no en podem tenir cap seguretat de res.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia filosòfica; TESI: Monisme espiritualista] 509“L’ànima i el cos són una sola i mateixa cosa que es concep, bé sigui sota l’atribut 510del pensament, bé sigui sota l’atribut de l’extensió [cos], d’on resulta que l’ordre 511de les coses és un de sol, tant si es concep la natura sota tal atribut [pensament], 512com si es concep sota l’altre [cos], i, per consegüent, que l’ordre de les accions i 513passions del nostre cos es correspon per naturalesa amb l’ordre de les accions i 514passions de l’ànima (…). 515¿No és cert que l’experiència també ens ensenya que si el cos està inert, l’ànima és 516alhora inepta per pensar? Doncs quan el cos reposa durant el son, l’ànima resta 517també adormida, i no té el poder de pensar, com quan es troba en vigília.” Spinoza, Ètica

4.3. EL PROBLEMA MENT-CERVELL ACTUAL

La ciència moderna, a partir de Darwin, considera l’ésser humà com una realitat no creada per cap Déu, ni menys encara un ésser fet del no-res (ex nihilo). És producte de l’evolució biològica a través de milions d’anys, ―des de l’homínid fins a l’ésser humà actual. La discussió científica avui es polaritza entre aquells científics que consideren processos

tots

els

cerebrals

fenòmens (cervell).

físics

(ment)

Aquesta

són

únicament

postura

s’anomena

materialisme reduccionista. Pel contrari, hi ha els científics que

105

EL SABER FILOSÒFIC

106

pensen que els processos psíquics (ment) són alguna cosa més que simples

fenòmens

físics

(cervell).

Aquesta

postura

s’anomena

emergentisme. Vege-m’ho al següent requadre: EL DEBAT ACTUAL 1.MATERIALISME REDUCCIONISTA 2. EMERGENTISME Aquesta teoria defensa que existeix Defensa que ment i cervell interactuen, una identitat ment-cervell. Tots els però són completament diferents. Els fenòmens psíquics o mentals són fenòmens mentals són resultat de reduïbles a fenòmens fisiològics. Per determinats processos del cervell, però tant, allò anomenat ment no és altra no s’hi confonen: són una propietat cosa que el conjunt de processos emergent del cervell. Això vol dir que neuronals que produeix el cervell. allò produït per la ment emergeix del Aquesta és la postura de les modernes cervell, però és un producte no reduïble neurociències, dintre la Psicologia exclusivament a processos cerebrals. actual. Aquesta teoria és monista Aquesta teoria és dualista

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia filosòfica; TESI: problemàtica ment-cervell]

518“Fa molt temps, l’home escoltava amb estupor el so d’un batec regular dintre del 519seu pit i es preguntava què era. No podia identificar-se amb una cosa tan estranya i 520desconeguda com era el propi cos. El cos era una gàbia i dins d’ella hi havia alguna 521cosa que mirava, escoltava, tenia por, pensava i se sorprenia; aquella alguna cosa, 522aquella resta que va quedar després de la sostracció del cos, allò era l’ànima. Avui, 523naturalment, el cos ha deixat de ser un misteri; sabem que allò que batega dins del 524pit és el cor (...). D’ençà que l’home en sap anomenar totes les parts, el cos no el 525preocupa tant. Ara també sabem que l’ànima no és res més que l’activitat de la 526matèria grisa del cervell. La dualitat d’ànima i cos ha quedat substituïda pels temes 527científics i ens en podem riure alegrement com d’un prejudici passat de moda.” M. Kundera. La insostenible lleugeresa de l’ésser

Cap d’aquestes 2 teories citades és ―per complert― científica actualment. No es té clar. En definitiva, el problema està obert. La dualitat ànima-cos avui se centra en el tema ment-cervell: la mort és un punt i final, o no; el pensament es detura amb la mort?

4.4. DUALISME ANTROPOLÒGIC I FILOSOFIA 107

108 Les Repercussions filosòfiques derivades del dualisme antropològic també foren enormes. La teoria de dualista de Plató en fou l’origen, però

també

veurem

com

l’oposició

d’Aristòtil

tindrà

àmplies

repercussions a l’Edat Mitjana i a l’Edat Moderna. Una síntesi molt resumida d’aquesta repercussió, a la Filosofia, és la següent: 1. ÈPOCA CLÀSSICA El dualisme platònic suposarà una novetat mundial, ja que fins aleshores no es creia que l’ésser humà tingués una ànima immortal. La repercussió central serà que la psiqué és més important que el cos, (el Pensament, més important que l’Acció), ja que amb la psiqué es pot arribar a la contemplació de les idees eternes. 2. ÈPOCA MEDIEVAL L’herència platònica repercutirà a l’Edat Mitjana a partir de la cristianització de la seva teoria: l’ànima és l’esperit (pneuma, que ens connecta amb el món celestial, i és bo), i la carn (que és allò que ens lliga al món terrenal, i és dolent). El dualisme es farà més radical amb Agustí d’Hipona. La visió religiosa segons la qual tot allò que prové del cos és dolent, i allò que prové de l’esperit, és bo, sorgeix d’aquí (amb origen a Plató). DUALISME PLATÒNIC

3. ÈPOCA MODERNA La noció d’ànima o esperit serà substituïda per la noció de JO o pensament: “jo sóc una substància que pensa”, amb una extensió corporal. No coneixem “les coses”, sinó “allò que pensam de les coses”. L’individu pensant és autoconscient: sap que pensa i dubte. El dubte és el motor del pensament. El pensament per si mateix elabora idees independents dels sentits, i són autoevidents. 4. ÈPOCA CONTEMPORÀNIA El dualisme actual se situa en el debat neurobiològic ment-cervell. La noció segons la qual allò produït per la ment (les idees) van més enllà de connexions purament neuronals (cervell), és la tesi científica actual amb més defensors. És a dir: les idees surten del cervell, però són MÉS COSA que simple cervell o matèria. DUALISME CRISTIÀ

Ànima

Esperit

Cos

Cos

Cogito

Ment

Cos

Cervell

DUALISME DUALISME CARTESIÀ ACTUAL QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

109

EL SABER FILOSÒFIC

110

TEMÀTICA* L’Antropologia filosòfica és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és l’home”. Intenta qüestionar-se el fenomen humà des de perspectives que les ciències empíriques no poden respondre completament (què és l’home, què el fa únic, quin sentit té la vida humana, cap a on anem, què és la mort....). Per tant: és un saber que reflexiona sobre les anomenades “preguntes fonamentals”; és a dir, sobre el problema ―del fet de viure i de ser― home. En un sentit ampli, les preguntes poden semblar obscures o confuses, ―pel fet d’incidir en aspectes que no tenen una clara resposta empírica―. Aquest saber no crea ni inventa els problemes de l’home: només se’ls troba, els reconeix, els assumeix, els examina críticament, i prova d’explicar-los racionalment. La tasca de l’Antropologia filosòfica actual és reunir les conclusions de les ciències especialitzades i la resta d’àrees filosòfiques, cara a respondre aquestes qüestions fonamentals de manera sistemàtica. Tot i que ―per la seva pròpia complexitat―, no tinguin gairebé mai una conclusió definitiva. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria 1. Explica la diferència entre el dualisme i el monisme filosòfic (pàgs. 45-47). 2. Explica l’evolució històrica del dualisme (pàg. 46). 3. Explica la problemàtica actual entorn al binomi ment-cervell (pàgs. 47-49). 4. Repercussions filosòfiques del dualisme antropològic (pàg. 48). Preguntes de comparar 1. Compara el dualisme moderat i el monisme espiritualista (pàgs. 46-47). 2. Compara el dualisme medieval i el dualisme modern (pàg. 46). 3. Compara el dualisme radical i monisme materialista (pàgs. 46-47). 4. Compara el materialisme reduccionista i l’emergentisme (pàgs. 44-49). 5. Compara el Creacionisme i el Dualisme medieval (pàgs. 24; 46).

528

111

5

112 529LLIÇÓ

CINQUENA

530FÍSICA 531Què és la realitat?, què és allò que “real”?, ¿només matèria?; ¿d’on 532prové?; ¿sempre ha existit? La necessitat de comprendre l’entorn que 533envolta l’ésser humà va portar ―des de temps antiquíssims, a tractar 534d’establir explicacions capaces de donar coherència a allò observat. 535Amb aquesta lliçó (i la següent) abordem introductòriament un dels 536àmbits essencials de la Filosofia, segons Aristòtil: la reflexió sobre la 537Física (Filosofia Segona) i la Metafísica (Filosofia Primera).

113

114

5.1. EL MÓN FÍSIC, L’UNIVERS

Hem dit abans que la preocupació per saber què és la realitat (allò real) fou font de maldecaps ja des de l’època presocràtica (s. VII aC), i

fins

i

tot

abans.

Trobem,

així,

diverses

interpretacions

precientífiques al voltant del tema: les cosmogonies, les teogonies i les cosmologies.

Diverses concepcions sobre la Realitat 1. COSMOGONIA 2. TEOGONIA 3. COSMOLOGIA Explicació mítica de l’origen Explicació divina de l’origen Explicació racional de de la realitat. de la realitat. l’origen de la realitat. Les cosmogonies afirmen que éssers superiors van portar a terme la construcció de tot allò físic a partir d’algun material preexistent. Són relats mítics que expliquen l’origen i l’estructura del món. (Les cosmogonies són inicialment teogonies: la constitució del món s’explica mitjançant successives generacions de divinitats: Zeus, Apol·lo, etc.) ORIGEN MITOLÒGIC

Les teogonies afirmen que Déu va ser capaç de crear tota la realitat, el món i l’univers sencer, a partir del no-res per la seva omnipotència. Per tant, Déu està fora del món i l’univers i, en un moment precís, crea del no-res l’Univers, els planetes i la Terra. En conseqüència, la terra no és eterna, sinó que té un principi –el Gènesi- i, també, un final – l’Apocalipsi-. ORIGEN RELIGIÓS

Les cosmologies son teories sobre la constitució i la naturalesa de l’Univers entès com a pluralitat d’allò existent, i format des de sempre per una matèria primigènia. Reflecteix els coneixements i el moment històric i sociocultural. ORIGEN FILOSÒFIC

A partir de la Cosmologia, es va començar a construir una nova explicació del món, el fonament de la qual es troba en l’elaboració racional d’allò observat a la natura. Els primers filòsofs, centrats a qüestionar-se això, eren astrònoms i matemàtics: d’aquí que l’origen de la Física es trobi dins la Filosofia. I l’origen de la Ciència (com avui l’entenem) es trobi en la Física (a partir de la Matemàtica). Per tant, la Ciència Física ha tractat d’explicar ‘allò que existeix’. Les respostes han estat múltiples, com veurem seguidament.

115

116LLIÇÓ CINQUENA TEXT PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: l’herència dels coneixement sobre física anteriors als grecs]

538“(…) les grans civilitzacions anteriors [als grecs] van transmetre als grecs, no 539només el valuós patrimoni dels seus mites i de les seves experiències religioses, 540sinó també el molt notable patrimoni de les seves investigacions científiques. 541Sobretot, [pel que fa a] les matemàtiques i les observacions astronòmiques, 542el nivell aconseguit pels assiri-babilonis i pels egipcis era (…) alt; i més aviat, 543respecte d’alguns problemes, va caldre molt de temps abans que els grecs 544conquerissin una maduresa semblant. 545El problema de les relacions entre la ciència dels grecs i la de les civilitzacions 546anteriors és tan complex, que només s’hi pot fer un al·lusió: d’una banda, en 547efecte, és ben clar que els grecs són deutors en moltes nocions dels assiri-babilonis 548i dels egipcis, però de l’altra també és veritat que van saber introduir en la ciència 549alguna cosa nova –sobretot un nou mètode de tractament- que els va posar molt 550aviat en condicions de fer progressos decididament superiors a tots els que s’havien 551fet fins aleshores.” L. Geymonat, Història de la Filosofia i de la ciència

5.2. EL COSMOS AL MÓN ANTIC

Una de les primeres constatacions que feren els filòsofs dedicats a la Física fou que el cosmos, tot allò que és, tenia una característica principal: l’ordre (cosmos, en grec, vol dir ordre). És a dir: la realitat física, el món, l’univers, estava regit —segons ells— per uns principis físics basats en Lleis naturals. Conclusió: l’Univers estava ordenat. Quina conseqüència té això? Que si estava ordenat, aleshores la ment humana podia captar (conèixer) aquest ordre i desxifrar-lo. Per què? Perquè el funcionament mental de l’home s’ordenava —segons els antics— amb les mateixes Lleis. Conclusió: a l’Univers no hi ha atzar ni casualitat. Ara bé: quines són aquestes Lleis naturals? Aquest serà l’anomenat problema cosmològic. En el món antic hi havia 2 models cosmològics per explicar l’ordre còsmic: l’aristotèlic –grec- i el ptolomaic –egipci-: Cosmologia antiga (geocèntrica, sense intervenció divina) 1. MODEL GREC: Aristòtil 2. MODEL EGIPCI: Claudi Ptolomeu El model aristotèlic (384-322 aC) sosté Prové de l’astrònom egipci Ptolomeu que el cosmos estava format per un (85-165 dC). El seu Univers estava conjunt d’esferes concèntriques d’acord format per una esfera celeste giratòria i amb els cossos celestes coneguts una terra esfèrica immòbil. Cada aleshores. El límit exterior era l’esfera planeta girava amb un moviment dels estels fixos i al centre hi havia la circular en una petita circumferència, el Terra. L’univers era finit.. Mentre centre de la qual es movia al seu torn que els astres estaven fixos, les en una altra circumferència més gran a esferes estaven dotades d’un l’entorn de la Terra. L’univers també moviment circular. El centre estava era finit, i el centre era la Terra. ocupat per la Terra, que tenia

11754

FÍSICA

118 forma esfèrica i es trobava immòbil.

La teoria és falsa

La teoria és falsa

5.3. EL COSMOS AL MÓN MEDIEVAL Durant

tota

l’edat

mitjana

la

interpretació

predominant

era

creacionista i fonamentada en una Teogonia cristiana, segons la qual Déu creà del no-res la Terra i l’Univers. A partir del segle XII es va anar imposant el model d’interpretació aristotèlic. En canvi, a partir del segle XIII es va anar imposant el model de Ptolomeu. Ambdues són geocèntriques. Cap teoria, però, podia contradir la Bíblia (són falses). Si algú s’atrevia desmentia la Bíblia el torturaven i cremaven.

5.4. EL COSMOS AL MÓN MODERN

Amb el Renaixement va començar una transformació. El primer canvi és la substitució del model geocèntric (la Terra és el centre de l’Univers), pel model heliocèntric: el Sol és el centre del sistema solar, l’Univers és infinit, i la terra dóna voltes sobre si mateixa i alhora al voltant del Sol en formes el·líptiques: Cosmologia moderna (heliocèntrica) 1. MODEL DE COPÈRNIC A partir de Copèrnic (1473-1543), la Lluna gira a l’entorn de la terra, i aquesta a l’entorn del Sol, com els altres planetes. El Sol es va convertir així en el centre del sistema solar. La rotació de la Terra a l’entorn del sol exigia admetre que la mida de l’univers era més gran que allò que fins aleshores s’havia imaginat.

119

2. MODEL DE KEPLER* I GALILEU A partir de Galileu (1564-1642) i Kepler (1571-1630), la cosmovisió canvia de dalt a baix. Comença a construir-se la idea d’univers infinit, la unicitat de la matèria en l’Univers, i les òrbites el·líptiques. Per tant: la distància del planeta Terra al sol varia al llarg de l’òrbita.

55

120LLIÇÓ CINQUENA

La teoria és falsa

La teoria és vertadera

*El model de Kepler ja l’havia intuït la matemática egípcia Hypatias d’Alexandria (355-415 dC), i abans d’ella, el grec Aristarc de Samos (310-230 aC).

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: la visió de l’Univers a partir de Newton]

552“Després de Newton, la ciència va regnar com a autoritat definidora de l’univers i la 553Filosofia es va definir a si mateixa en relació amb la ciència: predominantment en 554qualitat de suport a vegades crítica i provocativa, a vegades independent i 555interessada en altres terrenys, però, en última instància, mai en una posició 556contradictòria amb els descobriments cosmològics i les conclusions de la ciència 557empírica, que governaven cada cop més la cosmovisió occidental. 558En efecte, els èxits de Newton van establir la visió moderna de l’univers físic (...) i, 559alhora, la visió moderna de l’home, la intel·ligència racional del qual havia abraçat 560l’ordre natural del món. De tal manera que l’home no era un ésser noble pel fet de 561ser el focus central d’un pla diví (tal com es revela a la Bíblia), sinó perquè, amb la 562seva pròpia raó, l’home s’havia apoderat de la lògica subjacent a la natura i, en 563conseqüència, n’havia arribat a dominar les seves forces.” R. Tarnas, La passió pel pensament occidental

5.5. LA VISIÓ ACTUAL DEL COSMOS

La continuïtat de l’Astronomia a partir del segle XIX, va capgirar la visió de la cosmologia degut als avenços en noves tecnologies i els nous descobriments al camp de la Física. La nova imatge contemporània de l’univers trenca amb una idea estàtica. Hubble, l’any 1929, va descobrir que les galàxies distants s’estaven allunyant del sistema solar i, per tant, de la Terra. Si actualment l’univers es troba en expansió, és lògic pensar que hi va haver un moment en què les galàxies estaven més properes, fa tretze mil cinc-cents milions d’anys, i fins i tot formaven un bloc únic, per la qual cosa la seva densitat era infinita. Aquest seria el moment zero del temps, l’inici de l’Univers. Aquest ‘moment’ inicial

12156

FÍSICA

122

és conegut com a big bang, ―l’explosió primordial, l’inici de tot, i es produeix per atzar. Des d’aquest moment l’Univers no ha fet més que seguir l’expansió derivada de l’explosió. Es va generar també la matèria tal i com la coneixem avui a partir dels elements primordials. Es va iniciar, així, un procés evolutiu que afecta tots els éssers naturals, des dels organismes unicel·lulars, després els organismes pluricel·lulars, fins als éssers vius actuals: tot produït sense disseny previ; per atzar. Aquesta nova visió de l’Astrofísica planteja qüestions filosòfiques molt importants. L’explosió no és un acte ordenat (cosmos), ni dirigit per un disseny intel·ligent, ni menys encara per Déu. La seva estructura correspon al caos (desordre). Caos→ Cosmos. TEXT PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: l’expansió de l’Univers]

564“Quan la majoria de la gent creia en un univers essencialment estàtic i immòbil, la 565pregunta de si aquest univers tenia o no un principi, era realment una qüestió de 566caràcter metafísic o teològic. Es podien explicar igualment de bé totes les 567observacions: tant amb la teoria que l’univers sempre havia existit, com en la 568teoria que havia estat posat en funcionament en un temps finit determinat, de 569forma tal que semblés com si hagués existit des de sempre. Però, el 1929, Hubble 570va fer l’observació crucial: que, mirem on mirem, les galàxies distants s’estaven 571allunyant de nosaltres. O, en altres paraules, l’univers s’estava expandint. Això 572significa que en èpoques anterior, els objectes deurien haver estat més junts 573entre ells. De fet, sembla ser que hi va haver un temps, fa uns deu o vint mil 574milions d’anys, en el qual tots els objectes estaven en el mateix lloc 575exactament, i que, per tant, la densitat de l’univers era infinita. Va ser aquest 576descobriment allò que finalment va portar la qüestió del principi de l’univers [big 577bang], als dominis de la ciència.” S.W. Hawking, Història del temps

123

57

124LLIÇÓ CINQUENA

5.6. RELACIÓ ENTRE FÍSICA I FILOSOFIA

Els vincles són molt importants fins al s. XVII. Una síntesi molt resumida d’aquesta repercussió, al camp de la Filosofia és la següent: 1. ÈPOCA CLÀSSICA Els principals astrònoms i matemàtics són filòsofs que es preocupen fonamentalment de l’origen de l’univers. La novetat principal serà que aquests filòsofs, a partir del s. VII aC, intenten buscar en l’univers un origen de tipus físic (i no diví o mític). 2. ÈPOCA MEDIEVAL Les connexions entre Teologia i Filosofia faran que la cosmologia estigui al servei de justificar el relat bíblic de la creació del món. Per tant: insistirà en el model geocèntric i androcèntric, que es deriva de les sagrades escriptures.

12558

3. ÈPOCA MODERNA Els descobriments de Copèrnic, Galileu, Kepler i Newton suposaran per primer cop que la Física se separi de la Filosofia al s. XVII i, a partir d’aquí, la Ciència com a tal es constitueixi com un saber completament separat de la Filosofia. El descobriment del telescopi en fou el detonant principal. 4. ÈPOCA CONTEMPORÀNIA A l’actualitat la Física i l’Astronomia s’han unit: l’Astrofísica és la disciplina que s’encarrega d’estudiar els fenòmens de l’univers. La Geofísica ha quedat substituïda per l’Astrofísica. La Filosofia ja no hi té res a veure.

FÍSICA

126

El Big Bang, constitueix el moment ‘zero’ ―fa 13.500 milions d’anys― en què emergeix tota la matèria de l'Univers. La matèria, fins aleshores, era un punt de densitat infinita. En un moment zero "explota" generant l'expansió de la matèria en totes les direccions i creant l’Univers. Immediatament després de la "explosió", cada partícula de matèria d'hidrògen i heli van començar a allunyar-se molt ràpidament una de l’altra. En refredar-se, es condensaren en estrelles i galàxies.

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: la separació entre veritat científica i veritat filosòfica a partir de la invenció del telescopi]

578“[A l’època moderna] no era la raó [la Filosofia], sinó un aparell construït per 579l’home, -el telescopi-, allò que canviava el punt vista sobre el món físic; no era [la 580Filosofia], (...) allò que portava al nou coneixement, sinó la intervenció activa [la 581ciència] de l’homo faber, la seva capacitat de fabricar. (...) L’experiència 582fonamental (…) fou precisament que la set de coneixements de l’home solsament 583es podia satisfer si confiava en la inventiva de les seves mans [homo faber]. Des 584d’aleshores [a l’època moderna], la veritat científica i la veritat filosòfica se 585separaren.”

127

59

128LLIÇÓ CINQUENA H. Arendt, La condició humana QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA* El terme Física fa esment a allò que Aristòtil anomenava Filosofia Segona. És el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és matèria”. En concret, es pregunta per l’origen, la dinàmica, l’evolució i el destí de l’Univers. Des dels presocràtics més antics, la filosofia s’ha preguntat sobre l’origen de la physis, intentant de buscar una causa primera a tot allò que “és”. Des de les teories monistes i pluralistes es passà a un model geocèntric, que perdurà fins a Copèrnic. A partir de la teoria de la Relativitat d’Einstein, actualment aquest saber s’ha desvinculat de la Filosofia, i rep el nom de Cosmologia física (o Astrofísica). És la ciència que estudia l’origen i l’evolució de l’Univers com un tot. És a dir: és l’estudi a gran escala tant de l’estructura com de l’evolució de l’Univers, així com del lloc que ocupa la humanitat en aquest ‘tot’. Avui, l’experimentació ―especialment les sondes enviades a l’espai i les radiacions que es mesuren des del cosmos a la Terra―, estan impulsant una època daurada en la teoria cosmològica. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria 0. Diferències entre Cosmogonia, Teogonia i Cosmologia (pàg. 52). 1. Diferències entre el model cosmològic aristotèlic i el de Ptolomeu (pàg. 53). 2. Característiques principals del model cosmològic medieval (pàg. 54). 3. Diferències entre el model de Copèrnic, i el de Kepler i Galileu (pàg. 54). 4. Visió actual de l’Univers (pàgs. 55-56). 5. Repercussions de la Física al camp de la Filosofia (pàgs. 55-56). 6. Quina relació hi ha entre l’Astrofísica moderna, les Teories Sintètiques evolucionistes, i el camp de les Neurociències, en la manera com han influït en la forma de pensar l’home i el món actual (pàgs. 27; 56-57)? Preguntes de comparar 1. Compara el pensament cosmològic aristotèlic i el model medieval (Pàgs. 53-54). 2. Compara els punts de contacte i els punts de diferència entre Copèrnic i Aristòtil (pàgs. 53-54). 3. Compara el concepte de teogonia i el concepte de cosmogonia (pàg. 52).

12960

FÍSICA

130

6

586

587LLIÇÓ

SISENA

588METAFÍSICA 589Per Metafísica s’ha d’entendre com aquell tipus de saber resultat de 590la reflexió per l’origen de ‘tot el que “És”. Els primers pensadors es 591preguntaven per l’ésser de les coses, amb la problema filosòfic 592següent: ¿què són, essencialment, les coses, l’aspecte de les 593quals se’ns apareix divers? Aquest era l’objecte primer de la 594Metafísica, la qual neix com una reflexió sobre “l’Ésser”; és a dir, 595sobre el substrat primigeni de la realitat. Per tant, aquest tema és 596continuació de la lliçó anterior, però a un nivell més abstracte, que 597també s’anomena nivell ontològic (ontos, en grec "de l'Ésser", i 598lógos, "estudi o teoria": l'estudi de l'Ésser): el problema de l’’Èsser. 599

131

61

132LLIÇÓ CINQUENA 606l’Ésser en allò que és Ésser” (ciència en sentit aristotèlic, no 607l’actual); és a dir, el saber que resulta del nivell més alt d’abstracció 608(meta tà physikà). Per Aristòtil, la Metafísica té dos àmbits 609fonamentals de saber: 610 1. ONTOLOGIA (ontos logei) Saber que s’ocupa del l’origen primer de “l’Ésser”.

2. TELEOLOGIA (telos logei) Saber que s’ocupa de la finalitat última de “l’Ésser”.

611 612La Metafísica concep la realitat constituïda de coses individuals, 613concretes ―un moix, un cotxe―, que aquí s’anomenen “Éssers” (Té 614diversos noms: “Ens”, “Ser”, “Ousia”, “Substància”, “Entel·lèquia”). 615Podem veure alguns exemples d’éssers singulars: 616 Ésser humà home

Ésser animal vaca

Éssers Ésser natural pedra

Ésser artificial taula

Ésser celestial lluna

617 6186.1. LA PREGUNTA PER “L’ÉSSER” 619Ara bé: si els “Éssers” són tan diversos i canviants, la pregunta 620filosòfica és: quin és el substrat primer de tots aquests “Essers”? És 621a dir: ¿quin és l’ÉSSER –en majúscules- de tota aquesta pluralitat 622d“éssers” –en minúscules-? 623 624Allò que primer s’adonen els primers metafísics és que l’ÉSSER ―en 625majúscules- pot ser explicat per 2 característiques: essència i 626aparença. Allò fonamental de les coses és que apareixen, se’ns 627apareixen a nosaltres: les podem veure, tocar, escoltar, ensumar, 628etc. Les percebem. Les coses són objectes, i se’ns apareixen a 629nosaltres,

que

som

subjectes.

Ara

bé:

nosaltres

–que

som

630subjectes- alhora també som objectes, perquè apareixem al món i 631als altres (que també apareixen). La pregunta filosòfica subsegüent 632serà: en un món d’aparences, ¿on està l’essència d’aquest ÉSSER 633-en majúscules-?: 1. bé en la seva aparença mateixa, 2. bé en una

13362

FÍSICA

134

essència interna, 3. bé en cap de les dues; o 4. a les dues alhora? Parmènides, Plató i Aristòtil hi donen respostes diferents. 6.1.1. L’ÉSSER A Parmènides (540-470 aC) Al filòsof presocràtic Parmènides li preocupava establir la distinció entre dos àmbits de l’ÉSSER –en majúscules-: l’aspecte aparent, subjecte al canvi i a la modificació; i l’aspecte essencial, que té caràcter de permanència i constància.

Aquest autor s’adona que

l’ÉSSER –en majúscules- pot explicar-se en la seva dualitat: “Essència” (“ÉSSER”) i “Aparença” (No-Ésser). Per ell, això significa que l’ESSER –en majúscules- no canvia, però NO és perceptible sensorialment: està ocult: només s’hi accedeix per la Raó. Mentre que allò que percebem —l’aparença: allò que apareix— sempre canvia, es mou (dynamis): SÍ és perceptible pels sentits. Conclusió: l’essència d’allò visible (captable) estaria en allò invisible (no captable):

135

63

136LLIÇÓ CINQUENA 6.1.2. L’ÉSSER a Plató (427-347 aC) Amb Plató (nomia Aristocles: Plató significa “d’esquena ampla”), va quedar constituïda la Metafísica. En distingir entre dos mons, el de les idees i el de les coses, va quedar separada definitivament el món de la Física2 (les aparences dels Éssers –en minúscula-) i el món de la Metafísica (l’essència de l’ÉSSER –en majúscula-). Aquests dos mons estan completament separats, segons Plató:

MÓN INTEL·LIGIBLE És el món de les formes pures i constitueix l’autèntica realitat. En el món de les Idees es troben les formes pures (és a dir, els models perfectes).

MÓN DE LA METAFÍSICA Les idees per Plató no són un producte mental, com actualment: són allò objectiu, allò real en sentit ple, gaudeixen de totes les perfeccions del l“ÉSSER” –en majúscules-. És per això que només hi pot haver ‘ciència’ (saber rigorós) en el món intel·ligible.

MÓN SENSIBLE És el món de la matèria, de l’aparença, en el qual els objectes són còpia, imatge o reproducció de les formes pures. El món que coneixem pels sentits.

MÓN DE LA FÍSICA El món de la matèria és una còpia d’un altre món suprasensible: el món de les idees, que existeix per si mateix sense intervenció divina i és etern. El món sensible és aparença, pluralitat, dispersió.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: el Mite de la caverna: el dualisme ontològic entre món sensible i món intel·ligible]

634“Aquesta és (...) la imatge completa que cal aplicar (...), tot associant el món que 635se'ns apareix [món sensible] a través de la vista amb l'habitatge de la presó, i la 636llum del foc que hi ha amb l'energia del Sol; i si compares la pujada cap a dalt i la 637contemplació dels objectes de dalt amb l'ascens de l'ànima cap al món 638intel·ligible, no et desviaràs pas de la meva conjectura (...). És aquesta, doncs, la 639meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible [la idea més important] 640és la del Bé [el sol] i amb prou feines pot ser percebuda; un cop percebuda, 641però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots 642els éssers; en el món sensible és ella [la idea del bé] la que va engendrar la llum 643(...); en el món intel·ligible ella [la idea del bé] és la sobirana i la fornidora de 644veritat i d'intel·ligència, i cal que la contempli aquell [el filòsof] que es proposi 645actuar amb seny, tant a la vida privada com a la pública.” Plató, República

1372 Així, la lliçó anterior que hem vist tractava de la Física: és a dir del ‘ món de les aparences’, 138en termes filosòfics (la Fisica en filosofia s’anomenava antigament Filosofia Segona).

13964

FÍSICA

140

6.1.3. L’ÉSSER a Aristòtil (384-322 aC) Aristòtil pensa molt diferent de Plató (el seu mestre): sosté que l’essència

de

l’ÉSSER

–en

majúscules-

i

l’aparença

són

inseparables. Per a ell, allò que realment existeix són els Éssers singulars –en minúscules- (‘ousia’ o ‘substància’). Així, segons ell, un Ésser és una substància. Distingeix entre allò que “existeix per si mateix” (Substància), i allò que “afecta” a la substància (Accident). En termes lògics, si “S és P”, el subjecte es correspon amb la Substància, mentre que el predicat es correspon amb l’Accident. Vegem-ho amb diferents exemples:

home Home vell

Substància vaca pedra taula Accident (o atributs de la substància)* Vaca blanca Pedra porosa Taula rodona

Lluna Lluna densa

* Per Aristòtil, hi ha 8 categories o accidents de la substància, però això ho veurem a 2n btx.

Substància Allò que existeix en si mateix i no en un altre (terra, aigua, aire, foc, etc). NO canvia. ESSÈNCIA Ex: Maria és dona (“S és S”)

Accident És allò que existeix en la substància sense ser necessari ni constant (seria un atribut o qualitat de la substància). SÍ canvia: pot ser o no ser. EXISTÈNCIA Ex: Maria és arquitecte (“S és P”)

* Per Aristòtil, essència i existència són dues entitats inseparables.

TEXT PER COMENTAR

141

[TEMA: Metafísica; TESI: Substància i accidents]

65

142LLIÇÓ CINQUENA 646“Així també l’ens [“Ser” o substància] es diu de diverses maneres [categories]; 647però tot ens [“Ser” o substància] es diu en ordre a un sol principi. Uns, en efecte es 648diuen ens perquè són substàncies [substància primera], d’altres [ens] perquè són 649afeccions [atributs] de les substàncies [substància segona]; altres, perquè són camí 650[moviment] cap a la substància, o corrupcions o privacions de la substància, o 651perquè produeixen o generen la substància o les coses dites en ordre a la 652substància, o perquè són negacions d’alguna d’aquestes coses o de la substància.” Aristòtil, Metafísica

Així doncs, ―d’aquí, és a dir: de l’oposició entre les idees de Parmènides, Plató i Aristòtil―, neix una forma doble d’entendre la Metafísica.

D’una

banda,

aquelles

formes

de

Metafísica

que

expliquen el fonament de la realitat a partir del pensament – metafísiques espiritualistes-.

De

l’altra,

aquelles

formes

de

Metafísica que per explicar el fonament de la realitat tenen en compte les dades dels sentits –metafísiques materialistes. Ara ho veurem.

6.2. METAFÍSIQUES ESPIRITUALISTES

Des dels primers moments en què els pensadors van tractar de trobar una explicació al món, van ser conscients que hi havia una diferència entre allò pensat i allò sentit: Diferència entre PENSAMENT Dintre del món pensat hi ha ‘realitats’ que poden ser enteses i percebudes amb constància.

la raó i els sentits SENTITS En el món sentit, -el món físic –, la variació, el canvi, és un fet constatable sensorialment (vista, oïda, gust, tacte..)

En conseqüència, les metafísiques espiritualistes afirmen que el pensament (raó) és l’únic capaç d’accedir a la veritat ÚLTIMA de la realitat i descobrir, ―darrere la variabilitat dels objectes (sentits), allò que és permanent i per tant objectiu. 1. Teoria platònica Plató afirma que l’Ésser ha de tenir les característiques de permanència i perfecció i, per tant, no es troba en el món de les coses. Aquest es compon per coses que canvien,

14366

Metafísiques espiritualistes 2. Teoria cartesiana 3. Teoria kantiana La metafísica cartesiana Kant distingeix, per això, és hereva de l’Escolàstica entre ‘la-cosa-en-si’ medieval. La realitat és (noümen), allò que les tripartida: coses són per si mateixes 1. Res cogitans: JO independentment de la 2. Res extensae: Món nostra percepció; i ‘la3. Res infinitum: Déu. cosa-per-mi’ (fenomen), Són substàncies innates. allò que les coses són

FÍSICA

144 neixen i moren. D’aquí neix la seva concepció de dos mons separats. D’una banda, el món de les Idees o formes pures, el món intel·ligible. De l’altra, el món físic, el món de les coses sensibles (pàg. 62)

La més important és el Jo, tot i que les tres són causades per Déu (no religiós). DÉ U CAUSA

CAUSA

JO

segons se’ns apareixen a nosaltres (vegeu pàg. 80). Segons Kant, només és possible conèixer ‘la-cosaper-mi’, atès que ‘la-cosaen-si’ és impossible de poder ser captada per a la persona humana.

MÓ N CAUSA

6.3. METAFÍSIQUES MATERIALISTES

La consideració que el món físic és real en si mateix, i que l’ésser humà està capacitat per conèixer-lo, fonamenta una concepció Metafísica materialista. Del que es tracta no és buscar alguna cosa permanent darrere el que canvia (la recerca de l’Ésser, segons la Metafísica espiritualista), sinó explicar aquest mateix canvi com a propietat ineludible dels objectes. Metafísiques 1. El materialisme atomista Demòcrit (460-370 aC) ja va proposar que la realitat és exclusivament reduïble a àtoms i buit. En aquest sentit, els àtoms són l’Ésser, allò que és; mentre que el buit és l’espai en què no hi ha àtoms, allò que Parmènides entendria com a no-ésser. Per a Demòcrit, aquestes dues realitats són les úniques que constitueixen el cosmos. Res més.

materialistes 2. El materialisme modern Thomas Hobbes (1588-1679), empirista, reafirma la tesi de l’Atomisme antic de Demòcrit: tot allò que existeix són cossos en moviment, i tot això que no és cos, NO forma part de l’univers. Per tant, segons aquest autor, tot es redueix a matèria i moviment. No és possible per tant pensar en una substància pensant a l’estil de Descartes.

La seva Metafísica és materialista perquè, segons Demòcrit, és impossible pensar cap realitat immaterial con a origen de la realitat.

Durant el Segle XIX s’imposa un materialisme d’acord amb la nova concepció del món físic que considera tota realitat com a matèria-energia, i que admet la indeterminació i l’atzar en el funcionament dels sistemes físics.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: la realitat és reduïble a àtoms i buit] 653“[Demócrito dice que] Los principios de todas las cosas son los átomos y el 654vacío; todo lo demás es dudoso y opinable. Dice que hay infinitos mundos, 655sujetos a generación y corrupción. [Dice] Que de lo que no existe, nada se hace; 656ni en lo que no es, nada se corrompe. Que los átomos son infinitos, tanto en la 657magnitud como en el número (…). [Dice] Que [los átomos] se mueven en giro y 658van por el Universo, con lo cual se hacen todas las concreciones de fuego, agua, 659aire y tierra [los 4 elementos]; pues todas estas cosas constan de ciertos 660agregados de átomos, los cuales por su solidez son impasibles e inmutables.”

145

67

146LLIÇÓ CINQUENA Diógenes Laercio, Vidas de filósofos ilustres

6.4. CRÍTIQUES A LA METAFÍSICA

El declivi de la Metafísica s’inicia a partir del s. XVIII, amb Hume. Com sabem, una afirmació és metafísica quan afirma alguna cosa que escapa a qualsevol experimentació sensorial (meta tà physikà). Degut a això, Hume nega que l’home sigui capaç de comprendre’ls. Per què? Perquè per a ell només són un feix d’idees buides de contingut ―estructures lingüístiques sense cap reflex a la realitat―. La decadència de la Metafísica s’inicia amb el sorgiment de la Ciència Moderna. Comença amb l’Empirisme Britànic de David Hume i l’Idealisme Kantià ―al s. XVIII, i segueix a l’Època Contemporània amb el Materialisme de Marx ―al s. XIX, i el Positivisme lògic ―al s. XX. En conseqüència, hi ha 4 crítiques principals: Principals crítiques a la Metafísica 1. Empirisme britànic (s. XVIII) 2. Idealisme Kantià (s. XVIII) Una idea només pot ser vertadera Perr Kant, l’únic que es pot conèixer si prové d’una impressió sensible. són els fenòmens: l’objecte de la Redueix el món a fenòmens Metafísica són ídees pures al marge de observables. Només es pot fer ciència l’experiència sensorial (noümens): per d’allò que es pot demostrar. tant, són incognoscibles. Kant, per primer cop a la Història, distingirà entre Els Empiristes neguen a la Metafísica Pensar i Conèixer. Ex: SÍ puc pensar qualsevol estatus de coneixement Déu, però NO el puc conèixer. demostrable, perquè parla de Conclusió: la Ciència tracta del qüestions que s’escapen a l’espai, al coneixement (veritat lògica), mentre temps, i a qualsevol capacitat que el Pensament tracta d’un tipus de sensorial. saber (veritat ontològica) que no pot ser científic de cap de les maneres. Conclusió: la Metafísica és Conclusió: la Metafísica incomprovable no és ciència (però és un saber)

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: Crítica de l’Empirisme a la Metafísica] 661“Alguns filòsofs es figuren que allò que anomenam el nostre JO [res cogitans de 662Descartes] és ‘algo’ del qual en tot moment en som íntimament conscients; que en 663sentim l’existència, i que, més enllà de l’evidència d’una demostració, coneixem 664amb certesa la seva perfecta identitat i simplicitat (...). Malauradament, totes 665aquestes afirmacions són contràries a l’experiència advocada en favor d’aquesta 666concepció del JO; no tenim cap tipus d’idea del JO de la manera que aquí s’ha 667explicat. En efecte, ¿de quina impressió podria derivar-se aquesta idea? (...) 668Si hi ha cap impressió que origini la idea del JO, aquesta impressió haurà de ser 669invariablement idèntica durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el JO 670existeix d’aquesta manera. Però no existeix cap impressió que sigui constant i 14768

FÍSICA

148

671invariable. (…) Per tant, la idea del JO no pot derivar-se de cap d’aquestes 672impressions, ni tampoc de cap altra. I, en conseqüència, no existeix aquesta 673idea.” Hume, Tractat de la naturalesa humana

3. Materialisme (s. XIX) El materialisme és el corrent filosòfic de Marx, però té antecedents a l’època presocràtica, amb Demòcrit, com hem vist. Marx sosté que la major part de filòsofs han basat les seves concepcions en una visió transcendent de la realitat, tot formulant principis metafísics sense cap fonamentació en la vida real. Per tant, la clàssica distinció entre ‘essència’ i ‘existència’ ha estat falsament construïda sobre la base que l’essència és extrasensorial (Metafísica) i l’existència, en canvi, basada en allò material. Marx dirà que això és fals: l’autèntica ‘essència’ de l’ésser humà es troba en la seva existència material.

4. Positivisme lògic (s. XX) A principis del S. XX l’anomenada Filosofia positivista va concloure que, al món científic, només existeixen 2 tipus de proposicions:

Conclusió: buscar una ‘essència’ és una pèrdua de temps.

Conclusió: la Metafísica no té sentit.

1.‘Proposicions analítiques’ (quan el procés de verificació és intern a la pròpia proposició). 2.‘Proposicions empíriques’ (tracten sobre fets que poden ser veritables o falses si estan ―o no d’acord amb la realitat reflectint el món). L’anàlisi de les proposicions metafísiques porta a la conclusió que ni són analítiques ni són empíriques. Conclusió: el seu contingut NO pot ser verificat.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: Crítica del Positivisme a la Metafísica] 674“Hem establert amb anterioritat que el sentit d’una proposició [analítica o 675empírica] descansa en el mètode de la seva verificació. Una proposició afirma 676solsament tot el que resulta veritificable respecte d’ella. Per això, una proposició, 677quan diu alguna cosa, només pot enunciar un fet empíric. Una cosa que estigués 678en principi més enllà d’allò experimentable, no podria ser dita, ni pensada, ni 679plantejada.” R. Carnap, La superació de la Metafísica

Actualment, les anàlisis fetes al voltant d’aquesta qüestió, es plantegen en els termes següents: si Pensar i Conèixer són dues coses diferents, la pregunta és, ¿es pot pensar sobre coses sense necessitat de demostrar-les? És a dir: ¿podem pensar la mort sense poder-la conèixer? La resposta és SÍ. De fet, la història del pensament demostra que els homes corrents (no només els filòsofs) pensen sobre preguntes sovint irresolubles. Per què? per la necessitat mateixa de donar sentit (significat) a allò que el coneixement no pot (o no encara) verificar. Conclusió: quan pensam (a un nivell molt abstracte, metafísic), busquem el significat

149

69

150LLIÇÓ CINQUENA de coses indemostrables. En conseqüència: Pensar i Conèixer NO són el mateix, i Significat i Veritat tampoc NO són el mateix. Diferències entre 1. SIGNIFICAT Quan pensem al nivell més abstracte, busquem el sentit que atorgui significat a coses del món físic, encara que no puguin ser verificades (ex: la mort, la llibertat, l’amor, el mal). És el saber metafísic: el pensament

Significat i Veritat 2. VERITAT Quan coneixem, el saber que en resulta ha de ser verificat i demostrat amb fets que sorgeixen del món físic. És el saber científic: el coneixement

Aquesta distinció demostra que conèixer i opinar són coses molt diferents.

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA* La Metafísica fa esment a allò que Aristòtil anomenà Filosofia Primera. És el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és l’Ésser”. És a dir: es demana per l’origen primer ―Ontologia―i la finalitat última ―Teleologia― de la realitat com un ‘tot’ : el nivell més elevat d’abstracció. La Metafísica s’entén, per tant, com el ‘primer saber’, a partir del qual es deriven tots els altres sabers. La Metafísica aborda problemes centrals, com ara els fonaments de l’estructura de la realitat, o el sentit i la finalitat última de tot allò que ‘És’. Estudia aspectes de la realitat que són inaccessibles a la investigació científica moderna. Per regla general, una afirmació és metafísica quan afirma alguna cosa substancial que ―per principi― escapa a tota possibilitat de ser experimentada sensorialment. Degut a això, (al fet que els seus enunciats són extraordinàriament abstractes), alguns es pregunten si l’home és capaç de comprendre’ls ―o s’escapen a l’enteniment humà―, o més aviat es tracta d’un feix d’idees buides de contingut ―estructures lingüístiques sense cap reflex a la realitat―. Actualment, gran part de les reflexions al voltant d’aquest tema han estat absorbides per la Cosmologia física. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria

15170

FÍSICA

152

1. Què és l’Ésser –en majúscules-? Concepte d’Ésser a Parmènides, Plató i Aristòtil (pàgs. 59-63). 2. Què són les metafísiques espiritualistes? Tipologia (pàg. 64). 3. Què són les metafísiques materialistes? Tipologia (pàgs. 64-65). 4. Metafísica cartesiana i tipus de substàncies (pàgs. 64-65). 5. Principals crítiques a la Metafísica (pàgs. 65-66). 6. Diferències entre Significat i Veritat (pàg. 67). Preguntes de comparar 1. Compara la Metafísica de Plató i d’Aristòtil (pàgs. 61-64). 2. Compara la Metafísica espiritualista i la Metafísica materialista (pàgs. 64-65). 3. Compara la crítica positivista i la crítica empirista a la Metafísica (pàg. 66). 4. Compara la diferència entre Pensament i Coneixement en el debat metafísic actual (pàg. 67). 5. Compara la Física i la Metafísica (pàgs. 58; 68).

680

7

681

682LLIÇÓ

SETENA

683FILOSOFIA

DE LA CIÈNCIA

684A la lliçó anterior hem parlat de la diferència entre Pensar i 685Conèixer: el terme Pensament es reserva a allò propi de la 686Metafísica, i, el Coneixement, a allò propi de la Ciència. La 687Metafísica busca el significat; la Ciència busca la veritat. Conclusió:

153

71

154LLIÇÓ CINQUENA 688en Filosofia la paraula veritat només és atribuïble a la Ciència, NO a la 689Metafísica. Ara veurem aquesta segona part: què és ‘Ciència’? 690 691Una de les expressions amb les quals es pretén afirmar la veritat 692absoluta d’un coneixement determinat, és dir que es tracta d’un 693punt de vista científic. Dir avui dia que una teoria és científica és 694atorgar-li un estatus d’absoluta veritat. Per tant, en aquesta lliçó 695abordarem aspectes relatius a la Filosofia de la Ciència, àmbit 696conegut com Epistemologia (epistéme, saber; lógos, teoria o 697ciència),

o

també

anomenat

Gnoseologia

(del

grec

gnosis,

698coneixement) o Teoria del Coneixement (aquests termes tenen 699matissos conceptuals diferents, però aquí no filarem tan prim). 700 701 7027.1. CONCEPTE DE CIÈNCIA 703Actualment la ciència és una activitat humana que dóna lloc a un cos 704sistemàtic i organitzat de coneixements demostrats empíricament 705que fa ús de lleis o principis generals. Recordem ara breument que 706la paraula “Ciència” canvia molt de sentit segons l’època històrica. 707 El concepte “Ciència” al llarg del temps Època clàssica Època medieval Època moderna Plató: Agustí d’Hipona: Descartes: Només es pot fer El saber és La ciència ha de ciència del món inseparable de la partir d’idees intel·ligible. fe: per conèixer, innates, i de la (no té en compte cal creure. (No té seva combinació les dades en compte les per obtenir per sensorials). dades sensorials). deducció noves idees. (No té en compte les dades sensorials). Parmènides: Aristòtil: Tomàs d’Aquino: Hume: Distingeix entre La ciència parteix Distingeix entre Només és veritat dóxa (opinió) i del món sensible. Teologia (saber una idea si prové 72pisteme (Sí té en compte revelat) i Filosofia d’una impressió. (saber). (No té el les dades (saber racional). Sí (Sí té en compte compte les dades sensorials). té en compte les les dades sensorials.) dades sensorials. sensorials). s. VI-V aC s. V-IV aC s. V-XIII dC s. XVI-XVIII Època antiga Heràclit: “No es possible banyar-se 2 cops en un mateix riu”: Tot coneixement és simple aparença. NO és possible un coneixement cert.

708

15572

FÍSICA

156

709La ‘Ciència’ ―com la coneixem avui dia, s’inicia al s. XIX. Cal, però, 710recordar —com hem dit a la lliçó 1— que Ciència i Filosofia foren 711sinònims fins al s. XVII. Ara ja no.CIÈNCIES HUMANES

157

LÒGICA (el pensament racional)

(Sociologia, Dret, Història, etc.)

EPISTEMOLOGIA (el coneixement) ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA (l’home) FILOSOFIA MORAL (la felicitat) ESTÈTICA (la bellesa) POLÍTICA (l’acció humana) No són empíriques

CIÈNCIES APLICADES (Enginyeria, Farmàcia, etc.) CIÈNCIES MIXTES (bioètica, sociobiologia, bioquímica, etc) Sí són comprovables

73

158LLIÇÓ CINQUENA 712 713Per Ciència avui solem entendre el saber cert de les coses, i solem 714identificar-ho amb el ‘coneixement’: prové de dades sensorials. 715Per tant, allò cert, allò veritable se sol dir que és allò científic 716(recordem que ‘Pensar’ i ‘Conèixer’ en Filosofia NO són el mateix). 717 7187.2. TIPOLOGIA DE CIÈNCIES 719La divisió científica segons especialitats, ve marcada pels objectes 720d’estudi de cadascuna. Això dóna com a resultat l’existència de 2 721tipus de ciències: empíriques i formals. Tipus de Ciències, actualment3 1. Ciències Formals 2. Ciències Empíriques Es defineixen com aquelles els Són aquelles segons les quals els fets de enunciats de les quals NO diuen res les seves afirmacions han de poder ser sobre fets observables i, per tant, la demostrats a partir de la comprovació veritat de les seves conclusions depèn experimental, i SÍ han de referir-se a únicament de la correcció en l’ús de la fets observables. deducció. Ex: (a+b)²=a²+2ab+b² Les ciències empíriques tracten El punt de partida d’aquestes ciències d’explicar els fets i d’establir lleis i s’anomenen axiomes: són proposicions teories universals que permetin predir el que ‘s’admeten sense demostració’. que s’esdevindrà en determinades Aplicant regles axiomàtiques, se’n circumstàncies. Per tant, la ciència té dedueixen ‘teoremes’. com a objectiu descriure, explicar i predir la realitat. TIPOLOGIA Matemàtica Ciències naturals (biologia, química) Geometria Ciències humanes (història, antropologia) Lògica Ciències aplicades (enginyeria,farmàcia) Ciencies mixtes (bioètica, sociobiologia)

722 723Veiem com el terme “Ciència”, a l’actualitat està molt vinculat al 724concepte

“Empíric”.

La

paraula

“Empirisme”

prové

del

grec

725empeireia que significa “experiència”: el coneixement racional es 726fonamenta en l’experiència: la interacció entre l’individu i la realitat 727sensible (el món, el cosmos, la realitat). 728 729Veiem també com el concepte “Empíric” es relaciona amb el 730concepte

“evidència”.

Avui

dia

una

idea

és

evident

si

és

1593 Recordem que la Filosofia NO és una ciència, com vam dir a la lliçó 1. (punt 1.2.). Per tant, no és ni 160empírica ni formal (tot i que la Lògica sigui una de les parts de la Filosofia).

161

16274

FÍSICA

163

731comprovable pels sentits. Ara bé: abans de l’Empirisme, la noció 732d’evidència feia referència a una idea produïda espontàniament 733per la ment, sense relació amb dades sensorials: una idea 734autoevident per la pròpia consciència, no apresa ni relacionada amb 735l’experiència (ex: A≠B, la idea contradicció). Aquestes idees al s. XVII 736s’anomenavan innates (avui dia, no). 737 Comparació concepte Evidència* Racionalisme Empirisme Una idea és evident si es manifesta Una idea és evident si es prové d’una com una producció espontània de la sensació física com si es tractés d’una ment (ex: A=A, la idea idèntic). Per còpia impresa (ex: color blau). Una tant: prescindeix dels sentits. idea és evident resultat de l’observació i l’experiència. 738*Avui dia el terme Evidència s’utilitza en sentit Empirista, NO en sentit Racionalista. 739

7.3. EL MÈTODE EN LES CIÈNCIES

La ciència ha tractat de dissenyar un camí d’investigació (methodos, en grec, vol dir camí, itinerari): un mètode que condueixi amb seguretat a assolir un coneixement veritable, del tot cert. La ciència utilitza conceptes, hipòtesis, lleis i teories mitjançant les quals construeix i exposa la seva forma d’entendre el món d’acord amb la veritat. Components de 1. CONCEPTES Per mitjà dels conceptes, cada ciència defineix el seu propi llenguatge, i el mitjà d’expressió de les seves explicacions. Allò característic dels conceptes científics és definir un ús específic en cada ciència. Els conceptes també són imprescindibles per tal de formular hipòtesis, lleis i teories. 2. HIPÒTESIS Una hipòtesi és una resposta provisional a un problema determinat. Quan es vol donar resposta a un problema científic, se suggereix alguna solució que, en forma d’hipòtesi, caldrà ser confirmada mitjançant l’experimentació: si es confirma, la hipòtesi, passa a convertir-se en Tesi

164

la ciència actual 3. LLEIS La comprovació de la veritat d’una hipòtesi fa que aquesta es converteixi en un enunciat mitjançant el qual s’explica un fenomen, amb la qual cosa s’assoleix el primer esglaó de l’explicació científica. Poden existir lleis històriques, físiques, econòmiques, etc, ja que es poden atribuir les seves pròpies lleis a cada grup de fenòmens estudiats. Les lleis tenen un caràcter Universal. 4. TEORIES Un conjunt ampli d’enunciats o lleis es converteixen en teories. Una teoria, per tant, és un marc des del qual s’interpreta la realitat. Ha d’estar

75

165LLIÇÓ CINQUENA (Llei o Teoria). Si queda rebutjada, aleshores es converteix en Antítesi (falsa teoria).

formada per un conjunt de coneixements sobre un determinat tipus d’objectes. Les teories, a la vegada, possibiliten noves hipòtesis, enunciats i lleis, fent possible així el progrés científic.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: les lleis, les hipòteis i les teories com a components de la ciència actual]

740“Una llei científica és una hipòtesi d’un determinat tipus, a saber: una hipòtesi 741confirmada [comprovada] de la qual se suposa que reflecteix un esquema 742objectiu. La posició central de les lleis a la ciència es reconeix en dir que l’objectiu 743capital de la investigació científica és el descobriment d’esquemes o 744estructures [objectives]. Les lleis condensen el nostre coneixement d’allò actual i 745allò possible; si són profundes, arribaran a prop de les essències. En qualsevol 746cas, les teories unifiquen lleis, i per mitjà de les teories –que són teixits de lleis747entenem i preveiem els esdeveniments [la realitat].” M. Bunge, La investigació científica

Entre els mètodes científics més utilitzats avui dia hi ha: Mètodes de la Ciència actual

16676

FÍSICA

167 1.MÈTODE INDUCTIU Consisteix a admetre que a partir de casos particulars determinats de la realitat física, es poden obtenir enunciats generals. És una forma de generalització dels fets, elevats a categoria universal (ex: com els coloms, les perdius, les àguiles... tenen ales, aleshores tots els ocells tenen ales.). És un coneixement probabilístic. 2. MÈTODE AXIOMÀTIC Consisteix a sostenir que tota explicació ha de partir d’uns principis indemostrables per evidents, universalment admesos (A=A, per exemple), a partir dels quals es poden deduir d’altres coneixements. Un sistema axiomàtic pot ser consistent o inconsistent. És inconsistent si dels seus axiomes se’n pot deduir una contradicció [p^¬p]. És consistent si se’n pot deduir una conclusió [((p^q)→p)┤p]. 3. MÈTODE HIPOTÈTICO-DEDUCTIU Aquest mètode consisteix a observar fenòmens físics, establir hipòtesis a partir d’allò observat, experimentarles, deduir conseqüències demostrables i comprovar-les amb noves observacions o per mitjà d’experiments de camp o d’assaig clínic.

4. MÈTODE DEDUCTIU Consisteix a admetre que a partir principis, teories o lleis generals es poden obtenir l’extracció de casos particulars. (ex: de la premissa major ‘Tots els homes són mortals’, i del fet ‘Jo sóc home’, puc deduir la conclusió lògica ‘Jo sóc mortal’.) 5. MÈTODE HERMENÈUTIC És el propi de les Ciències Humanes. Des d’aquest àmbit s’entén que els fets socials o humans fan que el propi investigador-observador s’impliqui en els fets observats. L’investigador interpreta la realitat a partir de les pròpies creences i intencions; com també la realitat observada és filtrada pels ulls de l’investigador a partir del seu bagatge cultural, ideològic o històric. Aquest mètode no pretén explicar sinó que la seva finalitat és comprendre. (ex: interpretar els fets de la Revolució Francesa de 1789). Aquest mètode és el més subjectiu: tracta d’interpretar fenòmens a partir de fonts primàries o secundàries.

Avui dia la ciència només tracta de fets observables que es donen a la realitat física, i prescindeix dels fenòmens de caràcter suprasensible. TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: els riscos de la generalització en el mètode inductiu]

748“La necessitat humana de generalització és tan gran que sovint ens impacientem 749amb els qui assenyalen la insuficiència lògica dels elements de judici ordinari sobre 750els quals basem les nostres generalitzacions. Si ens aventurem més enllà del que ja 751sabem, ¿com podrem aprehendre l’experiència? Això és absolutament cert. 752Tanmateix, els ésser humans cauen també en generalitzacions agosarades: un 753exemple notori en són els prejudicis racials [els negres són menys intel·ligents]. 754Sigui com sigui, el procediment científic exigeix que fins i tot les generalitzacions 755que no puguin ésser provades de forma concloent, tinguin el màxim grau 756possible de probabilitat. ¿Com ens n’assegurem? Òbviament, això depèn del 757nostre coneixement del camp en el qual es fa la generalització.” M. Cohen i E. Nagel, Introducció a la lògica i al mètode científic

168

77

169LLIÇÓ CINQUENA

La generalització és un terme sinònim al d’inducció (punt 1, pàg. ant.). Què significa generalitzar? extrapolar a partir d'uns casos Aⁿ per a totes les observacions possibles (que poden ser infinites...). Aquest mètode té, però, problemes. Vegem-ho amb un exemple: els cignes sempre havien estat blancs, però això només va ser veritat fins que a Austràlia es varen descobrir cignes negres (a partir d’aquí la frase per inducció ‘tot els cignes són blancs’ va ser falsa). Conclusió: la inducció és sempre la generalització d’una veritat provisional.

7.4. ELS LÍMITS DE LA CIÈNCIA

Els Filòsofs de la Ciència o epistemòlegs actuals coincideixen el caràcter no infal·lible de la ciència; és a dir, que les teories científiques també es poden equivocar, com s’ha demostrat al llarg del temps (ex: durant 3000 anys tothom estava convençut que el Sol es movia al voltant de la Terra: el telescopi en verificà la falsetat). És per

això

que

sorgeix

allò

que

s’anomenen

els

Criteris

de

Demarcació: el mitjà a partir del qual es pot delimitar els límits entre ciència i no-ciència, entre veritat o falsedat de les teories o lleis. Els 2 Criteris de Demarcació més importants són: Criteris de demarcació científica 1. Criteri de verificabilitat 2. Criteri de falsabilitat

17078

FÍSICA

171 Verificar un enunciat significa comprovar si succeix allò que afirma.

Es tracta de negar una proposició afirmada i mirar de confirmar-la. Si es confirma la falsació, la teoria és falsa; si no, és vertadera.

(Ex: trobem, per tant, enunciats que sí es poden verificar (l’aigua s’evapora als 100ºC), i d’altres que no4 (l’ànima és immortal).

(Ex: la proposició ‘tots els metalls són conductors’ és científica perquè podem concebre la possibilitat que sigui falsa; per contra, la proposició ‘l’univers és etern’ és un enunciat no científic perquè no pot ser refutat per cap fet ni experiència.)

Els criteris són molt estrictes: tot aquell saber que no passa aquests filtres no es considera científic. Conclusió: aquests dos criteris permeten destriar la ciència de la pseudociència. Aplicació dels Criteris de Ciència - Química - Psicologia - Astronomia - Farmacologia - Psiquiatria - Astrofísica - Neurociència

demarcació (exemple) Pseudo ciència - Alquímia - Parapsicologia - Astrologia - Homeopatia - Futurologia - Ufologia - Psicoanàlisi

1724

Evidentment, el fet que determinats enunciats no puguis ser verificats (Ex: Déu existeix) 173no demostra que siguin falsos (ni vertaders); l’únic que queda clar és que són enunciats que 174no poden ser considerats científics dintre dels marges metodològics actuals. 175

176

79

177LLIÇÓ CINQUENA

Ciència 1. Inclou resultats favorables i desfavorables. Analitza arguments a favor i en contra. Dubta constantment dels seus avenços. 2. La crítica és la seva forma de progressar. 3. La majoria de les referències provenen de revistes internacionals de prestigi, amb criteris molt estrictes. 4. Utilitza conceptes i magnituds ben definides per descriure i analitzar els fenòmens. 5. Les conclusions són resultat d’experiments, reproduïbles i amb exposició estadística. 6. Tracta de buscar mecanismes explicatius basats en experiments i en el coneixement científic anterior. 7. Els conceptes canvien i milloren per tal d’ajustar-se als nous avenços, amb la contribució de molts científics. 8. Ràpida difusió i aplicació massiva dels nous descobriments pràctics. 9. Sempre es té en compte l’anomenat Efecte placebo5.

Pseudociència 1. Només pren en compte els resultats favorables. Tanca els ulls a l’evidència contrària. No dubta. 2. Quan se la critica, els seus promotors ho assumeixen com un atac personal. 3. NO hi ha referències, o bé provenen de revistes o congressos del mateix cercle pseudocientífic. 4. Utilitza conceptes difusos, barrejantlos amb conceptes de la ciència. 5. Les conclusions són resultats d’exemples anecdòtics, aïllats. Si hi ha experiments, estan mal dissenyats. 6. No proposa mecanismes explicatius. Quan ho fa, no es basa en el coneixement científic previ, sinó que ho inventa del no-res. 7. Defensen idees preconcebudes i invariables, usualment “descobertes” per una sola persona. 8. Les seves idees no progressen perquè, segons ells, “les grans companyies perdrien doblers si s’acceptassin”. 9. Als seus estudis, “L’efecte placebo” mai no es menciona.

1785 “L’efecte Placebo” consisteix reproduir ―en condicions de laboratori―, una situació mèdica 179controlada en què s’administra la ingesta d’un nou fàrmac a un primer grup experimental 180d’individus, i es compara el seu resultat amb la ingesta d’una substància innòcua (una 181pastilla de sucre) a un segon grup control. Seguidament, s’avaluen comparativament els 182resultats. Cas que el grup control reaccioni a la pastilla de sucre, es parla d’efecte placebo (el 183compost químic del fàrmac, aleshores, no aconseguiria l’efecte adequat).

18480

FÍSICA

185

La proliferació de les pseudociències avui dia és una tendència nova que neix d’una doble mentida, bastant generalitzada: 1. la convicció que (tota!) la Ciència està en mans de poderoses multinacionals al servei d’interessos aliens al Coneixement, i 2. la creença que la Ciència no ho resol tot i, ―d’aquí, confiar en altres formes de coneixement malgrat no siguin demostrables (i, sovint, en mans de persones sense escrúpols econòmics ni ètics). TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: el mètode científic no és infal·lible ni autosuficient]

758“El mètode científic és un tret característic de la ciència, tant de la pura [teòrica] 759com de l’aplicada: on no hi ha mètode científic no hi ha ciència. Però [el mètode] no 760és infal·lible ni autosuficient. 761El mètode científic és fal·lible [es pot equivocar]: es pot perfeccionar mitjançant 762l’estimació dels resultats als quals porta i mitjançant l’anàlisi directa. 763Tampoc [el mètode científic] no és autosuficient: no pot operar en un buit de 764coneixement, sinó que requereix algun coneixement previ que pugui reajustar-se i 765elaborar-se; i ha de complementar-se mitjançant mètodes especials adaptats a les 766peculiaritats de cada tema.” M. Bunge, La investigació científica

Avui es dóna la coexistència de diferents tipus de sabers ―no tots científics: encara hi ha gent que creu en sectes, en supersticions, en pseudo medicines ‘alternatives’, tot mesclat amb idees científiques i filosòfiques. Per això, és clau què és coneixement racional i què no.

186

81

187LLIÇÓ CINQUENA

7.5. DETERMINANTS DE LA CIÈNCIA A més de la verificabilitat i la falsabilitat,

el coneixement científic

actual està determinat

per factors que hi tenen força influència.

Aquests

a

factors

tenen

veure

amb:

determinants

socials,

determinants històrics i determinats econòmics. Determinants de la ciència actual 1. DETERMINANTS SOCIALS 3. DETERMINANTS ECONÒMICS La ciència ha de ser crítica amb ella Actualment la investigació està en mans mateixa, mirant de superar les de multinacionals o bé universitats limitacions imposades per la societat, privades que paguen grans quantitats com ara els prejudicis, les idees de doblers per a investigar en un àmbit preconcebudes, els estereotips, o els o un altre depenent de factors molt tòpics. Són formes esbiaixades i sovint econòmics. incorrectes de pensar, basades en distorsions ideològiques o inspirades Per això, avui les relacions entre saber i en fonamentalismes polítics, geogràfics interès econòmic tenen una enorme o religiosos. repercussió. (ex: en la investigació farmacològica de moltes malalties 2. DETERMINANTS HISTÒRICS incurables es deu al fet que no es Tota forma de saber està socialment destinen doblers ja que afecten a països construït: cada individu assumeix –a pobres: si fossin rics, aquestes malalties través del llenguatge, el dret, les potser ja serien curables). Això és molt institucions socials, etc.- tot un seguit greu: aquí es pot veure la relació de pressupòsits que acaben necessària entre coneixement i ètica. condicionant l’activitat de conèixer.

7.6. EL ‘PROBLEMA’ DE LA VERITAT

Un aspecte central pel que fa al coneixement científic és el següent: ¿com sabem que una teoria és veritat o no?; és a dir, ¿la veritat és un criteri fiable en si mateix?; ¿què és la veritat? Etimologia del terme ‘Veritat’ Veritat en grec Veritat en llatí aletheia Veritas Propietat dels ‘objectes’ Propietat del que diu el ‘subjecte’

Si bé és cert que la veritat al principi de la història va ser considerada una propietat objectiva –interna- de les coses (veritat ontològica), avui dia es considera una propietat del coneixement: d’allò que els humans afirmen sobre els éssers o la realitat (veritat empírica, epistemològica). Hi ha 2 tipus de veritat:

18882

FÍSICA

189

Tipus de veritat Veritat Ontològica Veritat Lògica (empírica) Per als grecs, la veritat (aletheia) era Un nou sentit del concepte de veritat allò permanent de les coses; és a dir, s’introdueix a partir del terme en llatí allò que hi havia a sota de les veritas, que fa referència més aviat a aparences. Per això, es deia que si l’exactitud i el rigor en allò que l’aparença era la part visible, aleshores s’afirma. Per tant, és vertader aquell la veritat era la seva part invisible (no relat que és fidel i exacte. D’aquesta captable pels sentits). manera, la veritat es desplaça dels objectes, a allò que es diu dels La veritat entesa així connectava amb objectes (llenguatge). l’essència de les coses, de forma que era gairebé una propietat objectiva En conseqüència, deixa de constituir de la cosa mateixa. Per tant, per una propietat de l’ésser, per convertircaptar la veritat, calia anar més enllà se en una propietat del coneixement del que es captava pels sentits, per que els humans tenen de les coses. conèixer allò permanent, l’essència, (Aquest tipus de veritat s’explica amb l’autèntica realitat. més detall en el punt 1. Pàg. 81). Ex: “L’Ésser té essència i aparença” És la visió premoderna de la veritat

Ex: “Aquesta taula és de vidre” És la visió moderna de la veritat

A partir de la visió moderna de la Veritat, els filòsofs s’adonen que que la Veritat lògica, citada abans, (“tot prové dels sentits”) conduïa, però, a un dilema: ¿d’on prové el coneixement matemàtic? Per això, els Racionalistes, com ara Leibniz (1646-1716), distingiren 2 formes de Veritat: Veritats de Raó i Veritats de Fet: Dos tipus de veritats, segons Leibniz (s. XVII) Veritats de Raó Veritats de Fet Matemàtiques i Lògica Són les pròpies de les ciències naturals Són veritats necessàries o Són contingents (poden ser o no ser) tautològiques Ex: l’hivern és fred Ex: [{(p∧q) → p}˧ p] Sempre són veritat Poden ser veritat, o no Més importants Menys importants

David Hume, al s. XVII, canvia del tot els termes de Leibniz:

Dues formes de coneixement, segons Hume (s. XVIII)

190

83

191LLIÇÓ CINQUENA Relacions d’idees Matemàtiques i Lògica Són veritats a priori Ex: 2+2=4 No cal l’experiència sensible La demostració és intuïtiva Sempre és certa Menys importants

Qüestions de Fet Totes les ciències empíriques Són veritats a posteriori Ex:Llei de la gravetat És imprescindible l’experiència sensible La demostració és inductiva És probabilística Més importants

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: Relacions d’idees i qüestions de fet] 767“Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits 768naturalment en dues classes, a saber: relacions d'idees i qüestions de fet. Pertany a 769la primera classe [...] qualsevol afirmació que és certa, o intuïtivament, o 770demostrativament [matemàtiques] Hom descobreix proposicions d'aquesta classe 771per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeix arreu de 772l'univers [...]. Hom no [identifica] de la mateixa manera les qüestions de fet, els 773segons objectes de la raó humana: la nostra evidència de la seva veritat, per molt 774gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent. Sempre és 775possible el contrari de tota qüestió de fet (...). [tot i que em semblen més 776importants les qüestions de fet, que no pas les Relacions d’idees.]” Hume, Investigació sobre l'enteniment humà

Avui (s.XXI) sabem que els ‘fets’ o les ‘coses’ NO tenen ni veritat ni mentida (aletheia): només és veritat o mentida allò que diem sobre els fets o les coses (veritas). Això què significa? Que si els humans desapareixessin del planeta, allò que s’entén per Veritat (o per coneixement), NO existiria. D’aquí prové la frase: “la Veritat ha passat de ser una propietat objectiva de les coses o fets, a una propietat d’allò que els homes diuen sobre les coses o fets”.

7.7. CRITERIS DE VERITAT

Per tant, si s’entén per veritat allò que es diu sobre les coses, aleshores hi ha vincles entre veritat i llenguatge (vegeu pàg. 32). Pensem amb paraules, i la veritat depèn de l’adequació de les paraules, amb fets o coses. Però arribar a saber si un enunciat és vertader o fals no sempre és fàcil. Tenim diversos tipus d’enunciats: El mar és blau Déu és immortal Aquesta taula és de vidre A és B perquè tots els A són B El triangle està trist Dos més dos és igual a tres més u L’avortament és un dret

19284

FÍSICA

193

¿Quins d’aquests enunciats és veritat?; ¿com ho sabem? Hi ha 4 maneres d’entendre la veritat al camp científic actual: Criteris de veritat 1. veritat com a correspondència 2. veritat com a coherència Ciències empíriques Lògica És vertader aquell enunciat que Una conclusió és formalment vertadera concorda amb la realitat dels fets, i fals si es dedueix dels enunciats inicials. Ex: quan no es correspon amb aquesta ¬ p →¬ q realitat. (Ex: aquesta taula és de ¬p vidre). Aquesta veritat s’anomena r →q lògica o bé veritat empírica (pàg. 79). ┤¬ r Aquesta manera d’entendre la Veritat pressuposa 2 premisses científicament discutible en alguns casos: 1. que existeix una realitat objectiva i independent del pensament; i 2. que el pensament pot accedir-hi sempre i en tots els casos (ex: el mar és blau). 3. veritat com a evidència Matemàtica i Geometria Aquest criteri el va proposar Descartes, que va considerar que només són vertaderes aquelles proposicions que no contenen cap mena de dubte; és a dir, les proposicions que es presenten a la nostra ment de manera autoevident (A=A; A≠B; dos més dos és igual a tres més u; la hipotenusa és la suma dels quadrats dels catets.

Aquesta tipus de veritat es defineix en forma lògica: sense comprovar-la amb l’experiència sensible. Alguns epistemòlegs anomenen aquesta Veritat com “Certesa”: allò que Leibniz anomenava “veritats de raó” i Hume “Relacions d’idees”, vist abans (pàgs. 79-80). 4. veritat com a utilitat Ciències socials i polítiques Consisteix en la formulació pragmàtica de la realitat. La veritat coincideix amb allò que és útil; és a dir, amb allò que es verifica a la pràctica; allò que condueix a resultats positius. És una concepció dinàmica i provisional de la realitat.

Aquesta concepció pragmàtica de la veritat s’acosta molt al relativisme, de manera que allò que és vertader i allò que és fals depèn de les circumstàncies històriques o polítiques del moment. (ex: l’avortament és un dret (s.XXI; l’avortament és un crim (s. XV). Exemples d’aplicació dels tipus de Veritat Enunciat Tipus de veritat explicació El mar és blau Veritat com a Falsa: és una il·lusió de la correspondència veritat sensorial. Déu és immortal* Veritat ontològica Ni vertadera ni falsa: NO és una veritat sensorial. Aquesta taula és de Veritat com a Vertadera. vidre correspondència A és B perquè tots els A Veritat com a coherència Vertadera: és una veritat són B lògica. El triangle està trist6 Veritat ontològica Ni vertadera ni falsa: NO és una veritat sensorial.

1946 *De

les proposicions anteriors, “el triangle està trist” és un enunciat que des de la Ciència 195és fals, però en altres àmbits (la poesia) pot tenir significat; és a dir, sentit. Conclusió: 196Significat i Veritat NO són el mateix, com hem vist abans (lliçó 6, punt 6.4). 197

198

85

199LLIÇÓ CINQUENA Dos més dos és igual a tres més u L’avortament és un dret

Veritat com a evidència Veritat com a utilitat

Vertadera: és una veritat mental autoevident. Vertadera o falsa segons l’acord entre la Societat.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: fonaments del concepte de Veritat com a Utilitat]

788[Segons la teoria de la veritat com a correspondència] La veritat és una propietat 789d’alguna de les nostres idees. [veritat] significa adequació amb la realitat, com 790també falsedat significa inadequació amb la realitat. El pragmatisme 791[utilitarista] discuteix la qüestió sobre què cal entendre pels termes adequació i 792realitat. 793El pragmatisme (...) fa la seva pregunta: admesa com a certa una idea o creença, 794¿quina conseqüència concreta se’n deduirà per a la vida real d’un individu? Com es 795realitzarà la veritat?, ¿Quines experiències seran diferents de les que s’obtindrien si 796aquestes creences fossin falses? En resum, quin és, en termes d’experiència, el 797valor efectiu [pràctic] de la veritat? William James, Pragmatisme

Conclusió: els tipus de veritat científica poden ser molt diferents.

7.8. ACTITUDS DAVANT EL CONEIXEMENT

Fins ara hem vist què entenem per ciència, evidència, empiria, veritat, i coneixement. Ara bé: ¿és possible, realment, conèixer? L’experiència humana davant el fet de conèixer ha oposat al llarg dels segles diferents visions sobre si és possible o no conèixer de forma certa. Alguns consideren que tota forma de coneixement és una forma subjectiva d’accedir a la realitat, mentre que d’altres consideren

que

l’ésser

humà

sí

és

capaç

de

conèixer

objectivament, encara que admet la possibilitat d’equivocar-se. Per tant, es poden distingir 3 tendències davant aquest problema: Actituds filosòfiques enfront del Coneixement 1.ESCEPTICISME 2. DOGMATISME 3. ACTITUD CRÍTICA El coneixement no és El coneixement sí és És una barreja de les possible‘tot coneixement possible. Per què? Perquè altres dues. és mera aparença’. Les les lleis racionals de la capacitats humanes són ment i les lleis físiques del

20086

FÍSICA

201 del tot inservibles per a assolir l’objectivitat. 1.ESCEPTICISME L’Escepticisme té 2 vessants:

món coincideixen. 2. DOGMATISME El Dogmatisme té 2 vessants:

3. ACTITUD CRÍTICA L’actitud crítica exigeix 3 postures bàsiques:

1. Escepticisme radical: nega de manera categòrica al segle V aC qualsevol forma de coneixement absolut.

1. Dogmatisme radical: té una confiança il·limitada en la capacitat humana de conèixer.

1. No acceptar cap coneixement que abans no hagi estat analitzat críticament.

2. Dogmatisme moderat: que confia en les possibilitats de la raó per assolir la veritat a partir d’una metodologia rigorosa fins a arribar a un coneixement indubtable.

2. Buscar un fonament o punt de partida que asseguri que els coneixements adquirits són vàlids i sense errors.

2.Escepticisme moderat: sosté a partir del segle XVII la importància del dubte en el coneixement humà. El dubte és l’expressió de la seva saviesa.

3. Establir els límits del nostre coneixement, tot posant al descobert qualsevol intent d’anar més enllà d’aquests límits.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: la visió escèptica devant el coneixement i la veritat]

798“(...) quan l’escèptic, per a adquirir la serenitat de l’esperit, va començar a filosofar 799sobre allò de jutjar les representacions mentals i de captar quines són vertaderes 800i quines són falses, es va trobar envoltat en l’oposició de coneixements amb 801la mateixa validesa i, com que no va poder resoldre-la, va suspendre els seus 802judicis [epohé] i, en suspendre’ls, va arribar [a la serenitat de l’esperit] en les coses 803que depenen de l’opinió [dóxa]. [tot coneixement és mera aparença].” Sext Empíric, Esbossos pirrònics

7.9. ORÍGENS I LÍMITS DEL CONEIXEMENT

Malgrat els condicionants fins ara analitzats, encara es plantegen 2 qüestions

prioritàries

al

món

científic:

1.

d’on

prové

el

coneixement de les coses, i 2. fins a on ens és permès conèixer. ORÍGENS DEL 1. Racionalisme El Racionalisme representa la convicció en la capacitat de la raó humana per a assolir la veritat. La raó ens permet afirmar la validesa dels seus coneixements sobre el món, el qual és regit per estrictes lleis racionals.

202

CONEIXEMENT 2. Empirisme Una idea és vertadera si prové d’una impressió sensible. Res més. Tot coneixement, doncs, comença i acaba amb l’experiència. Per tant, la raó per si mateixa és incapaç de produir cap mena de coneixement.

87

203LLIÇÓ SETENA LÍMITS DEL CONEIXEMENT 1. Racionalisme 2. Empirisme El coneixement és potencialment El coneixement és limitat. Per què? per il·limitat. Si s’empra bé la raó, es pot les incapacitats humanes per accedir a assolir qualsevol coneixement sense un saber que és extrasensorial. Ex: limitació de cap mena. Déu, ànima o infinit, són incaptables.

Conclusió: l’antagonisme entre Racionalisme i Empirisme és total.

7.10. LA SOLUCIÓ DE KANT

¿Quin dels dos corrents anteriors tenia raó? Els dos i cap dels dos. Per què? Kant va tenir l’astúcia genial d’unir el Racionalisme i l’Empirisme amb una nova teoria, ―revolucionària, que actualment es considera l’encertada. Kant segueix amb la clàssica distinció grega entre

coneixement

sensible

i

coneixement

intel·ligible.

Cadascuna d’aquestes 2 formes de coneixement li corresponen 2 capacitats humanes distintes (“Sentits” i “Enteniment”): Formes de coneixement Terminologia grega Terminologia kantiana

204

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

205 1. Coneixement sensible 2. Coneixement intel·ligible

PRIMER NIVELL: ‘Sensibilitat’ SEGON NIVELL: ‘Enteniment’

3. Nou àmbit que descobreix Kant

TERCER NIVELL: ‘Raó’

Veurem ara com Kant amplia aquestes 2 formes de coneixement, introduint-ne una tercera (“la Raó”, en sentit kantià). Analitzarem cadascun dels tres nivells molt ràpidament seguint la terminologia kantiana, i veurem com supera el Racionalisme i l’Empirisme. 7.10.1.Primer nivell: “Sensibilitat” La “Sensibilitat” és l’estadi inicial de coneixement (com també ho deia Aristòtil). Rep en forma de sensacions (vista, oïda tacte, olfacte, gust), les dades que provenen de l’experiència (fins aquí està d’acord amb els Empiristes): 1r nivell: SENSIBILITAT És la capacitat de REPRESENTAR ELS OBJECTES. És la capacitat de rebre impressions de les coses. Es tracta d’una capacitat receptora de dades.

Ara bé: les impressions produeixen en nosaltres la referència d’un objecte d’experiència que està present en la Sensació. Però allò que coneixem per mitjà de la Sensació NO SÓN LES COSES tal com són (la-cosa-en-si), sinó tal com ens APAREIXEN (la-cosa-per-mi): constitueixen allò que Kant anomena FENOMEN. Per tant, segons Kant hi ha una diferència entre la-cosa-en-si i la-cosa-per-mi. La-cosa-per-mi

La-cosa-en-si

La unió de les dades empíriques i les formes pures. És la barreja entre matèria i forma. És allò que conèixem. FENOMEN

És l’objecte “tal com ‘és”, independent del subjecte que el coneix. És impossible de conèixer,però sí pensarla. NOÜMEN

Conclusió: Per ell, NO pensem idees7, sinó únicament “fenòmens” (phainomenon, en grec, vol dir ‘allò que apareix’). En aquest primer nivell “Sensibilitat”, distingeix Kant entre matèria i forma: 2067 La paraula idea canvia de significat amb el temps: per a Sòcrates, és un Universal; per a Plató, és 207forma pura del món intel·ligible (no és mental); per a Aristòtil, és un Concepte que prové del 208coneixement sensible; per a Descartes, és un contingut mental autoevident; per a Hume, és una còpia 209dèbil d’una impressió; per a Kant, és un concepte pur de la raó: un noümen, i NO prové dels sentits.

210

211LLIÇÓ SETENA

1r nivell: “Sensibilitat” FENOMEN (la-cosa-per-mi) Matèria Forma És la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte” És a posteriori (experiència) És a priori (abans de l’experiència) Exemple: “intentem conèixer el que és una Taula” La fusta, les quatre potes, el suport i L’espai i el temps són a priori: les peces d’enclavament. imprescindibles per a conèixer la taula.

7.10.2. Segon nivell: “L’Enteniment Rep les dades del primer nivell (Sensibilitat), estructurades a partir de les formes pures a priori (fins aquí està parcialment d’acord amb el Racionalisme). 2n nivell: ENTENIMENT És la capacitat de PENSAR els objectes i sempre ha de partir dels continguts de la “Sensibilitat” (1r nivell). És una capacitat activa. Unifica la pluralitat dels fenòmens.

La funció de “L’enteniment” és pensar els objectes, que organitzen els fenòmens mitjançant categories8 a priori: 2n nivell: “Enteniment” FENOMEN (la-cosa-per-mi) Matèria És la dada empírica de “l’objecte” “La taula” És a posteriori (experiència)

Forma És allò que ja existeix en el “subjecte” “Les categories a priori” És a priori (abans de l’experiència)

7.10.3. Tercer Nivell: la “Raó” Per a Kant, el coneixement intel·lectual no acaba ni amb el primer nivell (“Sensibilitat”), ni en el segon nivell (“Enteniment”), sinó amb el tercer nivell: la “Raó”. Aquest tercer estadi és propi de Kant. 3r nivell: LA “RAÓ” (alerta! aquesta paraula no significa el mateix avui dia) És la capacitat d’UNIFICAR els coneixements de “l’Enteniment” (2n nivell). Les anomena “idees” o NOÜMENS, i NO poden ser captats per l’ésser humà.

Així com “l’Enteniment” (2n nivell) unifica la pluralitat dels fenòmens que capta la “Sensibilitat” (1r nivell), “la Raó” (3r nivell) 2128 Hi ha 12 categories de “l’Enteniment” (2n nivell), però això ho veurem a 2n de Batx.

213

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

214

unifica els coneixements de l’enteniment. El material de la “raó” o també anomenades per Kant “idees”. Són 3: Ànima, Déu i Món.

Són Són Són Són Són Són

3r nivell de coneixement: “la Raó” NOÜMENS (IDEES: la-cosa-en-si) La raó unifica els coneixements de l’enteniment (2n nivell) ANIMA DÉU MÓN idees pures (sense relació amb la sensibilitat: NO es capten pels sentits) a priori: són “noümens” “idees”, NO “fenòmens” la “la-cosa-en-si” impossibles de captar: no en podem tenir cap coneixement la superació dels límits de la sensibilitat (1r nivell) i l’enteniment (2n nivell)

En aquest cas, aquesta tasca unificadora de la “Raó” (3r nivell) es fa amb l’aplicació de les anomenades IDEES9 PURES DE LA RAÓ (ànima, món i Déu). Constitueix la Unitat Suprema que pretén aconseguir la “Raó” (3r nivell). Conclusió: el “Coneixement” només tracta de Fenòmens (1r i 2n nivell), mentre que el 3r nivell, “Raó”, no és científic (no es pot demostrar: per tant, NO pot ser Ciència). Kant és l’autor que distingeix entre pensar i conèixer. El terme ‘pensar’ queda referit a l’àmbit de la Filosofia; el terme ‘conèixer’ queda referit a l’àmbit de la Ciència.

TEXT PER COMENTAR

[TEMA:Teoria del coneixement; TESI: 3r nivell: Idees pures o Noümens]

2159 Important: Adonem-nos com el terme “idea” només el reserva Kant per als Noümens, 216NO per als Fenòmens. En conseqüència, per a ell, no pensam amb “idees”, sinó amb 217“Fenòmens”. Molt alerta amb això als exàmens!

218

219LLIÇÓ SETENA 804"Entenc per idea un concepte necessari de “La Raó” [noümen], del qual no hi pot 805haver un objecte corresponent en els sentits [sensibilitat: 1r nivell]. Els 806conceptes purs de la raó que ara considerem són, doncs, idees 807transcendentals. (...) No són invencions arbitràries, sinó que són plantejades 808per la naturalesa mateixa de “La raó” i, per això mateix, es refereixen 809necessàriament a tot ús de “l’Enteniment” [2n nivell]. Son, finalment, 810transcendentals, [és a dir] ultrapassen el límit de tota experiència [a 811posteriori], en el camp de la qual [l’experiència] no hi pot haver mai cap objecte 812que sigui adequat a la idea transcendental.”

Kant. Crítica de la Raó Pura

¿La distinció entre ‘fenomen’ i ‘noümen’ es considera certa avui? Sí. L'experiència no expressa la realitat del món tal com és. Per què? perquè la realitat ‘tal com és’ està fora de l'abast de la raó humana: d’això, Kant en diu ‘cosa-en-sí’ o noümen.

Conclusió: és certa la sensació que sovint tenin, segons la qual hi ha conceptes a la nostra ment que són gairebé incognoscibles i que, Per tant, operen més enllà de l’enteniment humà. QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA* La Filosofia de la ciència és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és conèixer”. És a dir: es demana per la naturalesa del coneixement, el seu origen, continguts i límits que fan possible els diferents tipus de sabers objectius ―a diferència de simples opinions subjectives. És a dir: es pregunta què és ciència i què no és ciència, i com és possible distingir-ho. Tot i que amb matissos, Epistemologia, Gnoseologia i Filosofia de la ciència són termes equivalents. La Filosofia de la Ciència investiga què és coneixement científic i com és la pràctica científica modernes. S’ocupa de com es desenvolupen, avaluen i canvien les teories científiques, i els mètodes que utilitzen d’acord amb cada especialització científica. La Lògica i la Filosofia de la Ciència són àmbits connectats: analitzen els tipus de raonaments per a arribar a afirmacions científiques. L’Epistemologia es pregunta si les ciències empíriques són capaces de revelar (tota) la veritat de les entitats que investiguen. Finalment, la Gnoseologia es pregunta 3 aspectes bàsics: 1. si la realitat existeix (o no) independentment de la ment humana; 2. si (tota) la realitat es regeix per principis regulars captables, i 3. si l’ésser humà és capaç de comprendre aquests processos (o bé alguns s’escapen a la comprensió humana). *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

220

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

221 Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria

1. Concepte de ciència, evolució històrica i tipologia (pàgs. 70-71). 2. Defineix el terme Empíric (pàg. 71). 3. Explica la noció d’Evidència i les seves dues visions contraposades (pàg. 72). 4. Components bàsics de la Ciència actual (pàg. 72). 5. Tipus de mètodes a la Ciència actual (pàg. 73). 6. Defineix què són els Criteris de Demarcació i tipologia (pàgs. 74-75). 7. Diferències entre ciència i pseudociència (pàgs. 76-77). 8. Principals determinants de la ciència actual (pàg. 77). 9. Deferències entre Veritat Ontològica i Lògica (pàg. 79). 10. Diferències entre Lebniz i Hume sobre la veritat durant el segle XVII-XVIII (pàgs. 79-80). 11. Criteris de veritat dins la ciència moderna actual (pàgs. 80-82). 12. Actituds bàsiques enfront del coneixement (pàg. 83). 13. Orígens i límits del coneixement: el cas del Racionalisme i L’empirisme (pàg. 84). 14. Teoria kantiana del coneixement (pàgs. 85-88). Preguntes de comparar 1. Compara la noció de ciència d’Agustí d’Hipona i la noció de Hume (pàg. 70). 2. Compara la diferència entre el Mètode Axiomàtic i el Mètode hermenèutic (pàg. 73). 3. Compara la Filosofia de la Ciència i l’Antropologia filosòfica (pàgs. 50; 89). 4. Compara la Verificabilitat i la Falsabilitat com a Criteris de Demarcació (pàg. 75). 5. Compara el Dogmatisme i l’Escepticisme, en relació al coneixement (pàg. 83). 6. Compara la Filosofia de la Ciència i la Metafísica (pàgs. 68; 89).

222

223LLIÇÓ SETENA

8

813

814LLIÇÓ

VUITENA

815FILOSOFIA

POLÍTICA

816Fins ara hem vist 7 aspectes centrals de la Filosofia, centrats en 817problemes filosòfics: l’ANTROPOLOGIA FÍSICA (l’hominització); 818l’ANTROPOLOGIA 819FILOSÒFICA

224

(el

SOCIAL dualisme

(l’humanització); antropològic);

la

l’ANTROPOLOGIA FÍSICA

(el

tot,

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

225

820l’univers); la METAFÍSICA (Ontologia, l’origen de la realitat); la 821LÒGICA (el Raonament) i la GNOSEOLOGIA (el Coneixement). 822

Aquesta part final de l’assignatura tratarem de l’acció humana, vista des de 2 perspectives: la FILOSOFIA POLÍTICA (l’acció entre homes) i la FILOSOFIA PRÀCTICA: l’ETICA (l’acció bona). Com hem dit en lliçons anteriors, viure té 3 dimensions diferents:

Espai Privat 1. PENSAMENT No implica acció: és teorètica o contemplativa (theorein, en grec, vol dir contemplar, pensar). Es fa en solitari FORA DEL ‘MÓN’

La vida humana Espai Públic 2. REALITAT 3. ACCIÓ És allò que fa de pont És l’activitat lligada a entre el Pensament i la voluntat lliure i a l’Acció: pensam sobre la l’acció. Implica una realitat, i actuam dins la activitat pràctica realitat. (praxi). Es fa entre altres Es fa amb altres DINS EL ‘MÓN’

Tot allò referit al Pensament i a la Realitat és el que hem vist fins ara a les 7 lliçons anteriors. Ara tractarem de l’Acció. La tendència actual és a considerar que l’home, més que no pas Pensar, el que fa ordinàriament és Actuar. Tot i que l’Acció no està desvinculada del Pensament, l’Acció no implica necessàriament reflexió. L’ésser humà, sobretot, actua amb altres homes: es 226

227LLIÇÓ SETENA desenvolupa en relació amb ells, intercanvia idees, té sexe, i s’apropia de pautes de conducta, modes, valors o símbols compartits. En aquest tema ―i la lliçó següent final―, abordarem la reflexió filosòfica pel que fa a 2 àmbits de la Polis, l’espai públic de l’Acció: la Política i l’Ètica.

8.1. CONCEPTE D’ESTAT

Un dels requisits de funcionament de qualsevol societat, implica un grau d’organització determinat, per mínim que sigui: un Estat.

DEFINICIÓ CLÀSSICA Segons Max Weber (1864-1920), Estat és una institució política que s’encarrega de distribuir el Poder a la societat i constitueix el màxim organisme de control social. Per tant, per haver un Estat, hi ha d’haver una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera.

Com veiem Estat i Poder són inseparables. Ara bé: col·loquialment se sol confondre la idea de País, d’Estat i el terme Nació, però NO són el mateix: País Es una àrea geogràfica o territorial delimitada.

Clarificació terminològica Estat L’Estat té una fonamentació política, i és la forma unificada que adopta el poder i la sobirania d’aquell territori.

Nació La Nació sol ser habitualment una comunitat unida per vincles, com ara la llengua, la cultura o un origen ètnic comú de la població.

Per tant, hi pot haver Nacions sense Estat (Catalunya o País Basc, segons alguns), i també Estats que comparteixen una sola Nació (EEUU). També es poden donar Estats molt centralitzats (França) i molt descentralitzats (Suïssa). També, dins un mateix país es poden donar regions molt descentralitzades (País Basc) sense tenir Estat propi. A més, hi pot haver Estats amb una organització federal (EEUU) o bé Estats confederals (Canadà).

8.2. TEORIES SOBRE L’ESTAT 228

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

229

Els homes, a més de treballar i dedicar-se als afers domèstics (menjar, dormir, netejar-se, vestir-se), tenen una esfera pública, que és el lloc on se situa l’acció humana. Aquesta esfera pública es desenvolupava a l’època clàssica a l’Àgora, la plaça pública, on els homes dialogaven, intercanviaven idees: participaven de la Polis. Aquest terme ve del grec, polis, que vol dir ciutat (allò públic). El terme civitas ve del llatí, que significa el mateix: la Política és allò que tracta dels afers de la ciutat: d’allò que ens afecta a tots per igual. La Política tenia una dimensió importantíssima ja a l’època grega: la Democràcia sorgeix d’allà cap el s. V aC., tot i que era molt diferent a l’actual (a Grècia, els esclaus, els nins i les dones NO tenien drets: no pintaven res!). En el camp de la Filosofia política es poden distingir 2 tipus de teories a l’hora d’analitzar els afers de la Polis: les teories Naturalistes i les teories Contractualistes: TEORIES SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTAT Època Clàssica Plató / Aristòtil

1. Teories Naturalistes (La societat és un fet natural; l’ésser humà és un animal social). 2. Teories contractualistes (L’individu és anterior a la societat, i aquesta que és fruit d’un contracte o pacte social).

Època Medieval

Tomàs d’Aquino

Època Moderna

Thomas Hobbes John Locke

Època Contemporània

John Rawls

8.2.1 Teories naturalistes El Naturalisme se centra en dos principis bàsics: 1. l’Estat és quelcom natural, i 2. la finalitat de l’Estat és el bé comú. Es basa en el principi que l’home és social per naturalesa: és “un animal polític” (animale politikon). Un home sol no és home: la sociabilitat el porta a viure en societat. Això vol dir que la societat NO és una cosa estranya, aliena, afegida artificialment a l’individu, ni resultat d’un acord entre ciutadans. La societat és una cosa real (natural).

230

231LLIÇÓ SETENA TEORIES NATURALISTES Època Clàssica Època medieval Aristòtil al s. IV aC creu que els humans som éssers socials per naturalesa. Per tant, la societat no és un afegit artificial. La fragilitat de l’ésser humà és tan gran, que l’home no és res sense la societat.

TEXT PER COMENTAR10

Tomàs d’Aquino al s. XIII proposava una idea semblant. De tendència neoaristotèlica, Tomàs afirmava que la societat és un fet natural, sense la qual l’individu està perdut i sotmès a l’anarquia, el desordre i el salvatgisme. [TEMA: Política; TESI: La polis és quelcom natural a

l’home]

823“La comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes és 824la casa [oikos], i la primera comunitat [fratria] constituïda per diverses cases en vista de les 825necessitats no quotidianes és la ciutat [polis]. (...) La ciutat és per naturalesa anterior a la 826casa i a cadascun de nosaltres, perquè el tot és necessàriament anterior a les parts. És 827evident, per tant, que la ciutat és per naturalesa anterior a l’individu, perquè, si l’individu 828separat no es basta a si mateix [autarquia], serà semblant a les altres parts en relació al tot, 829i el qui no pot viure en societat [apolis], o no necessita res a causa de la pròpia 830(auto)suficiència, [aleshores] no és membre de la ciutat, sinó una bèstia [animal] o un déu 831[ésser sobrenatural].”

Aristòtil, Política

8.2.2. Teories contractualistes El Contractualisme sorgeix a l’Epoca Moderna: és un conjunt de teories polítiques que veuen l’origen de la societat i el fonament del poder en un contracte social: un acord entre persones. Dins el contratualisme hi ha 3 visions: l’Absolutisme de Hobbes (1588-1679 ), i el Liberalisme de Locke (1632-1704), i el Soberanisme de Rousseau (1712-1778). TEORIES CONTRACTUALISTES 1. Absolutisme 2. Liberalisme 3. Soberanisme Thomas Hobbes John Locke Jean-Jacques Rousseau Té una visió pessimista Considera l’existència Sosté que el dret de de la societat. tot i que d’un estat primitiu governar no és d’origen els individus som iguals natural en què els diví, sinó que depèn de la per natura, en realitat humans vivien feliçment a voluntat general. La NO som iguals dins la la natura. Ara bé: l’Estat sobirania (poder) no societat (ni ho serem neix com a resultat de la resideix en una sola mai). Això fa que la voluntat dels individus, persona, sinó en el naturalesa de l’individu però aquests no conjunt de la comunitat sigui l’enfrontament, la renuncien a voler viure política. Els homes divisió. És a dir, el com abans, i aleshores gaudeixen d’un estat de domini dels violents i sorgeix el conflicte. La natura que es basa en la dels poderosos, i la missió de l’Estat per a llibertat, la igualtat i la supremacia de l’egoisme Locke és servir als bondat. La societat, però, personal. Hobbes individus i procurar-ne el és egoista: per això es considera l’Estat com la seu benestar, però també necessita un acord, un única possibilitat de posar ordre i control a pacte per tal de mitigar salvaguardar l’ordre. les tendències arbitràries i les conseqüències d’una egoistes dels homes. societat corruptora. 23210 Per Aristòtil, l’Estat és una polis feta de petites comunitats o associacions (fratries), i aquestes, fetes 233alhora de philias (amistats) i, alhora, de oikos (cases). Creu que la Polis és la finalitat última de l’acció 234humana, basada en la justícia (kalós) i en el bé comú (aghaton).

235

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

236 És racionalista

És empirista

És enciclopedista

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: La polis entès com a pacte o contracte social] 832“Així, doncs, quan uns quants homes han constituït una comunitat, mitjançant un 833acord [pacte o contracte] de cadascun dels individus, han fet d’aquesta 834comunitat un sol cos amb poder per actuar com a tal cos unit, cosa que només 835porta a terme a través de la voluntat i determinació de la majoria (…). 836En conseqüència, veiem que en les assemblees és l’acte de la majoria [que] passa 837per ser l’acte de la totalitat, i, per descomptat, les seves resolucions són definitives, 838atès que s’entén, per llei natural i racional, que compta amb el poder d’aquesta 839totalitat. 840I així, cada home que consenti a reunir-se amb altres i formar un cos polític sota un 841govern, es posa a si mateix sota obligació, davant de tots els membres de la seva 842societat, de sotmetre’s a la determinació i resolucions de la majoria. [Si no fos 843així], el pacte originari, pel qual tant ell com els altres s’incorporen a una 844societat, no tindria cap significat.” J. Locke, Segon assaig sobre el govern civil

Observem, tot i així, matissos de diferència entre Hobbes, Locke i Rousseau a l’hora d’entendre el Contractualisme: DIFERÈNCIES ENTRE HOBBES, LOCKE I ROUSSEAU Hobbes Locke Rousseau Els homes estan Els homes Els homes viuen dominats per les gaudeixen de certs en un estat Estat natural passions, drets naturals: d’innocència i l’egoisme i la vida, llibertat i gaudeixen de violència. propietat. llibertat, igualtat i bondat. Se cedeix tot el Se cedeix el poder S’eiminen els poder de l’individu de l’individu a un egoismes Contracte a un sobirà, que representant de individuals amb la ha de mantenir forma temporal. submissió a la l’ordre i la pau. voluntat general. Estat Poder il·limitat Poder limitat Poder limitat Absolutisme Democràcia liberal Democràcia directa

Com veiem, dins la Filosofia Política sempre es produeix una contraposició entre Individu i Estat: bé per donar més importància al primer (l’individu), o bé al segon (l’Estat). Oposició Individu-Estat durant l’Etapa Premoderna INDIVIDU ESTAT -Els homes individualment considerats no són res sense l’Estat. -Se subordina l’individu a l’Estat. -El benestar col·lectiu és més important que el benestar individual.

237

-Un Estat fort és garantia de benestar per als individus. -L’Estat és més que la suma de les persones individualment considerades. -L’Estat és una estructura que es manté, mentre que els homes passen i moren.

238LLIÇÓ SETENA Actualment NO es pensa així. L’individu és més important que la societat; no l’Estat per si mateix. Conclusió: l’individu és la finalitat; l’Estat és el mitjà. Ex: si un cap de govern deté un terrorista que ha posat una bomba, el pot torturar per salvar la vida als altres? NO.

Oposició Individu-Estat durant l’Etapa Moderna INDIVIDU ESTAT -Els homes individualment són el principi bàsic de l’Estat Modern. -Se subordina l’Estat a l’Individu. -El benestar individual és més important al bé col·lectiu.

-L’única cosa que ha de fer l’Estat és no interferir en la vida individual de les persones. -Els drets humans individuals estan per sobre dels drets d’un Estat. -Les estructures de l’Estat es poden alterar segons la voluntat dels ciutadans.

8.3. TEORIA POLÍTICA actual: JOHN RAWLS

Ja dins el segle XX, el filòsof polític més rellevant és el nord-americà John Rawls (1921-2002). És la teoria actual. Rawls elabora la seva Teoria de la justícia (1971) ―de gran impacte mundial: és una versió actualitzada de les teories contractualistes. La teoria parteix de 3 condicions bàsiques: 1. el contractualisme, 2. la noció democràtica d’igualtat universal, i 3. el liberalisme. Segons Rawls, tota societat pressuposa la tensió entre dues forces oposades: 1. Conflicte constant d’interessos oposats entre individus

2. Voluntat de matenir una justícia per a tothom

Sembla una contradicció: per una banda els homes (si els deixessin fer) actuarien només moguts per egoismes individuals. Ara bé: els 239

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

240

mateixos homes accepten ―voluntàriament― de mantenir una Justícia que sigui igual per a tothom. Conclusió: la concepció de la Justícia que proposà Rawls té bàsicament dos objectius: 1. oferir una explicació convincent dels drets i les llibertats bàsiques, i

2.

defensar l'ideal de la igualtat democràtica. La teoria de Rawls té la virtut d’unir dues coses contradictòries: la llibertat (que tendeix a la diferència) i la igualtat (que la rebutja). La teoria de Rawls és molt important: és el nucli sobre el qual es basa el sistema democràtic contemporani. Es fonamenta en la idea d’igualtat (som iguals) i en la idea de llibertat (som diferents). Aquests objectius són satisfets mitjançant

dos principis de

Justícia: TEORIA DE JOHN RAWLS (1921-2002) PRIMER PRINCIPI Sosté que les institucions polítiques han de garantir que tots els ciutadans tinguin els mateixos drets i llibertats bàsiques. Ara bé: ¿què passa amb les enormes desigualtats que existeixen entre rics i pobres en les societats modernes? El tractament just de la desigualtat entre els ciutadans queda resumit en un “segon principi de justícia”.

SEGON PRINCIPI Sosté, en primer lloc, que ja que els ciutadans són lliures i iguals, aleshores solsament es consideraran justes les desigualtats que resultin d'una igualtat d'oportunitats (ex: si un home i un discapacitat opten per una feina en igualtat formativa, es prioritzarà donar-li al lloc al discapacitat: discriminació positiva). En segon lloc, sosté que únicament s'acceptaran aquelles desigualtats socials que treballin en benefici de les classes més desafavorides: el ric només pot mantenir el seu estatus si d'aquesta manera afavoreix als pobres; si no, la desigualtat és injustificable.

Per a implementar la teoria, sembla que Rawls pensava sobretot en l'establiment d'una fiscalitat sobre la renda de les persones de tipus progressiu (que els rics paguin molts més impostos que els pobres). A més, Rawls no creia que es pogués determinar d'entrada quin tipus de règim econòmic —capitalista o socialista— respectaria

241

242LLIÇÓ SETENA més els dos principis de justícia, abans al·ludits. Segons ell, per resoldre aquest problema, calia veure la situació de cada societat. TEXT PER COMENTAR [TEMA: Filosofia política; TESI: teoria de la justícia de J. Rawls] 845“La justícia és la primera virtut de les institucions socials (...). Així mateix, les lleis i 846les institucions, independentment del seu grau d'eficiència i bon disseny, han de ser 847reformades o abolides si són injustes (...). 848Cada persona posseeix una inviolabilitat [drets] fonamentada en la justícia que ni el 849benestar de la societat en conjunt pot vulnerar. Per aquesta raó, la justícia nega 850que la pèrdua de llibertat per part d'alguns, pugui esdevenir correcta en virtut d'un 851major bé compartit per uns altres. No permet que els sacrificis imposats sobre una 852minoria [rics, per ex], pesin menys que la suma més gran d'avantatges que pugui 853gaudir una majoria [tothom]. Per consegüent, en una societat justa, s'estableix que 854la ciutadania és igual i té les mateixes llibertats; els drets que garanteix la justícia 855no estan subjectes a la negociació política o al càlcul de l'interès social. L'única cosa 856que ens permet acceptar una teoria errònia és la manca d'una teoria millor; [pel 857mateix motiu], una injustícia és tolerable [només] quan és necessària per tal 858d'evitar una injustícia encara més gran [teoria del mal menor]. Per tant, la justícia 859és una virtut innegociable de les institucions socials.”

John Rawls, Teoria de la justícia

8.4. EL SISTEMA D’ESTAT ACTUAL

Els Estats democràtics moderns gaudeixen d’allò que es coneix com ‘Estat de Dret’. Les característiques centrals dels Estats Moderns democràtics , en el món occidental, són les següents: TRETS DE L’ESTAT MODERN OCCIDENTAL 1. SEPARACIÓ DE PODERS 4. OPOSICIÓ PARLAMENTÀRIA El poder no està concentrat: està L’oposició exerceix les funcions de separat en Poder Executiu (el govern), control i anàlisi crítica de l’acció de Poder Legislatiu (el parlament), i Poder govern del partit polític que exerceix el Judicial (els jutges) ―Montesquieu. poder. 2. LLEIS CONSTITUCIONALS Les lleis les aprova el Parlament per majoria, proposades pel Govern, i les aplica el poder judicial. Totes les lleis aprovades no poden contradir les lleis de la Constitució, aprovada per Referendum per tots els habitants de l’Estat. 3. REPUBLICA O MONARQUIA PARLAMENTARIA L’organització parlamentària comprèn: El Cap d’Estat, -el monarca-, o el Cap de govern -el president-; el Parlament –la representació del poble-; el Govern –el poder executiu-, format pel cap de govern, o primer ministre i la resta de ministres; i finalment, els jutges –el poder judicial-.

243

5. INDEPENDÈNCIA JUDICIAL El poder judicial és l’altra cama de la separació de poders d’un Estat, i és fonamental per a mantenir l’ordre social tot fent complir les lleis aprovades pel Parlament. La independència dels jutges respecte dels altres dos poders és una característica bàsica dels règims democràtics. 6. DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA La democràcia representativa significa que el ciutadà elegeix amb el seu vot els seus governants. Els ciutadans participen per sufragi universal – votacions- cada quatre anys en l’elecció dels seus representants i, a partir d’aquí, d’aquelles majories que formaran Govern.

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

244

Avui dia les democràcies occidentals estan en crisi. Els grups antisistema, ‘els indignats’, ‘Podemos’, el moviment ‘11S’, els anti democristians, etc. estan fent fortes crítiques amb ampli suport social.

CRÍTIQUES A L’ESTAT DEMOCRÀTIC ACTUAL 1. CORRUPCIÓ POLÍTICA 5. BATALLA PARLAMENTÀRIA El polítics no són representants del L’oposició fa tot el que pot per poble: en realitat, serveixen als desacreditar l’acció del govern interessos de determinats grups de (manipular la premsa, demagògia, poder, o bé als seus propis interessos. intoxicar amb mentides, judicialitzar l’acció de govern, etc.). La ideologia 2. FALSA REPRESENTATIVITAT serveix com arma en una guerra entre La democràcia no és representativa, si bons i dolents. no delegada: els ciutadans només participen votant cada quatre anys, i ja 6. DEMOCRÀCIA LIGHT està. Es produeix un distanciament La gent s’adona que la llibertat i la entre la classe política i els ciutadans. igualtat —fonaments de la democràcia— són sovint trepitjats pels mateixos 3. ELS JOVES PASSEN polítics (es pot votar, però no consultar El desinterès dels joves per la política als ciutadans; tots som iguals, però si és un problema molt greu, per la tens influència, te’n pots escapolir). desvinculació que representa davant tot allò que ens afecta a tots. 7. MONARQUIA HEREDITÀRIA Molta gent observa com les formes 4. FALSA SEPARACIÓ DE PODERS monàrquiques de l’Estat actual no El poder judicial (els jutges) no és responen al s. XXI, sinó al XVIII: tenir independent: els vocals i el President un rei com a Cap d’Estat, que no es pot de l’Alt Tribunal són elegits pel govern. elegir, no és coherent amb el sistema democràtic de poder no heretat.

Fa 2300 anys, ja Plató féu una crítica frontal a la Democràcia. A la famosa carta VII de Plató, es pot veure la seva visió negativa pel que fa als afers públics, i la corrupció en què els governants utilitzen el poder: la política pertany al món sensible, i en el fons Plató

245

246LLIÇÓ SETENA considera la Vita Activa com el camp d’allò efímer, degenerat. És radicalment contrari a la Democràcia i en fa 4 crítiques: CRITIQUES DE PLATÓ A L’ESTAT DEMOCRÀTIC GREC PRIMERA CRÍTICA: SEGONA CRÍTICA: Quan governa tothom és com si no A la Democràcia tothom té el mateix governés ningú; no hi ha ordre. dret: el vot és independentment del coneixement, de manera que qüestions que afecten a tothom són decidides per ignorants. TERCERA CRÍTICA: QUARTA CRÍTICA: A la Democràcia no governa el millor, Plató no està gens d’acord amb la frase: sinó el més popular. De la mateixa “el que vol la majoria és bo o és manera que la nau no l’ha de governar veritat”. El que fa la majoria no és el més popular sinó un capità expert, sinònim del que és correcte. La voluntat l’Estat ha de ser governat pel millor majoritària no és un mecanisme coneixedor de la idea suprema del Bé racional per a saber si una conducta o (Aristocràcia: aristos, el millor;kratos, idea és bona o no. poder; Democràcia: demos, poble).

TEXT PER COMENTAR

[TEMA: Filosofia Política; TESI: crítica platònica a la Democràcia]

860“la massa popular (demos) és assimilable per naturalesa a un animal esclau de 861les seves passions i dels seus interessos passatgers, sensible a l’adulació, sense 862constància en els seus amors i odis; [per tant] confiar-li el poder és acceptar la 863tirania d’un [indidivu] incapaç de la menor reflexió i rigor (...), 864“pel que fa a la massa (demos), [quan] designa els seus magistrats 865(governants), ho fa en funció d’unes competències que creu haver observat – 866qualitats oratòries en particular- (i dedueix) d’això la capacitat política (...), 867“pel que fa a les preteses discusions a l’Assamblea [Parlament], no són més que 868disputes que oposen opinions subjectives, inconsistents, de les quals les seves 869contradiccions i llacunes tradueixen la seva insuficiència.” Plató, fragments de Política

Avui, la Democràcia, per imperfecta que sigui, és el sistema polític que proporciona una esfera pública perquè els humans puguin actuar i pensar lliurement. Sobre la Democràcia i, en general, sobre la Política, tendim a ser molt crítics avui dia. En general, es presenta la Política com una cosa bruta (corrupció, manipulació, engany, etc.). Ara bé: la Democràcia és un sistema polític que afavoreix una visió negativa de la política perquè estimula la crítica al poder, i, per tant, no amaga tot allò negatiu de les accions humanes (la Dictadura franquista era molt més corrupta i ningú no se n’assabentava). La filòsofa Hannah Arendt (1906-1975) considera que aquesta crítica a la Política és injusta: no ens adonem que l’autèntic “perill seria que la política desaparegués completament”:

247

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

248

TEXT PER COMENTAR

[TEMA: Filosofia Política; TESI: Defensa de la Democràcia]

“[Si no existís la Política], en el seu lloc obtindríem una forma despòtica de dominació ampliada fins allò monstruós, en la qual l’abisme entre dominadors i dominats prendria unes proporcions tan gegantines que ni tan sols serien possibles les rebel·lions, ni molt menys que els dominats controlassin d’alguna manera als dominadors.” H. Arendt, ¿Què és la política?

8.5. FORMES DE GOVERN

La forma de govern és l’estructura que pren l’autoritat de l’Estat per tal d’exercir la seva funció de Poder. Són aquestes: Formes de Govern de l’Estat 1. Època Grega 2. Època Medieval En el món clàssic, grec, la Ciutat-Estat Durant l’època medieval s’implantaran de l’Atenes de Plató i Aristòtil al s. IV governs de tipus feudal on l’exercici de aC constitueix el primer exemple l’autoritat no prové de la participació de d’organització d’Estat. Aristòtil també tots els ciutadans, sinó d’aquells que considera que el bé comú és la posseeixen un estatus o rang superior, fonamentació de l’Estat. ‘Bé comú’, d’entre els quals el poder eclesiàstic i ‘Virtut’ i ‘Coneixement’ formen un tot els senyors feudals tindran un paper inseparable, segons ell. molt important. ↑ ↑ República Oligarquia 3. Època Moderna 4. Època Contemporània L’organització política més comuna Després de les revolucions, dictadures i entre els segles XVII i XVIII és la sistemes totalitaris produïts durant el monarquia absoluta, d’herència segle XX, la majoria de països feudal. Significa la concentració de tot occidentals han adoptat la forma de el poder en una sola mà: el monarca. govern democràtic com a sistema Només ell té capacitat absoluta d’organització dels Estats. Bé com a d’exercir el poder i decidir qualsevol monarquies parlamentàries, o bé com a cosa (per petita que sigui) que afecti al repúbliques parlamentàries. Aquestes seu país, que dirigeix com si fos de la democràcies es fonamenten en la seva propietat, inclòs els seus llibertat d’opinió, la representació membres. política, i la separació de poders. ↑ ↑ Monarquia Absoluta Democràcia

8.6. EL PODER 249

250LLIÇÓ SETENA Un factor clau en la noció d’Estat o Nació, és el concepte de Poder. Literalment, poder significa ‘la força de ser capaç de’ . Aquesta força és, per via impositiva –coactiva o violència positiva-, que s’atribueix a si mateix un Estat per tal de fer complir les lleis als ciutadans. La finalitat en l’ús d’aquesta força ha de garantir l’ordre social i el bé comú. Aquesta força li dóna legalitat a l’Estat a l’acció d’imposar; es a dir, de fer complir els drets i deures als individus i a les institucions que pertanyen a aquell Estat. Aquesta legalitat prové, en països democràtics, de la Constitució –poder legislatiu-, i les decisions les pren el Govern -poder executiu-, i l’encarrgat de portarla a terme són els jutges –poder judicial–. Per tant, els elements en què consisteix el Poder de l’Estat són: 6 Elements clàssics del PODER de l’Estat 1. Recaptació d’impostos centrals (IRPF, Impost de Societats, IVA) 2. Control de fronteres i duanes 3. Emissió de Moneda pròpia i banc central 4. Existència de forces i cossos de seguretat (exèrcit i policia) 5. Sistema burocràtic administrat per treballadors funcionaris 6. Poder legislatiu independent que garanteix l’aplicació de normes a) Poder legislatiu b) Poder executiu c) Poder judicial El Parlament El Govern Els Jutges Acció de govern Lleis

Burocràcia Coacció o violència positiva

Segons Max Weber (s.XIX), el poder de dominació que té l’Estat pot provenir de 3 tipus de legitimació11: Legitimació del Poder dins l’Estat 1. Dominació legítima 2.Dominació carismàtica 3. Dominació tradicional

25111 Legitimació significa el màxim grau de valor que s’atribueix a una acció. Legalitat i legitimitat 252s’assemblen, però NO són iguals: una llei pot ser legal (prohibir l’avortament) però NO ser legítima: no 253té el el màxim grau de valor perquè no compta amb la majoria social ni amb el valor d’igualtat i llibertat 254universal.

255

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

256 Qui governa és elegit pel poble. Usa els instruments i el poder de l’Estat per a aplicar les seves polítiques.

Qui governa exerceix el poder un sol líder (heroi, cabdill, dictador), amb capacitat d’atracció sobre les masses.

Democràcies

Dictadures

Qui governa exerceix el poder que li atorga el fet de pertànyer a una cultura amb uns avantpassats ancestrals. Oligarquies

8.7. EL DRET

La forma d’exercir el Poder que té l’Estat és el Dret, i ho fa en forma de Lleis. Les societats necessiten regular els comportaments quan els individus vulneren les regles socials. Neix així el camp del Dret. Les normes o Lleis constitueixen l’àmbit del Dret (dret penal, civil, administratiu, fiscal, mercantil, internacional, etc.). Què és el Dret? Es defineix com el conjunt de normes reguladores del comportament humà en una societat determinada. El Dret es mostra com una imposició externa que ha de ser assumida si o si (coacció o violència positiva). Així, han existit diverses formes d’entendre el Dret a cada època històrica: Tipus de Dret a l’època Clàssica (fins el s. V dc) 1. Iusnaturalisme → 2. Dret humà El iusnaturalisme (iustitia natural), la llei humana ha de reflectir la llei d’origen romà, significa que les normes natural que el savi –el jurista, aquell són en si mateixes veritables, justes, que fa servir la raó-, és capaç de objectives, i estan escrites en la conèixer. Per tant, La llei humana seria mateixa naturalesa humana perquè el una interpretació fidedigna (mai no dret és una institució d’origen natural. contraposada) de la llei natural.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: El Iusnaturalisme a l’època romana] 870“La llei veritable és una raó recta, congruent, perdurable, que impulsa amb els seus 871preceptes a complir el deure i aparta del mal amb les seves prohibicions; però 872que, encara que no inútilment condemna o prohibeix alguna cosa als [homes] bons, 873no commou als [homes] dolents amb els seus preceptes o prohibicions. [Per això] 874ha de ser una mateixa llei per a tots els pobles, perdurable i immutable.” Ciceró, Sobre la república

El Dret a l’època medieval (s. V-XVI) 1. Iusnaturalisme El iusnaturalisme medieval significa que les normes són en si mateixes veritables, immutables, inviolables, i directament sorgeixen de la naturalesa (obra de Déu).

257

→ 2. Dret Canònic Es considera que el dret diví és una conseqüència del Dret natural. Aquest dret li és atorgat a l’ésser humà per Déu –el dret diví o canònic-, que li revela a través dels seus representants damunt

258LLIÇÓ SETENA la Terra –els sacerdots o teòlegs-.

TEXT PER COMENTAR

[TEMA: Política; TESI: El Iusnaturalisme a l’època medieval]

“La forma d’entendre el iusnaturalisme cristià està molt vinculada a la concepció de Tomàs d’Aquino (s. XIII), segons la qual existeix una llei eterna que solsament s’arriba a conèixer per la revelació, formada pel conjunt de disposicions amb què Déu ha ordenat la natura i la llei natural. Aquesta llei natural, pel seu caràcter racional, pot ser descoberta pels éssers humans. Es la base de la seva moralitat, per la qual aquests éssers humans entenen el sentit del bé i del mal. La llei natural, doncs, coincideix amb la llei eterna revelada per Déu, i cap llei humana pot contradir la llei natural (..).” M. Orriols, El dret a l’època medieval El Dret a l’època Moderna (s. XVII-XVIII) 1. Crisi del Iusnaturalisme → 2. Dret Racional El iusnaturalisme comença a entrar en A partir del s. XVII i XVIII s’entén que crisi: les normes no sorgeixen l’anomenat dret natural o directament de la naturalesa ni són iusnaturalisme és un dret de l’individu immutables: la raó és la última dictat per la pròpia raó, al marge de instància d’on ha de sorgir el dret. Déu o de la naturalesa.

A partir del s. XIX es produeix la crisi definitiva del Iusnaturalisme a partir del dret positiu (positivisme jurídic): El Dret a l’època Contemporània (s. XIX) 1. Negació del Iusnaturalisme → 2. Dret Positiu (Positivisme jurídic) A partir del s. XIX es produeix una El positivisme jurídic defensa que negació del iusnaturalisme pels l’origen del dret és positiu; és a dir, avenços científics, demostrats demostrable, i aprovat pel Parlament. empíricament. Per tant; el dret pretén Aquesta teoria deixa de banda qualsevol ser tan científic com qualsevol altre consideració moral o divina. Ciència Natural (com la Genètica).

TEXT PER COMENTAR

[TEMA: Política; TESI: El positivisme jurídic]

875“El positivisme entén que la ciència ha de tenir en compte només les dades [de 876l’experiència]. Per als positivistes jurídics, les dades són les lleis admeses en una 877societat determinada. La legislació canvia i per això depèn de les 878circumstàncies en què s’elabora. Kelsen afirma que per Positivisme jurídic s’ha 879d’entendre tota teoria del dret que concebi o accepti com el seu exclusiu objecte 880d’estudi el dret positiu, i rebutja com a dret qualsevol altre ordre normatiu, encara 881que se’l designi amb aquest nom, com és el cas del dret natural.” U. Schmill, El positivisme jurídic

Avui dia (s.XXI) s’ha superat el Positivisme jurídic: es té clar que el Dret NO és, exactament, una ciència empírica (en el sentit com ho és la Genètica, per ex). Les Lleis són producte de l’acord social entre persones, aprovades pel Poder Legislatiu, i executades pel Poder Judicial, però no són infal·libles: van canviant amb el temps, d’acord amb els canvis (avortament, parelles gais, clonació, etc.)

259

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

260

madurats dins la societat. Per tant: el Dret té una doble dimensió: conservadora

―de

dretes―

i

progressista

―d’esquerres.

Conservar els drets que preserven una determinada societat i progressar en la conquesta de nous drets socials d’acord amb els avenços que fa la societat. Esquerra-Dreta, en Dret, significa això.

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA* La Filosofia Política és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “com conviure”. És a dir: és la branca de la filosofia que estudia l’Acció dels éssers humans, entesa com la ‘gestió’ de la pluralitat humana. Si l’home és la suma entre ‘allò que pensa’ i ‘allò que fa’, la Filosofia política aborda aquesta segona qüestió. Per tant: la Política tracta de l’Acció humana ―qüestió distinta del Pensament, que és allò que es fa sense els altres―. Tota Acció és política en la mesura que ‘actuar’ sempre vol dir interactuar amb altres, plurals: si fóssim tots idèntics, la política no existiria (ni tampoc l’ètica). En conseqüència, la Filosofia política tracta qüestions centrades en l’acció col·lectiva, com ara la naturalesa política dels homes, la relació problemàtica entre individu i estat, les formes de govern, la naturalesa del poder i l’autoritat, la llibertat, l’estudi de les institucions socials, i les normes i valors que les justifiquen. La Filosofia política té connexions amb la Filosofia del Dret i amb la Filosofia moral. Per tant, el subjecte de la Filosofia política és la societat, entesa com a pluralitat d’individus, amb opinions i interessos sovint contraposats. Per tal de ‘gestionar’ aquesta pluralitat, alguna forma de poder institucionalitzat ―que no erosioni la llibertat individual― ha de permetre debatre i consensuar decisions en favor de l’interès general. D’això tracta la Filosofia política. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria 1. Teories naturalistes sobre l’origen de l’Estat (pàg. 94). 2. Teories contractualistes sobre l’origen de l’Estat (pàgs. 95-96) 3. Explica la Teoria Política de John Rawls i les crítiques principals (pàgs. 97-99).

261

262LLIÇÓ SETENA 4. Concepte d’Estat de Max Weber i Trets de l’Estat modern actual (pàg. 91; 99). 5. Evolució històrica de les formes de govern (pàg. 102). 6. Concepte de Poder de Max Weber i elements definitoris (pàgs. 102-103). 7. Principals arguments de Plató contra la Democràcia (pàg. 100). 8. Noció de Dret: evolució del Iusnaturalisme al llarg de la història (pàgs. 103-105). 9. Diferències entre legitimitat i legalitat (peu pàg. 103). Preguntes de comparar 1. Compara el naturalisme d’Aristòtil i el contractualisme de Hobbes (pàgs. 94-96). 2. Compara el dret canònic i el positivisme jurídic (pàgs. 104-105). 3. Compara les crítiques de Plató i actuals a la Democràcia (pàg. 100). 4. Compara la Filosofia Política i la Filosofia de la Ciència (pàgs. 89; 106).

9

882

883LLIÇÓ

NOVENA

884FILOSOFIA

MORAL

885Abordem ―si tenim temps, la última part de la Filosofia anomenada 886Filosofia Pràctica: l’Ètica o moral. És molt interesant, malgrat l’hem 887situada al final de l’assignatura per qüestions d’organització temàtica. 888 889¿Què significa la paraula Ètica? Prové del grec ethos, que significa 890caràcter, manera de ser. Moral ve del llatí mor mores, que significa 263

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

264

891el mateix12. És a dir: és un terme que afecta al comportament, a 892l’Acció amb altres homes (com la F. Política). Els grecs s’adonaren 893que, en el comportament humà, hi ha dos aspectes ben diferents: Conducta humana Caràcter Temperament És tot allò de la conducta de l’individu És tot allò de la conducta de l’individu que s’ha après en la interacció amb els que posseeix per si mateix i està inscrit altres (la família, els amics, l’escola, la en el seu codi genètic. És hereditari. parella, la feina, la societat). La forma Aquestes conductes NO es poden d’aprenentatge sovint és per hàbit, canviar. costum o imitació. Es pot canviar. És après És innat

9.1. DIMENSIONS DE L’ÈTICA

Així, els grecs observaren que en la conducta hi havia trets que sí es podien modificar (podem canviar-los), i trets que no. Per exemple: ser extremadament tímid, ¿és qüestió de caràcter o de temperament? Doncs depèn. La timidesa com a tret de conducta pot ser degut a causes d’una banda, o de l’altra: si el teu pare és extremadament tímid, és probable que en -el teu cas- sigui una qüestió de temperament. Però també es pot donar el cas que siguis molt tímid perquè de petit vas viure una situació traumàtica que et va trasbalsar, i et va fer ser molt reservat: aquí ja seria una qüestió de caràcter. Ara bé: i això, ¿com es pot saber? Exemples Caràcter 1. 2. 3. 4. 5.

Generós Amable o apàtic Sentimental o inexpressiu Caràcter pessimista o optimista Caràcter solitari o social Es poden modificar

1. 2. 3. 4. 5.

Temperament Impulsiu o passiu Tímid extrem o agosarat extrem Introvertit o extravertit Temperament pessimista o optimista Temperament solitari o social Molt difícilment es modifiquen

Veiem com els exemples 1, 2 i 3 són ben clars. Però els exemples 4 i 5, no. Doncs bé: l’Ètica va de: a) quines són les conductes (que puc canviar) que em portaran a una vida més bona; és a dir, més feliç; b) eliminar aquelles altres (que tb puc canviar) que em fan menys

26512 Avui dia es distingeix entre Ètica i Moral, tot i que col·loquialment s’empren sinònimament. Ètica és 266allò que afecta a allò que els humans considerem ‘bo’ o ‘dolent’, adequat o no. La Moral es pregunta 267sobre conductes específiques en què aquest ‘bo’ o ‘adequat’ s’ha d’aplicar. Ex: la Moral es pregunta si 268acceptar l’eutanasia d’un malalt que ho ha demanat; l’ètica es pregunta pel ‘valor’ de la vida i la mort.

269

270LLIÇÓ SETENA feliç; i c) assumir aquelles altres (que no puc canviar) que he d’acceptar; si les accepto, és més probable que sigui més feliç. Segurament, si et pregunten què és la felicitat NO saps què respondre, però si et preguntes quines conductes et fan feliç (i quines no), SÍ saps què respondre. Conclusió: la felicitat NO és abstracte: està relacionada amb persones, fets o coses concretes. EXEMPLES DE FELICITAT SÍ em fa feliç (a mi) NO em fa feliç (a mi) Estar amb els meus amics Estudiar Els gelats de maduixa amb cookies Dematinar molt d’hora Estar tirat al sofà sense fer res Fer dissabte a la meva habitació Anar a veure un partit de bàsquet Que m’esborrin del facebook

Per tant: l’Ètica està relacionada amb conductes concretes i amb la felicitat de cadascú. Ara bé: saber quines conductes són bones i quines no, per arribar a tenir una bona vida feliç, és bastant complicat, com veurem. El cas és que molta gent, malgrat tenir doblers i amics i parella i un bon treball, no és feliç. Per què? Un dels motius prové de la confusió entre allò que podem canviar, o no: el caràcter i el temperament. El que em fa feliç a mi, no et fa feliç a tu: NO és generalitzable. Aquesta darrera lliçó parlarem d’això: quines han estat les diferents maneres d’enfocar la qüestió de la felicitat al llarg dels darrers 25 segles. Encara ara seguim preguntant-nos què és la felicitat, i on trobar-la. ¿Quines són les principals raons per les quals no som feliços? Per què no som feliços? 1. Perquè ens comparem amb els altres. 2. Perquè confonem caràcter i temperament. 3. Perquè desitgem el que NO tenim, i no valoram allò que SÍ tenim. 4. Perquè posposem la felicitat per demà, per quan tengui parella, quan tengui doblers, quan acabi batxiller, la carrera…. 5. Perquè pensam que la felicitat és tenir (comprar) coses, i ens obsessionam amb l’estatus social.

271

6. Perquè NO ens acceptem com som, i ens passem el dia volent agradar als altres. 7. Perquè fem dependre la felicitat a situacions que NO podem controlar. 8. Perquè tenim moltes pors (por a estar sol, a estar malalt, a no tenir parella, a no tenir feina, a no tenir amics, a no tenir...) 9. Perquè ens deixem emportar pel que pensa la gent de nosaltres. 10. Perquè confonem els símptomes efímers de la felicitat (riure, passar-ho bé) amb l’essència estable de la felicitat (el

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

272

benestar, la plenitud, la serenitat).

Si la felicitat es tractés d’una fórmula matemàtica, tothom seria feliç. Ara bé: les respostes, però, a aquesta pregunta no són fàcils; l’ètica se les fa d’ençà 2200 anys: Intel·lectualisme Hedonisme Estoïcisme Escepticisme Cristianisme Emotivisme Idealisme Utilitarisme

Ètica moral Felicitat moral Felicitat moral Felicitat moral Felicitat moral Felicitat moral Felicitat moral Felicitat moral Felicitat

lligada lligada lligada lligada lligada lligada lligada lligada

a la raó al plaer a l’absència de desitjos a la ignorància a Déu a les emocions a la conducta Universal a allò útil, pràctic

9.2. TIPUS D’ÈTIQUES AL LLARG DEL TEMPS

Començarem a fer aquest repàs en sentit cronòlogic; és a dir, analitzant quines han estat les propostes fetes pels filòsofs a partir de l’Antiguitat clàssica, fins a l’època actual. Antiguitat Clàssica (1) Ètiques intel·lectualistes Intel·lectualisme Moral (Sòcrates) Teoria del Punt Mitjà (Aristòtil) És la teoria segons la qual s'identifica Aristòtil considera la felicitat la virtut amb el coneixement. (eudaimonia) com “l’art de viure bé”, i Segons Sòcrates, n'hi ha prou amb el viure bé significa viure virtuosament coneixement d'allò bo per actuar (areté), igual que Sòcrates. La virtut és correctament. ¿Què és allò bo? allò alhora un hàbit i un aprenentatge. que ens fa millors persones: la virtut Per a Aristòtil, hi ha uns lligams molt (areté). La virtut NO és innata (no és estrets entre racionalitat i felicitat. La un temperament): es pot aprendre (és raó porta a la felicitat per mitjà de un tret de caràcter). Però, ¿Com l’exercici de la virtut (areté). Concep, sabem el que és bo? per la Raó: per així, la felicitat com el moment suprem l’autoconeixement (autognosis). Bo i de la contemplació intel·lectual bé són el mateix. La perfecció humana (theorein). Segons Aristòtil, “viure bé és l'obtenim quan som conscients d'allò actuar racionalment”. que realment val la pena a la vida (fer esport o fumar droga). Per això, cal el Si la vida és Pensament i Acció, el terme coneixement i la reflexió. "No és bo el mitjà o Aurea Mediocritas és la base que tothom diu, sinó el que està que equilibra ambdós factors

273

274LLIÇÓ SETENA d'acord amb tu mateix". Quan una persona adquireix coneixement s’adona que el millor és el bé. Quan un és un ignorant, s'equivoca a fer la tria sobre què és allò bo. Si coneixem el bé, ens veurem abocats a practicar-lo. Per què? perquè “la raó” sempre empeny cap a la virtut. Només aquell qui ignora que existeix el bé, pot fer el mal. Conclusió: el mal NO és racional; és irracional. És una ètica no individualista

(Pensament i acció). El terme mitjà no significa la meitat entre dos punts extrems (excés i defecte), sinó el terme equilibrador que, en cada persona, pot ser diferent. El problema ètic es redueix a aconseguir l’hàbit d’actuar a la vida buscant el terme mitjà, i ser capaç d’elegir-lo (raó) correctament.

És una ètica no individualista

El bé comú és més important que el bé individual

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ética; TESI: Teoria del terme mitjà] 894“Anomeno terme mitjà [aurea mediocritas] de la cosa (1) allò que és igual distant 895de tots dos extrems, i aquest [terme mitjà] és un i el mateix [en tots els casos]; i 896(2) en relació a nosaltres, el que ni és massa ni massa poc, i aquest [terme 897mitjà] NO és ni un, ni el mateix per a tothom. Per exemple, si 10 és molt i 2 és poc, 898es pren el 6 com a terme mitjà, quant 1. a la cosa, perquè sobrepassa i és 899sobrepassat en una quantitat igual, i en això consisteix el mitjà segons la proporció 900aritmètica. 901“Però (2) en relació a nosaltres, NO s’ha d’entendre així, perquè si per a un és 902molt menjar-se 10 lliures i poc menjar-se’n 2, l’entrenador NO prescriurà 6 lliures, 903perquè probablement aquesta quantitat també serà molt per a aquell [home] que 904ha de pendre-la, o poc per a Miló*; però per al gimnasta principiant, és molt. (...). 905Així, doncs, tot coneixedor [home amb enteniment] fuig de l’excés i del 906defecte, i busca el terme mitjà i el prefereix; però el terme mitjà NO de la cosa 907(1), sinó el terme mitjà en relació a nosaltres (2)(...).”

Aristòtil, Ètica a Nicòmac

____ * Miló de Crotona era un famós atleta del segle VI aC que es menjava una ració diària de més de 8 quilos de carn, la mateixa quantitat de pa, i gairebé 10 litres de vi. La seva força física era bestial.

Exemples del Punt mitjà o aurea mediocritas Defecte Punt mitjà Excés Covardia Valor Gosadia Timidesa Modèstia Imprudència Hostilitat Amistat Adulació Avarícia Generositat Prodigalitat Tacanyeria Solidaritat Altruisme DOLENT BO DOLENT

A partir de l’enfonsament de l’Imperi grec, els romans agafaran el relleu sobre les reflexions a l’àmbit de l’Etica (tema que els romans els va preocupar molt —juntament amb la Política—, més que no pas la Filosofia en si). Sorgeix el concepte d’ataràxia (despreocupació,

275

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

276

vida imperturbable, benestar, pau interior). Què és l’ataràxia? Allò que hom obté quan és feliç. Conclusió: la felicitat en si NO és l’objectiu; la finalitat és arribar a l’ataràxia: és la conseqüència de ser feliç (quan ho som de veritat). Ara bé: els tres corrents que ara veurem discrepen sobre la forma com arribar a l’ataràxia. Són el Materialisme moral, l’Estoicisme moral i l’escepticisme moral.

Antiguitat Clàssica (2) Materialisme moral Estoicisme moral Escepticisme moral Els tres corrents busquen l’ataràxia com a mitjà per arribar a la felicitat L’objectiu d’una vida feliç Si pel materialisme, a És un corrent que nega és el plaer sensible i l’ataràxia s’hi arribava a l’existència d’una sola l’evitació del dolor. El través del plaer, per a veritat absoluta (“res no materialisme moral l’estoicisme moral s’hi és cert”), i, per tant, la remarca la importància arriba per la raó. El dificultat d’afirmar o del cos (i no la raó) com a control de les passions negar sobre qualsevol criteri per saber el que és (pathos) és vital, perquè cosa o fet. Aquest bo o no. “Res no és dolent la virtut principal per relativisme absolut té si surt del cos”, diu l’Estoic és l’autocontrol. repercusions en el camp Epicur. Conclusió: la S’assoleix mantenint la d’ètica. felicitat no prové de la màxima distància possible raó, si no de la matèria de les emocions Per tal d’assolir (el cos): hedonisme. (apatheia) i els plaers que l’ataraxia, els escèptics se’n deriven. sostenen 2 actituds vitals Hi ha tres tipus de bàsiques molt importants: plaers, segons Epicur: 1. L’estoïcisme es resumeix 1. L’Epohé (no opinar), i Plaer naturals i necessaris en el lema “viu 2. l’Aphasia (no parlar). (menjar, dormir); 2. racionalment i serà feliç”, Conclusió: la felicitat es Plaers naturals i no o també “No desitgis allò troba en la ignorància. necessaris (beure alcohol, que no tens; desitja allò menjar dolç); i 3. plaer no que tens i seràs feliç”. L’origen del sentiment naturals i no necesaris Això significa l’absència d’infelicitat es deu, (drogues, luxe, cobdícia). de tota passió i el segons els escèptics, al rebuig absolut a tota fet en part que existeix L’ataràxia per a arribar a mena de desitjos. Si no una veritat que cal seguir la felicitat està en desitjes, no sofreixes: ets i adoptar, i això és l’automoderació: gaudir feliç. negatiu, perquè porta a dels primers, controlar-ne l’angoixa, la els segons, i evitar-ne els intranquil·litat, la por, etc. tercers. Tres són les fonts Per viure feliç cal no voler de la felicitat: l’amistat saber res: és autèntica, el plaer absolutament inútil. natural, i la reflexió sobre la pròpia vida. Les tres són ètiques que només afecten a la vida privada (són individualistes)

277

278LLIÇÓ SETENA

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: Evitar el dolor i la por per ser feliç] 908“Tot el que fem [els homes] persegueix aquest fi: la supressió del dolor i de la 909por. Un cop que aquests [mals] es produeixen en nosaltres, es desencadena tota la 910tempesta de l’ànima, i l’ésser vivent no pot dirigir-se, per dir-ho així, a quelcom 911que li falta, ni a buscar cap altra cosa que no sigui omplir el bé de l’ànima i del cos. 912Perquè tenim necessitat del plaer precisament quan, per no trobar-se ell present, 913sentim dolor. Quan no sentim cap dolor no necessitem ja el plaer; i per això 914diem que el plaer és el principi i la fi de la vida feliç. Perquè coneixem el plaer 915com a bé suprem i congènit, i ell és el principi de totes les nostres eleccions i 916abstencions, i a ell [a aquest principi de plaer ens] atenem, jutjant tot bé pel 917sentiment, que prenem com a cànon [criteri].” Epicur, Fragments

[TEMA: Ètica; TESI: Escepticisme moral: diferència entre temperament i caracter]

“Hi ha coses que certament depenen de nosaltres, mentre que n'hi ha d'altres que no depenen pas de nosaltres. Sens dubte depenen de nosaltres la suposició, la tendència, el desig, l'aversió i, en un mot, totes les obres que ens són pròpies [Caràcter]. Tanmateix, no depenen pas de nosaltres el cos, l'adquisició de béns, la reputació, els primers rangs i, en un mot, totes les obres que no ens són pròpies [Temperament]. Alhora, les coses que depenen de nosaltres són per naturalesa lliures, sense impediments, sense traves, mentre que les coses que no depenen de nosaltres són febles, servils, capaces d'impedir, alienes. Per consegüent, recorda que si creus que són lliures les coses que per naturalesa són servils i creus que són pròpies les coses que són alienes, et trobaràs amb traves, t'afligiràs, et torbaràs, blasmaràs tant els déus com els homes. Al contrari, si creus que només és teu allò que és teu, si creus que és aliè, tal com és de fet, allò que és aliè, ningú no et constrenyerà mai, ningú no et posarà cap impediment, mai no blasmaràs ningú, no faràs cap retret a ningú, mai no faràs res contra la teva voluntat, no tindràs cap enemic, ningú no et perjudicarà, car no patiràs res que et sigui perjudicial.” Epíctec, Enquiridió Epoca medieval Cristianisme Moral La moral cristiana estarà determinada per la idea que la idea de ‘bé’ prové de Déu, i ‘el mal’ provés dels homes (de l’ús inadequat de la seva voluntat). La moral cristiana NO posa l’accent en la Felicitat: el Cristianisme considera aquesta vida com un trànsit o una preparació per a una altra existencia.

279

Segle XVIII Emotivisme moral (Hume) Hume (1711-1776) fou empirista: tota idea “vertadera” prové d’una impressió sensible: vista, oïda, olfacte, tacte, gust. Ara bé: NO tenim cap impressió de la noció de bo o dolent. Per què? Perquè les coses (o els fets) no són bons ni dolents per si mateixos. Aleshores, ¿d’on provénen les idees ètiques? De les emocions i sentiments. Conclusió: minimitza la importància de la raó en la

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

280

conducta. Fem allò que sentim “bo”, i inhibim allò que sentim “dolent”. Important: les emocions NO són impressions, encara que ho pareixi. Les emocions, es fonamenten en creences, hàbits, (vivències internes, no externes), que són indefinibles, racionalment parlant. L’emotivisme ètic condueix a un utilitarisme ètic: és “bo” allò que és útil. Segons Hume, “cal que es desplegui un sentiment per tal de donar preferència a les tendències útils, sobre les pernicioses”.

Conclusió: tot i els avenços tecnològics, no sabem com ser feliços.

9.3. LA SOLUCIÓ DE KANT

L’Ètica de Kant (1724-1804) és tan important que l’analitzarem amb més detall per separat. A més, entra a Selectivitat. Kant afirmarà, com Hume, que els termes ‘bé’ o ‘mal’ no són —en sentit moral—, aplicables a les coses per si mateixes (les coses, o les accions, no són en si mateixes fetes de ‘bé’ o ‘mal’), sinó que els termes bé o mal han de ser aplicades a la pròpia acció humana. L’Ètica de Kant es pot resumir en una frase: si una conducta no pot ser Universal, aleshores no és moral. Com arriba a aquesta conclusió? A mem a mem… 9.3.1. Ètiques heterònimes i ètiques autònomes Pensa Kant que la voluntat dels homes a l’hora de decidir, pressuposa que l’home és lliure. Aquesta condició és prerrequisit de

281

282LLIÇÓ SETENA l’Ètica. Ara bé: el pensador alemany distingeix 2 tipus d’accions o conductes: 1. ACCIÓ A POSTERIORI La conducta està en funció de les conseqüències o efectes a posteriori en vistes a un determinat objectiu.

2. ACCIÓ A PRIORI La conducta no està en funció de les conseqüències o efectes.

Ex: estudio perquè, si aprovo, mon pare em regalarà un ipad. Kant hi està en contra

Ex: estudio perquè és el meu deure moral, per si mateix. I prou. Kant hi està a favor

Kant dirà que, fins al s. XVIII, totes les ètiques havien estat fonamentades per l’acció “a posteriori”: ell creu haver trobat una ètica que es pot fonamentar per la raó mateixa, “a priori”. Aquesta distinció entre acció (Raó Pràctica) a priori, i a posteriori, es pot veure millor en el següent quadre comparatiu: Comparació ètica de Kant i les ètiques anteriors a Kant Ètica Kantiana Ètiques anteriors Formal Material No determina cap bé. Determina el bé que s’ha d’assolir amb Només la forma d’actuar moralment. l’acció moral (premi o càstig). Autònoma (auto nomos) Heterònima (hetero nomos) La llei moral té al seu origen en la L’origen de la norma moral és exterior a pròpia consciència. la consciència. A priori A posteriori La moral NO deriva de l’experiència, es Les virtuts morals s’adquireixen per descobreix en la raó. mitjà de l’experiència i l’hàbit. Deontològica (deon, deure) Teleològica (telos, finalitat) L’acció moral no busca cap fi: el que L’acció moral persegueix un fi últim (la hauria de ser, cal que sigui felicitat, la salvació, el plaer, etc.). Universal Particular L’acció moral ha de tenir caràcter L’acció moral és contingent (depèn de…) necessari: no contingent.

Per tant, Kant rebutja totes les ètiques que hem vist fins ara. Kant afirmarà la necessitat de concebre una ètica que, igual que en la seva Teoria del Coneixement (vista a la lliçó 7, punt 7.10) es fonamenti només a priori (NO en la recompensa de l’acció). En això consisteix el caràcter UNIVERSAL que Kant exigeix a tota mena de judicis morals. Vol dir: si una conducta pot ser universal, aleshores és moral. 9.3.2. L’imperatiu categòric Kantià

283

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

284

La presència del ‘Deure’ (el que hauria de ser cal que sigui) en la Voluntat es manifesta per mitjà de l’obligació que es reflecteix en els imperatius (fes això o allò). Hi ha 2 tipus d’imperatius: 1. IMPERATIU HIPOTÈTIC 2. IMPERATIU CATEGÒRIC Ordena allò que s’ha de fer per assolir Mana l’acció en si mateixa sense un determinat objectiu, recompensa o referència a cap objectiu, recompensa o càstig. càstig. Ex: si vols aprovar, estudia! Ex: no matar! Kant hi està en contra Kant hi està a favor IMPERATIU CATEGÒRIC de KANT 1. Obra [o fes] en la teva vida accions [conductes] com si la màxima* d’aquestes teves accions hagi de tornar-se, per la teva voluntat, en Llei* universal. 2. Obra [o fes] en la teva vida de tal manera que usis la humanitat sempre com un fi [últim] al mateix temps, i mai no com un mitjà. 1. IMPERATIU BUIT DE CONTINGUT 3. ÈTICA SENSE EMOCIONS Només proposa limitacions a la manera ¿Què passa si, a més de fer el bé, d'obrar (“no facis a ningú el que no disfruto? El "respecte a la llei" sembla vols que et facin a tu”), però no ens que hagi de ser incompatible amb el fet diu quines decisions cal prendre. de gaudir (el ‘plaer', la inclinació, per Kant, era una cosa dolenta, perversa: 2. DIFÍCIL UNIVERSALISME recordau Epicur –a favor- o Aristòtil –en Principis com per exemple, "cal pagar contra). impostos" no es poden universalitzar a tothom d'igual manera. 4. DEURES CONTRADICTORIS Pot haver-hi principis morals que siguin universals i -alhora- contradictoris, com ara la idea de llibertat (que tendeix a la diferència) i la igualtat (que la rebutja). Un altre cas: "no mentir" i "ajudar algú a fugir d'un enemic" (que comporta mentir).

Per exemple: no mentir pot ser un precepte Universal sempre?

9.4. ELS PROBLEMES ÈTICS ACTUALS

La característica central de l’Ètica actual és el Relativisme. Què vol dir això? que no existeix una ÚNICA manera de viure. Som plurals. La pluralitat és la condició de l’Acció humana. Aquest Relativisme s’ha

285

286LLIÇÓ SETENA instal·lat en el tema dels VALORS: a què donem importància a la vida? La gent avui creu que els valors són subjectius: depenen d’allò que els humans considerem valuós a cada moment històric. Com veiem, els problemes de l’Ètica ―lluny d’estar resolts, plantegen actualment molts altres dilemes que no afecten només a la qüestió de la felicitat individual, sinó també al benestar col·lectiu: ambdues estan relacionades (contra el que la gent, erròniament, sol pensar). Els reptes actuals més importants d’aquest benestar col·lectiu són: 1.Problemes bioètics

2.Problemes ecològics

3. problemes socials

4.problemes econòmics

5. problemes professionals

BIOÈTICA

ECOÈTICA

DRETS HUMANS -Discriminació positiva -Homofòbia -Xenofòbia -Violència domèstica -…

ÈTICA DE L’EMPRESA -Globalització -Salari Just -Deslocalització -Empresa ètica -Banca ètica -…

DEONTOLOGIA

-Genoma -Eutanàsia -Clonació -Cèl·lules mare. -…

-Contaminació -Superpoblació -Desertització -Drets dels animals -…

-Codi de bones pràctiques -Relacions laborals -…

Amb aquesta darrera lliçó donem per acabada l’assignatura. Espero que l’exposició sintetitzada d’aquests apunts us hagi servit. Molta sort als exàmens! **** QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA* Filosofia moral és el saber especulatiu no científic que es deriva de les respostes a la pregunta genèrica “què puc fer”. És una branca de la filosofia que proposa respostes a la pregunta sobre el comportament humà en societat, realitzant una anàlisi de les ‘raons’ que els homes tenen quan actuen. La Filosofia moral busca

287

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

288

donar resposta a preguntes del tipus: com hem de viure, quines finalitats hauríem de perseguir a la vida; què ens fa feliços; com actuar bé?, etc. Aquestes preguntes han produït diverses tendències ètiques a l’hora d’afrontar-les, que estableixen principis útils per a guiar les accions dels homes al voltant del que és bo o adequat, just o injust, etc. El que fa problemàtica aquesta part de la filosofia és que allò que considerem bo (o adequat o just) canvia al llarg del temps i en diferents indrets del món. Per tant: una de les qüestions centrals de la Filosofia moral és saber si és possible (o no) establir principis universals de comportament que facin feliços als homes i alhora contribueixin al benestar global de la humanitat. Tot i que el terme ètica i moral s’utilitzin sinònimament, en termes tècnics són conceptes diferents. Ètica és allò que afecta a allò que els humans considerem ‘bo’ o ‘dolent’, adequat o no. Moral, en canvi, pregunta sobre conductes específiques en què aquest ‘bo’ o ‘adequat’ s’ha d’aplicar. *Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol. Preguntes de teoria 1. Concepte d’Ètica i dimensions (pàgs. 107-109). 2. Intel·lectualisme ètic: Teoria de Sòcrates (pàg. 110). 3. Intel·lectuaisme ètic: Teoria del punt mitjà aristotèlic (pàg. 110). 4. Explica la teoria del Materialisme ètic d’Epicur (pàg. 112). 5. Explica la teoria de l’Estoicisme ètic (pàg. 112). 6. Explica la teoria de l’Escepticisme ètic (pàg. 112). 7. Explica l’emotivisme moral de Hume (pàg. 113). 8. Explica la teoria ètica de kant (pàgs. 114-116). 9. Principals crítiques a l’ètica de Kant (pàg. 116). 10. Problemàtica actual de l’ètica (pàg. 117). Preguntes de comparar 1. Compara l’Ètica d’Epicur i Aristòtil (pàgs. 110; 112). 2. Compara l’Ètica de Hume i Kant (pàgs. 113; 114-116). 3. Compara l’Escepticisme ètic i l’Estoicisme ètic (pàg. 112). 4. Compara la Filosofia Política i la Filosofia Moral (pàgs. 106; 118).

COM PLANTEJAR L’EXAMEN DE FILOSOFIA  1.- De què va un examen de Filosofia?

289

290LLIÇÓ SETENA Un examen en Filosofia gira sempre al voltant d’un problema filosòfic. Aquest problema es refereix a un dels 9 temes que estudiarem enguany: física, metafísica, lògica, filosofia de la ciència, antropologia filosòfica, antropologia, física, filosofia política o filosofia moral. El quid de la qüestió consisteix a tenir claretat expositiva en la redacció, i una mica d’estratègia en la presentació i en la redacció dels arguments. Res més. Amb això ―i aquests apunts, en teniu prou per a aprovar. 2.- Entendre l’argumentació del text és central per decidir quina opció es tria El més important a l’hora de triar quin text comentem en l’examen de Filosofia: comprendre clarament la problemàtica del text que se’ns proposa; saber què se’ns demana. D’aquesta manera, evitem allò que baixa més punts: dir coses sense sentit o presentar arguments que, tot i ser part del pensament de l’autor, NO estan en el text. Important: NO es pot respondre a coses si no ho demana la pregunta. Cal escriure amb frases curtes, evitar frases subordinades, repetitives, evitar llenguatge col·loquial de pati d’escola, i procurar no fer faltes d’ortografia: resten a la nota de l’examen fins a 2 punts de la nota final de l’examen (0’1 per falta). 3.- Presentació clara En la redacció també és bàsic tenir cura de la presentació. Una escriptura deixada, lletra petita i il·legible, manca de marges, paràgrafs massa extensos, i frases mal puntuades, predisposen negativament a la correcció per part de l’examinador. Posa punts: són gratis! Punts i seguits, punts i aparts: ‘abulta’ la resposta i fes-la llarga. Ho torno a dir: la resposta super breu puntua negativament. La resposta no és una fotocòpia dels apunts: és una elaboració pròpia escrita per tu. 4.- Saber argumentar amb cura L’examen de Filosofia dóna una importància central a la maduresa en l’argumentació de l’alumne. A través de la redacció, cal mostrar a l’examinador que s’ha entès el sentit del text comentat, que se sap situar el text proposat en el pensament de l’autor, i que s’és conscient de la seva significativitat en el conjunt del pensament filosòfic. A les preguntes de teoria i comparació, passa exactament el mateix. 5.- Errors corrents en el Comentari de text Hi ha alguns errors molt habituals a l’hora de plantejar el comentari de text de Filosofia. Sovint l’examen fracassa per cinc senzilles errades fàcils de prevenir: a) No llegir amb calma les preguntes o no entendre el vocabulari del text: primer que tot cal entendre què t’han preguntat. Cap pregunta no es respon amb un “si” o amb un “no”. Cal respondre adaptant-nos al que se’ns demana, i tenir clar què signifiquen les paraules-clau. Així, per exemple, la paraula “Raó” en un text, es pot usar com a sinònim de “racional” (per oposició a “irracional”), de “raonable” (una persona “raonable” és una persona moderada), o de “propi de la raó” (per oposició a l’experiència, per exemple, a Descartes). També, la paraula ‘Idea’ canvia molt de sentit a Plató, Aristòtil, Hume, o Kant, per exemple. S’ha d’anar molt alerta! Posa sempre aquestes paraules entre cometes.    

291

292

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA b) El desordre: un comentari no consisteix en una sèrie d’afirmacions més o menys lligades per alguna associació d’idees. Un comentari de text s’ha de presentar ordenat, avançant pas per pas i no en una pura juxtaposició d’idees. Dir una idea, seguir amb una altra, i després tornar a la primera idea, és un desastre i puntua negativament. c) La paràfrasi del text: sempre resta puntuació la repetició del que ja es diu al text, encara que es faci amb altres paraules. Per això és bo l’exercici de reformular el text en paraules més senzilles. Per a evitar la paràfrasi, val més citar entre guionets la frase que volem ressaltar. d) La divagació: el que més perjudica un comentari de text és dir coses sense solta ni volta: que no tenen a veure amb la temàtica o amb l’autor estudiat. L’error més “car” que pots cometre és el d’omplir molts fulls sense dir res. El que s’ha de mostrar és que l’alumne domina la interpretació filosòfica, que és d’allò que va un examen de Filosofia, i res més. e) La memorització: No es pot memoritzar: la comprensió és essencial. Si l’examinador veu que dius coses i no saps què dius, creurà que ho has memoritzat (o copiat), i no en tens ni idea. Important: no repetir mecànicament els apunts que teniu aquí: s’han de desenvolupar.

293

294LLIÇÓ SETENA

295

FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

296

CRITERIS DE PUNTUACIÓ I AVALUACIÓ L’alumne ha de triar entre l’opció A i la B. L’examen, tècnicament parlant, no és un Comentari de text: només la pregunta 1, ho és. Ara explicarem com s’ha de contestar, pregunta per pregunta. La puntuació total és sobre 6. PREGUNTA 1 (EL TEXT). Val 3 punts en total. Es tracta d’un comentari de text filosòfic. Té 4 subpreguntes: 1.a) Temàtica (1 punt), 1.b) Tema i tesi del text (0’5 punts), 1.c) Explica el text (1 punt), i finalment 1.d) Valoració crítica (0’5 punt). Total: 5 punts. 1.a) Temàtica (1 punt) S’ha de parlar de quina temàtica tracta i definir-la (Antropologia Física, Antropologia Social, Antropologia Filosòfica, Física, Metafísica, Epistemologia, Filosofia Política (inclosa a cada qëstionari: extensió aproximada mig full). 1.b) Tema i Tesi (0’5 punt) El “Tema” vol dir si va de Política, Ètica, Metafísica, Teoria del coneixement, Física, Antropologia, etc. La “Tesi” significa la idea central del text exposada per l’autor (extensió aproximada una frase o dues: no un paràgraf sencer. A la pregunta 1.c. ja desenvoluparàs in extenso la Tesi). 1.c) Explica el text (1 punt) Explicació detallada (quasi línia per línia) dels continguts exposats al text i explicar-los què signifiquen. Posa cometes a paraules-clau. No es pot ser repetitiu. Frase curta (no de 6 línies seguides!). No es poden dir coses que no surten al text (però que tu saps i mires a veure si ‘colen’). Només es parla del text, i prou. Pensa que tu no ets Premi Nobel de Literatura: les ‘parrafades’ llargues descompten. Es pot utilitzar les cometes (“) per fer citacions literals, i després explicar què volen dir (extensió aproximada mig full). 1.d) Valoració del text (0’5 punt) Aquí l’examinador valora si ets capaç de tenir esperit crític en relació al text i opinar sobre ell. Ho farem de la manera següent: lliurement, cada alumne pot triar de comparar l’opinió de l’autor del text, amb l’opinió d’una altra corrent o teoría contraposada, mirant d’establir simil·lituds i diferències. En aquesta pregunta l’alumne/a hi pot afegir la seva opinió personal. PREGUNTA 2 (TEORIA). Val 1’5 punts. És una pregunta de Teoria pura. La pregunta NO està relacionada amb el text ni amb el seu autor. Cal fer una exposició detallada i exhaustiva perquè val 1’5 punts (extensió aproximada ¾ de full). Només respon a allò que diu la pregunta (no allò que saps i no posa la pregunta). Ex: em pregunten la Teoria de la substància a Aristòtil, i contesto la Física aristotèlica: et posaré un zero. PREGUNTA 3 (COMPARAR). Val 1’5 punts. Es una pregunta de relacionar dos autors o dues teories diferents. Aquesta pregunta tampoc no està relacionada amb el Text inicial de l’examen. Cal fer una exposició detallada de punts de contacte i diferències entre els dos autors o dues teories. No posar “fulano va dir això” i “Sotano va dir allò”, sense relacionarho, perquè val 1’5 punts (extensió aproximada ¾ de full).

297

298LLIÇÓ SETENA LECTURA OBLIGATÒRIA: Yuval Noah Harari. De animales a dioses. Barcelona: Debate, 2014

CRITERIS D’AVALUACIÓ: Enguany, el Departament de Filosofia de l’IES CTEIB ha decidit modificar els criteris d’avaluació de la matèria, per tal d’ajustar-la millor a la tipologia d’alumnes d’aquest Centre i evitar així confusions o malsentesos. El procediment enguany serà el següent: 1. Per tal d’aprovar cada trimestre: Es faran 3 exàmens de continguts per trimestre, que comptaran un 70% de la nota trimestral. A més, es farà 1 examen de lectura per trimestre, que comptarà un 30% de la nota trimestral. El calendari es fixarà a principi de cada trimestre i no serà MODIFICABLE. De la suma ponderada (70%+30%) entre els exàmens, a partir de 5, queda aprovat el trimestre; menys de 5 quedarà suspesa (inclòs 4’94, per avall). Es desestimaran les dècimes resultants, que SÍ es tindran en compte per a la nota final. 2. Per tal d’aprovar el curs: Es farà mitjana aritmètica de les tres avaluacions a partir de 5, incloent-hi les dècimes desestimades en les notes trimestrals. Amb nota inferior a 5 (inclòs 4’94, per avall) queda suspesa la matèria i cal anar a un examen final de tota l’assignatura, segons el model PAU amb 2 opcions, explicat a l’apartat anterior.

AVISOS IMPORTANTS AVÍS 1 Si es detecta que un examen està copiat PARCIALMENT O TOTALMENT, automàticament tindrà un 0 (zero), tant l’alumne/a que ha copiat com el que s’ha deixat copiar, si és el cas. Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final de TOT EL TRIMESTRE.

AVÍS 2 Si durant el desenvolupament de la prova es detecta que algun alumne/a xerra amb un altre, automàticament tindrà un 0 (zero). Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final de TOT EL TRIMESTRE.

AVÍS 3 Si durant la prova es detecta un mòbil, automàticament l’alumne/a des-moblitzat tindrà un 0 (zero). Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final de TOT EL TRIMESTRE.

AVÍS 4 Cada falta ortogràfica RESTARÀ 0’10 fins a un màxim de 2 punts de la nota de l’examen (les faltes poden ser repetides i es comença a comptar des de la primera falta ortogràfica).

299