• Author / Uploaded
• neakameni

Citation preview

ANTOLOGIA DE TEXTOS I EXERCICIS PER A LA FILOSOFIA A BATXILLERAT

Albert Piñero Subirana Pau Rubert Vilar (Coords.) Membres del grup de treball de filosofia de l’ICE Josep Pallach de la UdG (2003-2005): Mercè Balcells Morell Joan Canet Cabestany Jordi Comas Noguera Albert Piñero Subirana Pau Rubert Vilar Domènec Serra Luz

BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP

Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la Llei, que estableix penes de presó i/o multes, a més de les corresponents indemnitzacions per danys i perjudicis per a aquells que reproduïssin, plagiessin, distribuïssin o comuniquessin públicament, en la seva totalitat o en part, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol mena de suport o comunicada a través de qualsevol mitjà, sense la preceptiva autorització.

Disseny de coberta: Anna Villaplana Casaponsa Revisió lingüística: Servei de Llengües Modernes UdG © els autors © Institut de Ciències de l’Educació Josep Pallach de la UdG ©DOCUMENTA UNIVERSITARIA® www.documentauniversitaria.com Edicions a Petició, SL

Primera edició: abril 2006

Imprès a

D.L. XX-XXXX-XXXXX ISBN: 84-934959-0-5 ISBN13: 9718-934959-0-9

El nostre agraïment a l’Anna Villaplana pel disseny de les cobertes, Luis Izquierdo-Mosso pel disseny de les icones, Carlos Ruano per la seva atenta lectura; i a Manel Cañigueral, per la seva confiança, sense la qual aquest llibre no seria a les vostres mans.

Índex Pròleg 11 Plató 15 Aristòtil 49 Epicur 77 Descartes 109 Hume 145 Kant 181 Marx 217 Mill 249 Nietzsche 281 Annex. Taula de recursos argumentatius 313 Bibliografia 317

Pròleg Aprendre és “progressar cap a si mateix”, i això implica -d’aquí l’aporia- que aquest si mateix cap al qual es progressa ha d’estar d’alguna manera donat ja des del principi. PARDO J.L. La regla del juego. Sobre la dificultad de aprender filosofía

El llibre que teniu a les mans és el resultat d’una tasca de col·laboració entre sis professors duta a terme en un grup de treball sota l’empara de l’ICE de la UdG. És perquè creiem que pot ser d’utilitat general que gosem posar-lo a l’abast de tothom, i més encara si tenim en compte la desatenció absoluta en què es troba la nostra disciplina a aquest nivell. Tanmateix, no tenim cap nou mètode. Us oferim tan sols una caixa d’eines més o menys endreçada, a la qual cadascú haurà de donar el seu propi ús i sentit. D’una banda, una antologia de textos de nou filòsofs clàssics, incloent els autors d’examen segons l’actual model de les PAU (2005-06), i seguint els criteris del que podríem dir-ne textos d’examen quan a llargada, dificultat, etc. La selecció de textos ha estat feta amb la voluntat de donar una visió de conjunt més o menys completa de cada autor i intenta seguir una seqüència “lògica” d’exposició. Hem volgut que no hi faltessin els textos, diguem-ne, canònics, però també hem volgut fer un lloc a textos originals o especialment indicats per tal de practicar algun procediment en particular. Pel què fa a les fonts, hem intentat ser el màxim de curosos cercant sempre les traduccions catalanes existents i recorrent a traduccions lliures només en els casos estrictament necessaris. D’altra banda, una sèrie de propostes d’exercicis associats a cadascun dels textos amb la intenció d’acompanyar i guiar el treball de l’estudiant. Hem partit dels objectius que marca la prova de fi losofia de les PAU, i hem intentat cercar aquells recursos i estratègies que poden ajudar a vèncer les dificultats més habituals amb què topen els nostres estudiants. En la majoria dels casos, els exercicis que proposem incorporen pautes que es van repetint de forma seqüenciada i que pretenen consolidar procediments a base d’una pràctica més o menys sistemàtica. De totes maneres, hom no pot esperar que funcionin aplicats de forma mecànica; es tracta de simples instruments per tal d’assolir els veritables objectius: una millora en la lectura, l’escriptura i l’argumentació filosòfiques. Tots ells, practicats en les seqüències i dosis que la prudència de cada professor recomani, estem convençuts que poden contribuir a millorar notablement la competència dels nostres estudiants.



Antologia de textos i exercicis per a la filosofia a batxillerat

L’ús concret d’aquests materials a l’aula pot ser molt divers. Creiem que admet, almenys, tres possibles recorreguts: una seqüència més convencional o històrica (seguint l’ordre cronològic d’autors), una seqüència temàtica (seleccionant els textos i exercicis de diversos autors referits a un determinat tema o problema) i, finalment, una seqüència centrada en els procediments (seleccionant sèries d’exercicis orientades a treballar un determinat procediment com ara la definició, la comparació o l’opinió). Per tal de facilitar la mecànica i l’ús del llibre, hem ordenat els exercicis en quatre blocs de procediments associant-los a icones, fàcilment identificables, de la manera següent:

Icones

Procediments

-Lectura comprensiva: - Ordenació de la informació del text. - Identificació de tema, problema i tesi. - Identificació de l’estructura expositiva o argumentativa del text. -Resum i explicació breu del text.

- Anàlisi i definició breu de conceptes o expressions del text. - Justificació de tesis del text. - Contextualització del text: relacions i connexions temàtiques i conceptuals amb el pensament de l’autor i l’època.

Preguntes PAU (model curs 2005-06)

1a pregunta PAU

2a i 3a preguntes PAU

- Comparació d’autors, teories i conceptes. - Comprensió diacrònica de corrents i teories.

4a pregunta PAU

- Valoració de la vigència o actualitat de les problemàtiques i tesis fi losòfiques. - Reflexió i argumentació personal escrita.

5a pregunta PAU



Pròleg

No és per raons espúries o alienes a la pròpia docència que ens proposem, modestament, posar una mica al dia l’instrumental per al comentari de text filosòfic. Les dificultats són múltiples, tal com tots sabem per experiència. La dificultat pròpia d’aprendre filosofia -de la qual parla amb una rara i preciosa lucidesa J.L. Pardo en el seu últim assaig-, es superposa amb notables mancances dels nostres estudiants quant a la comprensió lectora i l’escriptura en general. De manera que, avui més que mai, creiem que es fan necessàries eines que puguin contribuir a consolidar hàbits i rutines en relació a la lectura i l’escriptura filosòfiques. No pel fet que aquests procediments hagin de ser un fi en si mateixos, sinó perquè poden servir, a manera de crosses que ajudin l’estudiant a posar-se en marxa en aquest camí de “progrés cap a si mateix” que és la filosofia. D’altra banda, des de tota mena d’instàncies s’emeten consignes instant-nos a una constant innovació i a fomentar “l’autonomia creativa i transgressora”,1 com a única estratègia eficaç davant d’una realitat incerta que es revoluciona constantment. Avui, quan l’esforç per transmetre el plaer de llegir ja és un acte de resistència, i davant d’aquesta mena de “discursos savis” sobre l’educació i l’aprenentatge, responem, no sense ironia, amb una de les més “transgressores” aportacions que se’ns acudeix que pot oferir la fi losofia: llegir de nou els clàssics. Si la filosofia és un camí de “progrés cap a si mateix” i si ha de començar sempre pel seu principi, això és, encarant l’aporia mateixa de l’aprendre -tal com defensa J.L. Pardo- aleshores podríem dir, sense risc de ser massa autoindulgents, que el material que teniu a les mans és el resultat d’un treball genuïnament filosòfic. Però precisament per això, perquè hem volgut encarar seriosament la dificultat de l’aprendre filosofia avui, sentim la necessitat de distanciar-nos del “didacticisme” imperant. “Didacticisme” que sovint porta, voluntàriament o involuntària, a aplanar les dificultats per la via de simplificar-les, quan no a estalviar-les directament. Que aquesta manera de procedir en l’ensenyament ha de casar malament amb una disciplina que consisteix, justament, a problematitzar la nostra forma de fer experiència, sembla una cosa força òbvia. Nosaltres no hem preparat, doncs, uns “nous materials didàctics” o unes “fitxes” per dissoldre en tècniques i procediments les apories constitutives de la nostra disciplina i sense enfrontar-se amb les quals creiem que no hi ha res que pugui anomenar-se pròpiament filosofia. Albert Piñero Subirana i Pau Rubert Vilar Coordinadors del grup de treball

1

“El nostre temps no exigeix més control, sinó que demana autonomia creativa i transgressora d’acord amb uns subjectes canviants en un món on el demà és incert”, Fernando Hernández, “Examinando la educación”, Cultura’s, La Vanguardia, 5/10/2005. Vegi’s també, per exemple: Bell Hooks, Teaching to transgress, citat en el mateix article.



Plató

Plató

 — Digues-me, doncs, com defineixes la pietat i la impietat? — Dic, doncs, que la pietat és el que jo ara justament faig, perseguir judicialment el culpable d’homicidi o de robatori sacríleg o d’alguna cosa semblant, tant si s’escau a ésser pare, com mare, com qui sigui; i no perseguirlo és la impietat. […] — Ara, de moment, prova de respondre’m més clarament el que et preguntava. Car fa poc, amic, en preguntar-te què podia ésser la pietat, no m’ho has explicat prou bé, ans només m’has dit que és una acció pia el que tu fas ara de perseguir el teu pare per assassinat. PLATÓ, Eutifró, 6b-7d — Prova, doncs, com et dic, d’explicar què és el coratge. — Per Zeus, Sòcrates, no és pas gens difícil. Si un es decideix a romandre a les files repel·lint l’atac dels enemics i sense fugir, tingues entès que fóra coratjós. — Molt ben dit, Laques. Però potser jo tinc la culpa, perquè no m’he explicat bé, que tu no hagis respost el que jo pensava preguntar-te, sinó una altra cosa. — Què vols dir amb això, Sòcrates? — T’ho explicaré, si puc. És coratjós aquest que tu dius, que roman a les files lluitant amb els enemics. — Sostinc que ho és. — I jo també. Però, i aquell que lluita amb els enemics, no romanent a les files, sinó fugint? — Com s’entén fugint? — Com es diu dels escites, que lluiten tan bé fugint com perseguint. Homer mateix parla en algun lloc amb elogi dels cavalls d’Eneas, que diu que sabien “ésser ràpids a perseguir i a fugir”, i lloa així mateix Eneas per la seva traça a fugir i l’anomena mestre de la fugida. PLATÓ, Laques, 191a-d — […] Tingues-ho per ben entès, Sòcrates, la bellesa, si s’ha de dir la veritat, és una noia bella. […] — […] Ah, bon home, es veu que no saps que Heràclit té raó, que “el més bell dels simis és lleig al costat de l’espècie humana,” […] ¿No és així, Hípias? I la nissaga de les donzelles comparada amb la dels déus ¿no es trobarà en el mateix cas? […] ¿La més bella de les noies no semblarà lletja? ¿O no diu igualment, aquest Heràclit que tu invoques, que el més savi entre els homes, comparat amb el déu, és un simi pel coneixement, per la bellesa, i per totes les altres coses?” — ¿Qui podria sostenir el contrari, Sòcrates? PLATÓ, Hípias major, 287e-289b



Plató

1. En aquests tres textos Sòcrates planteja un mateix tipus de problema o pregunta; quin és? 2. Reescriviu, amb les vostres paraules, la definició que dóna: – de la pietat Eutifró: – del coratge Laques: – de la bellesa Hípias: 3. Escriviu l’objecció que Sòcrates fa a cadascuna d’aquestes suposades definicions: – Eutifró: – Laques: – Hípias: 4. Formuleu el principi general corresponent a cadascuna de les objeccions de manera que puguin servir per criticar altres definicions. Per exemple: una definició ha de / no ha de… 5. Plantegeu objeccions com les de Sòcrates a les definicions següents: – Tenir sort és guanyar un viatge en un concurs de televisió. – La felicitat consisteix a passar la vida amb aquells que estimem. 6. Proveu de fer la vostra pròpia definició d’un concepte com ara sort, pau, llibertat…, i demaneu a un company que us plantegi objeccions similars a les de Sòcrates; intenteu arribar a un acord sobre el sentit del concepte. 7. Què exigeix Sòcrates als seus interlocutors? Per què una discussió fi losòfica és impossible si aquesta exigència no se satisfà? 8. Relacioneu aquests textos amb el lema socràtic “Només sé que no sé res”. 9. Segons Plató, quines condicions ha de tenir un discurs per tal que pugui ser considerat saber o ciència i no mera opinió?



Plató

 — Examina, admirable Cràtil, el que jo mateix sovint em pregunto en somnis. ¿Afirmarem que hi ha el bell en si, el bo en si i, anàlogament, cadascuna de les coses que realment són, o no? — Em sembla, Sòcrates, que sí. — Doncs examinem aquesta cosa en si, no pas si és bell un rostre o un objecte similar qualsevol i si tot això sembla fluir, sinó el bell en si: ¿no afirmarem que és sempre tal com és? — Necessàriament. — ¿És, doncs, possible d’anomenar-lo d’una manera justa, si sempre s’esmuny, dient primer que és tal cosa i després tal altra? ¿No s’esdevindrà necessàriament que mentre l’anomenem ja és una altra cosa, se’ns esmuny i ja no roman igual? — Necessàriament. — ¿Com podrà, per tant, ésser res allò que mai no roman igual? Perquè si roman igual un moment, durant aquest temps és ben clar que no es desplaça, i si roman igual i és el mateix, ¿com podria canviar o moure’s sense sortir gens de la seva forma? — De cap manera. — Ni tampoc no fóra conegut de ningú. Car tot just se li acostés algú per conèixer-lo, ja fóra un altre i d’una altra mena, talment que no es podria ja conèixer què és ni com és. Cap coneixement, en efecte, no coneix si allò que coneix no té cap manera d’ésser. PLATÓ, Cràtil, 439d-440a



Plató

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Heràclit té raó. Cràtil diu que Heràclit no té raó. Si Heràclit té raó, aleshores res no perdura. Si Heràclit té raó, aleshores no és possible anomenar les coses ni conèixer res.

2. Què volen dir en el text les expressions següents: forma, coneixement i les coses que realment són?

3. Digueu quines relacions es poden establir entre les idees següents. Argumenteu la resposta.

-“Com podrà, per tant, ésser res allò que mai no roman igual?” (Plató)

-“Tot flueix.” (Heràclit)

-“[El que es mou]… no fóra conegut per ningú.” (Plató)

-“No podem conèixer res.”(Gòrgies)

-“Afirmarem que hi ha el bell en si, el bo en si…” (Plató)

-“L’home és la mesura de totes les coses, de les que són, en tant que són, i de les que no són, en tant que no són.” (Protàgores)

4. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de l’ésser semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.



Plató

 Ara —digué—, intenta de prestar-me la màxima atenció. Perquè aquell qui ha estat guiat fins aquí i instruït en els afers de l’amor i ha contemplat ordenadament les coses belles i en la forma deguda, quan s’apropi ja al terme de la iniciació amorosa contemplarà, de sobte, alguna cosa d’una naturalesa meravellosament bella; allò, Sòcrates, allò per amor de què, justament, hem sofert tantes fatigues fins ara! De primer, existeix sempre, no neix ni mor, ni augmenta ni minva; després, no és en una part bell i en una altra lleig, ni en un moment sí i en un altre no, ni en un aspecte bell i en un altre lleig, ni bell per a uns i lleig per a uns altres; la seva bellesa no es mostrarà a aquell que la contempla ni en la forma, per exemple, d’un rostre ni d’unes mans ni de cap de les coses que formen el cos, ni tampoc com un discurs ni com un saber ni com res que estigui en un altre, és a dir, en un ésser viu, ja sigui en la terra o en el cel, o en qualsevol altra cosa; sinó com una forma única que és sempre per si mateixa i en ella mateixa, mentre que les altres coses belles participen d’aquesta bellesa d’una manera tal, que el fet que les altres neixin i morin, a ella, en res no l’afecta, ni, per això, és més ni menys. Quan algú, doncs, partint d’aquestes realitats, s’eleva mitjançant el recte ús de l’amor entre nois, i comença a albirar aquella bellesa, podríem dir que gairebé ja arriba a terme. Perquè aquest és, justament, el recte camí per arribar-hi o per ser-hi conduït per un altre; començant per les coses belles d’aquest món i tenint per nord aquella bellesa, cal elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons: d’un sol cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, d’aquests als bells comportaments, després a les belles ciències, fins a assolir, partint d’aquestes, aquella ciència que no és més que la ciència de la bellesa que et deia i, finalment, conèixer allò que és bell per si mateix. PLATÓ, Convit, 210e-211c



Plató

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Plató: a) b) c) d)

Teoria de l’amor. Reminiscència. Immortalitat de l’ànima. Dialèctica.

2. Enumereu les característiques que l’autor atribueix a l’eidos de la bellesa (o bellesa en si), per oposició a les coses belles. 3. Expliqueu quina concepció té Plató de l’amor (Eros), especifiqueu la seva funció i els seus graus. 4. Relacioneu el text amb la teoria de les idees de Plató. 5. Quan avui parlem d’amor platònic, entenem el mateix que Plató?



Plató

 — I qui foren el seu pare i la seva mare? —vaig preguntar. — Aquesta és una història més llarga de contar; tanmateix, t’ho diré: quan nasqué Afrodita, els déus celebraren un banquet i entre ells hi havia el fill de Metis, Poros [riquesa]. En acabar l’àpat, arribà Penia [pobresa] per pidolar —com era de preveure en ocasió d’un festí—, i s’estava al brancal de la porta. Poros, embriac de nèctar, ja que de vi encara no n’hi havia, va penetrar al jardí de Zeus i, apesantit per la beguda, es va adormir. Pobresa, aleshores, empesa per la manca de recursos, imaginà de fer-se fer un fill per Poros i ajaient-se al seu costat va concebre l’Amor [Eros]. Heus ací, també, la causa que l’Amor hagi esdevingut el seguidor i el servent d’Afrodita [bellesa]: perquè fou engendrat el dia de la festa del seu naixement i alhora perquè ell, de natural, és amant de la bellesa i Afrodita és bella. Així, doncs, l’Amor deu el seu tarannà a ser fill de Poros i de Penia: de primer, sempre és pobre i està ben lluny de ser delicat i bell com la majoria creuen; ben al contrari, és rude, brut, va descalç i no té casa. Dorm sempre a terra, sense llit, al llindar de les portes i a la vora dels camins, a la serena, i com que té la naturalesa de la seva mare, viu sempre en la indigència. Però, pel que té del seu pare, està a l’aguait d’allò que és bell i d’allò que és bo, perquè és viril, decidit, vehement i un caçador temible que sempre està tramant alguna intriga; apassionat per la saviesa i ple d’enginy, tota la seva vida va perseguint la filosofia i és un gran xerraire, un entabanador i un sofista. La seva naturalesa no és ni la d’un mortal ni la d’un immortal, sinó que tan aviat floreix i està ple de vida com pot morir el mateix dia i, pel que s’assembla al seu pare, renéixer novament quan està en la plenitud dels seus recursos. Però allò que ha assolit se li esmuny sempre de mica en mica de les mans i, així, l’Amor mai no és ni pobre ni ric. A més, està al bell mig de la saviesa i de la ignorància. El que passa és això: cap déu no es dedica a filosofar ni desitja esdevenir savi, perquè ja ho és; i si hi ha algú altre que sigui savi, tampoc no vol filosofar, ni tampoc filosofen ni desitgen esdevenir savis els ignorants, perquè el mal de la ignorància és, precisament, aquest: creure’s posseir bellesa, bondat i



Genealogia d’Eros:

– –

Definició d’Eros:

Herència de Penia:

Herència de Poros:

Naturalesa de l’amor: –

– –

Qui són els que es dediquen a la fi losofia?

Plató

saviesa a bastament quan, de fet, se n’està mancat, i qui no creu estar mancat d’una cosa no desitja pas allò que creu que no li manca. — Doncs, si no són ni els savis ni els ignorants, ¿qui són, Diotima, els qui es dediquen a la fi losofia? — És evident —féu ella—; ho veuria fins i tot un infant: aquells qui es troben a mig camí entre els déus i els homes. I l’Amor serà un d’aquests. Ja que la saviesa és una de les coses més belles i l’Amor és amor de la bellesa, cal que l’Amor sigui un filòsof i, pel fet de ser-ho, que es trobi entre el savi i l’ignorant. I la causa que així sigui rau en la seva naixença, perquè, per una banda, és fill d’un pare savi i ple de recursos; per l’altra, d’una mare que no és sàvia i que, de recursos, no en posseeix cap. Aquesta és, doncs, estimat Sòcrates, la naturalesa d’aquest démon. PLATÓ, Convit, 201d-212c

Per què Eros és fi lòsof?

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. A partir del que exposa Plató en els dos últims paràgrafs, expliqueu què entén per filosofia.

3. Quin significat doneu a la personificació de l’amor que fa Plató? Quin sentit creieu que té atribuir a l’amor qualitats com la precarietat i la indigència (“allò que ha assolit se li esmuny sempre de mica en mica de les mans”, “tan aviat floreix i està ple de vida com pot morir el mateix dia”) i alhora la capacitat de renéixer sempre o de seduir i entabanar (“sempre tramant alguna intriga”)? 4. Relacioneu l’afirmació “L’amor és amor de la bellesa” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – Buscar parella o “lligar” per Internet. – L’anorèxia i la bulímia. – L’ús actual de la cirurgia estètica.



Plató

 — Doncs els veritables fi lòsofs, qui dius que són? —em preguntà. — Els delerosos de contemplar la veritat —vaig respondre-li. — En això sí que ho encertes! —replicà—. Però precisa’m en si què vols dir. — Una cosa —vaig fer-li— certament no fàcil, si més no per a algú altre; tu mateix crec que estaràs d’acord amb el que et diré. — Què? — […] distingeixo, per una part, aquests que tu ara deies, cobejosos d’espectacles i els delits per la ciència i per l’acció, i, per l’altra part, al seu torn, aquells dels qui ara tractem, els únics als quals es pot aplicar correctament el nom de filòsofs. — Què vols dir amb això? —preguntà. — Els delerosos d’escoltar i d’espectacles acullen amb goig les veus melodioses, els colors i les figures boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si. — Doncs sí, és ben bé així —observà. — Però no n’hi pot haver gaires de capaços d’accedir a la bellesa en si i veure-la en la seva essència. — No, d’aquests n’hi haurà ben pocs. — Doncs, a veure: el qui reconeix les coses boniques, però no la bellesa en si, i és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? Mira-ho com segueix: és que somiar no és, i això tant si la persona dorm o està desperta, que, d’una cosa que s’assembli a una altra, les tinguis per iguals, i no per semblants? — Jo, d’un home així —va fer-me ell—, sí que diria que somia. — Doncs què? El qui, ben a l’inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i també els objectes que participen d’ella, i és capaç de veure què no participa d’ella i ella, de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? — Aquest viu despert, i ben despert —concedí. — Doncs dels pensaments d’aquest, en direm, raonablement, per tal com sap, saber, i dels de l’altre, per tal com opina, opinió. — Això mateix. PLATÓ, República, 475e-476d



Plató

1. Contraposeu saber i opinió tal com apareixen en el text. 2. Per què diu l’autor que qui reconeix les coses boniques, però no la bellesa en si, “viu despert com en somnis”? – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com justifica que “vivim desperts com en somnis”. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

3. Què significa per vosaltres “viure despert com en somnis”? Com distingiríeu avui el saber de l’opinió? 4. En el símil de la línia, Plató distingeix diversos nivells de coneixement, i situa el coneixement dels artistes en el nivell inferior i el fi losòfic en el superior, per sobre del científic. Hi esteu d’acord? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Plató

 — ¿I com cercaràs, Sòcrates, el que no saps ni poc ni gaire què és? […] I suposant que tens la sort de trobar-la, ¿com podràs saber que és aquesta la que tu cercaves? — Entenc el que vols dir, Menó. Ves quin argument sofístic addueixes! L’home no pot cercar ni el que sap ni el que no sap, perquè el que sap poc ho cercaria si ja ho sap i no li cal fer-ne la recerca; ni tampoc el que no sap, si no sap el que ha de cercar. — ¿I no trobes, Sòcrates, que l’argument és sòlid? — Jo no. — ¿Em pots dir per què? — Ja ho crec. He sentit d’homes i dones entesos en coses en coses divines... — ¿Què deien? — Coses, al meu entendre, veres i belles. [...] Com que l’ànima és immortal i reneix moltes vegades i ha vist totes les coses, tant les d’aquest món com les de l’Hades, no hi ha res que no tingui après. No és gens estrany, doncs, que sigui capaç de recordar el que abans sabia de la virtut i de les altres coses. Perquè, essent íntimament connexes entre elles les parts de la natura tota i tenint-ho l’ànima après tot, res no impedeix que, recordant una sola cosa (els homes en diuen aprendre), un retrobi totes les altres, si és coratjós i no es cansa de cercar. Cercar, en efecte, i aprendre són al cap i a la fi una reminiscència. No hem, doncs, de creure aquell argument sofístic, que ens faria peresosos i només plau als indolents. PLATÓ, Menó, 80e-81d



El problema del coneixement (paradoxa sofística):

Defensa de l’innatisme: – – –

Conclusió: Conseqüència pràctica:

Plató

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text. 2. Per què l’autor diu que allò que Menó exposa en el primer paràgraf és un “argument sofístic”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – – – –

Quina mena d’arguments utilitzaven els sofistes? Quines idees defensaven els sofistes pel que fa a la teoria del coneixement? En què consisteix l’escepticisme? Hi podia estar d’acord Plató? Per què?

3. En quina situació es troben els homes (ànima) en relació amb el coneixement de la veritat, segons Plató? 4. Per què l’autor diu que “cercar i aprendre són al cap i a la fi una reminiscència”? Responeu seguint els passos següents: – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com justifica l’autor que “cercar i aprendre són al cap i a la fi una reminiscència”. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.



Plató

 — Si, doncs, l’havíem adquirida abans de néixer i nasquérem tenintla, ¿és que abans de néixer i immediatament després de nascuts ja teníem la noció, no tan sols de l’igual, del major i del menor, sinó de totes les categories d’aquesta mena? Perquè el nostre argument, ara, no ateny pas més l’igual en ell mateix que el bell, el bo, el just, el sant i, com anava dient, tot el que marquem amb el segell de “allò que és” en ell mateix, tant en les preguntes quan interroguem com en les respostes quan contestem, de tal manera que ens cal haver adquirit les nocions de totes aquestes coses abans de néixer. — És així. — I si després d’haver-les adquirides no les haguéssim cada vegada oblidades, naixeríem sempre amb aquest saber i al llarg de la nostra vida sempre més les sabríem. Perquè saber és això, després d’haver adquirit la noció d’una cosa, retenir-la i no haver-la perduda. O el que anomenem oblit, Símmias, no és precisament la pèrdua d’una noció? — Ben cert, Sòcrates —féu ell. — Però, si suposo que l’havíem adquirida abans de néixer, i en néixer la vam perdre i, finalment, aplicant els sentits a les coses, recuperem aquelles nocions que ja abans havíem tingut, allò que anomenem aprendre ¿no serà recuperar una noció que ens pertanyia i, en anomenar reminiscència aquesta recuperació, no emprarem la paraula justa? — Ben cert. PLATÓ, Fedó, 75c-e



Plató

1. Per què l’autor diu que “aprendre és recuperar la noció adquirida i oblidada d’una cosa”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Aprendre a conduir és conèixer, per a Plató? – A quina classe de coneixement em menen les preguntes “què em sembla bell?” i “per què?”. Quina mena d’objectes vol conèixer Plató? – Ets al cim del Pedraforca. La pregunta “és bell el que veig a l’horitzó?” quina mena de coneixement busca: botànic?, físic?, matemàtic?… – Una altra vegada: quina mena d’objectes vol conèixer Plató? On són? Quan van començar a existir? 2. Què vol dir en el text l’expressió “allò que és en ell mateix”? 3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra teoria del coneixement semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

4. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar la doctrina de l’innatisme. Abans llegiu el text següent: Aquest és el que podríem anomenar “el problema de Plató”: ¿com és que els éssers humans, els contactes dels quals amb el món són breus, personals i limitats, són capaços de saber tant? [...] Leibniz va sostenir que la resposta innatista de Plató era essencialment correcta, però que havia de ser “purgada de l’error de la preexistència de l’ànima”. ¿Com podem interpretar aquesta resposta en termes moderns? Una variant actual consistiria a dir que certs aspectes del nostre coneixement i la nostra comprensió són innats, part de la nostra herència biològica genèticament determinada, igual com els elements de la nostra naturalesa comuna que fan que ens creixin braços i cames en lloc d’ales. Aquesta versió de la doctrina clàssica és, crec, essencialment correcta i s’allunya molt dels plantejaments empiristes que han dominat gran part del pensament occidental en els últims segles [...]. El problema de Plató sorgeix de manera molt impactant en l’estudi de l’adquisició del llenguatge, i alguna resposta semblant a la que acabem de suggerir sembla que és la correcta.

Traduït de CHOMSKY, N. El lenguaje y los problemas del conocimiento



Plató

 — Et mostraré, doncs —vaig dir—, què passa amb els objectes de les nostres sensacions. N’hi ha uns que no conviden el pensament a examinar-los, com si ja haguessin estat prou jutjats per la pròpia sensació, i uns altres, en canvi, que exigeixen la intervenció del pensament, com si la sensació no fos suficient […]. — Els primers —vaig dir jo— són tots els objectes que no desemboquen alhora en dues sensacions oposades; els altres, aquells que condueixen a dues sensacions oposades, considero que conviden a la reflexió, ja que amb la sensació no se’ns manifesta suficientment que l’objecte sigui més una cosa que la seva contrària. Entendràs, però, més clarament el que dic de la manera següent: afirmem que aquests són tres dits: el més petit, el segon i el del mig? — Prou que sí —va dir. […] — Cadascun d’ells apareix igualment com un dit, tant si se’l veu al mig com a l’extrem, de color blanc o negre, gruixut o prim, o de qualsevol altra manera semblant a aquestes. En tots aquests casos l’ànima no es veu obligada a interrogar la intel·ligència sobre què és un dit; ja que la vista en cap cas no li indica alhora que el dit és el contrari d’un dit. — Doncs no —va dir. — I, en conseqüència, és ben natural que una tal sensació no inciti ni desvetlli la intel·ligència. — Natural. — I què, doncs? Pot, la vista, apreciar correctament la seva grandària i la seva petitesa sense tenir en compte si el dit en qüestió es troba al mig o en un extrem? I de la mateixa manera percep el tacte la gruixària i la primesa o la blanesa i la duresa? I la resta dels sentits, que no mostren aquestes coses de manera igualment deficient? O bé cadascun d’ells actua de la següent manera: el sentit encarregat de percebre la duresa és obligat també a encarregar-se de la blanesa, i comunica a l’ànima que el mateix objecte és alhora dur i bla? — Així és —va dir. — No és, doncs, necessari que en tals casos l’ànima no entengui què li mostra aquest sentit com a dur, ja que de la mateixa cosa també en parla com a bla, i el mateix amb el sentit de la lleugeresa i la pesantor, no entén què és el lleuger i què el pesant, ja que li mostra el pesant com a lleuger i el lleuger com a pesant? — Certament —va dir— aquests testimonis són absurds per a l’ànima i exigeixen una reflexió. — Com és natural —vaig dir jo— en tals casos l’ànima demana l’ajut del càlcul i de la intel·ligència per tal d’examinar si cadascun dels objectes que se li presenten és un o dos. — I com no? […] — La visió veia també un objecte gran i petit, diem, però no diferenciat sinó confós. És així?



Plató

— I, cercant la claredat, la intel·ligència es va veure forçada a considerar el gran i el petit, no com realment mesclats sinó separadament, al contrari del que feia la vista. — És veritat. — No és a partir d’aquí d’on d’alguna manera ens ve el preguntar-nos què és el gran, i què el petit? — Del tot. — I així distingim, d’una banda, l’intel·ligible, i de l’altra el visible. — Molt correctament —va dir. — Això intentava explicar ara mateix, que unes coses exhorten el raonament, i les altres no, quan definia les que impressionen els sentits juntament amb els seus contraris com les que l’exhorten, i les que no, com a no desvetlladores de la intel·ligència. PLATÓ, República, 523a-525a

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) Alguns objectes són coneguts sensorialment; d’altres, intel·lectualment. b) La intel·ligència renuncia a conèixer si rep impressions contradictòries. c) Quan percebem realitats contràries en un mateix objecte, la raó és empesa a buscar un concepte unitari i coherent. d) Els sentits proporcionen informació sensorial contradictòria que la raó no ha de tenir en compte.

2. Què volen dir en el text: intel·ligència, intel·ligible i sensació? 3. Per què l’autor diu que “els objectes que condueixen a dues sensacions oposades conviden a la reflexió”? 4. Relacioneu el text amb el concepte de dialèctica que teniu definit a continuació: — De tot això sóc amant, Fedre: de les unions i divisions que fan capaç de parlar i pensar. I si trobo algú altre capaç de veure la unitat i la pluralitat, a aquest li ressegueixo “les petjades com si fos un déu”. I els qui són capaços de fer això els anomeno —el déu sap si amb encert o no— dialèctics.

PLATÓ, Fedre, 266b-c 5. Quin paper exerceixen la raó i els sentits en la teoria platònica del coneixement?



Plató

 — Malgrat que hi hagi vista en uns ulls i el qui la té intenti d’emprar-la, i hi hagi color en els objectes visibles, a menys que s’hi afegeixi un tercer element que, per naturalesa, s’escaigui particularment a aquesta mateixa funció, saps que la vista no podrà veure, i els colors romandran invisibles. — Quin és aquest element de què estàs parlant? —va dir ell. — El que tu anomenes —vaig dir jo— la llum. — És veritat el que dius. […] — A quina divinitat, doncs, de les que hi ha al cel consideres responsable que la llum ens faci veure el millor possible i que els objectes visibles puguin ser vistos? — A la mateixa que tu —va dir ell— i la resta dels homes; és clar que és pel sol per qui preguntes. […] — Saps —vaig dir jo— que els ulls, quan hom els dirigeix cap a aquells objectes els colors dels quals ja no els omple la llum del dia, sinó les resplendors de la nit s’afebleixen i semblen gairebé cecs, tal com si no tinguessin una visió sana. — I tant —va dir ell. — Per contra, crec jo, sempre que el sol li vessa la seva llum, veuen clarament, i sembla haver en ells aquella sana visió. — Sens dubte. — De la mateixa manera, doncs, has de concebre l’ull de l’ànima. Sempre que s’aplica a aquell objecte, en què vessen la seva llum la veritat i l’ésser, concep, comprèn i sembla tenir intel·ligència; en canvi, sempre que s’aplica a allò que està envoltat de tenebra, allò que neix i pereix, emet opinions i s’afebleix donant-los voltes per dalt i per baix, i sembla no posseir intel·ligència. — Ben cert que ho sembla. — Afirma, doncs, que el que forneix d’autenticitat els objectes coneguts i que confereix a qui coneix aquesta seva capacitat és la idea del Bé, causant de la ciència i de la veritat, en la mesura que són conegudes, i per molt bells que siguin tots dos, el coneixement i la veritat, si consideres aquesta idea del Bé com alguna cosa encara més bella, la consideraràs encertadament; i, tal com és correcte de considerar que la llum i la vista són semblants al sol, però no és correcte considerar que són el sol mateix, pel que fa a la ciència i a la veritat, és correcte considerar aquí aquestes dues semblants al Bé, però no fóra correcte considerar cap de les dues com el Bé mateix, la naturalesa del qual ha de ser encara més preuada. […] — Hauràs d’afirmar, segons que jo crec, que el sol és el causant, per als objectes visibles, no solament de la capacitat de ser vistos, sinó també del seu origen, creixement i nodriment, malgrat no ser ell mateix el seu origen. — I com podria ser d’altra manera? — I als objectes cognoscibles, hauràs d’afirmar, no solament els és fornida



Plató

pel Bé la capacitat de ser coneguts, sinó que també els és afegit per aquest l’ésser i l’essència, malgrat que el Bé no sigui essència, sinó que excel·leixi encara més enllà de l’essència en dignitat i poder. PLATÓ, República, 507d-509c

1. Empleneu els espais en blanc de la taula següent a partir del que diu el text: Món sensible

Món intel·ligible …

Sol

causa

causa

…i…

llum (tercer element)

Ulls del cos

Ulls de…

Colors i objectes visibles

Atributs o característiques del Sol

Objectes …o…

Atributs o característiques del bé

– causa de la visibilitat dels objectes visibles

–

– origen i causa del creixement i nodriment (ésser) dels objectes visibles

–

– semblant a la llum i la vista però molt superior

–

2. A partir de l’esquema anterior expliqueu què entén l’autor per bé i quin paper té en la seva fi losofia.

3. Esteu d’acord amb la tesi que no hi ha autèntica saviesa o coneixement si aquest no és orientat i tutelat per la idea del bé? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Plató

 — Per tant, Cebes, aquells que es preocupen de les seves ànimes diuen adéu a tots aquests desigs i no viuen de cara a modelar-se un bon cos; ni es comporten per les mateixes pautes que els qui no saben cap on van, estant com estan convençuts que no és bo fer res contrari a la fi losofia i a l’alliberament i purificació que d’ella prové, sinó que girant-se vers ella, la segueixen com a guia on ella els porti. — Com és això, Sòcrates? — Ara t’ho explico —digué—. Els amants de la saviesa saben que, quan la filosofia pren en les seves mans l’ànima, aquesta es troba senzillament presonera i empallegada amb el cos, forçada a mirar les coses a través d’ell com des d’una masmorra, sense poder fer-ho lliurement per ella mateixa, cosa que fa que s’arrossegui en una total ignorància. A més, s’adona que en aquesta presó el més terrible és que un es troba lliurat als desigs i que a través d’ells el mateix presoner es converteix en el qui més col·labora al seu empresonament. PLATÓ, Fedó, 82d-e



Plató

1. D’acord amb la tesi del dualisme platònic, esmenteu tres coses que faríeu per tenir cura de l’ànima i tres per tenir cura del cos. Esmenteu a quina part de l’ànima i del cos va dirigida cadascuna. 2. Què volen dir en el text: alliberament i desig? 3. Per què l’autor diu que l’ànima “es troba senzillament presonera i empallegada amb el cos”? Responeu seguint els passos següents: – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com justifica que l’ànima sigui presonera del cos. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

4. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de l’home semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

5. Expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui la següent afi rmació de l’autor i quina vigència pot tenir: “En aquesta presó el més terrible és que un es troba lliurat als desigs i que a través d’ells el mateix presoner es converteix en el qui més col·labora al seu empresonament”.



Plató

 [Glaucó:] Conten que Giges era un pastor jornaler del rei de Lídia d’aleshores. En ocasió d’un gran temporal d’aigües i d’un sisme s’obrí un tros de terra i es féu un esvoranc en el lloc on pasturava. El pastor va veure-ho meravellat, davallà per allí i entre moltes altres coses prodigioses que relata el mite, contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portetes practicables. Ell s’hi abocà i comprovà que dins hi havia un mort pel que semblava de corpulència major que la d’un home corrent. El difunt no duia altra cosa sinó un anell d’or a la mà; Giges l’hi va treure i sortí d’allí. Quan hi hagué l’acostumada reunió de pastors per notificar mensualment al rei què havia passat als ramats, diuen que aquell pastor hi anà amb l’anell posat. Assegut, doncs, entre els altres, el féu girar per atzar, i el seu gravat li quedà encarat amb la palma de la mà, amb la qual cosa el pastor esdevingué invisible per als seus companys de grup, que es posaren a parlar d’ell com d’un absent. Ell se’n meravellà, tocà altre cop l’anell i girà cap a la part de fora el gravat; efectuat el gir, tornà a ser visible. El pastor se n’adonà i provà de nou l’anell, si tenia aquella eficàcia. I li succeí efectivament tal cosa: girant l’anell endins ell es tornava invisible, si després el girava cap enfora, visible. Comprovat tal poder, amb les seves traces i manyes de seguida aconseguí ser escollit per missatger dels qui anirien a veure el rei. Doncs s’incorporà, seduí la reina i amb l’ajuda d’ella parà un parany al rei i l’assassinà; així li usurpà el poder. Aleshores, si d’anells d’aquests n’hi hagués dos, un se’l posaria el just, i l’altre l’injust. Doncs bé, és opinió comuna que no hi hauria ningú que fos de conviccions tan fermes que es retingués en la justícia i s’abstingués dels béns aliens i no els toqués, tot i ser-li possible d’agafar tot el que volgués del mercat, i entrar a les cases per fornicar amb qui li vingués de gust, i matar, o treure de la presó, els qui li passessin pel cap, i fer qualsevol cosa entre els homes, com si ell fos un semidéu. Així actuaria el just, i no faria res diferent de l’altre; tots dos s’adreçarien a un mateix objectiu. Per tant, d’això es dirà que és un gran indici que ningú és just voluntàriament, sinó per força, perquè particularment per a ell no és un bé, ja que a qualsevol lloc que un home creu poder cometre injustícia, no se n’està. Tothom pensa que, personalment, li és molt més profitosa la injustícia que la justícia. PLATÓ, República, 359d-360d



Plató

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Ser just és de rucs. La majoria creu que és millor ser injust i que ningú és just per voluntat pròpia. La majoria creu que la justícia és el màxim bé dels homes. Fins i tot, a estones, els homes més justos desitjarien ser invisibles.

2. Plató, fent-se ressò de les idees d’alguns sofistes, fa dir a Glaucó: “Ningú no és just voluntàriament, sinó per força, perquè particularment per a ell no és un bé”. Què li respondria Sòcrates? Per què? Justifiqueu la resposta. 3. Digueu quines relacions es poden establir entre els termes següents. Argumenteu la resposta. – L’al·legoria de l’anell de Giges i els conceptes d’autonomia i heteronomia moral en Kant.

4. L’al·legoria de l’anell de Giges exemplifica una opinió que, segons Plató, sostenen la majoria dels homes: ningú no és just voluntàriament. En el text següent, el mateix Plató fa una refutació d’aquesta opinió comuna que ell considera equivocada i nociva: […] els justos se’ns mostren més savis, millors i més forts per obrar, i els injustos, incapaços d’obrar d’acord entre ells […] perquè no es deixarien mútuament en pau si fossin totalment injustos. És evident, doncs, que hi havia entre ells una justícia residual que els movia a no fer-se injustícia mútuament quan la feien a aquells contra els quals anaven, i per la qual feien el que feien essent dolents només a mitges, ja que els totalment injustos són totalment incapaços d’actuar.

PLATÓ, República, 352b-c – Expliqueu breument en què consisteix aquesta refutació de l’opinió comuna i busqueu alguns exemples que la il·lustrin. – Quina postura defenseu, la de l’opinió comuna o la de Plató?



Plató

 — No serà, doncs, irracionalment —vaig dir jo— que judicarem que això són dues coses, l’una diversa de l’altra. La primera, amb la qual es calcula, l’anomenarem , i la segona, amb la qual , i tenim gana i set, i resta com encisada per les altres passions, l’anomenarem i concupiscible, companya de i d’algunes satisfaccions. — No és res absurd, i ho podem creure naturalment —va dir. — De manera que —vaig proposar— amb això delimitarem dues formes dins la nostra . Però la còlera, allò amb què ens enfadàvem, és un tercer element, o bé serà de la mateixa naturalesa d’un dels dos? — Segurament de la d’un dels dos, del concupiscible. — I vet aquí —vaig fer jo— que crec en això per una cosa que antany vaig sentir, que Leontí, el fi ll d’Aglaió, pujava del Pireu ran del Mur Nou, per la part de fora. S’adonà d’uns cadàvers que penjaven al costat del botxí. Volia a l’encop i no veure’ls, perquè també el i el rebutjaven de si. Durant una estona lluità i tancava els ulls, però a la fi, vençut per la , els obrí, va córrer fins on eren els ajusticiats, i cridà: “Au, ulls remaleïts, atipeu-vos del bonic espectacle!”. — Això, jo també ho havia sentit a dir. — Però aquest exemple ens il·lustra —vaig comentar— el fet que la còlera alguna vegada amb les altres com a quelcom divers d’elles. PLATÓ, República, 439d-440



Plató

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: desitgem, combat, veure’ls, part racional, plaers, part irracional, repel·lien, passions, ànima, curiositat, internament.

2. Què vol il·lustrar l’exemple que explica Sòcrates? 3. Busqueu altres exemples de la vida quotidiana que il·lustrin el confl icte entre la raó i el desig de què parla el text. 4. Busqueu a quina de les tres parts de l’ànima corresponen les tres virtuts que teniu definides a continuació. Temperança o moderació (sophrosyne): “Ordre i continència dels plaers i dels desigs […] o domini de si mateix […] entenent que aquesta expressió vol dir que en l’ànima del mateix home s’hi poden distingir una part millor i una de pitjor, i que quan la part que és millor per naturalesa mana sobre la part pitjor, es diu que l’home posseeix un domini de si mateix”. (República, 430d) b) Coratge (andreia): “Quan la part irascible conservi la lucidesa racional respecte a allò que és temible i allò que no ho és, mitjançant el record de les seves penes i plaers”. (República, 442b) c) Prudència (phronesis): “Ciència que posseeixin tan sols determinats ciutadans i amb la qual es resolguin les qüestions generals de la ciutat sencera, tractant que aquesta mantingui les millors relacions possibles, no només amb si mateixa, sinó també amb les altres ciutats”. (República, 428)

a)

5. Digueu quines relacions es poden establir entre els termes següents. Argumenteu la resposta. – Les tres parts de l’ànima a Plató i les tres instàncies mentals a Freud.

6. Segons Plató, les tres motivacions bàsiques de l’acció humana són: tenir (diners o possessions), guanyar (honors o premis) i saber (coneixements o habilitats). El predomini de l’una o l’altra determina el caràcter o personalitat de cada individu. Esteu d’acord amb aquesta teoria de les tres motivacions bàsiques de Plató? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Plató

 — Vet aquí doncs —vaig dir jo— que encara que amb dificultats hem arribat a terme, hem arribat raonablement a la conclusió que les diverses parts que hi ha a la ciutat també són a l’ànima de cada individu, i en el mateix nombre […]. — I em penso, Glaucó, que direm que un home és just de la mateixa manera que la ciutat era justa. — També això és absolutament indiscutible. — I no hem oblidat de cap manera allò, que la ciutat era justa perquè, de les tres menes de gent que té, cadascuna d’elles fa el que li pertoca. — No crec pas que ho hàgim oblidat —digué. — De tota manera cal no oblidar que cadascú de nosaltres serà just i farà el que li pertoqui només si cadascuna de les seves parts individuals fa el que li correspon. — Certament, cal no oblidar-ho. — Per tant, governar correspon a la part racional, perquè és sàvia i té previsió sobre tota l’ànima, i a la fogositat li correspondrà ser súbdita i aliada de la part racional. — Totalment. […] — I aquestes dues parts, pujades així, formades de debò en els seus deures, que han après, s’imposaran a la part concupiscible, la qual ocupa l’espai més gran de l’ànima i és naturalment insaciable de diners; vigilaran, doncs, el concupiscible, que no s’ompli dels anomenats plaers corporals, que no es torni gran i fort, i que ja no faci el que li pertoca, sinó que provi d’esclavitzar i governar el que per naturalesa no li correspon, i capgiri la vida de tots. — Ha de ser exactament així. — I jo vaig dir: “I no seran aquestes dues parts les que vetllaran més bé per tota l’ànima i per tot el cos, la primera deliberant, la segona lluitant a favor d’ella, obeint la que regeix i complint el que decideixi mitjançant el coratge? — Això mateix. PLATÓ, República, 441c-442b



Plató

1. Expliqueu què entén l’autor per justícia. Responeu seguint els passos següents: – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure què entén l’autor per justícia. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

2. Compareu i relacioneu el paper del plaer en Plató i Epicur, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

3. Indiqueu tres conductes individuals que puguin explicar-se pel predomini de la part racional, irascible i concupiscible, respectivament. A continuació, indiqueu tres exemples que palesin el predomini de savis, militars i banquers, respectivament. Us sembla encertat el paral·lelisme entre individu i societat que defensa Plató? 4. Plató defensa la necessitat de diferents grups o classes socials amb funcions i drets també diferents. Aquesta idea us sembla compatible amb el sentit modern de la igualtat?



Plató

 — Tu pensa que el que et diré ha succeït a una o a moltes naus: hi ha un patró que guanya tots els de la nau en corpulència i en força, però sordeja i no s’hi veu gaire, i els seus coneixements de nàutica són a nivell dels sentits que hem dit; altrament, els mariners es barallen entre ells per pilotar, i cadascun es creu que ho ha de fer ell, tot i que mai no n’ha après l’art, i no pot dir qui ha estat el seu mestre ni el temps en què féu l’aprenentatge. Però és que damunt encara afirmen que no és cosa ensenyable, i estan disposats a esquarterar el qui digui que ho és; ells s’escampen sempre al voltant del patró i li demanen, i li fan tots els papers de l’auca perquè els confiï el timó; quan no el poden convèncer, sinó que més aviat ho fan d’altres, aquests, ells els maten o foragiten del vaixell; després subjuguen el noble patró amb mandràgores, o begudes o amb qualsevol altra cosa, i governen la nau i malgasten el que hi ha, i naveguen així, bevent i banquetejant, que és el que es pot esperar d‘aquests tals, i, per acabar-ho d’adobar, lloen, qualificant-lo d’expert en nàutica i en l’art de pilotar i d’entès en les coses d’un vaixell, el qui sigui hàbil a col·laborar perquè ells governin el bastiment convencent o violentant el patró; el qui no es presta a fer-ho, me’l menyspreen per inútil, tot això quan ells, de l’ofici en si del pilot no en saben res de res, de com li cal necessàriament tenir en compte les estacions de l’any, i el cel, i els astres, i els vents, i tots els aspectes que corresponen a aquest art, això si el pilot ha de ser realment el capità de la nau, per governar-la, tot prescindint del fet que alguns ho acceptin o no perquè pensin que un tal ofici i la seva pràctica no es poden assimilar només exercint el pilotatge. Doncs bé, si a les naus succeeix això que hem dit, no creus que del veritable pilot d’ofici els mariners de les naus tripulades així en diran que viu a la lluna, que té molta xerrameca, i que no els serveix per a res? — Sí, i molt —afirmà Adimant. I vaig fer jo: —No penso pas que et calgui veure la comparació interpretada en el sentit que aquesta actitud és equiparable a la de les ciutats pel que fa als filòsofs veritables; ja comprens el que vull dir. PLATÓ, República, 488a-489a



Plató

1. Empleneu la taula següent indicant les correspondències de cadascun dels elements de la comparació que fa el text: Nau

Ciutat tirà

Patró o pilot corpulent però discapacitat Mariners Art o ofici de la navegació Timó de la nau Veritable pilot d’ofici

2. A partir de les paraules destacades en negreta en el text expliqueu què entén l’autor per política. 3. Quina idea de la naturalesa humana es desprèn del text? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Quina relació tenen els homes amb el poder? – Per què els mariners necessiten un patró o capità, segons Plató? – De quina manera la psicologia de Plató justifica aquesta concepció pessimista de la naturalesa humana? – Com es relaciona el que diu el text amb la doctrina del fi lòsof rei?

4. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: us sembla encertada la comparació de la ciutat amb una nau? Fins a quin punt són equiparables el govern d’una ciutat (política) amb el govern d’un vaixell (nàutica)? La política és un ofici, un saber, una ciència…?



Plató

 Observa, doncs, Glaucó —vaig dir jo—, que no perjudicarem els qui entre nosaltres esdevinguin fi lòsofs, sinó que els exposarem justos arguments per tal de comminar-los a vigilar i tenir cura de la resta dels ciutadans. Els direm que a les altres ciutats és natural que uns tals homes no prenguin part en el seus treballs, ja que n’esdevenen per ells mateixos sense voler-ho la constitució de cadascuna d’elles, i és de justícia que l’ésser que s’ha creat a ell mateix no degui a ningú el seu nodriment i no en vulgui pagar a ningú les despeses; a vosaltres, però, nosaltres us vàrem engendrar per a vosaltres mateixos i per a la resta de la ciutat com a cabdills i reis, com en un eixam d’abelles, i heu estat educats millor i més perfectament que ells i sou capaços de prendre part en totes dues activitats. Cal que cadascú baixi, doncs, per torns a l’habitatge dels altres i s’avesi a contemplar les tenebres; un cop avesats, veureu i reconeixereu mil vegades millor que els d’allí cadascuna de les imatges que hi ha, perquè haureu vist la veritat sobre la justícia, la justícia i el Bé. I així la nostra ciutat, tant per a vosaltres com per a nosaltres, viurà de dia i no entre els somnis de la nit, tal com viuen ara moltes per culpa dels que s’esbatussen els uns contra els altres, com contra ombres, i es revolten per ocupar el poder, en la idea que aquest és un gran bé. La veritat és potser de la següent manera: la ciutat on menys desig de manar tinguin els que es disposen a fer-ho, és, per força, la que viu millor i amb menys revoltes, mentre que la que té el tipus contrari de governants viu també de la manera contrària. PLATÓ, República, 519d-520d



Plató

1. Definiu els conceptes clau del text segons els autors següents, i segons l’opinió comuna de l’època en què vivim. Conceptes

Ús actual del terme

Sofistes

Plató

Filòsof Governant Justícia Educació Millor ciutat

2. Compareu i relacioneu la concepció del poder en Plató amb la d’algun altre fi lòsof que conegueu, cercant i argumentant afinitats i oposicions. 3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció del poder polític semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta. 4. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar la doctrina del fi lòsof rei. 5. Esteu d’acord amb l’afirmació que “la ciutat on menys desig de manar tinguin els que es disposen a fer-ho, és, per força, la que viu millor i amb menys revoltes, mentre que la que té el tipus contrari de governants viu també de la manera contrària”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex. 6. El model de societat ideal que proposa Plató creieu que és factible?, creieu que és desitjable?



Plató

 — Vejam, doncs —vaig dir—, examina-ho amb mi. Fes memòria de la semblança entre l’home i la ciutat, considera l’un i l’altra punt per punt i exposa què els passa, respectivament. — A quina mena de coses et refereixes? —preguntà. — Primer —vaig dir— per parlar de la ciutat, la regida tirànicament, la declares lliure o esclava? — Esclava d’allò més —ell que va fer-me. — Tanmateix, hi veus amos i homes lliures. — Sí, els hi veig —va declarar— naturalment, però n’hi ha pocs; la part més considerable, la totalitat, per dir-ho així, és esclava de manera indigna i miserable. — Per tant —vaig argüir— si l’home és homologable amb la ciutat, no serà forçós que en ell hi hagi la mateixa ordenació, i que la seva ànima estigui plena a vessar de molta esclavitud i opressió, i que les parts de la seva ànima que són les més decents es vegin asservides, i que aquesta petita part, que és la pitjor i la més boja, senyoregi? — És forçós —va dir. — Doncs què? D’aquesta ànima, diràs que és esclava o lliure? — El que és jo, esclava, per descomptat. — Doncs la ciutat esclava i tiranitzada és la que menys fa el que vol. — Ben cert. — Per tant, tampoc l’ànima tiranitzada no farà el que voldrà, em refereixo a la seva totalitat, sinó que, arrossegada sempre pel tàvec, es veurà plena de confusió i de pesar. — Sí, com no? — I la ciutat regida tirànicament serà, i això inevitablement, rica o pobra? — Pobra. — Per tant, l’ànima tiranitzada serà indefectiblement sempre pobra i indigent. — Això mateix —va dir ell. — Doncs què? No serà forçós que un home així i una ciutat així estiguin plens a vessar de por? — Sí, de molta por. — Creus que trobaràs en alguna altra més gemecs i laments, i planys i dolors? — No, de cap manera. — I et penses que, d’aquestes coses, n’hi ha més en algun altre home que en aquest tirànic, embogit pels desigs i pels amors? — Com podria ser? —va preguntar. — És tot això que consideraves, per tant, i altres coses per l’estil quan judicaves que una tal ciutat és la més malaurada de les ciutats. PLATÓ, República, 577c-578b



Plató

1. Per què diu l’autor que tant en l’individu com en la ciutat hi ha una part millor i una de pitjor? Quines són aquestes parts? Què passa quan domina la part pitjor? 2. En el text apareixen almenys cinc característiques de l’home i la ciutat tirànics; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per tirania. 3. En un passatge anterior a aquest, Plató afirma el següent: “Sentiràs a dir pertot arreu, en ciutats governades democràticament, que la llibertat és el més preuat i que tan sols en un règim així hauria de viure l’home de naturalesa lliure”. Però aquest elogi aparent de la democràcia només és el preludi d’una sèrie de crítiques molt dures. Cerqueu aquestes crítiques que Plató fa al règim democràtic, situeu la tirania en la successió dels règims polítics i expliqueu com i per què s’hi arriba segons Plató. 4. Què és per vosaltres un home esclau? Com és una societat esclava?



Plató



En confrontar Plató amb les nostres idees modernes, es plantegen dues qüestions generals. La primera és: existeix, realment la saviesa? La segona és: si admetem que existeix, podem concebre una constitució que li atorgui el poder polític? Crec que Plató hauria dit que la saviesa consisteix en el coneixement del bé i que hauria complementat aquesta definició amb la doctrina socràtica que l’home mai no peca conscientment, voluntàriament: la conseqüència d’aquesta doctrina és que qui coneix el bé obra rectament, amb justícia. A nosaltres aquesta concepció ens sembla molt allunyada de la realitat. Ens sembla més natural de dir que hi ha interessos divergents i que l’estadista ha d’arribar al millor compromís possible [...]. L’aspecte més difícil de la recerca de l’interès general consistirà a arribar a compromisos entre interessos especials i mútuament hostils. [...] Però fins i tot si admetem que existeix una cosa anomenada “saviesa”, ¿hi ha alguna forma de constitució que atorgui el poder als savis? És evident que les majories (com els consells generals) poden equivocar-se i, de fet, s’han equivocat més d’una vegada. ¿Hi ha algú que sigui partidari d’encomanar la funció de governar als graduats universitaris o als doctors en teologia? ¿O bé als homes nascuts pobres, però esdevinguts immensament rics? És palès que cap forma de selecció dels ciutadans, legalment definible, no pot ésser més sàvia, en la pràctica, que tot el conjunt dels ciutadans. Hom pot suggerir que, amb una preparació adequada, podem donar als homes la necessària saviesa política. Però aleshores es planteja una qüestió: ¿què és una preparació adequada? La resposta variarà segons el partit que la formuli. El problema de trobar una sèrie d’homes “savis” i de posar el govern en les seves mans és, doncs, insoluble. Aquesta és la raó última i definitiva a favor de la democràcia. RUSSELL, B. Història social de la filosofia

Continueu, amb les vostres pròpies preguntes, la crítica que fa Russell a la teoria política de Plató.



Aristòtil

Aristòtil

 Perquè, tant ara com quan els homes varen començar a filosofar, ho fan impulsats per l’admiració: al començament admirats de les coses sorprenents més a l’abast; més endavant, avançant a poc a poc i amb dubtes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al Sol i a les estrelles, i també a la generació de l’univers. Però el qui dubta o s’admira, reconeix la seva ignorància. [...] Perquè si varen filosofar per defugir la ignorància, és manifest que fou a causa del coneixement que perseguiren saber i no a causa de cap utilitat. I això ho testifica el que s’ha esdevingut. Ja que aquesta mentalitat va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries per a viure i les referents al lleure i al transcurs de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per a cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure el qui és per si mateix i no per un altre, així també tenim aquesta com l’única ciència lliure, ja que només aquesta és per si mateixa. ARISTÒTIL, Metafísica, I, 2



Tesi:

Una precisió: Explicació:

Conseqüència:

Aristòtil

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu brument el text.

2. Compareu i relacioneu l’origen de l’activitat filosòfica en Aristòtil i en Kant (llegiu la primera frase del text 10 de Kant), cercant i argumentant afi nitats i oposicions.

3. Utilitat versus inutilitat de la filosofia. A la taula següent teniu alguns arguments contra la fi losofia que segurament us resultaran familiars però que no són gens actuals: aquests tipus de retrets els feia ja a Sòcrates un personatge anomenat Calicles en el Gòrgies de Plató. Busqueu bons arguments per defensar la tesi contrària —la que proposa Aristòtil. Inutilitat de la filosofia

Valor de la filosofia

– No produeix cap objecte necessari per al cos; el flequer, per exemple, produeix pa.

– La fi losofia és una ciència lliure.

– No produeix res necessari per a la vida; el metge cura malalties.

–

– El fi lòsof, perdut en les seves reflexions, s’allunya dels altres homes i oblida els seus deures envers la comunitat.

–

– La fi losofia és un bla bla bla perillós per a un mateix i per als altres.

–

– És una pèrdua inútil de temps.

–



Aristòtil

 Sòcrates, però, no donava existència separada ni als universals ni a les definicions. Ells, però, les van separar i anomenaren idees els éssers d’aquest tipus, de manera que, gairebé per la mateixa raó, se’ls va ocórrer que hi ha idees de totes les coses que es diuen de manera universal [...]. Però el punt que faria més dificultat de tots seria aquest: ¿què és el que aporten les idees als éssers sensibles, tant als eterns com a aquells que es generen i que es corrompen? En efecte, per a ells ni són causa de moviment ni de cap canvi. D’altra banda, tampoc no presten cap ajut a la ciència de les altres coses (perquè les idees no són substància d’aquestes; altrament, estarien en elles), ni presten ajut a l’existència d’aquestes coses, perquè no estan pas en els éssers que participen d’elles. ARISTÒTIL, Metafísica, XIII, 4-5



Aristòtil

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

No es pot provar que les idees neixen i moren. Les idees no estan separades, són innecessàries i insuficients. Les idees no causen canvis. No és el mateix idea que substància.

2. Expliqueu la crítica que Aristòtil fa als platònics en aquest text. 3. Busqueu en el text els conceptes que teniu defi nits a continuació. a)

Quelcom de general, que val per a tots els individus d’una mateixa espècie. Oposat a individual i particular. b) Relació que es dóna entre les idees o models i les coses sensibles que incorporen les seves característiques. c) Allò que subsisteix i fa de substrat.



Aristòtil

 Cadascun dels termes que es diu sense estar en combinació amb d’altres indica o bé substància, o quantitat, o qualitat, o relació amb quelcom, o lloc, o temps, o posició, o estat, o fer alguna cosa, o sofrir alguna cosa. Per donar-ne una idea aproximada, és quelcom com home o cavall; , quelcom com de dos pams o de tres pams; , quelcom com blanc o lletrat; , quelcom com doble, meitat o més gran; , quelcom com en el Liceu o a la plaça del mercat; , quelcom com ahir o l’any passat; , quelcom com ajagut o assegut; , quelcom com anar calçat o anar armat; , quelcom com ara tallar o cremar; , quelcom com ser tallat o ser cremat. Cap d’aquests termes no dóna lloc, per si mateix, a cap afirmació, sinó que és gràcies a llur combinació mútua que sorgeix una afirmació. Perquè se suposa que tota afirmació és o vertadera o falsa, mentre que tot terme que no estigui en combinació amb d’altres —com, per exemple, home, blanc, corre o venç— no és ni vertader ni fals. ARISTÒTIL, Categories, IV, 4



Aristòtil

1. Col·loqueu els conceptes subratllats del primer paràgraf en el lloc escaient.

2. Per què l’autor diu que “cap d’aquests termes no dóna lloc, per si mateix, a cap afi rmació, sinó que és gràcies a llur combinació mútua que sorgeix una afi rmació”? 3. Quina diferència creieu que hi ha entre la substància i la resta de categories? 4. En el text apareixen exemples de cada categoria. A continuació teniu uns altres exemples. Relacioneu-los amb les categories corresponents. Categories

Exemples

– Substància

– Dos metres

– Quantitat

– Bo, lleig

– Qualitat

– A casa

– Relació amb quelcom

– Home

– Lloc

– Ahir, després

– Temps

– Doble

– Posició

– Assegut, dempeus

– Estat

– Córrer, pintar

– Fer alguna cosa

– Gaudir, entristir-se

– Sofrir alguna cosa

– Vestit, calçat



Aristòtil

 Precisament si els canvis són quatre, el de substància, el de qualitat, el de quantitat i el de lloc, i el canvi de substància és la generació i la destrucció, el canvi quantitatiu l’augment i la disminució, el canvi qualitatiu l’alteració i el canvi de lloc la translació, els canvis es produiran envers els contraris de cada cosa. És necessari, per tant, que canviï la matèria que és en potència ambdós contraris. I, atès que l’ésser existeix de manera doble, tot canvia de l’ésser en potència cap a l’ésser en acte —per exemple del blanc en potència al blanc en acte— i de la mateixa manera també en el que es refereix a l’augment i la disminució. De manera que no solament per accident es pot arribar a ser a partir del no-ésser, sinó que també les coses es produeixen a partir de l’ésser, certament, de l’ésser en potència, i no de l’ésser en acte. ARISTÒTIL, Metafísica, XII, 2



Aristòtil

1. Empleneu la taula següent a partir del que diu el text. Tipus de canvi

Explicació

Exemples del lector

La generació i la destrucció Qualitatiu Quantitatiu La translació

2. Quina concepció del canvi defensa Aristòtil? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Quin problema planteja el canvi tal com va denunciar Parmènides? – De quina manera els conceptes de ser en potència i ser en acte resolen o eviten aquest problema? – Els processos naturals, doncs, són casuals o atzarosos, segons Aristòtil?

3. Definiu els conceptes clau del text segons Aristòtil i segons l’opinió comuna de l’època en què vivim. Conceptes

Aristòtil

Substància Canvi Potència Acte



Ús actual del terme

Aristòtil

 Així doncs, és clar que hi ha causes i que el nombre d’elles és el que hem dit; perquè es corresponen amb les diferents maneres que tenim de respondre la qüestió “per què?”. La resposta última a aquesta qüestió es pot reduir o bé a dir què és la cosa (com, per exemple, en matemàtiques, on qualsevol qüestió es redueix a la definició de línia recta o de commensurable o d’alguna altra cosa); o bé a dir quin era el primer motor (si, per exemple, es pregunta per què certa gent ha anat a la guerra, hom contesta “perquè els havien atacat”); o bé a indicar la finalitat (per exemple, per poder dominar); o bé, en el cas de les coses que són produïdes, a indicar la matèria. Queda clar, doncs, que aquestes són les causes i aquest el seu nombre. ARISTÒTIL, Física, II, 7



Aristòtil

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia d’Aristòtil: a) b) c) d)

Les matemàtiques com a model de fi losofar. La causa primera de totes les coses. Les quatre causes del moviment i del canvi. Definició, finalitat i matèria.

2. Empleneu la taula a partir del que diu el text i després expliqueu què entén l’autor per causa. Tipus de causes

Exemples En matemàtiques, la definició de línia recta, o de commensurable, o d’alguna altra cosa

El primer motor Finalitat Coses produïdes

3. Podríeu assenyalar alguns precedents de les quatre causes aristotèliques en els fi lòsofs anteriors?

4. Cerqueu, en la història de la filosofia, una altra concepció de la causalitat semblant o contrària a la que es desprèn del text. Argumenteu la resposta. 5. En un altre passatge d’aquest mateix llibre, Aristòtil afirma: “Absència d’atzar i direcció de tot cap a un fi es troben en les obres de la naturalesa en el més alt grau, i el terme resultant de les seves generacions i combinacions és una forma de bellesa”. – Què vol dir que Aristòtil té una concepció finalista o teleològica de la naturalesa? – Quins altres fi lòsofs coneixeu amb una concepció similar? – Coneixeu alguna ciència on persisteixin explicacions finalistes o teleològiques?



Aristòtil

 — Resulta que l’ és el contrari del que diuen. Car no és allò que no hi ha res a fora, sinó allò que sempre hi ha quelcom a fora. — El és el límit immediat immòbil del cos circumdant. — El és la mesura del moviment segons l’anterior i el posterior. — El és l’acte del que és en potència en tant que és en potència. — Si se’l considera en si mateix sembla que el concepte de és veritablement buit. ARISTÒTIL, Física, II-IV



Aristòtil

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: infinit, lloc, temps, moviment, buit.

2. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció d’infinit, lloc, temps, moviment o buit semblant o contrària a les que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

{

{

{

{ {

Els arguments de la teoria de la relativitat Els grans telescopis moderns ens han permès observar el desplaçament cap al vermell de l’espectre de la llum que ens arriba de les galàxies llunyanes. Això vol dir que l’univers està en expansió i, si està en expansió, aleshores va tenir un començament i tindrà un final. Segons els càlculs més recents i ajustats dels astrònoms, l’univers, l’espai i el temps es van iniciar ara fa uns 13.700 milions d’anys, arran d’una expansió formidable anomenada big bang. Per tant, l’espai no és infinit i el temps no és etern. Segons la teoria de la relativitat d’Einstein, no existeix el repòs absolut ni el temps absolut. Per tant, cada observador té la seva pròpia mesura del temps. Això és així fins al punt que, si un de dos germans bessons adolescents pugés a un coet capaç d’atènyer una velocitat no gaire allunyada de la velocitat de la llum i se n’anés a fer un viatge per l’espai durant un any i després tornés a aterrar, el seu germà bessó, que s’havia quedat a la Terra, ja seria vell, mentre que ell només tindria un any més que abans d’iniciar el viatge. Si el temps fos etern i l’univers hagués existit sempre tal com és avui, aleshores no existiria la nit, perquè els estels, que haurien brillat sempre, haurien inundat tot l’espai de llum solar. De la teoria general de la relativitat d’Einstein es dedueix que el temps s’atura a l’interior dels forats negres. Per tant, el temps no és universal. L’estat de desenvolupament actual de la relativitat general i de la mecànica quàntica permet teoritzar sobre la possibilitat de fer viatges al passat i al futur (com, per exemple, mitjançant els “forats de cuc practicables” de Kip Thorne). Només caldria desenvolupar (i pagar) la tecnologia que permetés portar a la pràctica aquestes idees, una tecnologia que podria trigar 500 o 1.000 anys a estar disponible, però que, pel que sabem fins ara, no és impossible de realitzar.

Compareu i relacioneu algunes d’aquestes idees amb la cosmologia aristotèlica i traieu-ne conclusions.



Aristòtil

 Ja que és necessari que el moviment existeixi sempre, sense interrompre’s mai, cal que existeixi un ésser etern que mogui el primer, ja sigui un de sol, ja siguin uns quants. I el primer motor ha de ser immòbil. El nostre intent no és demostrar ara que cada una de les coses que són a la vegada immòbils i motrius sigui eterna. Quant a la necessitat que existeixi un ésser que, sense ser mogut ell mateix per cap canvi extern —sigui absolut, sigui accidental— sigui capaç de moure alguna altra cosa, resulta evident pel que segueix. ARISTÒTIL, Física, IV, 6

 Per tant, l’ànima és com la mà, ja que la mà és un instrument dels instruments i la ment és una forma de les formes, de la mateixa manera com el sentit és una forma de les qualitats sensibles. Ara: com que, segons que sembla, no existeix cap cosa que existeixi per separat i fora de les magnituds sensibles, els objectes intel·ligibles es troben en les formes sensibles, tant aquells que s’anomenen abstraccions com aquells que constitueixen estats i afeccions de les coses sensibles. Per això, sense sensació no es pot aprendre ni comprendre res i, per la mateixa raó, quan es contempla intel·lectualment, es contempla necessàriament i a la vegada qualque imatge, car les imatges són com sensacions, per bé que sense matèria. ARISTÒTIL, De l’ànima, III, 8



Aristòtil

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Les coses immòbils i motrius són eternes. Cal un primer motor immòbil i etern per explicar el moviment. És evident que existeix un ésser que mou les coses. Els canvis externs i accidentals fan necessari el moviment.

2. Què vol dir en el text: primer motor immòbil? 3. Per què l’autor diu que “cal que existeixi un ésser etern que mogui el primer”?

4. Compareu i relacioneu la concepció de la divinitat d’Aristòtil amb la judeocristiana, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

1. Què volen dir en el text: contemplar intel·lectualment i imatges? 2. Per què l’autor diu que “sense sensació no es pot aprendre ni comprendre res”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Què vol dir que “l’ànima és com la mà”? – A quina concepció de la realitat es refereix Aristòtil quan diu que “no existeix cap cosa que existeixi per separat i fora de les magnituds sensibles”? Contra qui ho diu? – Què entén l’autor per abstracció?

3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, un altre concepte de coneixement semblant o contrari al que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.



Aristòtil

 No és perquè té mans que l’home és el més intel·ligent dels éssers, però és perquè és el més intel·ligent que té mans. En efecte, l’ésser més intel·ligent és aquell que és capaç d’utilitzar bé el més gran nombre d’útils: la mà sembla venir a ser no un útil, sinó molts. Ja que és per dir-ho així, un útil que dóna lloc a d’altres. És per a l’ésser capaç d’adquirir el més gran nombre de tècniques que la natura ha donat l’útil més útil: la mà. També aquells que diuen que l’home no és ben constituït i que és el menys ben dotat dels animals —perquè diuen que està descalç, és nu, no té armes per a combatre— estan en un error. Ja que els altres animals només tenen cadascun un sol mitjà de defensa i no els és possible canviar-lo per fer una altra cosa [...]. L’home, contràriament, posseeix nombrosos mitjans de defensa, i li és sempre permès canviar-los, i escollir l’arma que vol quan la vulgui. Ja que la mà esdevé urpa, serra, casc, o llança, o espasa, o qualsevol arma útil. Pot ser tot això perquè és capaç d’agafar-ho i sostenir-ho tot. ARISTÒTIL, Sobre les parts dels animals



Aristòtil

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

L’home és el menys ben dotat dels animals. L’home és intel·ligent perquè té mans. L’home posseeix molts mitjans de defensa. Com que la natura és insuficient, ha donat la mà a l’home.

2. Compareu i relacioneu la concepció de l’origen de la intel·ligència que es desprèn d’aquest text d’Aristòtil i la que proposa Kant —llegiu el text 15 de Kant—, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

3. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada sobre les qüestions següents: quina és la importància del bipedisme en el procés d’hominització? Es pot parlar d’una intel·ligència animal o s’ha de reconèixer que només som intel·ligents els éssers humans? Si ens comparem amb altres primats superiors, com el ximpanzé, el goril·la o l’orangutan, es pot dir que nosaltres som superiors (o inferiors) a tots ells en algun sentit? I si comparem el comportament humà amb el d’altres espècies animals superiors, encara que no pertanyin a la mateixa família evolutiva que nosaltres, com els elefants, els dofins o les grans balenes, és possible arribar a alguna conclusió important?



Aristòtil

 […] el fet d’imitar, en efecte, és quelcom de connatural als homes des que són infants (l’home es distingeix ensems dels altres animals pel fet que és molt apte per a la imitació, alhora que els primers aprenentatges es fan mitjançant la imitació) i totes les persones senten gaudi amb les imitacions. Un signe d’això és allò que s’esdevé amb els fets reals: tocant, en efecte, a aquelles coses que mirem amb aflicció, sentim gaudi en contemplar llurs imatges fetes amb la precisió més gran possible, com ara les formes dels animals més deshonrats i dels cadàvers. Una altra causa n’és també que el fet d’aprendre no solament és molt agradable als filòsofs, sinó que també ho és igualment a les altres persones, per bé que aquestes només participen en el plaer a un nivell baix. Les persones, efectivament, senten gaudi en mirar les imatges, per tal com, tot contemplantles, es produeix el fet d’aprendre, alhora que es dedueix allò que representa cada cosa […]. ARISTÒTIL, Poètica, IV



Aristòtil

1. Quins arguments dóna Aristòtil per defensar que “el fet d’imitar, en efecte, és quelcom de connatural”? 2. Què vol dir en el text aprendre ?

3. Reflexioneu sobre els aspectes positius i els negatius de la imitació i expliqueu quin sentit creieu que poden tenir avui les afirmacions següents i quina vigència poden tenir. L’home es distingeix ensems dels altres animals pel fet que és molt apte per a la imitació.

ARISTÒTIL, Poètica Un cop les seves necessitats primordials estan satisfetes, i sovint també abans, l’home desitja intensament, però no sap exactament què, ja que és l’ésser el que desitja, un ésser del qual se sent privat i que li sembla que els altres tenen. El subjecte espera, doncs, que aquest altre li digui què ha de desitjar per adquirir aquest ésser.

Traduït de GIRARD, R. La violence et le sacré



Aristòtil

 La virtut és, doncs, una disposició voluntària adquirida, que consisteix en un terme mitjà en relació amb nosaltres mateixos, definida per la raó i de conformitat amb la conducta d’un home conscient. I aquesta ocupa el terme mitjà entre dos extrems dolents, l’un per excés i l’altre per defecte. A més, mentre que en les accions i en les passions la falta consisteix algunes vegades a situar-se més cap aquí del que convé i, altres vegades, a anar més enllà, la virtut troba i adopta un just mitjà. Per aquesta raó, si, segons la seva essència i segons la raó que determina la seva naturalesa, la virtut consisteix en un terme mitjà, en relació amb el bé i amb la perfecció, es troba la virtut en el punt més alt. ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, II, 6



Aristòtil

1. Quina concepció té Aristòtil de la virtut? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – – – – –

Què és? En què consisteix? Què la defineix? Entre quins extrems es troba? Amb què es relaciona?

2. A continuació teniu una taula amb algunes de les principals virtuts o terme mitjà segons Aristòtil. Ordeneu les columnes excés i defecte. Excés

Virtut o terme mitjà

Defecte

Llibertinatge

Fortalesa

Insensibilitat

Audàcia

Temperància

Temor

Temeritat

Sinceritat

Covardia

Arrogància

Valor

Menystenir-se

3. Ara us proposem una llista del que el fi lòsof francès André Compte-Sponville anomena els pecats capitals moderns. Mireu de trobar les virtuts modernes que els correspondrien: egoisme, crueltat, covardia, mala fe, autosuficiència, fanatisme i apatia. 4. Relacioneu el text amb l’emotivisme moral de Hume.

5. Esteu d’acord amb l’afirmació que “la virtut consisteix en un terme mitjà”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Aristòtil

 Ara, els caràcters que es deriven de la riquesa són fàcils de veure per part de tothom: són, en efecte, inclinats a la desmesura i a l’orgull, havent patit qualque canvi a causa de l’adquisició de la riquesa, car es troben en la mateixa disposició que si posseïssin tots els béns. D’altra banda, la riquesa és com el patró que avalua totes les altres coses: per això, sembla que totes les coses puguin comprar-se. A més, els rics són voluptuosos i pomposos: són certament voluptuosos a causa de llur mol·lície i de la manifestació de llur felicitat, mentre que són pomposos i grollers perquè totes les persones acostumen a dedicar-se per complet a aquelles coses que aprecien i admiren, alhora que creuen que els altres són llurs rivals pel que fa a les mateixes coses. Ensems, és lògic que sentin això, car molts són freturosos d’aquelles coses que ells posseeixen. D’aquí s’explica que Simònides digués això dels savis i dels rics a la dona de Hieró, la qual li preguntà si era millor ser ric o savi: “Ric”, respongué, “car veig que els savis passen el temps a les portes dels rics”. Igualment, els rics creuen que són dignes de comandar, car creuen que tenen totes les coses per les quals hom és digne de comandar. En resum, el caràcter propi de la riquesa és el d’una persona feliç que no és assenyada. D’altra banda, els caràcters d’aquells que han adquirit béns no fa gaire i els d’aquells que són rics des de fa temps divergeixen en el fet que els nous rics tenen tots els vicis dels altres en un grau més enlairat i més pervers, de manera que la riquesa recent és com una manca d’educació de la riquesa. Alhora, les injustícies que cometen els rics no són obres fetes per maldat, sinó que les unes es deuen a la desmesura i les altres al desordre, com ara la crueltat excessiva i l’adulteri. ARISTÒTIL, Retòrica, II, 17



Aristòtil

1. En el text apareixen set trets que caracteritzen els rics; enumereu-los i després expliqueu què entén l’autor per ric. 2. Quines són les dues diferències que Aristòtil diu que hi ha entre els que “han adquirit béns no fa gaire” i “els que són rics des de fa temps”?

3. Esteu d’acord amb l’afirmació que “els caràcters d’aquells que han adquirit béns no fa gaire i els d’aquells que són rics des de fa temps divergeixen”?



Aristòtil

 Si és veritat que la felicitat és l’activitat que està d’acord amb la virtut, és evident que la que és conforme a la virtut és la més perfecta; és a dir, la de la part més elevada de l’home […]. Ara bé, hem dit que aquesta activitat és contemplativa […]. Aquesta activitat és per ella mateixa la més elevada; del que hi ha en nosaltres l’esperit ocupa el primer lloc; i entre el que implica el coneixement, les qüestions que abraça l’esperit són les més elevades. A més, la seva acció és també més continuada; ens és possible lliurarnos a la contemplació d’una manera més continuada del que podem fer amb una activitat externa o pràctica. I, ja que creiem que el plaer ha d’anar associat a la felicitat, la més agradable de totes les activitats resulta ser […] que és d’acord amb la saviesa. Sembla, doncs, que la saviesa porta amb ella mateixa plaers meravellosos, tant per la seva puresa com per la seva solidesa, i és evident que la vida, per als qui saben, resulta més agradable que per als qui encara busquen el saber. D’altra banda, l’autosuficiència que hem esmentat caracteritza de manera molt particular la vida contemplativa […]. […] el savi, fins i tot abandonat sol amb ell mateix, pot encara lliurar-se a la contemplació, i com més gran sigui la seva saviesa, més s’hi consagrarà. Sens dubte, ho faria encara d’una manera molt superior, si pogués associar d’altres persones a la seva contemplació; sigui el que sigui, està en un grau suprem d’elevació l’home que és més autosuficient. A més, aquesta existència és l’única que pot estimar-se per ella mateixa: no té més resultat que la contemplació, mentre que en l’existència pràctica, fins i tot fora de l’acció, venim a parar sempre a un resultat més o menys important. Més encara: la felicitat perfecta consisteix en el lleure. No ens privem dels lleures més que per aconseguir-los, i és per tal de viure en pau que fem la guerra […]. Això no obstant, una existència així podria estar per damunt de la condició humana. L’home aleshores ja no viu en tant que home, sinó en tant que posseeix un caràcter diví; i en la mesura en què aquest caràcter diví avantatja allò que és compost, en la mateixa mesura



Definició general de felicitat:

Característiques: – –

–

–

–

– Un consell:

Aristòtil

aquesta activitat excedirà la que resulti de totes les altres virtuts […]. No cal, doncs, dedicar l’atenció a les persones que, amb el pretext que som homes, ens aconsellen no pensar més que en les coses humanes i, amb el pretext que som mortals, renunciar a les coses immortals. Sinó que, en la mesura del possible, hem de fer-nos immortals i fer-ho tot per tal de viure d’acord amb la part més excel·lent de nosaltres mateixos, perquè el principi diví, per molt dèbil que sigui en les seves dimensions, avantatja en molt qualsevol altra cosa pel seu poder i pel seu valor. ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, X, 7

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. En el text apareixen sis aspectes del concepte de felicitat; enumereu-los i després expliqueu què entén l’autor per felicitat.

3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de la felicitat semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

4. Expliqueu quin sentit creieu que poden tenir avui les següents afi rmacions de l’autor i quina vigència poden tenir: – “El que constitueix la felicitat perfecta és la vida contemplativa.” – “La felicitat perfecta consisteix en el lleure.”



Aristòtil

 La comunitat perfecta de diversos llogarets és la ciutat, que és el màxim de tota suficiència i que va néixer a causa de les necessitats de la vida, però que ara existeix per viure bé. De manera que tota ciutat és per naturalesa, si ho són també les comunitats primeres; perquè la ciutat és la fi nalitat d’aquestes comunitats i la naturalesa és fi nalitat. En efecte, anomenem naturalesa de cada cosa allò que cada cosa és un cop acabada la seva generació, tant si parlem de l’home, com del cavall o de la llar. A més, allò per al qual existeix quelcom i la seva fi nalitat és millor, i la suficiència és una fi nalitat i el millor. De tot això se segueix clarament que la ciutat és una de les coses naturals, i que l’home és per naturalesa un animal social, i que l’insocial per naturalesa, i no per atzar, o bé és un mal home, o bé és més que un home, com aquell a qui Homer increpa dient: “sense tribu, ni llei, ni llar”, car qui és així per naturalesa és també amant de la guerra, com una peça aïllada en els jocs. La raó per la qual l’home és —més que l’abella o qualsevol animal gregari— un animal social és evident: la naturalesa, com acostumem a dir, no fa res en va, i l’home és l’únic animal que té paraula. La veu és signe del dolor i del plaer, i per això també la tenen els altres animals, perquè llur naturalesa els permet tenir sensació de dolor i de plaer i significar-la els uns als altres; però la paraula és per expressar el convenient i el nociu, el just i l’injust, i és exclusiu de l’home, a diferència dels altres animals, tenir, ell només, el sentit del bé i del mal, del just i de l’injust, etc., i la comunitat d’aquestes coses és el que constitueix la casa i la ciutat. ARISTÒTIL, Política, I, 2



Aristòtil

1. Què volen dir en el text: naturalesa, animal social i paraula? 2. Per què l’autor diu que “l’home és per naturalesa un animal social”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Què vol dir que “la naturalesa, com acostumem a dir, no fa res en va”? – En què s’oposen la sociabilitat de l’home i la de l’abella? – En què es diferencia la veu de la paraula?

3. Aristòtil diu que “tota ciutat és per naturalesa”. Què li respondrien els teòrics del contracte social (Hobbes, Locke o Rousseau)? Per què? Justifiqueu la resposta.

4. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: si l’home “és per naturalesa un animal social”, com expliqueu la pèrdua de valor de la política en l’opinió pública? I la violència “habitual” —maltractaments, guerres, assetjament (bullying)— o els fenòmens puntuals de violència indiscriminada o “cega”?



Aristòtil

És possible parlar avui d’un aprofitament real de les aportacions de l’aristotelisme? Aquest gran tema, Aristòtil i nosaltres, es presta, efectivament, a una profunda reflexió. Hi ha molt en el seu pensament que la ciència moderna no pot ja acceptar i que, sens dubte, no acceptarà mai més. La cosmologia actual, amb el seu principi bàsic d’un univers en expansió, no es podrà reconciliar mai més amb el geocentrisme, tan aferrissadament postulat pel filòsof. El seu rebuig de l’atomisme i, en conseqüència, la seva posició clarament teleològica i antimecanicista és impossible que es compaginin amb els principis de la física matemàtica moderna. La seva teleologia, insistim, es troba en clara oposició amb l’evolucionisme que, des de Darwin, domina les ciències biològiques, almenys com a hipòtesi de treball. La seva teoria sobre el fi xisme de les espècies és un altre obstacle, i no pas petit, per a una reconciliació definitiva amb les tendències de la ciència actual. I, tanmateix, quelcom del seu esperit perdura avui. Aristòtil —ha escrit J. Moreau— és el prototipus de filòsof que comença per les criatures, és a dir, que parteix de l’observació empírica [...]. Per aquest mètode es vincula als positivistes. [...] Des de fa algun temps s’observa una tendència, entre els investigadors, a mirar el pensament d’Aristòtil amb una voluntat científica. Com una recerca d’una ciència que s’allunyi de la simple especulació [...]. És aquest aspecte de la seva voluntat científica el que s’ha guanyat l’estima d’homes de ciència com Darwin. Traduït d’ALSINA, J. Aristóteles

Seguint l’exemple anterior, redacteu la vostra pròpia valoració sobre la possible vigència d’algun aspecte del pensament d’Aristòtil.



Epicur

Epicur

 Que ningú pel fet de ser no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Perquè, per assolir la salut de l’ànima, mai no s’és massa jove, ni massa vell. Qui diu que encara no li ha arribat l’hora, o que ja li ha passat el temps de , és com qui diu que encara no li ha arribat el moment per a la felicitat, o bé que ja li ha fugit. Per tant han de fi losofar el jove i el vell. El perquè tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records passats. El jove perquè pugui ser alhora jove i vell, per la seva impertorbabilitat enfront del futur. Ens cal , doncs, sobre les coses que ens reporten felicitat, ja que si posseïm la ho tenim tot, i si ens manca la felicitat fem tots els possibles per posseir-la. EPICUR, Carta a Meneceu

Tesi: Justificació:

Dues conseqüències:

 Si t’oposes a totes les sensacions, no tindràs res com a criteri amb què poderles distingir, ni per confrontar-les amb aquelles que dius que són falses. Si rebutges de ple qualsevol sensació i no distingeixes l’opinió que necessita confirmació, ni allò que és present ja a la sensació, així com qualsevol projecció imaginativa de la ment, barrejaràs també la resta de sensacions amb l’opinió vana, de manera que eliminaràs completament el criteri de judici. EPICUR, Màximes capitals, 23-24



Epicur

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: felicitat, vell, jove, filosofar, meditar. 2. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

3. Què vol dir en el text: salut de l’ànima? 4. Relacioneu la concepció de la fi losofia que s’expressa en aquest text amb algunes de les característiques generals de l’hel·lenisme.

1. Contra qui va dirigit aquest text? Expliqueu per què.

2. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció del coneixement semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.



Epicur

 També s’ha de pensar que els àtoms no retenen cap altra qualitat dels objectes sensibles excepte la forma, el pes i la grandària i tot allò que va lligat naturalment a la forma. Perquè totes les qualitats canvien, però els àtoms són immutables, car és necessari que en les disgregacions dels compostos subsisteixi quelcom de sòlid i indissoluble, per tal que els canvis no s’originin del no-ésser envers l’inexistent, sinó per transposició, o bé per juxtaposició o subtracció. Per tant, cal que aquests elements que es transposen siguin indestructibles i de naturalesa immutable, i posseeixin parts i formes pròpies, perquè aquestes característiques s’han de conservar necessàriament. EPICUR, Lletra a Heròdot, 54

 […] hem de creure que l’ànima és un cos subtil dispers per tot l’organisme, molt semblant a l’aire que porta una certa barreja de calor, i que de vegades mostra més afinitats amb un o amb l’altre d’aquests elements. Existeix una altra part que per la subtilitat de les seves partícules és molt diferent de les anteriors, i per tant molt més apropiada per a experimentar sensacions d’acord amb la resta del cos. Tot això constitueix de manera manifesta les facultats de l’ànima, la seva capacitat de sentir i de moure’s, de pensar i de totes aquelles coses que quan ens en veiem privats ens sobrevé la mort. [...] Per tant, separat de l’ànima, el cos no experimenta sensacions, car per si mateix no gaudeix d’aquest poder, sinó que el proporciona a quelcom que s’ha engendrat al mateix temps que ell, és a dir, l’ànima. EPICUR, Lletra a Heròdot, 63-64



Epicur

1. En aquest text Epicur s’enfronta amb el principal problema de la fi losofia presocràtica: el problema del canvi. Expliqueu en què consisteix aquest problema i com el resol Epicur. 2. Què entén l’autor per naturalesa? 3. Relacioneu l’atomisme i l’hedonisme en el pensament d’Epicur.

4. Epicur diu: “Tot el que existeix és fet d’àtoms”. Plató hi estaria d’acord? Per què? Justifiqueu la resposta.

1. En el text apareixen tres característiques i tres funcions que Epicur atribueix a l’ànima, enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per ànima.



Epicur

 Examinem també un altre punt: cal tenir present que la paraula incorpori designa allò que pot ésser pensat per si mateix. Però no es pot pensar res d’incorpori per si mateix que no sigui el buit, i el buit no pot ni realitzar ni sofrir res, sinó tan sols transmetre el moviment a través seu. De manera que els qui diuen que l’ànima és incorpòria no saben què diuen, car si fos així no podria ni realitzar ni sofrir res, i en canvi és ben clar que ambdues contingències són pròpies de l’ànima. EPICUR, Lletra a Heròdot, 67

 Epicur sosté, precisament, les tesis contràries a les línies bàsiques del platonisme. Per a Epicur existeix un únic món, sensible i material, i un únic coneixement de la realitat, fonamentat en la sensació dels nostres sentits, el més bàsic dels quals és el del tacte. L’ànima, defensa Epicur, és també corporal i, juntament amb el cos, mor quan se’n dispersen els àtoms [...] els plaers bàsics són els del cos, els de la carn; la moral és humana i relativa; el bé no és res objectiu ni transcendent, sinó que ha de referir-se sempre al plaer; i, en fi, la societat utòpica de la República no commou l’epicuri. Traduït de GARCÍA GUAL, C., Epicuro



Epicur

1. Aquest text va dirigit contra el dualisme platònic, expliqueu per què.

2. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de l’home semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

1. Defineix a partir del text: materialisme, empirisme, monisme i hedonisme.

2. Empleneu la taula escrivint els conceptes i tesis que hi falten. Plató

Conceptes

Epicur

– IDEALISME – – DUALISME

– – EMPIRISME –

– L’ànima és divina i immortal. –

Tesis

– Objectivitat i universalitat dels valors morals. – Concepció antiutilitarista i anticonvencionalista de les lleis. – – El savi ha de manar (doctrina del fi lòsof rei). – Orientació teoricoespeculativa del saber. – Només alguns són aptes per a la fi losofia. – L’objectiu de l’Acadèmia és la formació intel·lectual dels futurs governants. –



– – El bé no és un principi objectiu ni transcendent, sinó que s’ha de referir sempre al plaer. – – – Ideal de la comunitat d’amics. – – – –

– La física en primer lloc.

Epicur

 Dels desigs, els uns són naturals i necessaris. Els altres són naturals i no necessaris. D’altres no són ni naturals ni necessaris sinó que s’originen en una opinió vana. [Escoli: Epicur considera com a naturals i necessaris aquells que eliminen el dolor, com la beguda quan estem assedegats; naturals, però no necessaris, aquells que només donen plaer sense eliminar el dolor, com els aliments exquisits; ni naturals ni necessaris, com les corones o l’erecció d’estàtues.] EPICUR, Màximes capitals, 29



Epicur

1. Empleneu la taula següent a partir del que diu el text: Desigs naturals i necessaris

Desigs naturals i no necessaris

Desigs no naturals i no necessaris S’originen en una opinió vana

Definició Exemples d’Epicur Exemples del lector

2. En quina de les tres categories inclouríeu els següents exemples del mateix Epicur: “No allunya el torbament de l’ànima ni produeix alegria digna de menció la més gran riquesa del món, ni rebre honors de la multitud, ni gaudir d’una consideració extraordinària, ni cap altra cosa que depengui de causes indeterminades”?

4. Expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui la distinció que fa Epicur entre desitjos naturals i desitjos artificials i quina vigència pot tenir.



Epicur

 La independència la considerem com un gran bé, no perquè sempre ens hàgim de conformar amb poques coses, sinó a fi que, si no posseïm gaire, el poc ens sigui suficient. Perquè estem convençuts que de l’abundor en gaudeixen més dolçament aquells que menys la necessiten, i que tot el que la naturalesa demana és fàcil d’obtenir, i difícil allò que és va. Els aliments senzills proporcionen el mateix plaer que un tiberi exquisit quan satisfan plenament el dolor de la fam; i el pa i l’aigua produeixen el més gran plaer quan se’n nodreix qui en té necessitat. EPICUR, Carta a Meneceu, 130-131



Epicur

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Cal viure sempre amb el mínim i renunciar als plaers tant com puguem. El pa i l’aigua són imprescindibles. És bo gaudir de l’abundància sempre que després no en depenguem. Els homes no són fàcils d’acontentar perquè els agraden els grans tiberis.

2. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la resposta. – La independència (autarquia) en Epicur i l’autonomia moral en Kant. – El bé en Epicur i el bé en Plató. – El plaer en Epicur i els sentits en Hume. 3. Resumiu els trets més característics del savi o filòsof i la seva forma de vida segons Plató. Després redacteu, en un paràgraf, les principals diferències entre els dos autors pel que fa a la imatge que tenen del savi.

Epicur

Plató

Els danys procedents de la gent s’originen a causa de l’odi, el menyspreu o l’enveja, coses que el savi supera amb el raonament [...]. Fins i tot en la tortura el savi serà feliç, perquè conserva el record agraït, de manera que pot viure contínuament amb l’afecte dels éssers estimats presents o absents [...]. De la unió sexual se n’abstindrà quan ho prohibeixin les lleis […]. No castigarà els seus criats […]. No s’enamorarà ni es preocuparà del seu sepulcre […]. Les relacions sexuals mai no donen profit, però són amables sempre que no provoquin cap perjudici. El savi, en un moment difícil de la vida, pot fins i tot casar-se i tenir fills [...]. No farà mai política. No serà mai tirà ni passarà per cínic; tampoc no demanarà caritat [...]. Vetllarà per la pròpia hisenda i pel seu futur [...]. S’enfrontarà a l’atzar i no abandonarà mai un amic. Per un amic arribarà a morir, si cal. Traduït de GARCÍA GUAL, C. Epicuro

4. Què és per tu una persona independent?



-

-

-

-

Epicur

 Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions i, precisament, la mort és la pèrdua de tota sensació. Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens deslliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat. Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és un estúpid aquell qui afirma témer la mort, no perquè li dolgui el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera. EPICUR, Carta a Meneceu, 124-125



Tesi: Justificació de la tesi: Conseqüències pràctiques:

Resposta a una objecció:

Epicur

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Per què l’autor diu que “la mort no és res per a nosaltres”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Quina concepció de l’home i quina teoria del coneixement pressuposa Epicur en el primer paràgraf? – Què els passa a aquells que tenen por de no viure? – Amb quines altres “vanes opinions” es pot relacionar el desig d’immortalitat i per què són tan inconvenients, segons Epicur, aquestes opinions? – Quines connexions hi ha entre la tesi principal d’aquest text i la doctrina hedonista?

3. Digueu si alguna de les següents tesis de l’autor us sembla que té vigència. Expliqueu quin sentit creieu que té avui i el perquè de la seva vigència: – “La mort és la pèrdua de tota sensació” – “El fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens deslliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat” – “Viure no té res de temible per a qui està convençut que no viure no té res de terrible” – “És un estúpid aquell qui afirma témer la mort, no perquè li dolgui el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la”



Epicur

 El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè dels primers n’està allunyada i quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut. Malgrat això, la majoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals com la demanen per remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure no és un mal, ni considera tampoc la mort com un mal. I així com entre els aliments no escull els més abundants sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més intens. EPICUR, Carta a Meneceu, 125-126



Tesi: Justificació de la tesi:

Conseqüències pràctiques:

Analogia:

Epicur

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Quin sentit té l’analogia final del text?

3. Epicur diu: “El savi ni rebutja viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure no és un mal, ni considera tampoc la mort com un mal”. Sòcrates hi estaria d’acord? Per què? Justifiqueu la resposta.

4. Sabem que la recepta que recomanava Epicur per assolir la felicitat consistia en el tetrafarmakon (no tenir por dels déus, de la mort, del destí i dels mals i la necessitat). Quines són, per vosaltres, les principals pors d’avui? De quina manera ens pertorben?



Epicur

{

{

{

{

{

{

{

{

{

{

La mort en diverses cultures Les dones dani de Nova Guinea es tallen una falange del dit amb una pedra per cada familiar pròxim perdut. Entre els ojibwa del Canadà el dol consisteix a tirar-se cendra cremant a sobre el cap. A Malàisia i Indonèsia (Java) està absolutament prohibit plorar en els funerals, perquè suposaria una càrrega per al difunt. Els jueus tapen les fotografies del difunt per tal que no vegi les llàgrimes vessades. Els ioruba de Nigèria ploren la mort d’un jove però celebren la mort d’un ancià. No es permet als pares assistir als funerals d’un fill jove perquè es considera que no podrien tenir una conducta decent. A Ghana és habitual que els néts del difunt executin una dansa alegre i anunciïn en veu alta que ells no ploraran, perquè és just que els vells morin abans que els joves. Entre els bwende de l’Àfrica central l’obligació de plorar un mort o de guardar silenci pot durar tant que es recorden casos de dones que han arribat a emmudir per la resta de la vida. A la Polinèsia (illa de Tikopia) els laments són obligats, però s’expressen contingudament, en forma de cançons poètiques i danses. La mort exerceix un paper d’inspiradora poètica semblant al que té l’amor en la nostra cultura. Els shuar de l’Amazònia creuen que l’esperit del mort vaga cec i solitari pel bosc i pel poblat, entrebancant-se amb tot i fent soroll; creuen que el mort pot presentarse sota diverses formes animals amb la intenció de matar els vius per endur-se’ls i així tenir companyia. De manera que insulten el mort i l’agredeixen. Els lodagaa lliguen els parents del mort per tal de contenir el seu dolor, i ho fan de manera que s’ajusti a la intensitat del lligam de parentiu amb el difunt (turmells, canells, cintura...). S’imita el mort i es restitueixen les seves relacions socials, de manera que els del seu voltant el substitueixen en el rol d’amic o d’amant, intentant omplir el buit que aquest ha deixat. Els betsileo de Madagascar celebren funerals orgiàstics amb el cos present del mort al centre. Fan lluites contra braus, beuen fins a caure inconscients, i, cobrint-se la cara amb les mortalles, celebren orgies on és tolerat l’incest, fins i tot amb les pròpies germanes. Les vídues tsonga de Sud-àfrica han de seduir un desconegut, practicar amb ell el coitus interruptus i fregar-se el cos amb els fluids sexuals; d’aquesta manera deixen la maledicció de la mort al desgraciat amant ocasional i, de passada, s’alliberen del dol per poder tornar-se a casar. A Anglaterra, els equips de futbol reben nombroses peticions per llençar sobre el terreny de joc les cendres dels aficionats incinerats. El Manchester United en rep entre vint i vint-i-cinc cada any, de manera que ha calgut redactar una normativa per establir-ne les condicions: prohibició de fer-ho en dies de vent fort, no és necessari escampar-les totes, etc. Adaptat de NIGEL, B. Bailando sobre la tumba



Epicur

– Compareu i relacioneu algun d’aquests exemples amb la nostra manera d’entendre la mort i traieu-ne conclusions. – Creieu que la por de la mort de què parla Epicur és un fet natural o universal en l’home? – En relació amb aquests exemples, expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui la següent afirmació del filòsof estoic Epictet (50 dC - 120 dC): “Allò que pertorba i alarma l’home no són les coses, sinó les opinions i figuracions que es fa sobre les coses”. Hi podria estar d’acord Epicur? Per què?



Epicur

 Considera abans de tot la divinitat com un ésser incorruptible i feliç, tal com ens suggereix la noció comuna d’allò diví, i no li atribueixis mai res de contrari a la seva immortalitat ni impropi de la felicitat. Pensa que li correspon tot allò que sigui susceptible de mantenir-li la felicitat plena juntament amb la immortalitat. Perquè sí que hi ha déus, el coneixement que en tenim és evident, però no són tal com creu la majoria de la gent. La gent els atribueix qualitats contradictòries amb la noció que en té. Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses. Segons aquestes falses suposicions els majors mals i els beneficis més grans provenen dels déus. Els déus, lliurats contínuament a les seves pròpies virtuts, només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la seva mateixa mena. EPICUR, Carta a Meneceu, 123-124



Epicur

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Els déus no existeixen i la majoria dels humans s’equivoquen en creure-hi. La majoria de la gent comet impietat en atribuir als déus qualitats impròpies. Els déus són contradictoris. Els déus existeixen.

2. Per què l’autor diu que “no és impiu qui renega dels déus de la majoria, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus”? 3. Per què creieu que Epicur acaba la seva Carta a Meneceu afirmant que aquell que s’exerciti en la seva fi losofia “viurà com un déu entre els homes”? Veieu alguna relació amb el que afirma en aquest text? 4. Expliqueu quina és la concepció que té Epicur dels déus i de la religió.

5. Compareu i relacioneu la concepció de la divinitat en Epicur i en el cristianisme, cercant i argumentant afinitats i oposicions.



Epicur

 Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan [com] més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis. Perquè de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé. EPICUR, Carta a Meneceu, 128-130



Epicur

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia d’Epicur. a) b) c) d)

Ataràxia. Hedonisme. Tetrafarmakon. Autarquia.

2. Per què l’autor diu que “de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé”? 3. Per què l’autor diu que “el plaer és el principi i el fi de la vida feliç”? Responeu seguint els passos següents: – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure per què l’autor diu que “el plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

4. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de l’ètica semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.



Epicur

 Quan diem que el plaer és l’única finalitat no es tracta dels plaers que cerquen els dissoluts o els cràpules, tal com diuen alguns que desconeixen la nostra doctrina o no hi estan d’acord o la interpreten malament, sinó el no sentir dolor al cos ni trasbals a l’ànima. Perquè ni els convits i les festes contínues, ni el gaudir de jovenets i dones, ni els àpats amb peix ni altres aliments que ofereixen les taules refinades no ens fan la vida feliç, sinó el judici encertat que analitza les causes de cada acte de tria o de rebuig i sap guiar les nostres opinions lluny de tot allò que omple l’ànima d’inquietud. De totes aquestes coses n’és principi i màxim bé el seny, i per aquest motiu el seny, origen de totes les altres virtuts, és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia sense ser feliç. EPICUR, Carta a Meneceu, 131-132



Epicur

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) Els homes s’equivoquen perquè creuen que els plaers els reportaran la felicitat de l’ànima, i això va contra el seny i la virtut. b) Els dissoluts i els cràpules aconsegueixen viure en la més gran tranquil·litat i per a ells la fi losofia és innecessària. c) Qui actua amb seny i intel·ligència ni rebutja els plaers ni els admet tots, sinó que escull els que li reporten salut al cos i tranquil·litat a l’ànima. d) Seny, bellesa, justícia i felicitat són una mateixa cosa i no poden distingir-se l’una de l’altra de cap manera.

2. A partir de les paraules destacades en negreta expliqueu què entén l’autor per felicitat. 3. Què volen dir en el text: plaer i trasbals a l’ànima?

4. Esteu d’acord amb la tesi que “el plaer és l’única fi nalitat”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Epicur

 Si allò que produeix els plaers dels dissoluts els dissipés els temors de la ment en relació amb els fenòmens celests, amb la mort i els dolors; és més, els ensenyés els límits dels desigs, no tindríem mai res a retreure’ls, farcits totalment de plaers com serien, i ja no tindrien cap dolor ni pena, que són precisament les coses en què consisteix el mal. Si no ens desassossegués la por sobre la possibilitat que ens puguin afectar d’alguna manera els fenòmens celests o la mort, i si no ens trastoqués el desconeixement del límit dels dolors i dels desigs, no tindríem cap necessitat de l’estudi de la naturalesa. No és possible dissipar el motiu de por sobre les coses més importants, si es desconeix la naturalesa de l’univers i es viu, en canvi, sospitant que sigui cert el que diuen els mites. Per tant, sense l’estudi de la naturalesa no és possible assolir els plaers en estat pur. EPICUR, Màximes capitals, 10-12

 La justícia natural és un acord sobre allò que és convenient de fer per tal de no fer-se mal els uns als altres i no rebre’n. La justícia no és res per ella mateixa sinó un cert pacte a fi i efecte de no danyar ni ser danyat que es va establir en les agrupacions humanes de gent diversa, sempre en alguns llocs, no importa quins, ni quan. La injustícia, per ella mateixa no és cap mal, sinó per la por davant la sospita que no passarà inadvertida a aquells que són destinats a castigar tals accions. Aquelles disposicions legals que en la pràctica han demostrat ser convenients per a tothom tenen el distintiu del que és just, siguin o no les mateixes per a tothom. Si s’estableix una llei que no funciona com a convenient en les interrelacions comunitàries, és que ja no té en absolut la naturalesa del que és just. EPICUR, Màximes capitals, 34-37



Epicur

1. Què volen dir en el text les expressions següents: “dissipar els temors de la ment” i “els plaers en estat pur” ? 2. Quin paper exerceix la por en la vida dels homes, segons el text d’Epicur? 3. Expliqueu què entén l’autor per ciència i quin valor li atribueix?

4. Esteu d’acord amb la tesi que “no és possible dissipar el motiu de por sobre les coses més importants, si es desconeix la naturalesa de l’univers i es viu, en canvi, sospitant que sigui cert el que diuen els mites”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a a l’annex.

1. Enumereu les característiques de la justícia segons el text i després expliqueu què entén l’autor per justícia.

2. Compareu i relacioneu la teoria de la justícia i les lleis que defensa Epicur en aquest text amb la dels sofistes i amb la de Plató, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

3. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar el convencionalisme.



Epicur

 27. De totes les coses que la saviesa procura per tal que la vida sencera sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat. 28. La mateixa convicció que ens dóna seguretat que no hi ha mal etern ni de llarga durada ens fa reconèixer també que, pel que fa a les coses limitades de la vida, l’amistat ens dóna la seguretat més acomplerta. 34. No tenim tanta necessitat d’ajuda dels amics com de la seguretat de la seva ajuda. 23. Tota amistat és en si mateixa desitjable; però ha tingut l’origen en el profit. 39. No és un bon amic ni aquell que busca la utilitat per sobre de tot, ni aquell que mai la relaciona amb l’amistat; doncs aquell comercia intercanviant favors i gratitud, i aquest destrueix qualsevol esperança per al futur. 66. Cal compartir allò que els passa als nostres amics no amb lamentacions, sinó preocupant-nos per ells. 28. Ni els temeraris ni els covards han de considerar-se dignes de l’amistat; doncs, per amor a l’amistat a vegades s’ha d’arriscar la mateixa amistat. 78. L’home noble es dedica sobretot a la saviesa i l’amistat. D’aquestes dues coses una és un bé mortal, l’altra és immortal. EPICUR, Sentències vaticanes



Epicur

1. Enumereu les característiques de l’amistat segons el text i després expliqueu què entén l’autor per amistat.

2. Què és per vosaltres l’amistat i quin valor li atribuïu?



Epicur

 Epicureisme No sé concebre què és el bé si prescindeixo dels plaers del gust, dels plaers de l’amor, dels plaers de l’oïda, d’aquells que procedeixen de les belles imatges percebudes pels ulls i, en general, de tots els plaers que els homes posseeixen gràcies als sentits. No és veritat que tan sols el plaer espiritual sigui un bé, ja que la ment també s’alegra amb l’esperança dels plaers sensibles, en el gaudi dels quals la naturalesa humana pot alliberar-se del dolor.

Estoïcisme No consideris mai feliç una persona que busca la felicitat. Es recolza en una base fràgil aquell qui fonamenta la seva alegria sobre quelcom extern: el plaer que ve de fora, cap a fora se n’anirà. En canvi, aquell plaer que neix d’un mateix és fidel i ferm, i creix, i ens acompanya fins a la fi… Els béns sotmesos a la fortuna poden esdevenir fructífers i agradables quan el que els posseeix també es posseeix a ell mateix, i no està esclavitzat per les seves coses. S’equivoquen aquells qui creuen que la fortuna ens atorga quelcom bo o dolent… Perquè l’ànim té més força que qualsevol fortuna i pot, per si mateix, portar en un sentit o en un altre allò que la fortuna li dóna, essent d’aquesta manera ell mateix la causa de la seva felicitat o de la seva dissort.

EPICUR, Sobre el fi

SÈNECA, Cartes a Lucili



Epicur

1. Epicur diu: “No sé concebre què és el bé si prescindeixo dels plaers del gust, dels plaers de l’amor, dels plaers de l’oïda, d’aquells que procedeixen de les belles imatges percebudes pels ulls i, en general, de tots els plaers que els homes posseeixen gràcies als sentits”. Què li respondria Plató? Per què? Justifiqueu la resposta. 2. Compareu i relacioneu el concepte de felicitat en els dos textos cercant-hi aproximacions i diferències. Cal tenir en compte de situar i analitzar les idees en el context de la fi losofia de l’autor i el moviment fi losòfic a què pertany.



Epicur

 Potser ha arribat un moment en què, a principis del segle XXI, l’epicureisme és ja “massa fàcil”; molta gent és epicúria sense saber-ho. Per això hi ha el dubte de si l’epicureisme contemporani no serà una falsa recerca de l’individualisme, que indirectament es potencia des del poder polític en la mesura que l’epicureisme representa un antídot per a tota mobilització social. Els mateixos polítics calculadors sospiten que ja els va bé passar per “bruts”, provocar desànim i intentar que la ciutadania es desentengui de la dimensió col·lectiva, de manera que cadascú aspiri tan sols al seu jardí particular. El poder no té res a témer de ciutadans epicuris, que practiquen activament el tantsemenfotisme polític. [...] Entre l’epicureisme clàssic i l’actitud d’epicureisme groller que sovint està present en l’home del carrer a les nostres ciutats, hi ha, però, quatre diferències que ens poden donar una pista de la distància que hi ha entre l’ideal humà grec i el de la modernitat avançada: 1. Per a Epicur, l’autosuficiència i la moderació són la marca del savi. El qui entén la vida en el sentit de l’epicureisme clàssic no necessita “consumir” sense aturador i, més aviat al contrari, procura viure sòbriament. En canvi l’epicureisme o hedonisme modern s’identifica amb un consum immoderat, cada cop més antiecològic. 2. Per a Epicur, el savi defuig la massa i busca la solitud; en canvi l’epicureisme o hedonisme modern és massiu fins a la grolleria i defuig la solitud. La modernitat no busca la saviesa individual sinó que identifica la “veritat” amb el parer de les masses. 3. Per a Epicur, l’amistat val per ella mateixa, per als epicuris moderns l’amistat és un instrument per grimpar. 4. Per a Epicur, la mort no ha de fer por; els epicuris moderns, en canvi, tenen un pànic brutal a la mort i a l’envelliment, que procuren dissimular amb tota classe d’estris (des de la moda fins a la cirurgia estètica). ALCOBERRO, R. Epicur. Una filosofia moral. Carta a Meneceu i màximes capitals

Seguint l’exemple anterior, redacteu la vostra pròpia valoració personal d’algun aspecte de l’ètica epicúria.



Epicur

La taula dels valors clàssics

Sofistes

Ètica relativista i de l’interès

Sòcrates

Ètica del coneixement i el compromís

Plató

Ètica del bé comú i el desinterès

Aristòtil

Ètica de la felicitat

Cínics

Ètica de la independència i la fortalesa de caràcter

Epicur

Ètica del plaer i la impertorbabilitat de l’ànim

Estoics

Ètica de la serenitat i la resignació

Escolliu dues concepcions clàssiques de l’ètica i compareu-les.

Expliqueu els avantatges i els inconvenients que trobeu en cadascuna de les dues ètiques que heu escollit.



Descartes

Descartes

 El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen. En la qual cosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que això més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals —que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó— és per naturalesa igual en tots els homes, i que, per tant, la diversitat de les nostres opinions no ve pas del fet que uns siguin més racionals que els altres, sinó solament del fet que dirigim els nostres pensaments per vies diverses i no considerem les mateixes coses. Perquè no n’hi ha prou de tenir l’esperit bo, sinó que el principal és aplicar-lo bé. Les ànimes més grans són capaces tant dels més grans vicis com de les més grans virtuts, i els qui caminen ni que sigui molt lentament poden avançar molt més si segueixen sempre el camí dret que no pas els qui corren però se n’allunyen. DESCARTES, R. Discurs del mètode, I



Descartes

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

La diversitat de les nostres opinions ve del bon sentit. El bon sentit, idèntic en tothom, ha de seguir un mètode per arribar a la veritat. Tenim opinions perquè uns som més racionals que altres. Ningú no desitja tenir més bon sentit, sinó tenir la virtut d’aplicar-lo bé.

2. Per què l’autor diu que “el bon sentit és la cosa la més ben repartida del món”?

3. Descartes diu en aquesta mateixa obra que “la matemàtica és la prova que no hi ha res que un home pugui conèixer que no sigui accessible a tots els homes, sempre que, simplement, apliquin la intel·ligència com convé.” Relacioneu aquesta concepció de la raó amb el context històric de la revolució científica.



Descartes

 D’això se segueix evidentment per què l’aritmètica i la geometria són molt més segures que les disciplines restants: a saber, perquè només elles tracten d’un objecte tan pur i simple que no suposen res que l’experiència pugui tornar insegur, sinó que consisteixen exclusivament a deduir conseqüències per la raó. Són, per tant, les més fàcils i clares de totes i tenen un objecte com el que exigim, puix sembla que l’ésser humà a penes hi erra si no és per manca d’atenció. I tanmateix hom no ha de sorprendre’s si espontàniament l’enginy de molts s’aplica més aviat a altres arts o a la filosofia, cosa que passa perquè cadascú es creu més autoritzat a endevinar una cosa obscura que no pas una d’evident, i perquè és molt més fàcil fer cabòries sobre una qüestió qualsevol que no pas arribar a la veritat mateixa en una d’extremadament fàcil. Doncs bé, de tot això cal concloure no pas que només s’hagi d’aprendre aritmètica i geometria, sinó solament que els qui cerquen la drecera de la veritat no han d’ocupar-se de cap objecte del qual no puguin tenir una certesa igual a les demostracions aritmètiques i geomètriques. DESCARTES, R. Regles per a la direcció de l’enginy, I



Tesi: Arguments:

Aclariment:

Conseqüència pràctica:

Descartes

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què vol dir en el text l’expressió següent: “un objecte pur i simple”?

3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de l’aritmètica i la geometria —matemàtiques— semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

4. Esteu d’acord amb l’afirmació que “és molt més fàcil fer cabòries sobre una qüestió qualsevol que no pas arribar a la veritat mateixa en una d’extremadament fàcil”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Descartes

 Així doncs, per mètode entenc unes regles segures i fàcils per les quals qualsevol que se’n serveixi exactament no suposarà mai una cosa falsa per vertadera i, sense esmerçar inútilment cap esforç de la ment, augmentant gradualment la ciència, arribarà al coneixement vertader de tot allò de què serà capaç. DESCARTES, R. Regles per a la direcció de l’enginy, IV

 […] en comptes d’aquest gran nombre de preceptes de què consta la lògica, vaig pensar que en tindria prou, amb els quatre següents, mentre prengués la ferma i constant resolució de no deixar d’observar-los ni una sola vegada. El primer era no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i tan distintament que jo no tingués cap motiu per posar-ho en dubte. El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per a resoldre-la millor. El tercer, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per ascendir a poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot en aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres. I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res. DESCARTES, R. Discurs del mètode, II



Descartes

1. Per què és important seguir un mètode quan investiguem alguna cosa? Abans de respondre, considereu les qüestions següents: – Què entén Descartes per mètode? – Quins avantatges té seguir un mètode? – Quines dues coses podem obtenir d’utilitzar un mètode?

1. En el text apareixen les quatre regles del mètode de Descartes; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per cadascuna.

2. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: podem saber alguna cosa amb total certesa? Creieu que és suficient tenir un mètode per arribar a la veritat? Hi ha veritats de diferents tipus?



Descartes

 Així, tota la fi losofia és com un arbre les arrels del qual són la metafísica, el tronc és la física, i les branques que surten d’aquest tronc són les altres ciències, que es redueixen essencialment a tres, que són: la medicina, la mecànica i la moral. DESCARTES, R. Principis de filosofia, I



Descartes

1. El Discurs del mètode per a dirigir bé la raó i cercar la veritat en les ciències va ser publicat l’any 1637 com a introducció d’un tractat de geometria i òptica. La de Descartes és, doncs, una època en la qual encara es creu en la “unitat de la raó”; encara que existeixen ciències diferents, es considera que totes formen una unitat orgànica. Juntament amb la fi losofia, les diferents ciències no són altra cosa que el conjunt de la saviesa humana. – Representeu de forma gràfica l’arbre del saber de què parla el text. – Descriviu cada una de les parts del saber i l’àmbit de la realitat de què s’ocupa.

2. La raó i el mètode: generalistes versus d’especialistes. Els textos anteriors fan palesa una confiança plena en la raó humana, una raó indivisible i universal que ha de seguir un únic mètode per assolir la veritat en tots els camps. A continuació us indiquem alguns dels arguments dels defensors de l’especialització; busqueu bons arguments per defensar la tesi contrària. Arguments dels especialistes

Arguments dels generalistes

– L’especialització del coneixement ha portat immensos progressos per a la ciència i la tecnologia (revolució científica als segles XVII i XIX), i alhora el progrés tècnic i científic fomenta i exigeix cada vegada més especialització.

–

– També des del punt de vista polític és necessària i bona l’especialització. Plató ja deia que una societat ben ordenada i justa exigeix que cadascú es dediqui només al que sap fer millor.

–

– El lema socràtic “només sé que no sé res” es pot interpretar com una defensa de l’actitud prudent de l’especialista que com més sap d’una cosa més s’adona de tot allò que li falta per saber i, per tant, es limita a parlar només d’allò que realment sap.

–

– Ens agradi o no, avui és imprescindible estar ultraespecialitzat, si volem ser eficaços en qualsevol terreny (món laboral, investigació, etc.).

–

–

–



Descartes

 Per intuïció entenc, no pas el testimoni fluctuant dels sentits, ni el judici erroni d’una imaginació que compon malament, sinó aquella concepció tan fàcil i distinta d’una ment pura i atenta que no resta absolutament cap dubte sobre allò que entenem. O, el que és igual, la concepció indubtable d’una ment pura i atenta que neix de la sola llum de la raó i que és més segura (per més simple) que la mateixa deducció —la qual, tanmateix, ja hem observat abans que l’home tampoc pot fer malament. Així, cadascú pot intuir amb l’esperit que ell existeix, que pensa, que el triangle està limitat només per tres línies, l’esfera, per una sola superfície, i altes coses semblants, les quals són molt més nombroses del que considera la majoria de la gent puix menystenen dirigir la ment vers coses tan fàcils. […] Entenem per deducció tot allò que es conclou necessàriament a partir d’algunes coses conegudes de manera certa —encara que no siguin evidents per si mateixes—, amb l’única condició que siguin deduïdes de principis vertaders i coneguts mitjançant un moviment —continu i no interromput enlloc— del pensament, que intueix clarament les coses particulars. DESCARTES, R. Regles per a la direcció de l’enginy, III



Descartes

1. Busqueu en el text els conceptes que teniu defi nits a continuació. a)

no pas el testimoni fluctuant dels sentits, ni el judici erroni d’una imaginació que compon malament, sinó aquella concepció tan fàcil i distinta d’una ment pura i atenta que no resta absolutament cap dubte sobre allò que entenem. O, el que és igual, la concepció indubtable d’una ment pura i atenta que neix de la sola llum de la raó i que és més segura (per més simple) que la mateixa deducció —la qual, tanmateix, ja hem observat abans que l’home tampoc no pot fer malament. b) tot allò que es conclou necessàriament a partir d’algunes coses conegudes de manera certa —encara que no siguin evidents per si mateixes—, amb l’única condició que siguin deduïdes de principis vertaders i coneguts mitjançant un moviment —continu i no interromput enlloc— del pensament, que intueix clarament les coses particulars.

2. Per què podem dir que l’autor se separa clarament de les posicions empiristes?

3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció d’intuïció semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.



Descartes

 Així, com que els sentits a vegades ens enganyen, vaig voler suposar que no hi havia res que fos com ells ens ho fan imaginar. I, com que hi ha homes que es confonen tot raonant, fi ns i tot en les matèries més simples de la geometria, i hi cometen paralogismes, pensant que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falsos tots els raonaments que abans havia tingut per demostracions. I, en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts ens poden venir també quan dormim, sense que llavors n’hi hagi cap que sigui veritat, vaig decidir fi ngir que totes les coses que fi ns aleshores havien entrat en el meu esperit no eren pas més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament em vaig adonar que, mentre volia així pensar que tot era fals, calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I, advertint que aquesta veritat, “penso, ergo existeixo”, era tan ferma i tan segura que ni totes les més extravagants suposicions dels escèptics eren capaces de fer-la trontollar, vaig jutjar que la podia admetre sense escrúpols com el primer principi de la fi losofia que cercava. Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fi ngir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fi ngir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que jo havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és. DESCARTES, R. Discurs del mètode, IV



Descartes

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Dubto i existeixo. A l’interior del dubte descobreixo que sóc i què sóc. L’ànima existeix i el cos no. La seva essència o naturalesa no necessita cap lloc.

2. Empleneu la taula següent a partir del que diu el primer paràgraf del text. Objecte de dubte

Arguments

–

–

–

–

–

–

3. Què vol dir Descartes quan afirma “penso, ergo existeixo”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – – – –

Amb quins adjectius qualifica Descartes aquesta primera veritat? Què vol dir que “el pensament és un atribut que em pertany”? Quins altres atributs no em pertanyen, segons Descartes? Tenint en compte el text, digues què passa si deixo de pensar.

4. Descartes és conegut com un fi lòsof racionalista que ha accentuat la dicotomia entre pensament i sentiment. Als Principis de filosofia, però, escriu: “Mitjançant la paraula pensar entenc tot allò que ocorre en nosaltres de tal manera que ens n’apercebem immediatament […]; així doncs, no només entendre, voler, imaginar, sinó també sentir, és considerat aquí el mateix que pensar.” Després de llegir aquest fragment digueu si aquesta imatge és del tot encertada, expliqueu què tenen en comú tots aquests actes de què parla el text i proveu de definir què entén Descartes per pensar.

5. Descartes diu: “Aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos”. Què li respondrien Plató, Aristòtil o Hume? Per què? Justifiqueu la resposta. 6. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la resposta. – El jo en Descartes i el jo en Freud.



Descartes

 Per començar doncs aquest examen, m’adono aquí, primerament, que hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos, en tant que el cos, per la seva natura, és sempre divisible, i que l’esperit és completament indivisible. Car en efecte, quan considero el meu esperit, és a dir, a mi mateix en tant que jo sóc solament una cosa que pensa, no hi puc distingir cap part, sinó que em concebo com una cosa sola i sencera. I encara que tot l’esperit sembla ésser unit a tot el cos, tanmateix, si un peu, o un braç, o qualsevol altra part és separada del meu cos, és cert que per això no hi haurà res escurçat del meu esperit. I les facultats de voler, de sentir, de concebre, etc., no poden ésser dites pròpiament les seves parts: car el mateix esperit s’empra tot sencer a voler, i també a sentir, a concebre, etc. Però és tot el contrari en les coses corporals o extenses. Car no n’hi ha cap que no faci fàcilment peces pel meu pensament, que el meu esperit no divideixi força fàcilment en moltes parts i per consegüent que no conegui com essent divisible. La qual cosa serà suficient per a ensenyar-me que l’esperit o l’ànima de l’home és completament diferent del cos, si d’altra banda no ho hagués après prou. DESCARTES, R. Meditacions metafísiques, VI



Tesi:

Explicació:

Exemple de l’esperit:

Exemple del cos:

Descartes

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què vol dir en el text l’expressió següent: “coses corporals o extenses”? 3. Per què l’autor diu que “hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos”?

4. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra teoria sobre les relacions entres cos i esperit semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

5. Expliqueu en què consisteix la crítica que fan Lacan i Steiner a Descartes i després feu la vostra pròpia crítica. Per començar només a plantejar el problema de què és el jo cal separar-se de la concepció que anomenaré religiosa de la consciència. Implícitament l’home modern pensa que tot el que passa a l’univers està fet per arribar a aquesta cosa que pensa, creació de la vida, ésser preciós, únic, quimera de les criatures, que és ell mateix, dins del qual hi ha aquest quelcom privilegiat que s’anomena consciència.

Traduït de LACAN, J. Seminaire L’ego cartesià, la consciència, és una neuroquímica que molt aviat coneixerem.

Traduït de STEINER, G. La barbarie de la ignorancia



Descartes

 Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m’ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s’esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensanthi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturantme en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.

Si somiéssim cada nit el mateix, ens afectaria tant com els objectes que veiem cada dia. I si un artesà estigués segur de somiar cada nit, durant dotze hores, que és rei, crec que seria gairebé tan feliç com un rei que somiés cada nit, durant dotze hores, que és artesà. Si somiéssim cada nit que som perseguits per enemics i inquietats per aquests penosos fantasmes, i que passem tots els dies en diverses ocupacions, com quan fem un viatge, patiríem tant com si això fos veritable, i tindríem por de dormir, de la mateixa manera que tenim por de despertar quan estem patint, de veritat, aquestes desgràcies. I aquest somni produiria efectivament, poc més poc menys, els mateixos mals que la realitat. Però com que els somnis són tots diferents, i atès que un mateix es diversifica, el que es veu en els somnis afecta molt menys que el que es veu estant despert, a causa de la continuïtat, la qual cosa no és, per tant, tan contínua i igual per no canviar també, encara que menys sobtadament, excepte en rares ocasions, com quan es viatja i es diu: “Em sembla que estic somiant”. Perquè la vida és un somni una mica menys inconstant. Traduït de PASCAL, B. Pensamientos

DESCARTES, R. Meditacions metafísiques, I



Descartes

1. Expliqueu les raons que té Descartes per dubtar de la possibilitat de “distingir amb netedat la vetlla del somni” i digueu quin és l’argument que dóna Pascal per afi rmar que sí que és possible distingir-los. Cal tenir en compte, situar i analitzar aquests textos en el context de la fi losofia dels autors i el moviment fi losòfic a què pertanyen.

2. Amb quin dels dos autors esteu més d’acord? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Descartes

 Tanmateix, fa molt de temps que tinc al meu esperit certa opinió, que hi ha un Déu que ho pot tot, i pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc. Per tant, qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi cap terra, cap cel, cap cos extens, cap figura, cap grandària, cap lloc i que, tanmateix, jo tingui els sentiments de totes aquestes coses, i que tot això no em sembli existir altrament a com jo ho veig? I, fins i tot, com jo jutjo de vegades que els altres s’enganyen, àdhuc en les coses que pensen saber amb la màxima certesa, potser ell ha volgut que m’equivoqui totes les vegades que jo faig la suma de dos més tres, o que compto els costats d’un quadrat, o que jutjo sobre alguna cosa encara més fàcil, si és que hom pot imaginar res encara més fàcil que això. Però potser Déu no ha volgut pas que jo sigui decebut d’aquesta manera, ja que hom diu que és sobiranament bo. Tanmateix, si el fet que jo m’errés sempre repugnaria a la seva bondat, també semblaria ésser-li contrari permetre que m’equivoqui de vegades, i tanmateix no puc dubtar que no ho permeti.

Descartes va suposar que la fiabilitat de la nostra percepció i dels nostres instruments lògics es basava en la perfecció moral de Déu i en la certesa resultant que Ell no pot enganyar-nos. Però la bondat de Déu i la seva saviesa infi nita no impliquen necessàriament que mai no pot induir-nos a error. No pot excloure’s a priori que la veritat, i no diguem tota la veritat, sigui perjudicial per a les criatures imperfectes i que en alguns casos sigui bo per a nosaltres estar mal informats.

KOLAKOWSKI, L. Si Déu no existeix

DESCARTES, R. Meditacions metafísiques, I



Descartes

1. Quin lloc ocupa Déu en el pensament de Descartes? 2. Expliqueu la crítica de Kolakowski a Descartes.

3. Compareu i relacioneu la idea de Déu en Descartes, Aristòtil i Kant, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

4. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: és contradictori suposar un Déu enganyador? Creieu que a vegades és millor no saber? Per què?



Descartes

 Comencem per la consideració de les coses més comunes, i que creiem comprendre més distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car les nocions generals són normalment més confuses, sinó d’algun en particular. Prenem, per exemple, aquest tros de cera que acaba d’ésser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, té encara alguna cosa de l’olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color, la seva figura, la seva grandària, són aparents; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà algun so. En fi, totes les coses que poden fer conèixer un cos distintament, es troben en aquest. Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l’apropa al foc: allò que li restava de gust s’exhala, l’olor s’esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid, s’escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el copegi, no farà cap so. Roman la mateixa cera després d’aquest canvi? Cal reconèixer que hi roman i ningú no ho pot negar. Què coneixia hom doncs amb tanta distinció en aquest tros de cera? Certament no pot ésser res de tot això que hi he observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o l’olfacte, o la vista, o el tacte, o l’oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman. Potser era això que penso ara, a saber, que la cera no era pas ni aquesta dolçor de la mel, ni aquesta agradable olor de les flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un cos que una mica abans se m’apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes altres. Però què imagino, parlant amb precisió, quan la concebo d’aquesta manera? Considerem-ho atentament, i allunyant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, no hi resta res més que quelcom extens, flexible i mudable. Però què és això: flexible i mudable? No és que jo imagini que aquesta cosa, essent rodona, és capaç d’esdevenir quadrada, i de passar del quadrat a una figura triangular? No, certament, no és això, puix que la concebo capaç de rebre una infinitat de canvis semblants, i no sabria tanmateix recórrer aquesta infinitat amb la meva imaginació, i, per consegüent, aquesta concepció que tinc de la cera no s’obté per la facultat d’imaginar. Què és ara aquesta extensió? No és pas tan desconeguda, puix que la cera que es fon augmenta, i es troba encara més gran quan és completament fosa, i molt més encara quan la calor augmenta? I no concebria pas clarament i segons la veritat què és la cera, si no pensés que és capaç de rebre més varietats segons l’extensió que les que jo hagi imaginat mai. Cal doncs que acordi que no podria ni tan sols concebre què és aquesta cera per la imaginació, i que no és més que el meu enteniment sol qui la concep. Dic aquest tros de cera en particular, car per la cera en general és encara més evident. Ara bé, quina és aquesta cera que només pot ésser concebuda per l’enteniment o l’esperit? Certament és la mateixa que veig, que toco, que imagino, i la mateixa que coneixia des del



Descartes

principi. Però cal notar que la seva percepció, o bé l’acció per la qual hom la percep, no és pas una visió, ni un tacte, ni una imaginació, i no ho ha estat mai, per molt que ho semblés abans, sinó solament una inspecció de l’esperit, la qual pot ésser imperfecta i confusa, com era abans, o bé clara i distinta, com és ara, segons que la meva atenció es posi més o menys en les coses que són en ella i de les quals és composta. DESCARTES, R. Meditacions metafísiques, II

1. En aquest text Descartes desenvolupa una argumentació en tres moments. Cada moment ens mostra el tros de cera copsat per una facultat diferent: els sentits, la imaginació i l’enteniment. Empleneu la taula següent fent veure quins trets característics de la cera ens fa copsar cada facultat.

Sentits

Imaginació

Enteniment

– Quin fet fortuït obliga Descartes a plantejar-se un problema sobre la naturalesa del coneixement? – Què observeu pel que fa a la quantitat de coses que copsem amb cada una de les facultats? – A quina idea epistemològica hem arribat? – Per què és important l’atenció? – Al final del text apareix una expressió que és un sinònim poètic d’enteniment: de quina expressió es tracta?

2. Compareu i relacioneu el paper de l’enteniment en Descartes i en Hume, cercant i argumentant afinitats i oposicions.



Descartes

 De tot això reconec en mi que ni la potència de voler, la qual he rebut de Déu, no és en ella mateixa la causa dels meus errors, car és molt ampla i molt perfecta en la seva espècie; ni tampoc la potència d’entendre o de concebre: car no concebent res per mitjà d’aquesta potència que Déu m’ha donat per concebre, sens dubte tot el que jo concebo ho concebo com cal, i no és possible que m’equivoqui en això. D’on neixen doncs els meus errors? És només d’això: a saber que, essent la voluntat molt més ampla i extensa que l’enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l’estenc també a les coses que no entenc; a les quals, essent de si indiferent, ella s’extravia fàcilment, i tria el mal pel bé, o el fals pel cert. La qual cosa fa que m’equivoqui i pequi. DESCARTES, R. Meditacions metafísiques, I



Negació de dues tesis: – – Arguments: – – Problema: Tesi:

Descartes

1. Contraposeu els conceptes de voluntat i enteniment. 2. Digueu quines relacions es poden establir entre l’intel·lectualisme moral en Sòcrates i l’ètica cartesiana. Justifiqueu la resposta.

3. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: hi ha alguna relació entre prendre el fals pel cert i actuar malament? Entre equivocar-se i fer el mal? Es poden relacionar l’error i la moral? De quina manera?



Descartes

 Però, així que vaig haver adquirit algunes nocions generals sobre física, i que vaig haver observat, en començar a posar-les a prova en dificultats particulars, fins on poden portar i com difereixen dels principis utilitzats fins ara, vaig pensar que no les podia mantenir amagades sense pecar segurament contra la llei que ens obliga a procurar, en la mesura que depèn de nosaltres, el bé general de tots els homes. Perquè tals nocions em van fer veure que és possible arribar a tenir coneixements utilíssims per a la vida i que, en comptes d’aquesta filosofia especulativa que s’ensenya a les escoles, se’n pot descobrir una de pràctica, amb la qual, coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels i de tots els altres cossos que ens envolten, amb tanta precisió com coneixem els oficis dels nostres artesans, els podríem aprofitar de la mateixa manera per a tots els usos per als quals són apropiats i així fer-nos com amos i posseïdors de la natura. Cosa que no solament és desitjable amb vista a la invenció d’una infinitat d’artificis que ens permetrien de gaudir sense cap esforç del fruit de la terra i de totes les comoditats que s’hi troben, sinó també, i principalment, amb vista a la conservació de la salut, que és, sens dubte, el bé primer i el fonament de tots els altres béns d’aquesta vida; ja que l’esperit mateix depèn tant del temperament i de la disposició dels òrgans del cos que, si és possible de triar algun mitjà que faci comunament els homes més savis i més hàbils del que han estat fins ara, penso que és en la medicina on cal cercar-lo. DESCARTES, R. Discurs del mètode, VI



Descartes

1. Descartes diu que hem de “fer-nos amos i posseïdors de la natura”; què li respondrien els fi lòsofs grecs —Aristòtil, per exemple— i els pensadors cristians? Per què? Justifiqueu la resposta.

2. Relacioneu la tesi hem de “fer-nos amos i posseïdors de la natura” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que continua sent vigent? – Els problemes del medi ambient: esgotament dels recursos naturals, escalfament de la Terra... – Les biotecnologies: reproducció assistida, clonació, trasplantaments d’òrgans, eutanàsia, dret a la intimitat... – Control del comportament: publicitat, organització escolar o empresarial, planificació del lleure…



Descartes

Descobriments del segle XVII Física. Química. Aplicacions tècniques 7 1632. Toutin perfecciona la tècnica del treball amb imants. 7 1636. Mersenne troba la llei de vibració de les cordes. 7 1637. Descartes publica el Discurs del mètode, que conté, a més d’algunes consideracions matemàtiques, les lleis de la refracció, descripcions d’aparells d’òptica, la descripció de la lupa per fer observacions microscòpiques… 7 1641. Pascal construeix la primera màquina de calcular. 7 1643. Torricelli fa els famosos experiments sobre la pressió atmosfèrica que conduiran a la fabricació del baròmetre. 7 1647. Papin construeix la primera màquina de vapor. 7 1648. Pascal fa, a Lo Puèi de Doma, experiments sobre la pressió atmosfèrica. 7 1648. Glauber obté el sulfat de sodi hidratat o sal de Glauber. 7 1649. Descartes interpreta, mitjançant les lleis de la refracció, l’arc de Sant Martí. Medicina. Farmàcia 7 Van den Spiegel (1578-1625) descriu un lòbul del fetge. 7 1628. De Bellumo practica per primer cop una transfusió de sang. 7 Harvey descobreix la circulació sanguínia. Aquestes descobertes estan exposades a l’obra Exercitatio anatomica de motu cordis et sanguinis in animalibus. 7 Liebault explica en els seus quatre Livres des secrets de médecine et de la philosophie chimique que els talcs i les pomades comencen a ser utilitzats pels membres de la noblesa. 7 1636. Briggs tracta de l’estructura interna de l’ull, estudia el nervi òptic i la retina. 7 Wirsung (1600-1643) descriu el conducte pancreàtic. 7 1644. Van Helmont estudia l’orina. 7 Marco Aurelio Severino (1580-1656) practica la primera traqueotomia. 7 Glisson (1597-1677) fa recerques sobre l’anatomia i la fisiologia del fetge. 7 Mariotte (1620-1684) estudia i descriu la taca groga, o màcula lútia, de la retina. Adaptat de SOLAL, PH. Philosophie



Descartes

Per comprendre el text 13 de Descartes, escrit el 1637, us pot resultar útil situar-lo en relació amb la història de la ciència i de la tecnologia. Descartes, com heu vist, evoca els progressos tècnics que comportaran un millor coneixement de la natura: “Coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels i de tots els altres cossos que ens envolten…”. Relacioneu els elements naturals esmentats per Descartes amb les descobertes del quadre que hi corresponen.



Descartes

 La naturalesa de la matèria o del cos pres en general en cap cas no ha de ser una cosa ,o , o amb una , o de qualsevol altra manera que afecti els nostres , sinó que la naturalesa del no és més que ser una substància extensa en longitud, i […]. Si examinem un cos qualsevol, podem pensar que no posseeix aquestes (duresa, pes, color…) i, no obstant això, coneixem clarament i distintament que té tot allò que el constitueix com a cosa, amb la condició que sigui en longitud, amplada i profunditat. DESCARTES, R. Principis de filosofia, II



Descartes

1. Col·loqueu els conceptes subratllats en el lloc escaient: dura, pesada, sentits, longitud, amplada, profunditat, qualitats, extens, cos. 2. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Descartes. a) b) c) d)

Dualisme antropològic. Subjectivisme. Racionalisme. Mecanicisme.

3. En el següent text d’Alexandre Koyré teniu un altre cop resumida la concepció cartesiana de la matèria; llegiu-lo i després cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de la matèria semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta. L’univers cartesià està construït amb molt poca cosa. Matèria i moviment; o millor dit —ja que la matèria cartesiana, homogènia i uniforme, només és extensió—, extensió i moviment; o més ben dit encara —ja que l’extensió cartesiana és estrictament geomètrica—, espai i moviment. Com és sabut, l’univers cartesià és la geometria realitzada.



Descartes

 Si hi hagués unes màquines tals que tinguessin els òrgans i la figura exterior d’un simi o d’algun altre animal irracional, no tindríem cap altre mitjà per a reconèixer que no fossin en tot de la mateixa naturalesa que aquests animals; mentre que si n’hi hagués que fossin semblants als nostres cossos i que imitessin els nostres actes tant com fos moralment possible, tindríem sempre dos mitjans segurs per a reconèixer que no serien per això veritables homes. El primer és que mai no podrien usar paraules ni altres signes, componentlos com fem nosaltres per declarar als altres els nostres pensaments. Perquè podem concebre fàcilment que una màquina sigui feta de tal manera que profereixi paraules, i fins i tot que en profereixi algunes a propòsit d’accions corporals que causin algun canvi en els seus òrgans —com per exemple, que si se la toca en un indret pregunti què se li vol dir, i si se la toca en un altre cridi que se li fa mal, i altres coses semblants— però no que les ordeni diversament per respondre a tot el que es digui en presència seva, com poden fer-ho els homes més obtusos. I el segon és que, encara que fessin algunes coses tan bé o potser millor que cap de nosaltres, fallarien indefectiblement en d’altres, en les quals es descobriria que no actuen per coneixement sinó només per la disposició dels seus òrgans. Perquè, mentre que la raó és un instrument universal que pot servir en tota mena de circumstàncies, aquests òrgans tenen necessitat d’alguna disposició particular per a cada acte particular; d’on resulta que és moralment impossible que n’hi hagi en una màquina prou de diferents per a fer-la actuar en totes les circumstàncies de la vida de la mateixa manera que ens fa actuar la raó. DESCARTES, R. Discurs del mètode, V



Descartes

1. Empleneu la taula següent a partir del que diu el text. Coses que pot fer l’home

Coses que pot fer una màquina

– Usar…

– Proferir…

– Actuar per…

– Fer coses…

2. De quins dos mitjans disposem per distingir una màquina d’un home? En quin sentit podem dir que aquests dos arguments són el mateix? 3. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) Les màquines poden pensar. b) El que ens distingeix de les màquines és que nosaltres podem comunicar pensaments i adaptar-nos a diferents situacions. c) Hi ha homes obtusos, però són moralment més infal·libles i corporals que les màquines. d) L’home actua sempre amb la raó.

4. En què es distingeixen els animals dels homes segons l’autor? 5. Relacioneu aquest text amb el dualisme antropològic de Descartes.

6. Esteu d’acord amb la tesi de Descartes que les màquines no poden pensar? Abans de respondre busqueu informació sobre el test de Turing. 7. L’any 1970 la UNESCO publica una declaració universal dels drets dels animals. Busqueu a la biblioteca o a Internet el preàmbul d’aquesta declaració i els tres primers articles, i després desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: què és un dret?; què ha de passar per poder tenir un dret?; tenen drets els animals?; quins?; per què?



Descartes

 La meva tercera màxima era procurar sempre vèncer-me a mi mateix més aviat que a la fortuna, i canviar els meus desigs més aviat que l’ordre del món, i en general acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui enterament en el nostre poder sinó els nostres pensaments, de manera que, quant a les coses que ens són exteriors, després d’obrar tan bé com hem pogut, tot allò que no ens surt bé és, pel que fa a nosaltres, absolutament impossible. I això sol em semblava suficient per a impedir-me de desitjar en el futur res que no pogués aconseguir i, d’aquesta manera, per a acontentar-me; perquè, com que la nostra voluntat no s’inclina per naturalesa a desitjar sinó les coses que l’enteniment li presenta d’alguna manera com a possibles, és segur que, si considerem tots els béns que es troben fora de nosaltres com igualment allunyats del nostre poder, no ens sabrà pas més greu de mancar dels que semblen deguts a la nostra naixença —si ens en veiem privats sense culpa nostra— que de no posseir els reialmes de la Xina o de Mèxic; i, fent com se sol dir, de la necessitat virtut, no desitjarem pas més estar sans si estem malalts, o estar lliures si som a la presó, del que desitgem ara tenir cossos d’una matèria tan poc corruptible com els diamants, o tenir ales per a volar com els ocells. DESCARTES, R. Discurs del mètode, III



Una màxima o regla de conducta:

Justificació:

Exemple:

Descartes

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Compareu i relacioneu l’ètica cartesiana i l’ètica estoica, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

3. Descartes proposa una sèrie d’actituds o màximes per anar per la vida abans de tenir la moral definitiva. Ara acabeu de llegir un text sobre la seva tercera màxima; a continuació teniu tres columnes amb les quatre màximes que completen la seva moral provisional, les definicions i una sèrie de riscos, perills o problemes que resultarien d’una interpretació equivocada: enllaceu-les com correspongui i reflexioneu sobre el valor d’aquestes màximes i els seus inconvenients. Màximes

Definicions

Problemes

Moderació

Constància en les accions i opinions

Infelicitat

Fermesa i decisió

Fugir dels excessos

Tossuderia i obstinació

Autodomini

Estudiar per avançar en el cultiu de la veritat

Insociabilitat

Cultiu de la raó

Procurar vèncer-me a mi mateix més aviat que a la fortuna

Conformisme



Descartes

 Ocorre sovint que els qui tenen l’esperit més baix són els més arrogants i sobergs, de la mateixa manera que els més generosos són els més modestos i els més humils. Però, mentre que els qui tenen l’esperit fort i generós no canvien d’humor segons la prosperitat o l’adversitat, els qui el tenen feble i abjecte només són guiats per la fortuna: la prosperitat els infla tant com l’adversitat els torna humils. Fins i tot, es veu sovint com es rebaixen vergonyosament davant d’aquells de qui esperen algun profit o temen algun mal, i al mateix temps s’eleven insolentment sobre aquells de qui no esperen ni temen res. DESCARTES, R. Tractat de les passions. Carta sobre la moral. Article 159



Descartes

1. Empleneu la taula següent a partir del que diu el text. Els qui tenen l’esperit baix

Els qui tenen l’esperit fort

– arrogants i sobergs

– generosos i humils

–

–

–

–

2. Desenvolupeu una reflexió ben argumentada al voltant de les qüestions següents: què significa per tu ser arrogant i soberg? Busqueu algun exemple de personatge públic arrogant i soberg. Creieu que entre els vostres companys n’hi ha de molt arrogants i sobergs? Com us sembla que es pot educar en la generositat sense deixar-se trepitjar?



Descartes



L’homo sapiens és més susceptible d’excessos que els seus predecessors, i el seu regne correspon a un desbordament de l’onirisme de l’eros, de l’afectivitat, de la violència […]. És un ésser d’una afectivitat intensa i inestable que somriu, riu, plora, un ésser ansiós i angoixat, un ésser donat al plaer, ebri, extàtic, violent, furiós, amant, un ésser envaït per l’imaginari, un ésser que sap que ha de morir i no s’ho pot creure, un ésser que exhala el mite i la màgia, un ésser posseït pels esperits i els déus, un ésser que s’alimenta d’il·lusions i quimeres, un ésser subjectiu les relacions amb el món objectiu del qual són sempre incertes, un ésser sotmès a l’error, a vagar, un ésser úbric que produeix desordre. I com que anomenem la follia conjunció de la il·lusió i de la desmesura, de la inestabilitat i de la incertesa entre el real i l’imaginari, de la confusió entre el subjectiu i l’objectiu, de l’error, del desordre, estem obligats a veure l’homo sapiens com a homo demens. Traduït de MORIN, E. Le paradigme perdu: la nature humaine

En el text anterior, Edgar Morin fa unes crítiques molt radicals a la concepció racionalista de l’home. Feu una llista d’aquestes crítiques, trieu la que us sembli més encertada i desenvolupeu-la.



Hume

Hume

 Tothom admetrà de bon grat que hi ha una considerable diferència entre les percepcions de la ment, quan un home sent el mal d’una calor excessiva o el benestar d’una temperatura moderada, i quan després torna a recordar aquesta sensació o l’anticipa per mitjà de la seva imaginació. Aquestes facultats poden imitar o copiar les percepcions dels sentits, però mai no poden arribar a assolir del tot la força i la vivor de l’experiència o sentiment original. [...] Tots els colors de la poesia, per molt que siguin esplèndids, no poden pas pintar objectes naturals de tal manera que facin que la descripció sigui presa per un paisatge real. El pensament més viu encara és inferior a la sensació més esmorteïda. Podem observar com una distinció així afecta totes les percepcions de la ment. Un home en un accés d’ira actua ben diferentment que un altre que només pensa en aquesta emoció. [...] Quan reflexionem sobre els nostres sentiments i afectes passats, el nostre pensament és un mirall fidel i reprodueix verament els seus objectes, però els colors que empra són apagats i grisos en comparació amb els que estava vestida la nostra primitiva percepció. No cal gaire agudesa ni un cap metafísic per tal de destriar-los. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció II



Hume

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Hume. a) b) c) d)

El costum com a guia per a la vida. La crítica de la causalitat. La diferència entre les sensacions i els pensaments. El valor de la inducció en el coneixement humà.

2. Contraposeu sentir i pensar. 3. Per què l’autor diu: “El pensament més viu encara és inferior a la sensació més esmorteïda”? 4. En el text apareixen algunes característiques de l’experiència. Enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per experiència.

5. Compareu i relacioneu els conceptes de ment en Hume i d’ànima en Aristòtil, cercant i argumentant afinitats i oposicions. 6. Compareu el paper dels sentits en Hume i Descartes, cercant i argumentant afinitats i oposicions.



Hume

 La primera posició que avança [el mateix autor, Hume] és que totes les nostres o percepcions dèbils es deriven de les nostres fortes, i que no podem pensar mai en cap cosa que no hàgim vist fora de nosaltres o sentit en les nostres ments. Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d’esforç li va costar d’establir al senyor Locke, això és, que no hi ha . [...] El nostre autor pensa que “cap descobriment podria haver-se fet amb més facilitat per decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent: les són sempre les que les precedeixen i tota idea amb què es basteix la imaginació fa primer la seva aparició en una impressió precedent. Aquestes darreres percepcions són tan que no admeten controvèrsia, si bé moltes de les nostres idees són tan que és quasi impossible —fins i tot per la que les forma— de dir-ne exactament la naturalesa i la composició”. D’acord amb això, quan una idea és ambigua, el nostre autor apel·la sempre a la impressió, que ha de tornar-la clara i precisa. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (cosa molt freqüent), pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I en cas de no poder-s’hi adduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellevant. Així és com examina les idees de substància i essència, i fóra desitjable que aquest fos més practicat en tots els debats filosòfics. HUME, D. Abstract



Hume

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: clares i evidents, idees innates, mètode rigorós, percepcions, fosques, impressions, ment, idees. Seguidament, feu un esquema, en forma d’arbre, amb aquests conceptes.

2. Busqueu en el text els conceptes que teniu defi nits a continuació. a)

Quan sentim una passió o emoció de qualsevol tipus o tenim les imatges d’objectes interns que ens han transmès els sentits. (Abstract) b) Quan reflexionem sobre una passió o un objecte que no es troba present. (Abstract) c) Tot allò que pot ser present a la ment, ja sigui que emprem els nostres sentits, o estem moguts per la passió, o exercitem el nostre pensament i reflexió. (Abstract)

3. A l’última línia del text l’autor parla del seu mètode rigorós. De fet, està enunciant el que es coneix com a criteri empirista del significat. Busqueu-ne informació i expliqueu en què consisteix.

4. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció del mètode semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta. 5. Compareu i relacioneu l’evidència de les percepcions en Hume i la claredat i la distinció en Descartes, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

6. Esteu d’acord amb la tesi empirista segons la qual “no hi ha res en l’enteniment que no hagi passat prèviament pels sentits” (“Nihil est in intellectu, quod non prius fuerit in sensu”)? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex. 7. Busqueu termes propis del llenguatge comú actual que us semblin buits de contingut.



Hume

 Tothom admet, entre els investigadors moderns, que totes les qualitats sensibles dels objectes, tals com la duresa i la suavitat, la calor i el fred, la blancor i la negror, etcètera, són merament secundàries, i no existeixen pas en els mateixos objectes, ans són percepcions de la ment, sense que representin un arquetipus o model extern. Si hom accepta això pel que fa a les qualitats secundàries, també cal fer-ho pel que fa a les suposades qualitats primàries d’extensió i solidesa, i no poden tenir aquestes més dret a aquesta denominació que no aquelles. Hom adquireix completament la idea d’extensió, a partir dels sentits de la vista i el tacte, i si totes les qualitats percebudes pels sentits són a la ment i no pas a l’objecte, la mateixa conclusió ha d’abraçar la idea d’extensió que depèn del tot de les idees sensibles o de les idees de qualitats secundàries. Res no ens pot salvar d’aquesta conclusió, sinó afirmar que l’abstracció aconsegueix les idees d’aquestes qualitats primàries, opinió que, si l’examinem amb deteniment, veurem incomprensible i fins i tot absurda. Que algú intenti de concebre un triangle en general que no sigui ni isòsceles ni escalè, ni tingui una longitud o proporció iguals per als tres costats, de seguida s’adonarà de l’absurditat de totes les nocions escolàstiques sobre l’abstracció i les idees generals. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció XII



Supòsit:

Tesi:

Arguments: – – Refutació d’una objecció:

Exemple:

Hume

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què volen dir en el text: idea d’extensió i abstracció? 3. Quan l’autor parla dels investigadors moderns fa referència, per exemple, a Galileu i a Descartes. Quina distinció feien aquests autors entre qualitats primàries i qualitats secundàries? Per què l’autor diu que també les qualitats primàries com l’extensió i la solidesa existeixen només en la ment i no pas en l’objecte?

4. Hume diu que “totes les qualitats sensibles dels objectes, tals com la duresa i la suavitat, la calor i el fred, la blancor i la negror, etcètera, són merament secundàries, i no existeixen pas en els mateixos objectes, ans són percepcions de la ment”. Què li respondrien Aristòtil, Descartes o Berkeley? Per què? Justifiqueu la resposta.

5. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de la qüestió següent: hi ha res en els objectes, considerats en abstracte, que sigui independent de l’experiència?



Hume

 Hom ha trobat entre els diferents idiomes, àdhuc on no podem pas sospitar la més petita connexió o comunicació, que els mots expressius de les idees més complexes gairebé es corresponen, prova certa que les idees senzilles, incloses en les altres, estan totes circumscrites per algun principi universal, que té la mateixa influència sobre el gènere humà sencer. Tot i que és prou obvi, per a escapar de l’observació, que les diferents idees estan en mútua connexió, no trobo cap fi lòsof que hagi mirat d’enumerar o classificar tots els principis d’associació, un tema, tanmateix, que sembla digne d’encuriosir. Per a mi, només hi ha tres principis de connexió entre les idees, o sigui: semblança, contigüitat en temps o espai, i causa o efecte. Penso que hom no dubtarà que aquests principis serveixen per a connectar idees. Una pintura mena naturalment tots els nostres pensaments a l’original [semblança]; l’esment d’un pis d’un edifici introdueix naturalment una pregunta o una conversa sobre els altres [contigüitat]; i si pensem en una ferida, difícilment ens podem estar de considerar el dolor que provoca [causa i efecte]. Tot i així, és molt difícil de provar la satisfacció del lector o fins la satisfacció d’un mateix, que aquesta enumeració és completa i que no hi ha d’altres principis sinó aquests. En tals casos, tot el que nosaltres podem fer és repassar uns quants exemples i escorcollar el principi que entrelliga els diversos pensaments, sense aturar-nos mai abans d’haver convertit el principi en tan general com sigui possible. Com més casos examinem i més cura emprem, més segurs estarem que l’enumeració, que formem a partir del conjunt, és completa i entera. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció III



Hume

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Hume. a) b) c) d)

La fi losofia escèptica. Les lleis d’associació d’idees. El problema de la identitat personal. El costum com a guia per a la vida.

2. Què vol dir en el text idea? 3. En el text apareixen tres principis d’associació d’idees; enumereu-los, expliqueu en què consisteixen i poseu un exemple de cadascun. 4. Segons Hume, són les lleis d’associació d’idees fruit de l’experiència i l’observació? Per què l’autor diu que “com més casos examinem i més cura emprem, més segurs estarem que l’enumeració, que formem a partir del conjunt, és completa i entera”? 5. Digueu quin dels tres principis d’associació d’idees il·lustren els exemples del text següent: Si tu vas a preguntar-li a un home per què creu en una qüestió de fet que no és present, per exemple, si el meu amic és a casa seva o a França, et donarà una raó; i aquesta raó representarà algun altre fet, com una carta seva rebuda o el coneixement dels seus antics propòsits i promeses. Un home que trobés un rellotge o qualsevol altra cosa a una illa deserta, conclouria que alguna vegada hi havia hagut homes. Tots els nostres raonaments sobre els fets són de la mateixa natura. I vet aquí com constantment hom suposa que hi ha una connexió entre el fet present i allò que n’inferim. Si no hi hagués res que els entrelligués tots dos ensems, la inferència seria absolutament precària. El fet de sentir a les fosques una veu articulada i un discurs racional ens fa palesa la presència d’alguna persona. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció IV



Hume

 Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d’idees i qüestions de fet. Pertanyen a la primera classe les ciències de la geometria, àlgebra i aritmètica i, en resum, qualsevol afi rmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets és una proposició que expressa una relació entre aquestes figures. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta expressa una relació entre aquests nombres. Hom descobreix proposicions d’aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeix arreu de l’univers. Encara que no hi hagués cap cercle o triangle a la naturalesa, les veritats demostrades per Euclides conservarien per sempre llur certitud i llur evidència. Hom no escateix de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana; la nostra evidència de llur veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, car mai no pot implicar una contradicció i car la ment la concep amb la mateixa facilitat i claredat que si fos d’allò més ajustada a la realitat. Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l’afirmació que sortirà. Debades, doncs, intentaríem demostrar la seva falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una contradicció i mai no podria ser concebuda de manera prou clara per la ment. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció IV



Hume

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que hi corresponguin. Relacions d’idees – Certesa intuïtiva o demostrativa Tesis de Hume

–

–

– El sol no sortirà demà –

–

Exemples del lector

– – Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, és a dir, la seva negació no és contradictòria

– El quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets Exemples de Hume

Qüestions de fet

–

–

–

–

–

2. Per què l’autor diu que “el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l’afirmació que sortirà”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Puc entendre la idea que Juli Cèsar no va existir mai o que un dia el sol deixarà de sortir? – Puc entendre la idea d’un solter casat, un cercle quadrat o 2 + 2 = 5? – Quin és el perquè de la diferència? – Ara, intenteu definir els termes necessari i contingent.

3. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: és possible elevar a lleis científiques segures les observacions de casos particulars? Que el coneixement de fets sigui merament probable implica inseguretat o falsedat en la tasca científica?



Hume

 Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. [...] La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant, una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. [...] La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. [...] Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. [...] en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. [...] Vegem ara en què es fonamenta la nostra inferència quan concloem a partir de l’una que l’altra ha existit o existirà. Suposem que veig una bola que es mou en línia recta cap a una altra, concloc, tot seguit, que toparan i que la segona es posarà en moviment. Aquesta és la inferència de la causa a l’efecte i d’aquest tipus són tots els nostres raonaments en el capteniment de la vida: en això es fonamenta la nostra creença històrica, i d’aquí prové tota la filosofia —amb les úniques excepcions de la geometria i l’aritmètica. HUME, D. Abstract



Hume

1. Dibuixeu en un plànol una taula de billar i indiqueu en el dibuix els moviments de causa i efecte de les boles A i B.

2. Per què l’autor diu que: – “Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir [sobre la taula de billar]”? – “Tots els nostres raonaments en el capteniment de la vida i la nostra creença històrica es fonamenten en la inferència de la causa a l’efecte“? 3. El text esmenta tres condicions per establir una connexió causal entre dos tipus de fets; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per causalitat.

4. Compareu i relacioneu el concepte de causalitat en Hume i la teoria de les quatre causes en Aristòtil, cercant i argumentant afinitats i oposicions.



Hume

 La primera volta que un home veié la comunicació del moviment per impuls, com, per exemple, en el xoc de dues boles de billar, no pogué declarar que un fet estava connectat amb l’altre, sinó només que hi estava conjuntat. Un cop n’ha observat uns quants del mateix caire, aleshores declara que estan connectats. ¿Quin canvi ha ocorregut per a fer néixer aquesta nova idea de connexió? Tan sols que ara sent que aquests fets estan connectats en la seva imaginació, i pot ja predir-ne l’existència de l’un arran de l’aparició de l’altre. Per tant, quan diem que un objecte està connectat amb un altre, volem dir només que ells han adquirit una connexió en el nostre pensament i que fan sorgir la inferència per mitjà de la qual cadascun és prova de l’existència de l’altre, conclusió que té quelcom d’extraordinari, però que sembla ben fonamentada en prou evidència. Cap desconfiança en l’enteniment ni cap sospita escèptica sobre qualsevol conclusió nova i estranya no debilitaran aquesta evidència. Cap conclusió s’adiu més amb l’escepticisme que la que fa descobertes sobre els límits febles i estrets de la raó i la capacitat humanes. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció VII



Hume

1. Expliqueu què entén l’autor per inferència causal i en què es fonamenta el pas de la causa a l’efecte o a la inversa. 2. Aquest text és una crítica al concepte de causalitat. Per què? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Quina diferència veieu entre afirmar que dos fets estan merament conjuntats i afirmar que estan connectats causalment? – Quina és la gènesi de la connexió causal segons el text? – La connexió causal té un valor objectiu o extramental segons el text? – Per què Hume s’autoqualifica com a escèptic? En què consisteix l’escepticisme de Hume en aquest text?

3. Contraposeu la inferència en Hume i la deducció en Descartes. 4. Aquest text va dirigit contra els fi lòsofs que postulen l’existència d’uns principis universals i necessaris dels fets i de la realitat existent, que són model (Plató), causa (Aristòtil) o garantia (Descartes). Per què?

5. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar la idea de causalitat.



Hume

 Així, doncs, hauria estat necessari que Adam (en el cas de no haver estat inspirat) hagués tingut experiència de l’efecte que es deriva de l’impuls d’una d’aquestes boles. [...] El seu enteniment s’anticiparia a la seva visió, i arribaria a una conclusió d’acord amb la seva experiència passada. D’això es desprèn que tots els raonaments referents a la causa i l’efecte es basen en l’experiència, i que tots els raonaments que es dedueixen de l’experiència es basen en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà sent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen sempre efectes semblants. [...] És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals, i és possible que el curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova. HUME, D. Abstract



Hume

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) L’experiència és necessària per fer la predicció. b) La probabilitat no dóna seguretat. c) El passat no és prova del futur. d) La ciència dóna coneixements absolutament segurs. 2. Quin d’aquests dos resums considereu que és millor? a) El text fa referència a la hipòtesi d’Adam, que assegura que el coneixement s’efectua només segons les idees innates, a partir de les quals podem predir i fer inferències més enllà de l’experiència i conèixer quines són les qüestions de fet que se succeiran en el futur de conformitat amb el passat. L’autor afirma que el costum no és necessari per al coneixement sinó que amb la ciència, l’enteniment i la raó ja en tenim prou per demostrar que el curs de la naturalesa ha de ser uniforme i que el futur haurà d’estar d’acord amb el passat. b) El text tematitza la hipòtesi d’Adam segons la qual no hi ha idees innates a priori, de manera que sense experiència prèvia no és possible fer inferències o predir els esdeveniments futurs. Així, tot raonament sobre la causa i l’efecte es basa en la suposició que el futur estarà en conformitat amb el passat, perquè per experiència creiem i estem acostumats a veure-hi una semblança. Però això tan sols dóna lloc a arguments probables, ja que aquesta conformitat es basa només en una qüestió de fet i d’experiència, i en una qüestió de fet totes les situacions imaginables amb vista al futur són possibles. 3. Per què creieu que l’autor ha triat el personatge d’Adam per dur a terme la seva argumentació? En quins altres punts del text es pot veure que es tracta d’un fi lòsof empirista? 4. Per què l’autor diu: “Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la”? Podríeu relacionar aquesta frase amb la crítica de Popper al principi d’inducció? 5. Quina relació hi ha, segons Hume, entre ciència i probabilitat? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – La nostra confiança en la regularitat de la natura, en què es basa? – Podem conèixer amb certesa un fet del futur? – Les prediccions en ciència són absolutes o relatives? Per què? – L’experiència pot verificar de manera absoluta una teoria? Per què? 6. Relacioneu el text de Hume amb el problema que es va plantejar a un poble de França: Considerem la generalització el pa alimenta: [...] el blat va créixer de manera normal, es va convertir en blat de manera normal i, no obstant això, la majoria de les persones que van menjar aquest pa es van posar greument malaltes i moltes van morir. La teoria (tot) el pa alimenta va ser falsada.

Traduït de CHALMERS, A. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? 7. Hume diu el següent: “Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals”. Què li respondria Descartes? Per què? Justifiqueu la resposta.



Hume

 La raó és incapaç d’una tal variació. Les conclusions que dedueix de considerar un cercle són les mateixes que es formaria examinant-ne tots els de l’univers. Cap home, però, que només hagi vist moure’s un cos després d’haver estat impulsat per un altre, podrà inferir-ne que qualsevol altre cos es mourà si rep un impuls igual. Totes les inferències fetes a partir de l’experiència, per tant, són efectes del costum i no pas del raonament. El costum, doncs, és el gran guia de la vida humana. Només aquest principi converteix en útil la nostra experiència i ens fa esperar, per a l’esdevenidor, un seguit de fets similars als que han aparegut en el passat. Sense la influència del costum, desconeixeríem del tot qualsevol qüestió de fet llevat de les immediatament presents a la memòria i els sentits. Mai no sabríem com ajustar els mitjans als fins, ni emprar els nostres poders naturals en la producció d’algun efecte. S’acabaria de seguit tota acció, així com la part principal de l’especulació. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció V



Hume

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Hume. a) b) c) d)

Crítica a la metafísica. Crítica a la idea de substància. Ignorància de les raons i fins últims de les accions humanes. Defensa del costum.

2. Per què l’autor diu que “el costum és el gran guia de la vida humana”. Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Segons el text, quines coses no podríem fer sense “la influència del costum”? – Per què el costum fa útil l’experiència? Com? 3. Per què podem afirmar que aquest text no ha estat escrit per un filòsof racionalista?

4. Hume diu que “no hi ha principis, sinó creences”. Què li respondrien Descartes i els racionalistes? Per què? Justifiqueu la resposta.

5. Què creieu que és primer en el temps: l’hàbit o la creença? Per què? Abans de respondre llegiu les definicions de Hume i escriviu la vostra pròpia definició d’aquests dos conceptes. Creença (belief ): la creença no és més que una imatge més vívida, intensa, vigorosa i segura d’un objecte que aquella que la imaginació, per si mateixa, és capaç d’assolir; […] la creença és quelcom sentit per la ment, que distingeix les idees del judici de les ficcions de la imaginació. Els dóna més pes i influència, les fa aparentar com a més importants, les imposa a la ment i és el principi regulador de les nostres accions. Hàbit (habit, custom): en fer servir aquesta paraula no pretenem haver donat la raó última d’aquesta propensió (a renovar actes o operacions). Només indiquem un principi de la naturalesa humana que és universalment admès i ben conegut pels seus efectes.

6. Esteu d’acord amb la tesi que “el costum és el millor guia per a la vida”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Hume

 Segonament, si, a causa d’un defecte dels òrgans, passa que un home no és afectat per cap mena de sensació, ens adonem així mateix que l’afecten ben poc les idees corresponents. Un home cec no pot formar-se cap noció dels colors; un home sord, dels sons. Restabliu a cada un dels dos el sentit que li manca; en obrir aquest nou canal a les sensacions, hom obre també un canal a les idees, i no té cap mena de dificultat de concebre aquests objectes. El cas és el mateix si l’objecte, apropiat per a provocar alguna sensació, mai no ha estat aplicat a l’òrgan. Un lapó o un negre no coneixen el gust del vi. I tot i que hi ha ben pocs exemples o cap d’una mancança semblant en la ment, quan una persona mai no ha sentit un sentiment o una passió que pertanyen a la seva espècie o n’és completament incapaç, encara trobem que la mateixa observació té lloc en un grau més petit. Un home de mena dòcil no pot formar-se cap idea sobre la revenja o la crueltat inveterades, ni un cor egoista pot entendre les alçàries de l’amistat i la generositat. És bo d’acceptar que d’altres éssers poden posseir molts de sentits que no podem ni capir, perquè les idees que en deriven mai no se’ns han introduït per l’única manera amb què una idea pot accedir a la ment, és a dir, per mitjà de l’experiència real i la sensació. HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció II



Hume

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) El costum és el millor guia per a la vida. b) No existeixen les idees innates. c) No podem concebre correctament una idea sense haver-ne tingut l’experiència real, és a dir, sense les impressions. d) Hume considera que els afectes i els sentiments són la base de les nostres accions i dels nostres deures.

2. Per què l’autor diu que l’experiència és condició de les idees? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Quins exemples posa Hume per demostrar que l’experiència és condició de les idees? – Podem comprendre emocions, sentiments i costums que no hem experimentat mai? – El desconeixement dels costums d’una cultura ens pot portar a rebutjar-la? – Es desprèn d’aquí un relativisme moral i epistemològic? 3. Per què l’autor diu que “és bo d’acceptar que d’altres éssers poden posseir molts de sentits que no podem ni capir”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Si us faltés algun òrgan, percebríeu la realitat igual i en tindríeu la mateixa experiència? – Amb els òrgans de sensació que tenim podria ser que no poguéssim tenir experiència de realitats que existeixen? – Podem imaginar altres éssers amb capacitats perceptives molt diferents de les nostres? – Aleshores, la realitat és una i la mateixa per a tothom? 4. Digueu si les frases fetes següents tenen alguna cosa a veure amb una actitud empirista: “L’experiència és la mare de la ciència”, “jo, si no ho veig, no m’ho crec”? Podríeu cercar-ne alguna altra?

5. Esteu d’acord amb la tesi de Hume que “un home cec no pot formar-se cap noció dels colors; un home sord, dels sons“? Abans de respondre llegiu el següent text de Locke: Un home cec i molt estudiós que s’havia trencat les banyes per tal de comprendre els objectes visibles, i que havia utilitzat totes les explicacions dels seus llibres i amics per tal de comprendre el significat de la llum i dels noms dels colors, s’enorgullia un dia que per fi havia aconseguit comprendre el significat del color escarlata. Aleshores un amic li va demanar què era el color escarlata, i ell li va respondre: “és com el so d’una trompeta”.



Hume

 Afirma que l’ànima, en la mesura en què podem concebre-la, no és res més que un sistema o successió de percepcions diferents —com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions—, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament era l’essència de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel·ligible, ja que tot allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen. La ment no és una substància en la qual s’inhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec —per exemple— és tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una figura, d’unes dimensions, d’una consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta. HUME, D. Abstract



Hume

1. Per què l’autor diu que “la ment no és una substància”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Què s’entén per substància? – Per què l’autor considera inintel·ligible la concepció cartesiana de la substància pensant? – En què s’assemblen, segons Hume, la idea d’un cos, com ara un préssec, i la idea de ment? – Així doncs, hi ha o no hi ha identitat personal segons Hume? 2. Relacioneu la crítica de la substància pensant amb la crítica de les altres substàncies (món i Déu)? 3. L’argumentació de Hume en aquest text es basa en dos dels axiomes fonamentals de l’empirisme: tot allò que existeix és particular i només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió. Creieu que es poden acceptar aquests dos axiomes i no acceptar la conclusió a què arriba en aquest text?



Hume

 El problema de la identitat ha estat un problema filosòfic paral·lel al despertar de la consciència individual que ha produït una sèrie d’interminables preguntes. Què constitueix la unitat del jo?, la memòria?, la continuïtat física?, l’ànima? Hi ha un jo que persisteix a través dels meus successius estats d’experiència? Som el que semblem, [...]? Ser un mateix és ser sempre el mateix? La identitat personal suposa continuïtat, coherència, integritat, ésser i viure d’una peça, ésser autèntic, no enganyar-se? Traduït de CAMPS, V. Virtudes públicas



Hume

1. Seguint l’exemple del text, proveu de formular les vostres pròpies preguntes sobre el problema de la identitat personal. Trieu una d’aquestes preguntes i responeu-la. 2. Substancialistes versus antisubstancialistes. En el text anterior Hume critica la substància pensant cartesiana basant-se en el criteri empirista de significat. A continuació us indiquem alguns dels arguments dels defensors del substancialisme; busqueu bons arguments per defensar la tesi contrària. Arguments dels substancialistes

Arguments dels antisubstancialistes

– Hi ha una essència que ens fa ser el que som i ens dóna identitat pròpia com a individus, a la vegada els uns diferents dels altres.

–

– Tenim experiència d’un jo que pensa, que pren decisions, que actua, que funda unitàriament una coherència del que som i fem.

–

– Tots tenim el convenciment que som nosaltres avui, demà i ahir; tot i que hem canviat en molts aspectes, estem convençuts que hem estat la mateixa persona.

–

– Quan demanem responsabilitats legals o morals a algú que ens n’ha fet alguna de grossa estem suposant que aquest algú és algú.

–

– Quan els altres ens parlen creiem que sempre ens parlen a nosaltres i que saben qui som.

–



Hume

 La veritat és discutible; el gust, no. Allò que hi ha en la naturalesa de les coses és una norma per al judici; allò que cadascú sent interiorment és una norma per al sentiment. Les proposicions de la geometria es poden provar i els sistemes físics són controvertibles; però la tendresa de la passió o la gràcia d’un acudit han de causar un plaer immediat. [...] Per altra banda, els qui redueixen les determinacions morals al sentiment, miren de provar que la raó no pot de cap manera inferir cap conclusió sobre llur naturalesa. Diuen que és propi de la virtut ser desitjable, i del vici, ser rebutjable. Això constitueix la seva autèntica naturalesa o essència [...]. El fi d’una teoria moral és d’ensenyar-nos el deure i, amb l’ajut de representacions adequades sobre la lletjor del vici i la bellesa de la virtut, crear els hàbits adients per fer que evitem el primer i que abracem la segona. Però, què podem esperar de les inferències i conclusions de l’enteniment, que per elles mateixes no tenen cap suport afectiu ni posen en moviment els poders actius de l’home? Descobreixen veritats, això sí; però quan les veritats que descobreixen ens són indiferents o no susciten cap desig ni aversió, no poden influir en la conducta. Les coses honorables, rectes, com cal, nobles, generoses, ens arriben al cor, ens atreuen i les volem conservar. Les coses intel·ligibles, evidents, probables, certes, desperten només la freda acceptació de l’enteniment; i la satisfacció de la curiositat especulativa posa punt i fi nal a les nostres recerques. Suprimiu el càlid sentiment i la inclinació favorable a la virtut, i el rebuig o aversió que sentim pel vici; torneu els homes indiferents del tot a aquestes distincions; la moralitat ja no serà una disciplina pràctica ni tindrà cap força per regular les vides ni les accions. HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, secció I



Hume

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que hi corresponguin. Raonaments científics i matemàtics de les ciències naturals

Tesis de Hume

Exemples de Hume

Exemples del lector

Raonaments morals de les ciències humanes i socials

–

– el gust, no (no és discutible)

– allò que hi ha en la naturalesa de les coses és una norma per al judici

–

–

– el fi d’una teoria moral és d’ensenyar-nos el deure

– els sistemes físics són controvertibles

–

–

– les coses honorables ens arriben al cor

–

–

–

–

2. Què vol dir en el text sentiment? 3. Per què l’autor diu el següent: “La veritat és discutible; el gust, no”? Responeu seguint els passos següents: – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com justifica que “la veritat és discutible; el gust, no”. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial. 4. Relacioneu el text amb la frase següent de Hume: “Sigues fi lòsof, però continua essent un home”. 5. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra teoria moral semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta. 6. Relacioneu l’afirmació següent: “Suprimiu el càlid sentiment i la inclinació favorable a la virtut, i el rebuig o aversió que sentim pel vici; torneu els homes indiferents del tot a aquestes distincions; la moralitat ja no serà una disciplina pràctica ni tindrà cap força per a regular les vides ni les accions” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que continua sent vigent? – Dur a terme un suïcidi assistit (eutanàsia) a un malalt terminal. – Els xous d’impacte (reality shows) i la publicitat. – La violència domèstica.



Hume

 És evident que la raó no pot explicar en cap cas els fins últims de les accions humanes, sinó que els ha de confiar enterament al criteri dels sentiments i emocions dels homes, que són independents de les facultats intel·lectuals. Pregunteu a un home per què fa exercici; us dirà que ho fa perquè vol conservar la salut. Si llavors li pregunteu per a què vol la salut, tot d’una us contestarà: perquè la malaltia és dolorosa. Si encara porteu les preguntes més lluny i voleu saber la raó per què odia el dolor, és impossible que us en doni cap. Aquest és el fi últim que no es refereix a cap altre objecte. Potser, a la segona pregunta, per a què vol la salut, podria respondre que li és necessària per exercir la professió. Si ara li pregunteu per què vol treballar, contestarà perquè vol tenir diners. Si llavors li demaneu per què; us dirà que és l’instrument del plaer. I més enllà d’això és absurd demanar cap altra raó. És impossible que hi hagi un progrés in infinitum, o que sempre hi hagi una cosa que expliqui per què en desitgem una altra. N’hi ha d’haver alguna que sigui desitjable per ella mateixa, i això per virtut del seu acord o coincidència amb el sentiment o emoció de l’home. HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I



Hume

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Hume. a) b) c) d)

Crítica a la idea de causa. El costum com a guia per a la vida. L’emotivisme moral. Ignorància de les raons i fins últims de les accions humanes.

2. En el text apareixen tres característiques de fins últims de les accions humanes. Enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per fi últim. 3. Empleneu la taula cercant exemples adequats. Fer exercici (per tal de...), conservar la salut (per tal de…), evitar la malaltia (per tal de…), evitar el dolor. Fer exercici

→

Treballar

→

Estudiar

conservar la salut

→

evitar la malaltia

→

evitar el dolor

→

→

obtenir plaer

→

→

→

Viatjar

→

→

→

Fer amics

→

→

→

Investigar

→

→

→

Pensar

→

→

→

4. Cerqueu, en la història de las fi losofia, una altra teoria de la motivació semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta. 5. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la resposta. – Hàbit en Hume i virtut en Aristòtil. – Sentiment en Hume i instint en Nietzsche. – Desig i aversió en Hume, i plaer i dolor en Epicur. 6. Hume diu que “la raó ha de ser esclava de les passions”. Què li respondrien Plató, Aristòtil o Kant? Per què? Justifiqueu la resposta.



Hume

 Així, mirem el tema com vulguem, el mèrit que concedim a les virtuts socials es mostra sempre invariable i prové en bona part de la consideració que el sentiment natural de benevolència ens fa tenir pels interessos del conjunt dels homes i la societat. Si examinem els principis de l’acció humana així com els mostren l’experiència i l’observació diàries, hem de concloure a priori que a un ésser com l’home li és impossible de ser indiferent al benestar o a la dissort dels seus consemblants. Així mateix, sempre que no hi hagi res que ens empenyi en una direcció determinada, tothom admetrà naturalment que tot allò que fomenta la felicitat és bo i que allò que causa infelicitat és dolent; i això, sense més contemplacions ni consideracions. Heus aquí, doncs, almenys els febles rudiments o les línies mestres d’una distinció general entre les accions. Com més fort és el sentiment d’humanitat d’una persona, més bo és el lligam que la uneix als qui pateixen o són feliços; més vívida la imatge de llur felicitat o infelicitat i, en conseqüència, més intens el to de la seva censura o aprovació. [...] investigueu si no és cert que el mèrit de la virtut social deriva en gran mesura dels sentiments d’humanitat que desperta en un observador. La característica de la utilitat, en qualsevol cosa, sembla una font de lloança i d’aprovació; això és una qüestió de fet. Constantment hi apel·lem en tota decisió moral relativa al mèrit i al demèrit de les accions. També és l’única font del gran respecte que tenim per la justícia, la fidelitat, l’honor, la lleialtat i la castedat; és inseparable de les altres virtuts socials, de la humanitat, la generositat, la caritat, l’afabilitat, la indulgència, la pietat i la moderació. En un mot, és el fonament de la part principal de la moral, la que es refereix als homes en general i als nostres consemblants. HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, secció V



Hume

1. En el text apareixen set característiques de virtuts socials; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per virtuts socials. 2. Quin és el resultat de tenir un alt sentiment d’humanitat segons Hume?

3. Hume diu que la utilitat és un criteri per a la censura o l’aprovació de les nostres accions. Hi estaria d’acord Stuart Mill? I Kant? 4. Hume diu que els valors morals es deriven dels sentiments i no de la raó. Hi estarien d’acord Sòcrates, Descartes o Kant? Per què? Justifiqueu la resposta.

5. Esteu d’acord amb l’afirmació que “a un ésser com l’home li és impossible de ser indiferent al benestar o a la dissort dels seus consemblants”? Fins on creieu que arriba aquesta empatia amb els més pròxims o semblants: família, amics, poble, país, raça, ètnia, espècie…? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex



Hume

 Aquesta doctrina és encara més evident si comparem la bellesa moral i la natural, que tan semblants són en alguns aspectes. La bellesa natural depèn de la proporció, relació i posició de les parts; però seria absurd inferir d’això que la percepció de la bellesa consisteix merament en la percepció de relacions, com la de la veritat en els problemes matemàtics, o que solament la poden jutjar l’enteniment i les facultats intel·lectuals. La ment investiga en totes les ciències allò que no coneix a partir del que coneix. Però en tota decisió tocant al gust o la bellesa externa, les relacions són òbvies de bon començament; i a partir d’elles es desperta en nosaltres un sentiment de complaença o desgrat d’acord amb la naturalesa de l’objecte i amb la manera com ens el presenten els nostres òrgans. Euclides va explicar completament les qualitats del cercle; però no va dir un sol mot en cap proposició sobre la seva bellesa. La raó és evident. La bellesa no és una qualitat del cercle. No resideix en cap part de la línia tots els punts de la qual equidisten del centre comú. No és sinó l’efecte que produeix la figura sobre la ment, que per la seva estructura o constitució particular és susceptible de tenir aquests sentiments. Debades la buscareu en el cercle, o mirareu de trobar-la amb els sentits o amb el raonament matemàtic en les altres propietats d’aquesta figura. Observeu com Palladio o Perrault expliquen les parts i proporcions d’una columna. Parlen de la cornisa, del fris, de la base, de l’entaulament, del fust i de l’arquitrau, i donen la descripció i la posició de cadascun d’aquests elements. Però si els demanàveu la descripció i la posició de la seva bellesa, us dirien que la bellesa no és cap part o element d’una columna, sinó que neix del conjunt tan bon punt aquesta figura composta es manifesta a una ment intel·ligent, susceptible de gaudir de les sensacions més refinades. Sense observador no hi ha res llevat d’una figura de tal o tal dimensió i proporció; i la seva bellesa i elegància neixen exclusivament dels sentiments d’aquell. Encara més: observeu com Ciceró pinta els crims d’un Verres o un Catilina. Com abans, heu de reconèixer que l’aberració moral neix del conjunt, en ser que es manifesta a un ésser dotat d’uns òrgans d’una determinada estructura i forma. L’orador pot, per una banda, pintar la ràbia, la insolència, la barbàrie; i per l’altra, la submissió, el sofriment, la pena, la innocència. Però si no sentiu com creix la indignació o la compassió en el vostre interior a partir d’aquesta combinació de circumstàncies, debades li demanareu en què consisteix el crim o la vilania, contra els quals clama amb tanta vehemència. Ni quan ni en quin subjecte ha començat a existir. Ni què se n’ha fet uns pocs mesos més tard, quan els pensaments i les actituds dels actors han canviat o han desaparegut del tot. No hi ha respostes satisfactòries a cap d’aquestes preguntes, segons la hipòtesi abstracta de la moral. Finalment doncs hem de reconèixer que el crim o la immoralitat no són fets ni relacions particulars que puguin ser objecte de l’enteniment, sinó que neixen del sentiment de desaprovació que, per l’estructura de la naturalesa humana, sentim inevitablement en percebre la barbàrie o la traïció. HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I



Hume

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que corresponguin: Objectes de l’enteniment

Objectes del sentiment

La bellesa natural

La bellesa moral

– la bellesa natural depèn de la proporció, relació i posició de les parts

–

–

– es desperta en nosaltres un sentiment de complaença o desgrat

– Euclides va explicar les qualitats del cercle

–

–

– Palladio o Perrault us dirien que la bellesa neix del conjunt de la figura

– Ciceró pinta els crims d’un Verres o un Catilina

–

–

–

–

–

Tesis de Hume

Exemples de Hume

Exemples del lector

2. En el text apareixen sis característiques de l’estètica, una de la moral i una de la compassió; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per estètica, moral i compassió. 3. Per què l’autor diu el següent: “Sense observador no hi ha res llevat d’una figura de tal o tal dimensió i proporció; i la seva bellesa i elegància neixen exclusivament dels sentiments d’aquell”?

4. Relacioneu l’afirmació següent: “El crim o la immoralitat no són fets ni relacions particulars que puguin ser objecte de l’enteniment, sinó que neixen del sentiment de desaprovació que, per l’estructura de la naturalesa humana, sentim inevitablement en percebre la barbàrie o la traïció” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que continua sent vigent? – L’extermini als camps de concentració. – L’assassinat d’una víctima pel plaer del psicòpata. – El maltractament dels animals.



Hume

 Hume ha estat acusat d’empirista, de naturalista, de positivista i, sobretot, d’escèptic. Segurament va ser una mica de tot això, però el que de veritat va procurar és fer una filosofia antidogmàtica. [...] El seu ateisme i la seva crítica de la religió, així com el rebuig dels metafísics del passat o de la “filosofia acadèmica”, són testimoni de la voluntat d’acabar per sempre més amb tots els prejudicis arrelats en la ment humana, que destorben l’avenç del coneixement. [...] L’interès de Hume per tractar qualsevol problema de tipus epistemològic, moral, polític, històric o literari, gira a l’entorn d’aquesta preocupació per descobrir la capacitat i límits de la raó humana. [...] Contra les elucubracions racionalistes que encara imperaven en el Continent, l’empirisme anglès representa un crit d’alerta contra els perills de perdre’s en el bosc metafísic. [...] El missatge més perdurable i també més modern de la seva filosofia potser sigui la funció primordial atribuïda als sentiments, no sols en l’explicació de l’acció moral o política, sinó també en l’explicació del coneixement teòric. CAMPS, V. “Introducció”, a HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà

Seguint l’exemple de Victòria Camps, redacteu la vostra pròpia valoració global del pensament de Hume.



Hume

Racionalisme: Descartes

Conceptes

Empirisme: Hume

–

– EMPIRISME

–

–

– RAÓ

–

– IDEES INNATES –

– Les impressions precedeixen les idees.

–

–

– Hi ha tres substàncies: pensant, extensa i infinita.

Tesis

–

– No hi ha idees innates ni principi de causalitat.

– El mètode és deductiu.

–

Citacions

Empleneu les dues primeres fi les de la taula escrivint els conceptes i tesis que hi falten. Finalment, empleneu l’última fi la distribuint les citacions que teniu a sota segons si creieu que són de Descartes o de Hume. a. “Sigues fi lòsof però continua essent un home.” b. “Era [una veritat] tan ferma i segura que ni totes les més extravagants suposicions dels escèptics eren capaces de fer-la trontollar.” c. “No hi ha res de menys fi losòfic que ésser positiu o dogmàtic.” d. “El pensament més viu és encara inferior a la sensació més esmorteïda.” e. “La moral més alta i més perfecta, que, pressuposant un coneixement sencer de les altres ciències, és l’últim grau de la saviesa.” f. “Tota idea deriva d’una impressió sensible.” g. “Essent les nostres idees o nocions coses reals i que provenen de Déu en tot allò que són clares i distintes, no poden en això sinó ser vertaderes.” h. “La imaginació combina idees.” i. “No hi ha principis sinó creences.” j. “I, per molt que els millors esperits s’hi estudiïn, no crec que puguin donar cap raó que sigui suficient per a llevar aquest dubte, si no pressuposen l’existència de Déu.” k. “La idea d’una causa intel·ligent és un principi incert i inútil.” l. “Sortosament la natura sempre és massa forta per als principis.” m. “La raó sempre ha de ser esclava de les passions.”



Kant

Kant

 La Il·lustració consisteix en el fet pel qual l’home surt de la minoria d’edat de la qual ell mateix és culpable. La minoria d’edat consisteix en la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Un mateix és culpable d’aquesta minoria d’edat quan la seva causa no és en un defecte de l’enteniment, sinó en la manca de decisió i ànim per a servir-se d’ell mateix amb independència. Sapere aude! Tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració. La majoria dels homes, malgrat que la naturalesa els hagi lliurat de la conducció per part d’altri, segueixen de bon grat depenent d’ella durant tota la vida, a causa de la mandra i de la covardia. Per això els resulta molt més fàcil als altres erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament, aleshores ja no necessitaré el meu esforç. Pel sol fet de poder pagar ja no hauré de pensar: un altre ocuparà el meu lloc en aquesta enutjosa tasca. KANT, I. Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració?



Definició d’Il·lustració: Definició de minoria d’edat: Causa:

Conseqüència: Exemples:

Kant

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què vol dir en el text: minoria d’edat autoculpable? 3. Per què l’autor diu que la divisa de la Il·lustració és sapere aude? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – A quina època i a quin moviment cultural ens referim amb el terme Il·lustració? – Quins eren els ideals dels il·lustrats? – Com i per què podem dir que el lema de Kant sintetitza o resumeix aquests ideals?

4. Digueu quines relacions es poden establir entre les idees següents. Argumenteu la vostra resposta. – La sortida de la minoria d’edat en Kant i la sortida de la caverna en Plató. – L’enteniment en Kant i el sentit comú en Descartes. – El fet de servir-se del propi enteniment en Kant i el principi de realitat en Freud.

5. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: què vol dir, segons vosaltres, el lema sapere aude (servir-se del propi enteniment)? En quins aspectes de la vostra vida us considereu menors d’edat de la manera que ho entén Kant? En quines qüestions, avui, la majoria es deixa portar per altri per mandra i covardia de pensar per un mateix? Actualment, en quines matèries o situacions trobeu que pagant ens estalviem irresponsablement de pensar?



Kant

 No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència, perquè ¿amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l’activitat del nostre enteniment perquè les compare, les lligue o les separe i elabore així la matèria bruta de les impressions sensibles per aconseguir un coneixement dels objectes que s’anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l’experiència, i amb ella comencen tots. Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència, no per això certament tot procedeix de l’experiència. Car bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per si mateixa (ocasionat merament per mitjà d’impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d’aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació. Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s’ha d’enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l’experiència i fins de totes les impressions del sentit. Aquests coneixements s’anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori, ço és, en l’experiència. KANT, I. Crítica de la raó pura, “Introducció”, B I-II



Kant

1. En el text apareixen tres característiques del concepte kantià de coneixement. Enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per coneixement. 2. Busqueu en el text els conceptes que teniu defi nits a continuació. a)

Coneixement independent de l’experiència i fins i tot de les impressions dels sentits. b) Coneixements empírics que tenen les seves fonts en l’experiència.

3. Per què l’autor diu que “podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per si mateixa”? Responeu seguint els passos següents: – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com justifica la frase citada. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de forma esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionades. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

4. Kant diu: “Encara que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència, no per això certament tot procedeix de l’experiència”. Hi estaria d’acord Hume? Per què? Justifiqueu la resposta.

5. Expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui la següent afi rmació de l’autor i quina pot ser la seva vigència: “Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència, no per això certament tot procedeix de l’experiència”.



Kant

 Siguin quins siguin el mode o els mitjans amb què un coneixement es refereixi als objectes, la intuïció és el mode per mitjà del qual el coneixement es refereix immediatament a aquests objectes i és allò a què apunta tot pensament com a mitjà. Una intuïció tal únicament té lloc en la mesura en què l’objecte ens és donat. Però aquest, l’objecte, només ens pot ser donat [almenys a nosaltres, els humans] si afecta d’alguna manera el nostre psiquisme. La capacitat (receptivitat) de rebre representacions, en ser afectats pels objectes, s’anomena sensibilitat. Els objectes, doncs, ens vénen donats mitjançant la sensibilitat i ella és l’única que ens subministra intuïcions. En canvi, mitjançant l’enteniment els objectes són pensats, i d’ell procedeixen els conceptes. En definitiva, però, tot pensar ha de fer referència, directament o indirecta [mitjançant determinades característiques], a intuïcions i, en conseqüència (entre els humans), a la sensibilitat, ja que cap objecte pot donar-se’ns d’una altra manera. L’efecte que produeix sobre la capacitat de representació un objecte pel qual som afectats s’anomena sensació. La intuïció que es refereix a l’objecte per mitjà d’una sensació és qualificada d’empírica. L’objecte indeterminat d’una intuïció empírica rep el nom de fenomen. Allò que, dins del fenomen, correspon a la sensació, ho anomeno la seva matèria. En canvi, anomeno forma del fenomen allò que fa que el que és divers del fenomen pugui ser ordenat en certes relacions. Les sensacions només poden ser ordenades i disposades en certa manera en alguna cosa que no pot ser, alhora, sensació. Per tot això, la matèria de tot fenomen ens és donada únicament a posteriori. Per contra, la forma del fenomen ha d’ésser disposada per al conjunt de les sensacions en el psiquisme completament a priori, i per això mateix, ha d’ésser susceptible d’una consideració independent de tota sensació. KANT, I. Crítica de la raó pura, A19-A20



Kant

1. Busqueu en el text els conceptes que teniu defi nits a continuació. a) b) c) d) e) f) g) h) i)

El mode per mitjà del qual el coneixement es refereix immediatament als objectes. La capacitat (receptivitat) de rebre representacions, en ser afectats pels objectes. Allò mitjançant el qual els objectes són pensats. Procedeixen de l’enteniment. L’efecte que produeix sobre la capacitat de representació un objecte pel qual som afectats. La intuïció que es refereix a l’objecte per mitjà d’una sensació. L’objecte indeterminat d’una intuïció empírica. Allò que, dins del fenomen, correspon a la sensació. Allò que fa que el que és divers del fenomen pugui ser ordenat en certes relacions.

2. Per què l’autor diu que: “Les sensacions només poden ser ordenades i disposades en certa manera en alguna cosa que no pot ser, alhora, sensació”? 3. En un altre moment de la Crítica de la raó pura Kant afirma: “Les intuïcions sense conceptes són cegues, els conceptes sense intuïcions són buits”. Què creieu que vol dir? 4. Contraposeu els conceptes de forma “a priori” i matèria “a posteriori”.

5. El text defensa una concepció del coneixement racionalista, empirista o cap de les dues coses? Expliqueu el perquè.



Kant

 L’espai no és un concepte empíric extret d’experiències externes. En efecte, per posar certes sensacions en relació amb alguna cosa exterior a mi (és a dir, amb alguna cosa que es trobi en un lloc de l’espai distint de l’ocupat per mi) i, igualment, per poder representarme-les unes a fora [o a la vora] d’altres i, per tant, no solament com a distintes, sinó com a situades en llocs diferents, he de pressuposar d’antuvi la representació de l’espai. L’espai és una representació necessària a priori que serveix de base a totes les intuïcions externes. Mai ens podem representar la manca d’espai, tot i que podem pensar molt bé que en l’espai no n’hi hagi, d’objectes. L’espai és, doncs, considerat com a condició de possibilitat dels fenòmens, no com una determinació dependent d’ells, i és una representació a priori en la qual es basen necessàriament els fenòmens externs. En conseqüència, una representació tal no es pot obtenir, mitjançant l’experiència, de les relacions del fenomen extern, sinó que aquesta mateixa experiència externa només és possible gràcies a l’esmentada representació a priori de l’espai. KANT, I. Crítica de la raó pura, B38 i A24



Definició negativa (1): Justificació:

Definició positiva (2): Justificació:

Conclusió (1+2):

Kant

1. Empleneu l’estructura argumentativa a la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què volen dir en el text: concepte empíric i a priori? 3. Per què l’autor diu que “l’espai és, doncs, considerat com a condició de possibilitat dels fenòmens […] i és una representació a priori en la qual es basen necessàriament els fenòmens externs”? Abans de respondre la pregunta llegiu l’exemple de l’Illa del tresor, a la pàgina següent.



Kant

L’illa del tresor Imagina’t que ens plantegem el coneixement com l’aventura de John Hawkins a L’illa del tresor, aquest relat formidable de R. L. Stevenson. Un dia mor un pirata terrible i angoixat en una pensió apartada i un nen espantat troba un plànol en el seu cofre acompanyat d’un rètol que diu: “Plànol de l’illa del Tresor”. John Hawkins sap on va amagar el seu tresor el capità Morgan. El pirata més terrible, el mariner més experimentat, va traçar un camí per terra, i el més inexpert dels nois el podrà reproduir. En el coneixement no hi ha diferències. Si la naturalesa va enterrar un tresor, qualsevol de nosaltres el pot anar a buscar i trobar-lo. Ens trobem aquí, doncs, davant del pergamí, perplexos. Davant nostre hi ha la figura d’una illa, i a un costat, escampades pels racons, un seguit de paraules com a úniques pistes: la petxina, el canelobre, la calavera, Polifem. No hi ha res més [...] Què hem de fer en primer lloc? Sens dubte, hem d’identificar quin és el nord, el sud, l’est i l’oest d’aquest mapa. Mentre no identifiquem aquestes regions espacials, no sabrem com hem de seguir les ordres per arribar a l’illa. Però imaginem que el capità Morgan no va deixar escrits els punts cardinals: farem voltes al mapa, el farem girar tot el que voldrem, però, si situem el nord de manera diferent de com ho va fer el capità Morgan, ens perdrem en l’oceà. No reproduirem el coneixement del capità i creurem que era un entabanador [...]. En cada una de les posicions, el mapa ens impressiona amb els mateixos elements: les mateixes taques de color, els mateixos senyals, les mateixes impressions. Els ulls reben el mateix. Però en cada una de les posicions que fi xem, segons els punts cardinals que assagem, s’altera l’ordre de les taques, de les fletxes. Ara bé, només un d’aquests ordres espacials és el correcte. Quin? Aquest ordre espacial correcte només l’obtenim quan mirem el mapa de la mateixa manera que el pirata Morgan. Però això significa que el que va quedar a la seva dreta, queda a la nostra dreta; el que va quedar a la seva esquerra, també queda a la nostra; el que quedava a dalt per a ell, queda a dalt per a nosaltres, i també el que quedava a baix. En definitiva, que la relació del mapa amb el nostre cos sigui la mateixa que la relació del mapa amb el seu cos. Però aquestes són operacions que fem nosaltres fora del mapa. Si en Morgan ens ho hagués dit, si hagués assenyalat el nord, ho hauríem fet des del principi. Perquè allò que pot fer el cos d’en Morgan també ho pot fer el nostre.



Kant

Aclariments sobre el vocabulari de Kant " Universalitat: el coneixement val per a tothom o no és tal coneixement. Trobar el tresor és una cosa que, en principi, ha de poder fer qualsevol: John Howkins, el pirata Morgan o nosaltres. " Intuïció: la primera condició per localitzar el tresor és l’orientació en l’espai. A dalt, a baix, dreta, esquerra, davant, darrere, recte... aquestes paraules han de voler dir el mateix per a Morgan i per a mi. La seva dreta ha de ser la meva dreta. Fins i tot si Morgan entenia per dreta una cosa diferent que nosaltres, només ens caldria assenyalar, fer un moviment amb la mà al mateix temps que diem dreta per tal d’adonar-nos de la diferència i esmenarla. Per molt que les nostres paraules difereixin, els nostres moviments i gestos poden ser iguals. L’objectivitat només estarà garantida si dos cossos humans qualssevol poden fer el mateix i saber que fan el mateix. A dalt, a baix, dreta, esquerra... Kant anomena “intuïció” aquest fer el mateix i saber que es fa el mateix sense que hi hagin d’intervenir les paraules. " Pur i a priori: aquestes intuïcions (aquí, allà, a dalt, a baix...) són una condició necessària del coneixement dels objectes externs, és a dir, dels cossos. Són imprescindibles per saber de quina cosa estem parlant quan parlem d’objectes externs i per poder-los situar entre ells i en relació amb el nostre cos. Kant les anomena també “intuïcions pures” i “a priori”; pures perquè tenim coneixement d’on és la dreta o l’esquerra independentment de quina sigui la cosa que es trobi a la dreta o a l’esquerra; i “a priori” perquè, sense donar-les per suposades, o per vàlides, no podem identificar ni situar res en l’espai. " Forma del sentit extern: l’espai és la forma del sentit extern perquè és la forma en què nosaltres ens relacionem, en tant que cos, amb els altres cossos. Adaptat d’Historia de la filosofía, ed. Santillana

– Mireu d’explicar a un company, només amb paraules i sense gestos, el significat dels termes en cursiva. – Ara, intenteu explicar perquè Kant els anomena “intuïcions pures a priori”.



Kant

 Cal saber que tot el que ens ha d’ésser donat com a objecte, ens sigui donat en la intuïció. Però tota la nostra intuïció no es produeix sinó mitjançant els sentits; l’enteniment no intueix, tan sols reflexiona. Ara bé, ja que els sentits, segons el que acabem de provar, no ens donen a conèixer mai ni en cap aspecte les coses en elles mateixes, sinó llurs fenòmens solament, i que aquests fenòmens són simples representacions de la sensibilitat, “tots els cossos, així com l’espai on es troben, han d’ésser considerats necessàriament com a simples representacions en nosaltres, i no existeixen enlloc més que en el nostre pensament”. [...] Segons això, confesso doncs que hi ha cossos fora de nosaltres, és a dir, coses que, malgrat ésser-nos enterament desconegut allò que puguin ésser en elles mateixes, coneixem a través de les representacions que ens proporciona llur acció sobre la nostra sensibilitat, i a les quals donem la denominació de cossos, paraula que significa, doncs, simplement el fenomen d’aquest objecte que ens és desconegut però que no per això és menys real. [...] i així com aquell que no vol considerar els colors com a propietats inherents a l’objecte en ell mateix, sinó simplement com a modificacions del sentit de la vista, no pot ésser per això anomenat idealista, així tampoc la meva doctrina no pot ésser anomenada idealista simplement perquè jo trobo que, encara més, totes les propietats que constitueixen la intuïció d’un cos pertanyen simplement al seu fenomen; puix que l’existència de la cosa que apareix no és per això suprimida, com en el vertader idealisme, sinó que solament es mostra que de cap manera la podem conèixer a través dels sentits tal com és en ella mateixa. KANT, I. Prolegòmens, §13



Kant

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Kant. a) c) d) e)

L’epistemologia empirista. L’idealisme transcendental. Les categories de l’enteniment. La universalitat de la llei moral.

2. Per què l’autor diu que: – “Els fenòmens són simples representacions de la sensibilitat”? – “De cap manera la podem conèixer a través dels sentits tal com és en ella mateixa”? – “Així tampoc la meva doctrina no pot ésser anomenada idealista”?

3. Kant diu: “Hi ha cossos fora de nosaltres”. Hi estarien d’acord Aristòtil o Descartes? I Berkeley o Hume? Per què? Justifiqueu la resposta.

4. Esteu d’acord amb la tesi que “tots els cossos, així com l’espai on es troben, han d’ésser considerats necessàriament com a simples representacions en nosaltres, i no existeixen enlloc més que en el nostre pensament”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Kant

 Van entendre que la raó només s’adona del que ella mateixa produeix segons el seu propi projecte, i que ha d’avançar-se amb els principis dels seus judicis d’acord amb lleis constants i ha d’obligar la natura a respondre les seues qüestions, però no ha de deixar-se dirigir per aquesta, com si, per dirho així, la portaren amb caminadors, car, altrament, les observacions casuals, fetes sense cap projecte prèviament planejat, no tindran cap relació amb una llei necessària, cosa que certament la raó demana i necessita. La raó ha d’anar a la natura, en una mà, amb els seus principis, segons els quals solament els fenòmens que concorden entre si poden ser vàlids com a lleis, i en l’altra amb l’experiment que ella s’ha inventat segons aquests principis, a fi de ser instruïda, en efecte, per la natura, però no en qualitat de deixeble que deixa que el mestre li diga tot el que vol, sinó com un jutge en funcions que obliga els testimonis a respondre les preguntes que els planteja. Així doncs, la pròpia física ha d’agrair la tan profitosa revolució de la seua forma de pensar només a l’acudit de buscar en la natura (no imaginar en ella), d’acord amb allò que la raó mateixa li posa a dins, el que n’ha d’aprendre i de què no sabia res per ella mateixa. És així com la ciència de la natura ha estat portada al camí segur d’una ciència després de tants segles en què no fou sinó un simple anar a les palpentes. KANT, I. Crítica de la raó pura, “Pròleg a la II edició”, B XIII-B XIV



Kant

1. Què vol dir en el text l’expressió següent: “possibilitat de pensar algun objecte de l’experiència”? 2. Per què l’autor diu que “la raó només s’adona del que ella mateixa produeix segons el seu propi projecte, i que ha d’avançar-se amb els principis dels seus judicis d’acord amb lleis constants i ha d’obligar la natura a respondre les seues qüestions”? 3. Relacioneu la següent afirmació de Kant amb el context de la revolució científica: “La raó ha d’anar a la natura, en una mà, amb els seus principis, segons els quals solament els fenòmens que concorden entre si poden ser vàlids com a lleis, i en l’altra amb l’experiment que ella s’ha inventat segons aquests principis”.

4. Compareu i relacioneu la idea de ciència en els fi lòsofs antics i els moderns, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

5. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per tal de defensar el paper de la raó en el coneixement tot seguint “el camí segur de la ciència”.



Kant

 S’esdevé amb això exactament com amb el primer pensament de , el qual, no sortint-se’n amb l’explicació dels moviments del cel si admetia que tota la munió de les estrelles girava al voltant de l’espectador, assajà de donar-hi una explicació més bona fent que l’espectador giravoltara i deixant, en canvi, les estrelles immòbils. En la podem, doncs, fer un assaig semblant pel que fa a la intuïció dels objectes. Si la s’haguera de regir per la constitució dels , aleshores no puc discernir com podríem alguna cosa ; però si l’objecte (com a objecte dels sentits) es regeix per la constitució de la , llavors jo puc representar-me perfectament aquesta possibilitat. KANT, I. Crítica de la raó pura, “Pròleg a la II edició”, B XVI-B XVII

 La metafísica, coneixement especulatiu de la raó completament aïllat que s’eleva del tot per damunt de l’alliçonament de l’experiència —i ho fa certament per mitjà de mers conceptes (no, com la matemàtica, per l’aplicació dels mateixos conceptes a la intuïció)— i en la qual, per consegüent, la raó ha de ser el seu propi deixeble, no ha tingut encara fins avui la sort tan propícia d’haver pogut agafar el camí segur d’una ciència. KANT, I. Crítica de la raó pura, “Pròleg a la II edició”, B XIV-B XV



Kant

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: nostra capacitat d’intuïció, “a priori”, intuïció, metafísica, objectes, Copèrnic, saber-ne.

2. Què vol dir en el text: intuïció dels objectes? 3. Per què l’autor diu que “el coneixement humà no es regeix per l’objecte sinó pel subjecte (per “la nostra capacitat d’intuïció”)? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Quin és el valor de l’exemple de Copèrnic? – Per què la troballa de Copèrnic és revolucionària per a la ciència astronòmica moderna? – Per què s’associa l’anomenat gir copernicà al que fa Kant en fi losofia? – Què és allò revolucionari del plantejament de Kant per a la modernitat? – Per què la metafísica, en sentit tradicional, no és ni pot esdevenir, segons Kant, una ciència?

4. Aquest text va dirigit contra Aristòtil i els pensadors realistes. Per què?

1. Què volen dir en el text: coneixement especulatiu i ciència? 2. Per què l’autor diu que: “[La metafísica] no ha tingut encara fins avui la sort tan propícia d’haver pogut agafar el camí segur d’una ciència”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Com defineix Kant la metafísica en aquest text? – Per què podem dir que Plató o Descartes s’eleven per damunt de l’experiència en les seves reflexions? De quins temes tracten? – Per Kant, tota experiència té uns límits. Quins són? – Què passa quan la raó pura vol funcionar ultrapassant aquests límits?

3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de la metafísica semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

4. Continueu la crítica que fa l’autor a la metafísica clàssica amb les vostres pròpies preguntes i reflexions personals. És una bona crítica a la metafísica dir que prescindeix de l’experiència? Per què no li fem aquest retret a les matemàtiques? La manca d’acord en metafísica és un bon argument per deixar-la de banda?



Kant

 Per això també la Moral no és pròpiament la doctrina de com ens hauríem de fer feliços, sinó de com ens hauríem de fer dignes de la felicitat. Només després d’això, quan s’hi afegeix la religió, apareix també l’esperança de participar de la felicitat en la mateixa mesura en què no se’ns en consideri indignes. [...] Tots els postulats deriven del principi de la Moralitat, que al seu torn no és un postulat, sinó una llei per mitjà de la qual la raó determina immediatament la voluntat, que justament pel fet mateix de determinar-se d’aquesta manera, com a voluntat pura que és, reclama aquestes condicions necessàries de l’observança de les seves prescripcions. Aquests postulats no són dogmes teòrics, sinó pressuposicions necessàries en un sentit pràctic, raó per la qual certament no amplien el coneixement especulatiu, sinó que donen a les idees de la raó especulativa una Realitat objectiva en general (per mitjà de la seva relació amb la pràctica), i justifiquen uns conceptes la possibilitat dels quals aquesta ni tan sols no es podria permetre de suposar. Aquests postulats són el de la immortalitat, el de la llibertat considerada positivament (com la causalitat d’un ens en la mesura que pertany al món intel·ligible) i el de l’existència de Déu. [...] El propòsit necessari de realitzar el bé suprem mitjançant el respecte per la llei moral, i la consegüent pressuposició de la seva Realitat objectiva, condueixen doncs a través dels postulats de la raó pràctica als conceptes que la raó especulativa certament presentava com a problemes, però no podia resoldre. KANT, I. Crítica de la raó pràctica, capítol II



Kant

1. Enumereu els tres postulats de la raó pràctica segons Kant. Per què diu l’autor que per a la raó especulativa o teòrica representaven un problema que aquesta no podia resoldre? 2. En el segon paràgraf del text apareixen tres característiques dels postulats de la raó pràctica; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per postulats de la raó pràctica. 3. Per què l’autor diu que: “La Moral no és pròpiament la doctrina de com ens hauríem de fer feliços, sinó de com ens hauríem de fer dignes de la felicitat”? 4. Al pròleg de la Crítica de la raó pura, Kant diu: “Vaig haver, doncs, de suprimir el saber per deixar lloc a la fe”. Expliqueu com Kant intenta fer compatibles la ciència i la religió.

5. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la resposta. – Els postulats de la raó pràctica en Kant i les tres substàncies en Descartes. – Déu com a idea reguladora en Kant i Déu com a garantia de coneixement en Descartes. – La llibertat en Kant i la voluntat de poder en Nietzsche.

6. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les següents qüestions: quin és el paper de la religió en la recerca de la felicitat humana? Contribueix a la felicitat, o és més aviat un obstacle?



Kant

 Dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més sovint i més seguit hi reflexionem: el cel estrellat al damunt meu i la llei moral a dintre meu. No em cal envoltar-les de foscor, ni donar-les per pressuposades, ni sortir a buscar-les en una transcendència més enllà del meu camp visual: les veig ben bé al meu davant i les connecto immediatament amb la consciència de la meva Existència. La primera comença en el lloc que ocupo en el món sensible extern i estén la meva relació amb el que m’envolta fins a una magnitud inabastable, amb un món rere un altre món i un sistema dins d’altres sistemes, i a més a més també s’estén el seu moviment periòdic, el seu inici i la seva duració al llarg d’uns temps sense límits. La segona comença en el meu jo invisible, la meva personalitat, i em situa en un món que té veritable infinitud, però que només és assequible a l’enteniment, amb relació al qual (i igualment a aquell altre món visible) no em trobo, com en aquell, en una relació merament contingent, sinó universal i necessària. La primera visió, la d’una munió de móns incomptables, anorrea la meva importància com a criatura animal que sóc, i la matèria de què estic compost ha de tornar al planeta (un mer punt en la immensitat del món) després d’haver estat animada durant un cert temps (mai sabem com) amb una força vital. La segona visió, al contrari, eleva infinitament el meu valor com a intel·ligència per mitjà de la meva personalitat, amb la qual la llei moral em revela una vida independent de l’animalitat i fins i tot del món sensible en conjunt, si més no en la mesura que se’m permet suposar-ho partint de la determinació conforme a fins de la meva existència per mitjà d’aquesta llei, la qual no es redueix a les condicions i els límits d’aquesta vida sinó que s’estén vers l’infinit. KANT, I. Crítica de la raó pràctica. Conclusió



Kant

1. En el text apareixen dos aspectes del món sensible extern i dos aspectes de la llei moral. Enumereu-los i després expliqueu què entén l’autor per món exterior sensible i per llei moral. 2. Per què l’autor diu que “dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració creixents [...]: el cel estrellat al damunt meu i la llei moral a dintre meu?” Abans de respondre considereu les qüestions següents: – A quins dos móns pertany l’home, segons Kant, i com els descriu? – Hi ha límits en algun d’aquests dos móns?

– Quin concepte de persona es desprèn d’aquest text? – Podem dir que Kant és dualista? Per què? 3. Digueu quines relacions es poden establir entre les idees següents. Argumenteu la vostra resposta. – El cel estrellat al damunt meu en Kant i la res extensa en Descartes. – La consciència de la meva existència en Kant i la res cogitans en Descartes. – El meu jo invisible en Kant i la identitat personal en Hume. 4. Contraposeu el dualisme de Kant i el monisme d’Epicur, Spinoza o Nietzsche.

5. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de la qüestió següent: hi ha o no hi ha una frontera entre l’animal i l’home? Som merament animals o la nostra intel·ligència ens eleva més enllà de l’animalitat?



Kant

 Ser benefactor quan hom pot és un deure i, a més a més, hi ha algunes ànimes tan compassivament disposades que, fins i tot sense un altre mòbil de vanitat o de propi interès, troben un gaudi interior a escampar la joia a llur voltant i poden fruir de l’acontentament dels altres en la mesura que constitueix llur obra. Jo sostinc, tanmateix, que en aquest cas una acció d’aquesta mena, encara que sigui conforme al deure, encara que sigui estimable, no té un autèntic valor moral, sinó que fa parella amb d’altres inclinacions com, per exemple, amb la inclinació envers l’honor, la qual, si sortosament encerta allò que de fet és comunament útil i adequat al deure, allò que consegüentment és digne d’honor, mereix lloança i estímul, però no pas una gran estima, car a la màxima li manca el contingut moral, és a dir, que aquestes accions siguin acomplertes, no pas per inclinació, sinó per deure. Per tant, en el supòsit que l’ànima d’aquell filantrop fos ennuvolada per un rancor personal que dissipa tota participació en un altre destí, que continués tenint encara la facultat de fer bé als altres dissortats, però que no fos afectat per una fretura aliena perquè ja està prou ocupat amb la seva pròpia, i que tanmateix, quan no l’impulsa a fer això cap inclinació, s’arrabassés d’aquesta insensibilitat mortal i acomplís l’acció sense cap inclinació, sinó únicament per deure, només aleshores tindria el seu autèntic valor moral. KANT, I. Fonamentació de la metafísica dels costums, primera secció



Kant

1. Quina diferència hi ha entre actuar conforme al deure i per deure? El mateix Kant posa l’exemple d’un botiguer que, en situació de guerra, abaixa els preus dels seus productes, però el valor moral de l’acció dependrà de la motivació amb què s’hagi dut a terme aquesta acció: es poden abaixar els preus per vendre més i obtenir, així, un major benefici, o bé per pur respecte al dret a la vida de tothom. Busqueu altres exemples que il·lustrin aquesta diferència. 2. Per què l’autor diu que: “Les accions han de ser acomplertes no pas per inclinació, sinó per deure, si no no tenen un autèntic valor moral”?

3. Compareu i relacioneu els conceptes de ser benefactor (segons el deure kantià) i sentir benevolència (segons l’emotivisme de Hume).

4. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: què significa “actuar segons el nostre deure”? És actuar segons conviccions i lleis establertes que hem d’obeir cegament, com un individu d’ideologia nazi que actua per pura obediència? És sacrificar-nos pels altres com el missioner feliç que dóna la seva vida pel proïsme? Té a veure amb la dita “no facis el que no vulguis que et facin”?



Kant

 Ara: tots els imperatius manen o hipotèticament o . Els representen la necessitat pràctica d’una acció possible com a mitjà per a aconseguir una altra cosa que hom vol (o que almenys és possible que hom vulgui). L’imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com a necessària per si mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament . [...] Ara: si l’acció és bona simplement com a per a una altra cosa, aleshores l’imperatiu és hipotètic; si l’acció és representada com a bona en si, consegüentment com a necessària en una voluntat conforme en si mateixa a la raó, i l’imperatiu n’és el principi determinant, aleshores aquest imperatiu és categòric. [...] Finalment, hi ha un imperatiu que, sense posar en el fons com a condició cap altre propòsit assolible mitjançant una conducta determinada, ordena immediatament aquesta conducta. Aquest imperatiu és categòric. Es refereix, no pas a la matèria de l’acció ni a allò que ha de resultar-ne, sinó a la i al principi d’on ella mateixa se segueix, i allò que hi ha en ella d’essencialment bo rau en la intenció, prescindint de quin sigui el resultat. Aquest pot anomenar-se l’imperatiu de la moralitat. KANT, I. Fonamentació de la metafísica dels costums, segona secció



Kant

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: mitjà, categòricament, necessària, forma, imperatius hipotètics, imperatiu.

2. Els imperatius hipotètics representen la relació d’uns mitjans per a uns fi ns: si volem menjar, hem de treballar. Cerqueu altres exemples d’imperatius hipotètics. Per què podem dir que els imperatius hipotètics són de tipus material? 3. Els imperatius categòrics representen el valor d’una fi nalitat per si mateixa: hem de respectar el dret a la vida de les persones. Cerqueu altres exemples d’imperatius categòrics. Per què podem dir que els imperatius categòrics són de tipus formal? 4. A l’últim paràgraf apareixen tres característiques del concepte d’imperatiu categòric. Enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per imperatiu categòric.

5. Compareu i relacioneu l’ètica formal de Kant amb les ètiques materials gregues que conegueu (Aristòtil, Epicur...), cercant i argumentant afi nitats i contraposicions.

6. Esteu d’acord amb l’afirmació que “allò que hi ha [en l’acció] d’essencialment bo rau en la intenció, prescindint de quin sigui el resultat”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex. 7. Resumiu les crítiques de Nietzsche a la moral kantiana que teniu en el text següent. Examineu després diferents actituds morals actuals, i descobriu què s’amaga al darrere, agafant com a model la formulació de Nietzsche: “Hi ha morals que...” Deixant de banda el valor d’afirmacions com ara “hi ha en nosaltres un imperatiu categòric”, sempre podem preguntar: què expressa una afirmació així de qui l’afirma? Hi ha morals que han de justificar el seu autor davant d’altri; altres morals l’han d’assossegar i predisposar-lo a conformar-se amb si mateix; amb altres l’autor mateix vol clavar-se i humiliar-se a la creu; amb altres vol satisfer un desig de venjança, amb altres amagar-se, amb altres transfigurar-se i situar-se més enllà, en les altures i la llunyania; aquesta moral serveix al seu creador per oblidar, aquella perquè l’oblidin, a ell o una cosa pròpia d’ell; més d’un moralista voldria exercir el poder i la seva vena creativa sobre la humanitat; d’altres, potser el mateix Kant i tot, amb la seva moral sembla que diguin: “El que hi ha de respectable en mi és el fet que pugui obeir —i per a vosaltres no ha de valer una cosa diferent que per a mi!”— breument, les morals són també un llenguatge mímic dels sentiments. NIETZSCHE, F. Més enllà del bé i del mal, 187



Kant

 L’imperatiu categòric, per consegüent, és únic i precisament aquest: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal. [...]

L’imperatiu universal del deure podria expressar-se també d’aquesta manera: actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa. [...]

Tots els éssers racionals, en efecte, estan sotmesos a la llei segons la qual cada un d’ells mai no ha de tractar-se ell mateix ni tractar tots els altres simplement com a mitjans, sinó sempre al mateix temps com a fins en si. [...]

KANT, I. Fonamentació de la metafísica dels costums, segona secció



Kant

1. Trieu la frase que expressa millor el sentit de l’imperatiu categòric: a) Voler el que vulgui la majoria o fer el que creiem que farien els altres. b) Intentar que tothom vulgui o faci el que jo vull o faig. c) Escollir, en cada circumstància, segons la pròpia conveniència, calculant molt bé allò que em reportarà un profit més gran. d) Voler només allò que sigui compatible amb la possibilitat que tots i cadascun dels humans vulguin el mateix.

2. En el text apareixen les tres formulacions de l’imperatiu categòric kantià: proveu d’explicar-les amb les vostres pròpies paraules. 3. Cadascuna de les tres formulacions de l’imperatiu categòric destaca un aspecte central o un altre del fet moral segons Kant. Indiqueu a quin dels següents aspectes corresponen cadascun dels tres textos: – Universalitat de la moral. – Dignitat humana. – Racionalitat de l’acció moral.

4. Definiu els conceptes clau del text segons els següents autors i segons l’opinió comuna de l’època en què vivim. Conceptes

Kant

Ús actual del terme

Éssers racionals Llei Fi Universal

5. Relacioneu la tercera formulació de l’imperatiu categòric amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – L’avortament. – La prostitució. – La mentida per raons d’Estat. 6. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: en les actituds ètiques imperants avui es manifesta un respecte a la persona humana? Poseu exemples pràctics en els quals creieu que avui es manifesta suficientment o no aquest respecte.



Kant

 L’autonomia de la voluntat és aquella propietat de la voluntat per la qual ella és per a si mateixa (independentment de tota propietat dels objectes del voler) una llei. Per consegüent, el principi de l’autonomia és aquest: no elegir sinó de forma que les màximes de la pròpia elecció siguin compreses a la vegada en el mateix acte de voler com a llei universal. [...] Quan la voluntat cerca la llei que ha de determinar-la en qualsevol altre lloc que no sigui en l’aptitud de les seves màximes per a la seva pròpia legislació universal, quan per consegüent, passant per sobre de si mateixa, cerca la llei que ha de determinar-la en la propietat d’un qualsevol dels seus objectes, en resulta sempre l’heteronomia. Llavors la voluntat no es dóna a si mateixa la llei, sinó que és l’objecte qui la hi dóna per la seva relació amb ella. Aquesta relació, tant si es basa en la inclinació com si es basa en les representacions de la raó, només pot fer possibles imperatius hipotètics: jo he de fer això, perquè vull això altre. En canvi, l’imperatiu moral, consegüentment categòric, afirma: “Jo he d’actuar d’aquesta manera o d’aquesta altra, encara que no vulgui res més”. Per exemple, l’imperatiu hipotètic diu: “No he de mentir, perquè vull conservar la meva honra”; però l’imperatiu categòric diu: “No he de mentir, encara que mentir no em reporti cap vergonya”. [...] Així, per exemple, jo he de procurar promoure la felicitat aliena no pas com si m’interessés d’alguna manera la seva existència (sigui per una inclinació immediata, sigui indirectament per alguna satisfacció produïda per la raó), sinó simplement perquè la màxima que exclou no pot ser compresa com a llei universal en un sol i mateix acte de voler. KANT, I. Fonamentació de la metafísica dels costums, segona secció



Kant

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que corresponguin: Autonomia de la voluntat

Característiques

Heteronomia de la voluntat

– Propietat de la voluntat per la – qual ella és per a si mateixa una llei – La voluntat cerca la llei que ha – de determinar-la en la propietat dels objectes – “Jo he d’actuar d’aquesta manera – o d’aquesta altra, encara que no vulgui res més” –

– “No he de mentir, perquè vull conservar la meva honra”

Exemples de Kant

– He de promoure la felicitat aliena – Exemples del lector

–

–

–

–

2. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la resposta. – El deure en Kant i el plaer en Epicur. – L’autonomia de la voluntat en Kant i la voluntat de poder en Nietzsche. – L’altruisme en Kant i la felicitat en Aristòtil.

3. Relacioneu l’afirmació: “Jo he d’actuar d’aquesta manera o d’aquesta altra, encara que no vulgui res més. [...] Així, per exemple, jo he de procurar promoure la felicitat aliena”, amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – El treball infantil al tercer món. – En democràcia, les majories imposen una política a les minories com a mal menor. – Promoure i dur a terme “una guerra justa” contra algun país de l’ “eix del mal”. 4. Què significa per vosaltres l’autonomia moral? Es pot ser autònom quan s’ignora el que es fa o es fa per força? Per exemple: són autònoms els nens, les persones molt grans, els bojos o els esclaus? I vosaltres?



Kant

 La natura ha volgut que l’home extregui exclusivament de si mateix tot allò que ultrapassa l’ordenació mecànica de la seva existència animal, i que no participi de cap altra felicitat o perfecció que la que ell mateix, lliure de l’instint, ha creat per la seva pròpia raó. La natura no fa res en va, ni és pròdiga en l’ús de mitjans per als seus fins. Atès que va dotar l’home de raó i de la llibertat de la voluntat que s’hi fonamenta, això ja era un senyal clar de la seva intenció respecte a aquesta dotació: l’home no havia de ser conduït per l’instint, ni ser sustentat o previngut per coneixements congènits, sinó que més aviat havia d’extreure-ho tot de si mateix. El descobriment del seu aliment, del seu aixopluc, de la seva seguretat externa i defensa —per a la qual cosa la natura no li ha donat ni la banya del brau, ni les urpes del lleó, ni la dentadura del gos, sinó simplement les mans—, tot divertiment que pot fer agradable la vida, fins i tot la seva intel·ligència i llestesa i també la benignitat de la seva voluntat, havien de ser exclusivament obra seva. KANT, I. Idea d’una història universal amb intenció cosmopolita, tercera tesi



Kant

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la filosofia de Kant: a) b) c) d)

La prioritat del subjecte de coneixement. L’ésser racional com a fi en si mateix. L’autonomia de la voluntat. Déu i la metafísica.

2. Per què l’autor diu que l’home “havia d’extreure-ho tot de si mateix”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – – – – –

Què entén l’autor per llibertat de la voluntat? Quin és el paper de la raó en el procés civilitzador segons Kant? Si la natura no fa res en va, és la natura intel·ligent? Per què? Com demostra Kant que les obres de l’ésser humà són lliures de l’instint? La tècnica, el coneixement i el progrés són conceptes afins a Kant? S’oposen a la natura o hi són afins?

3. Compareu i relacioneu l’afirmació kantiana “la natura no fa res en va” i el finalisme d’Aristòtil, cercant i argumentant afinitats i oposicions. 4. En el text de Kant s’hi expressen clarament els ideals, així com l’esperit optimista, de la Il·lustració. Els dos textos que teniu a continuació són del 1988 i el 1939, respectivament. Han passat, doncs, més de dos segles de la publicació de l’obra de Kant: Idea d’una història universal amb intenció cosmopolita (1784). Es manté vigent la mateixa confiança en el progrés? Per què? Hi ha, doncs, quelcom que és absolut, inatacable, en contra del qual no podem fer estrictament res, que l’home ha de simplement obeir; això és el creixement tecnològic (ja que, evidentment, en la nostra societat el progrés comporta aquest tipus de creixement). Dit d’una altra manera, no hi ha cap possibilitat per a l’home. No hi ha cap llibertat enfront de la tècnica, ja que la llibertat consisteix a dir sí o no, simplement. I mireu, […] qui dirà “no” a les sondes espacials o al geni genètic? És aquí que descobrim un determinisme absolut per a l’home (i no en els seus gens o en la seva cultura!). I això és la clau de la desesperança radical de l’home modern. Està desesperat, perquè no pot fer-hi res i ho sent vagament sense prendre’n consciència. Traduït d’ ELLULL, J. Le bluff technologique



Quan el racó més allunyat del globus hagi estat conquerit tècnicament i explotat econòmicament; quan un esdeveniment qualsevol sigui ràpidament accessible en un lloc qualsevol i en un temps qualsevol; quan es pugui “experimentar”, simultàniament, l’atemptat a un rei de França i un concert simfònic a Tòquio; quan el temps només sigui rapidesa, instantaneïtat i simultaneïtat, mentre que allò que és temporal, entès com a esdevenir històric, hagi desaparegut de l’existència de tots els pobles; quan el boxador regeixi com a gran home d’una nació; quan en nombre de milions triomfin les masses aplegades en assemblees populars, aleshores, justament aleshores, tornaran a travessar tot aquest aquelarre, com uns fantasmes, les preguntes: per què, cap a on? i desprès què? HEIDEGGER, M. La pregunta per la tècnica

Kant

 El mitjà de què es serveix la natura per dur a terme el desenvolupament de totes les seves disposicions és el seu antagonisme en la societat, en tant que aquest esdevé finalment la causa d’un ordre legal d’aquestes disposicions. Entenc aquí per antagonisme la sociabilitat insociable de l’home, i. e. la seva tendència a entrar en societat, tendència que està lligada a una resistència general que amenaça constantment de disgregar-la. És palès que una disposició com aquesta rau en la natura humana. L’home té una inclinació a socialitzar-se perquè en aquest estat se sent més humà —i. e. sent el desenvolupament de les seves disposicions naturals. Però també té una gran tendència a individualitzar-se (aïllar-se) perquè alhora troba en ell mateix el tret insociable de voler arranjar-ho tot segons el seu parer: d’aquí que, sabent-se disposat a oferir resistència per la seva banda a tots els altres, també espera trobar resistència arreu. Doncs bé, aquesta resistència és la que desvetlla totes les forces de l’home, el porta a superar la seva tendència a la mandra i a crear-se —impulsat per l’afany d’honor, de domini i per la cobdícia— una posició entre els seus congèneres, als quals certament no pot suportar però dels quals no pot tampoc prescindir. KANT, I. Idea d’una història universal amb intenció cosmopolita



Kant

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que corresponguin:

Tesi general de Kant

Tesis de Kant

– El mitjà de què es serveix la natura per dur a terme el desenvolupament de totes les seves disposicions és el seu antagonisme en la societat Sociabilitat de l’home

Insociabilitat de l’home

– Tendència a entrar en societat –

– – També té una gran tendència a individualitzar-se (aïllar-se) – La seva tendència a la mandra, afany d’honor, domini...

Exemples de Kant – L’home no pot prescindir dels – seus congèneres –

–

–

–

Exemples del lector

2. Cerqueu, en la història de la fi losofia, un altre concepte de sociabilitat semblant o contrari al que es desprèn del text. Justifiqueu la vostra resposta.

3. Inclinació a la socialització versus tendència a la individualització. El text anterior fa palès que la relació entre individu i societat és conflictiva. Al llarg de la història de la fi losofia podem trobar idees i arguments que insisteixen en la bondat de la socialització i d’altres que donen suport a posicions més individualistes. A continuació, us indiquem alguns exemples, busqueu-ne d’altres: Arguments de la bondat de la socialització

Arguments favorables a la individualització

– És una tendència innata o natural (Aristòtil)

– La societat limita la llibertat i la força natural de l’individu, imposa el gregarisme (Nietzsche)

– És una estratègia avantatjosa per a la supervivència de l’espècie humana (Darwin)

– La socialització genera frustració (Freud)

–

–



Kant

 El retret contra la concepció kantiana de la “llei” s’ha repetit fins a no poder més: que és “formal i buida”, com un imperatiu categòric purament abstracte desconnectat de tot contingut material de valor: em diu que haig de..., però no em diu què haig de... [...] La perversió consisteix a interpretar aquesta norma com si digués que s’ha d’obeir la llei, no importa el que ordeni, i encara que es tracti de la pitjor atrocitat, com si permetés, per exemple, als comandants nazis emparar-se en l’“obediència deguda” als seus superiors per eximir-se de tota responsabilitat. Doncs és clar que la teoria kantiana de la llei no empara aquests abusos. Se’n pot dir, sens dubte, que és formal, perquè el que fa és mostrar la forma de la llei, és a dir, l’única forma en la qual alguna cosa pot presentar-se com a llei, i que no consisteix en el seu caràcter d’obligatorietat abstracta, sinó en el fet de ser imposada per aquell mateix que ha de complir-la. Però aquesta forma no admet qualsevol contingut, sinó precisament només aquell que es deixa formalitzar com una llei universal de tots els éssers racionals i lliures, és a dir, només aquell que fa de l’altre qualsevol la condició d’acceptabilitat de la conducta pròpia. Cap de les lleis nazis que defensaven la superioritat ària (justament pel seu caràcter d’exclusió necessària d’alguns altres) no podria formular-se sota aquesta condició. Traduït de PARDO, J. L. La regla del juego

En aquest text, J. L. Pardo defensa l’ètica de Kant d’una crítica que se li fa sovint i que diu que l’imperatiu categòric és massa formal i buit de contingut. Cerqueu algun aspecte de l’ètica de Kant i feu-ne la vostra pròpia defensa o atac.



Kant

DESCARTES

HUME

KANT

– Dualisme: res cogitans i res extensa

–

–

LA TEORIA DEL CONEIXEMENT Com és possible conèixer? Naturalesa, origen i límits del coneixement humà.

– Racionalisme:

–

– Idealisme transcendental:

EL CONEIXEMENT CIENTÍFIC Què és la ciència? El llenguatge, la lògica, el mètode, la veritat.

–

– Criteri empirista de significat

– Judicis sintètics a priori

ONTOLOGIA I METAFÍSICA Quina és la naturalesa última de les coses? L’ésser, la realitat.

–

– Crítica del concepte de substància

–

– La moral provisional:

– L’emotivisme:

–

–

– La benevolència:

– El contracte social:

–

–

– Bell: allò que agrada desinteressadament

ANTROPOLOGIA Què és l’home? La naturalesa humana.

ÈTICA Com cal viure? L’acció humana, el bé, la justícia i la felicitat. LA POLÍTICA I LA SOCIETAT Com es pot viure amb els altres? Les lleis, el poder, l’Estat. L’ESTÈTICA Què és la bellesa? La dimensió artística i estètica de l’home.

Empleneu la taula escrivint els conceptes i/o tesis que hi falten.



Marx

Marx

 El principal defecte, fins aquí, del materialisme de tots els fi lòsofs —incloent-hi el de Feuerbach— és que l’objecte, la realitat, el món sensible, hi són presos només sota la forma d’objecte o d’intuïció, però no com a activitat humana concreta. Això explica per què l’aspecte actiu fou desenvolupat per l’idealisme, en oposició al materialisme; però només abstractament, car l’idealisme no coneix, naturalment, l’activitat real, concreta, com a tal. MARX, K. Tesis sobre Feuerbach, I

Feuerbach redueix l’essència religiosa a l’essència humana. Però l’essència de l’home no és una abstracció inherent a l’individu isolat. En la seva realitat, és el conjunt de les relacions socials. MARX, K. Tesis sobre Feuerbach, VI

Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo. MARX, K. Tesis sobre Feuerbach, X



Marx

1. Expliqueu en què consisteix la crítica de Marx al materialisme i a l’idealisme. 2. Per què l’autor diu que “l’essència de l’home [...] és el conjunt de les relacions socials”? 3. Quina és la funció que Marx atorga a la fi losofia? Per què?

4. Compareu i relacioneu el materialisme de Marx amb altres materialismes que conegueu, cercant i argumentant afinitats i oposicions. 5. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de l’home semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.



Marx

 En primer lloc, el treball és un procés entre l’home i la natura, un procés on l’home, amb la seva activitat, canalitza, regula i controla el seu metabolisme amb la natura. S’enfronta, en tant que poder natural ell mateix, amb la matèria de la natura. Posa en moviment les forces naturals que pertanyen al seu cos, braços i cames, cap i mans, per apropiar-se la matèria natural en una forma útil per a la seva vida. Quan actua amb aquest moviment sobre la natura externa i la modifica, modifica també la seva pròpia natura. Desenvolupa les potències que s’hi havien endormiscat i sotmet el joc de llurs forces al seu propi domini. [...] Suposem el treball en una forma que és pròpia exclusivament de l’home. Una aranya fa operacions semblants a les del teixidor, i una abella amb les construccions de les bresques fa avergonyir més d’un arquitecte humà. Però allò que des del primer moment fa que l’arquitecte més dolent superi la millor abella és que aquell, abans de construir la bresca amb la cera, l’ha construïda al seu cap. Al final del procés de treball, el resultat que en surt ja era present des del principi al cervell de l’obrer, és a dir, idealment. MARX, K. El capital, I



Definició de treball humà:

Conseqüència:

Exemples de “treball” animal: Diferències entre “treball” animal i treball humà:

Marx

1. Empleneu l’estructura argumentativa a la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què vol dir en el text treball? 3. Expliqueu la comparació entre el treball humà i les operacions de l’abella. 4. Quina concepció de la naturalesa humana defensa Marx ?

5. Compareu i relacioneu la concepció del treball en Marx amb alguna altra de les que s’han donat en les diverses èpoques històriques, cercant i argumentant afinitats i oposicions.



Marx

 Però, és que el treball assalariat, el treball del proletari produeix propietat? De cap manera. Aquest treball produeix capital, és a dir, la propietat que explota el treball assalariat, la qual només es pot multiplicar a condició de crear nou treball assalariat per explotar-lo altre cop. La propietat en la seva forma actual es mou en l’antagonisme entre capital i treball assalariat. Observem les dues parts d’aquest antagonisme. Ésser capitalista no vol dir només prendre una posició purament personal en la producció, sinó una posició social. El capital és un producte comú i només pot ser posat en moviment per mitjà d’una activitat comuna, de molts membres de la societat, o més encara, en darrera instància només pot ser posat en moviment per mitjà de l’activitat comuna de tots els membres de la societat. El capital, doncs, no és cap poder personal, sinó un poder social. [...] Passem al treball assalariat. El preu mitjà del treball assalariat és el mínim del salari, és a dir, la suma de queviures que són necessaris per a mantenir en vida l’obrer com a obrer. Allò que el treballador assalariat s’apropia amb la seva activitat, doncs, només li basta per a reproduir la seva sola vida. [...] Només volem abolir el caràcter miserable d’aquesta apropiació amb l’ajuda de la qual l’obrer viu només per augmentar el capital, viu només en la mesura que els interessos de la classe dominant ho reclamen. En la societat burgesa, doncs, el treball humà només és un mitjà per a multiplicar el treball acumulat [...]. Us horroritzeu pel fet que vulguem abolir la propietat privada. Però en la vostra societat la propietat privada és abolida per a nou desenes parts dels seus membres; i hi existeix precisament perquè no hi existeix per a nou desenes parts. Ens reprotxeu, doncs, perquè volem abolir una propietat que pressuposa com a condició necessària la manca de propietat de la immensa majoria de la societat. MARX, K. Manifest del Partit Comunista, “Proletaris i comunistes”



Marx

1. Quina anàlisi fa Marx del capitalisme? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – – – –

Què permet l’existència de la propietat en la seva forma actual? Què vol dir ésser capitalista? Què és el treball assalariat? Què és, doncs, el capital?

2. En el tercer paràgraf, Marx explica, sense dir-ho explícitament, el concepte de plusvàlua. Expliqueu què entén l’autor per plusvàlua.

3. Compareu i relacioneu la crítica de Marx a la propietat privada amb alguna altra concepció de la propietat privada que conegueu, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

4. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar el concepte de propietat privada.



Marx

 Shakespeare, a Timó d’Atenes: Or? Preciós, lluent, groc or? No, déus! No sóc cap frívol pidolaire. Aquesta mica d’or ja tornaria el negre blanc i el lleig bell; el dolent bo, el vell jove, el covard valent, el baix noble. L’or aparta... el sacerdot de l’altar, dels pacients arrenca el coixí. Aquest esclau groc lliga i deslliga vincles consagrats; beneeix el maleït; fa dolça la lepra, glorieja el lladre i li dóna rang, respecte i influència en el consell dels senadors; a la vídua pansida li forneix pretendents, i encara que coberta de plagues verinoses supurants despatxada amb fàstic de l’hospital, la rejoveneix amb bàlsams de maig primaveral. Maleït metall, tu, puta comuna de la humanitat que trasbalses els pobles.

Shakespeare descriu molt bé l’essència del diner.[...] Allò que mitjançant el diner és per a mi, allò que puc pagar, és a dir, allò que el diner pot comprar, allò sóc jo, el posseïdor del diner mateix. La meva força és tan gran com ho sigui la del diner. Les propietats del diner són les meves propietats —del seu posseïdor— i facultats. Això que jo sóc i puc no està doncs de cap manera determinat per la meva individualitat. Si, doncs, sóc lleig, l’efecte de la lletgesa, la seva força dissuasòria és anorreada pel diner. Jo —segons la meva individualitat— sóc paralític però el diner em procura vint-i-quatre peus; així doncs no sóc un paralític; sóc un home dolent, sense honor, sense consciència i sense enginy, però s’honra el diner, així també el seu posseïdor; el diner m’estalvia la molèstia de ser deshonest, així doncs se suposa que sóc un home sense esperit, però el diner és l’esperit real de totes les coses, ¿com podria mancar d’esperit el seu posseïdor? A més, pot comprar-se gent intelligent, i ¿no és qui té poder sobre els intel·ligents més intel·ligent que ells? Jo que mitjançant el diner puc tenir tot el que anhela un cor humà, ¿no posseeixo totes les capacitats humanes? Per tant, el meu diner, ¿no transforma totes les meves incapacitats en llur contrari? Si el diner és el vincle que m’uneix a la vida humana, a la societat, a la naturalesa, i a l’home, ¿no és doncs el diner el vincle de tots els vincles? És que no pot lligar-los i deslligar-los tots? És que no és també per això el mitjà general de separació? MARX, K. Manuscrits econòmico-filosòfics. Afegits



Problema: Poders del diner: – – Exemples:

Conclusió:

Marx

1. Empleneu l’estructura argumentativa a la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Per què Marx encapçala el text amb aquest fragment de Shakespeare? 3. En el text apareixen un altre cop (com en la citació de Shakespeare) una sèrie de paradoxes a què dóna lloc el diner. Enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per diner. 4. Per què l’autor diu que “el diner és el vincle de tots els vincles”?

5. Continueu la crítica que fa Marx al diner amb les vostres pròpies preguntes i reflexions personals.



Marx

 El secret de la forma mercaderia consisteix, doncs, simplement en el fet que presenta als homes els caràcters socials de llur propi treball com si fossin caràcters objectius dels productes d’aquell treball, com si fossin propietats socials naturals d’aquestes coses, i per tant també presenta la relació social dels productors amb el treball global com si fos una relació social entre objectes existents al defora dels productors. Amb aquest quid pro quo (una cosa per l’altra), els productes del treball es tornen mercaderies, coses sensiblement suprasensibles, coses socials. Tal com la impressió lluminosa d’una cosa en el nervi òptic no es representa com a estímul subjectiu del mateix nervi òptic, sinó com a forma objectiva d’una cosa al defora de l’ull. Però en l’acte de la visió hi ha realment la projecció de llum d’una cosa, de l’objecte exterior, a una altra cosa, l’ull. És una relació física entre coses físiques. Ben al contrari, la forma de mercaderia i la relació de valor dels productes del treball en què aquella és representada, no tenen absolutament res a veure amb llur natura física i amb les relacions entre coses que se’n deriven. És només la relació social entre els mateixos homes allò que, per a ells, pren aquí la forma fantasmagòrica d’una relació entre coses. Per a trobar-hi una analogia hem d’escapar-nos cap a les regions nebuloses del món de la religió. Aquí els productes del cervell humà semblen figures independents, dotades de vida pròpia i relacionades entre elles i amb els homes. Això mateix passa als productes de la mà de l’home en el món de les mercaderies. D’això en dic el fetitxisme que s’enganxa als productes del treball tan aviat com es produeixen com a mercaderies. Per tant, aquest fetitxisme és inseparable de la producció de mercaderies. MARX, K. El capital, I



Marx

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) El treballador s’aliena respecte a la naturalesa essencial de l’home. b) Els fetitxes es converteixen en propietat privada dels treballadors. c) El fetitxisme de les mercaderies consisteix a cosificar i naturalitzar, semblantment al que passa amb l’alienació religiosa. d) Els empresaris xovinistes converteixen els obrers en fetitxes.

2. Trieu quines són les tres frases que caracteritzen el concepte de mercaderia i el de fetitxe. – a) b) c) d) e)

Segons el que diu l’autor en aquest text, una mercaderia és: Quelcom que té unes característiques objectives. Quelcom que té propietats naturals i socials alhora. Allò que manté relacions socials alienes als productors. Quelcom sensiblement suprasensible. Allò la forma i el valor del qual és completament aliè a la seva naturalesa física.

– Segons el que diu l’autor en aquest text, un fetitxe és: a) Un producte del cervell humà que sembla independent i sobrenatural. b) El producte d’un bruixot saltimbanqui. c) Una figura dependent dels homes que l’han creat. d) Una figura indestriable de la forma “mercaderia”. e) El miratge que palesa les relacions materials entre les persones i les relacions socials entre les mercaderies.

3. Digueu si la següent afirmació de l’autor us sembla que té vigència. Expliqueu quin sentit creieu que té avui i el perquè de la seva vigència: “El secret de la forma mercaderia consisteix, doncs, simplement en el fet que presenta als homes els caràcters socials de llur propi treball com si fossin caràcters objectius dels productes d’aquell treball”. 4. Relacioneu la idea del text amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – El culte a les marques (roba, cotxes...). – Els ídols (musicals, esportius...). – La personalització dels productes en sèrie (tunning, etc.).



Marx

 En què consisteix, doncs, l’alienació del treball? En primer lloc, el treball és extern al treballador, és a dir, no pertany al seu ésser; el treballador no s’afirma en el seu treball, sinó que es nega; no se sent bé, sinó disgustat, no desenvolupa una energia física i espiritual lliure, sinó que es mortifica el cos i arruïna la ment. El treballador no se sent seu fins que surt del treball i en el treball se sent alienat. Quan no treballa s’està a casa, i quan treballa no s’està a casa. El seu treball no és per tant voluntari, sinó obligat, treball forçat. Així el treball no li satisfà una fretura, sinó que és només un mitjà per a satisfer fretures fora del treball. Fins a quin punt li és estrany es veu en el fet que tan aviat deixa d’haver-hi una coacció física o una altra, hom fuig del treball com d’una pesta. El treball extern, el treball en què l’home s’aliena, és un treball d’autosacrifici, de mortificació. Finalment l’exterioritat del treball produïda en el treballador es veu en el fet que no és seu sinó d’un altre, en el fet que no li pertany, en el fet que en ell no es pertany a si mateix sinó a un altre. Així com en la religió la pròpia activitat de la fantasia humana, del cervell humà i del cor humà és independent de l’individu, és a dir, actua sobre ell com una activitat estranya, divina o diabòlica, tampoc l’activitat del treballador no és la seva pròpia activitat. Pertany a un altre, és la pèrdua de si mateix. Per tant, s’arriba al resultat que l’home (el treballador) només sent que obra lliurement en les seves funcions animals de menjar, beure i procrear, afeginthi a tot estirar habitatge, abillament, etc., mentre que en les seves funcions humanes se sent només com un animal. Allò animal esdevé allò humà, i allò humà, allò animal. MARX, K. Manuscrits econòmico-filosòfics. “Primer manuscrit”



Marx

1. Empleneu la taula següent partint del que diu el text: Característiques del treball alienat

Característiques del treball no alienat

– És extern al treballador

–

–

– El treballador s’afirma

– El treballador se sent desgraciat

–

–

– Desenvolupa una energia física i espiritual lliure

–

– El treballador, quan treballa, se sent en si mateix (o com a casa)

–

– És voluntari

– És només un mitjà per satisfer les necessitats fora del treball

–

2. Partint de la taula anterior, expliqueu què entén l’autor per alienació. 3. Per què l’autor diu que: – “[El treballador] quan no treballa s’està a casa, i quan treballa no s’està a casa”? – “Allò animal esdevé allò humà, i allò humà, allò animal”? 4. Per què l’autor compara la religió amb el treball alienat? Què tenen en comú l’alienació en el treball i l’alienació religiosa?

5. Relacioneu la idea del text amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – L’explotació infantil. – La immigració. – El treball a la llar. 6. Què és per a tu una persona alienada? 7. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: què vol dir treballar? És el mateix fer una feina que treballar? L’artista treballa?



Marx

 El treballador esdevé més pobre com més riquesa produeix, com més augmenta la seva producció en potència i volum. El treballador esdevé una mercaderia més barata com més mercaderies crea. La desvaloració del món dels homes augmenta en proporció directa a la valorització del món de les coses. El treball no sols produeix mercaderies; es produeix a si mateix i al treballador com a mercaderia, i precisament en la mesura que el treball produeix mercaderies. Aquest fet no expressa més que això: que l’objecte que produeix el treball, el seu producte, s’hi enfronta com una cosa estranya, com un poder independent del productor. El producte del treball és el treball que es fixa en un objecte, que s’ha convertit en cosa; és l’objectivació del treball. La realització del treball és la seva objectivació. Aquesta realització del treball apareix en l’estat de l’economia nacional com a irrealització del treballador, l’objectivació com a pèrdua de l’objecte i esclavitud sota l’objecte, l’apropiació com a alienació, com a estranyament. MARX, K. Manuscrits econòmico-filosòfics. “Primer manuscrit”



Marx

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

La inflació del preu de la força de treball com a mercaderia. Salari, preu i benefici en el mode de producció capitalista. Independència de les mercaderies respecte a l’economia nacional. L’alienació del treballador respecte al producte del seu treball.

2. Que un jersei és una mercaderia és evident, perquè hom pot comprar-lo al mercat o en una botiga de roba. Però aquest text diu que “el treballador esdevé una mercaderia”, i això ja no és tan evident. Com s’explica? 3. En el text Marx diu que “el treballador esdevé més pobre com més riquesa produeix”. Aparentment hauria de ser a l’inrevés. Com es justifica aquesta paradoxa? 4. Per què l’autor diu que “la desvaloració del món dels homes augmenta en proporció directa a la valorització del món de les coses”? – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com l’autor justifica que “la desvaloració del món dels homes augmenta en proporció directa a la valorització del món de les coses”. – Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quin o quins conceptes o teoria o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

5. Compareu i relacioneu la distinció entre homes i coses en Marx i Kant, cercant i argumentant afinitats i oposicions.



Marx

 La misèria religiosa és, d’una banda, l’expressió de la misèria real i, d’una altra banda, la protesta contra la misèria real. La religió és el sospir de la criatura oprimida, el desànim d’un món sense cor, perquè és l’esperit de les coses sense esperit. La religió és l’opi del poble. La superació de la religió com a benaurança il·lusòria del poble és el foment de la seva benaurança real. Fomentar l’abandonament de les il·lusions sobre la seva situació és fomentar l’abandonament d’una situació que fa necessàries les il·lusions. La crítica de la religió és també, en el seu germen, la crítica de la vall de llàgrimes de la qual la religió és una aurèola de santedat. [...] La crítica de la religió desenganya l’home perquè pensi, actuï i formi la seva realitat com una persona desenganyada, un home que ha arribat a l’ús de la raó, i així giri sobre si mateix i al voltant del sol real. La religió és només el sol il·lusori, que gira al voltant de l’home mentre aquest no gira sobre si mateix. La missió de la història és també, quan el més enllà de la veritat ha desaparegut, establir la veritat del més ençà. MARX, K. Crítica de la filosofia del dret de Hegel



Marx

1. Empleneu la taula següent partint del que diu el text. La religió és

La superació o crítica de la religió és

–

–

–

–

–

–

–

–

2. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Marx. a) b) c) d)

La lluita de classes. L’alienació religiosa. El materialisme històric. Crítica al socialisme utòpic.

3. Per què la religió és il·lusòria segons Marx? 4. Per què l’autor diu que: – “La misèria religiosa és, d’una banda, l’expressió de la misèria real i, d’una altra banda, la protesta contra la misèria real”? – “La superació de la religió com a benaurança il·lusòria del poble és el foment de la seva benaurança real”? 5. Compareu i relacioneu la crítica a la religió en Marx, Nietzsche i Freud, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

6. Esteu d’acord amb la tesi que “la religió és l’opi del poble”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Marx

 La producció de les idees, de les representacions i de la consciència és d’antuvi lligada directament a l’activitat material i a les relacions materials dels homes, és el llenguatge de la vida real. Les representacions, el pensament, la comunicació espiritual entre els homes, apareixen ací encara com a emanació directa de llur capteniment material. Això és igualment vàlid per a la producció espiritual, tal com es presenta al llenguatge de la política, de les lleis, de la moral, de la religió, de la metafísica, etc., d’un poble. Els productors de les representacions, de les idees, etc., són els homes, però els homes reals, operants, tal com són, condicionats per un determinat desenvolupament de llurs forces productives i de les relacions corresponents fins a les formacions més àmplies. La consciència no pot ser mai res més que l’ésser conscient, i l’ésser dels homes és el procés real de llur vida. Si en tota ideologia els homes i llurs relacions apareixen cap per avall com en una cambra fosca, aquest fenomen és el resultant del procés històric de llur vida, tal com el capgirament dels objectes en la retina ho és de llur procés físic immediat. [...] Les formacions nebuloses del cervell dels homes són sublimacions necessàries de llur procés vital material, constatable empíricament i vinculat a pressupòsits materials. Amb això, la moral, la religió, la metafísica i qualsevol altra ideologia, així com les formes de consciència corresponents, no mantenen gaire més temps l’aparença d’autonomia. No tenen ni història ni desenvolupament propis, sinó que, a mesura que els homes desenvolupen la pròpia producció material i les relacions materials, alhora que modifiquen llur realitat modifiquen també llur pensament i els productes d’aquest pensament. No és la consciència que determina la vida, sinó la vida que determina la consciència. MARX, K. i ENGELS, F. La ideologia alemanya



Tesi:

Explicació:

Comparació:

Definició d’ideologia:

Exemples:

Característiques: – – Resum de la tesi:

Marx

1. Empleneu l’estructura argumentativa a la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què vol dir en el text: ideologia? 3. A partir de les idees del text, per què podem dir que Marx és materialista?

4. Marx diu que “no és la consciència que determina la vida, sinó la vida que determina la consciència”. Hi estarien d’acord els idealistes (Plató, Hegel...)? 5. Es poden relacionar aquests dos conceptes? Per què? Argumenteu la vostra resposta. – La ideologia en Marx i el superjò en Freud. 6. Esteu d’acord amb la tesi que “no és la consciència que determina la vida, sinó la vida que determina la consciència”. Tingueu en compte tot el que sapigueu de la polèmica llibertat/determinisme.



Marx

 Però vosaltres, comunistes, voleu introduir la propietat en comú de les dones, ens escridassa tota la burgesia en cor. El burgès veu en la seva dona un simple instrument de producció. Ha sentit que els instruments de producció han de ser explotats col·lectivament i, és clar, no es pot treure del cap que la sort de la propietat en comú tocarà igualment les dones. I no s’imagina que es tracta precisament d’abolir la situació de les dones com a simples instruments de producció. [...] Als comunistes no els cal introduir la propietat en comú de les dones, perquè ha existit quasi sempre. Els nostres burgesos, no prou contents de tenir a la seva disposició les dones i els fills dels seus proletaris —de la prostitució oficial val més no parlar-ne—, troben un plaer enorme a seduir-se mútuament les mullers. [...] D’altra part, es comprèn per si mateix que amb l’abolició de les actuals relacions de producció desapareixerà també la propietat en comú de les dones que se’n deriva necessàriament, és a dir, la prostitució oficial i la no oficial. S’ha retret encara als comunistes que volien suprimir la pàtria, la nacionalitat. Els obrers no tenen cap pàtria. No se’ls pot prendre allò que no tenen. El proletariat, pel fet que ha de conquerir en primer lloc el domini polític, ha d’elevarse a classe nacional i ha de constituir-se ella mateixa en nació. [...] Els aïllaments i antagonismes nacionals dels pobles desapareixeran cada dia més amb l’evolució de la burgesia, amb la llibertat de comerç, el mercat mundial, la uniformitat de la producció industrial i les condicions de vida corresponents. El domini del proletariat els farà desaparèixer encara més. L’acció unida, almenys dels països civilitzats, és una de les primeres condicions del seu alliberament. En la mesura en què s’aboleix l’explotació d’un individu per l’altre, s’aboleix també l’explotació d’una nació per l’altra. MARX, K. i ENGELS, F. Manifest comunista, “Proletaris i comunistes”



1r retret: Defensa:

2n retret: Defensa:

Marx

1. Empleneu l’estructura argumentativa a la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què volen dir en el text: instrument de producció, relacions de producció, domini del proletariat i explotació? 3. Per què l’autor diu que “hi ha propietat en comú de les dones”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – – – –

Amb què confon la dona el burgès? Què és el que ha existit sempre? Quins exemples dóna Marx? Què passarà quan s’aboleixin les actuals relacions de producció?

4. Per què l’autor diu que “els treballadors no tenen pàtria”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Quin és el sentit burgès de la paraula nació? – Com és possible que el desenvolupament de la burgesia faci desaparèixer les fronteres nacionals i els antagonismes entre les nacions? – Com és possible que la dictadura del proletariat els faci desaparèixer més i tot que la burgesia? – Segons Marx, en volen tenir alguna, de pàtria, els proletaris?

5. Digueu si alguna de les següents afirmacions de l’autor us sembla que té vigència. Expliqueu quin sentit creieu que té avui i el perquè de la seva vigència: – “Amb l’abolició de les actuals relacions de producció desapareixerà també la propietat en comú de les dones que se’n deriva necessàriament” – “Si s’aboleix l’explotació d’un individu per l’altre, s’aboleix també l’explotació d’una nació per l’altra” 6. Llegiu el text següent i resumiu les crítiques de Freud a Marx. Esteu d’acord amb alguna? Homo homini lupus. Qui, a la vista de totes les experiències de la vida i la història, tindrà el coratge de negar aquesta frase? [...] Els comunistes creuen haver trobat el camí per alliberar-nos del mal. L’home és evidentment bo, ben predisposat envers el proïsme, però la institució de la propietat privada n’ha corromput la natura. La propietat privada dels béns atorga poder als uns, que se senten temptats d’abusar del proïsme; els exclosos de la propietat cal que se sublevin contra l’opressor. Si s’aboleix la propietat privada, si es fan comuns tots els béns i es deixa que tothom en participi, desapareixeran la malvolença i l’hostilitat entre els homes. Com que totes les necessitats estaran satisfetes, no hi haurà cap motiu per veure en el proïsme l’enemic; tots se sotmetran de bon grat al treball necessari. No és cosa meva fer la crítica econòmica del sistema comunista; no puc pas examinar si l’abolició de la propietat privada resulta oportuna i avantatjosa, però sí que m’adono que les seves premisses psicològiques són pura il·lusió. Per l’eliminació de la propietat privada prenen a l’home un dels seus instruments dels seus instints agressius, i un de fort, certament, però no pas el més fort de tots. FREUD, S. El malestar en la cultura, V



Marx

 La condició essencial per a l’existència i el domini de la classe burgesa és l’acumulació de la riquesa en mans de particulars, la formació i multiplicació del capital; la condició del capital és el treball assalariat. El treball assalariat es recolza exclusivament en la competència dels obrers entre ells mateixos. El progrés de la indústria, del qual la burgesia és agent involuntari i passiu, posa al lloc de l’aïllament dels obrers per mitjà de la competència, la seva unió revolucionària per mitjà de l’associació. Amb l’evolució de la gran indústria es treu, doncs, de sota els peus mateixos de la burgesia la base sobre la qual produeix i s’apropia dels productes. La burgesia produeix sobretot el seu propi enterramorts. La seva desaparició i la victòria del proletariat són igualment inevitables. MARX, K. i ENGELS, F. Manifest del Partit Comunista, “Burgesos i proletaris”



Marx

1. A continuació trobareu dos intents d’explicar breument la idea principal del text. Assenyaleu aquell que us sembli més reeixit. a) La classe burgesa existeix i domina perquè existeix l’acumulació de riquesa en mans privades i, amb aquesta acumulació, la formació de capital. Però hi ha acumulació de riquesa perquè hi ha treball assalariat, i hi ha treball assalariat perquè hi ha tanta competència entre els obrers. Aquesta competència fa que els obrers estiguin aïllats i, per això mateix, indefensos. Però el desenvolupament de la gran indústria afavoreix la unió dels obrers en associacions revolucionàries i, ja se sap, la unió fa la força. És per això que Marx pot dir que és la mateixa burgesia qui, en fer progressar la indústria de manera involuntària i incontrolada, produeix el seu propi enterramorts. Per això, tard o d’hora, el proletariat triomfarà, expulsarà la burgesia del poder i aquesta caurà en la decadència. b) La burgesia morirà, segons Marx, perquè ella mateixa s’ho ha buscat. I tot per culpa de la propietat privada. Si la burgesia no volgués tanta riquesa i en tingués prou amb la que té, aleshores això no li passaria. Però, és clar, com que els agraden tant els calés i mai no en tenen prou, aleshores s’aprofiten tant com poden dels obrers, als quals paguen molt poc o gairebé res. Els burgesos més rics, que són els més capitalistes, escometen els obrers, que són els més pobres, perquè saben que tenen les de guanyar. Però el que no saben és que molts d’ells moriran, per molt rics i molt capitalistes que siguin, perquè quan hi ha una revolució mor molta gent. Marx sempre volia que guanyessin els obrers, perquè se li nota que tenia molta mania als capitalistes, jo crec que per enveja, perquè ell era pobre. Però jo no estic d’acord amb Marx, perquè, encara que morin alguns capitalistes, al final sempre guanyaran ells, perquè són els més rics i poden comprar totes les armes que vulguin, i perquè a la majoria dels obrers no els agrada la violència.

2. Busqueu en el text els conceptes que teniu defi nits a continuació. a) b)

c) d) e)

Riquesa que és propietat d’un individu i que sol generar més riquesa. Per exemple: diners per a inversions, bons o accions d’una empresa o entitat, mines, fàbriques, màquines, cases, mercaderies, etc. Avenç en l’emancipació de les persones esdevingut com a conseqüència d’exercir un major domini sobre la naturalesa, mitjançant el desenvolupament científic i tecnològic, i d’assolir un grau superior de racionalitat en l’organització de la producció. Classe social integrada per tots els grans propietaris dels mitjans de producció i de les mercaderies, els quals solen ser també els contractants d’obrers. Trànsit gradual d’un estat més o menys elevat de perfecció a un estat molt inferior de perfecció o d’absència de perfecció. Classe social revolucionària enfrontada a la burgesia, a la qual pertanyen els obrers moderns.

3. Contraposeu burgesia i proletariat. 4. Relacioneu el text amb la següent tesi del Manifest del Partit Comunista: “La història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de les lluites de classes”.



Marx

 En una fase superior de la societat comunista, quan hagi desaparegut la subordinació esclavitzada dels individus a la divisió del treball i, amb aquesta, l’oposició entre el treball intel·lectual i el treball manual; quan el treball no sigui solament un mitjà de vida, sinó que en ell mateix hagi esdevingut la primera necessitat vital; quan, amb el desenvolupament dels individus en la seva totalitat, madurin també les seves forces productives i brollin a dolls les deus de la riquesa col·lectiva, aleshores es podrà superar l’estret horitzó del dret burgès i la societat podrà escriure en la seva bandera: de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats! MARX, K. Crítica del programa de Gotha



Marx

1. Empleneu la taula següent partint del que diu el text. El que existeix en el mode de producció capitalista

El que existirà en el mode de producció comunista

–

–

–

–

–

–

–

–

2. Ara que ja sabeu què caracteritza el mode de producció capitalista i el mode de producció comunista, expliqueu la fase intermèdia o socialista. 3. Què vol dir en el text l’expressió següent: “De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats!”? Doneu algun exemple que il·lustri el sentit d’aquesta màxima del comunisme.

4. Quan Marx defineix el comunisme pressuposa la sociabilitat natural de l’home tal com podem veure en la següent frase de La ideologia alemanya: “És només en la comunitat que cada individu troba els mitjans per desenvolupar les seves facultats en tots els sentits; és només en la comunitat, doncs, que la llibertat personal és possible”. Què li respondrien Rousseau i Nietzsche? Per què? Justifiqueu la resposta. 5. Compareu i relacioneu la societat comunista de Marx i l’estat utòpic de Plató cercant i argumentant afinitats i oposicions.

6. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar la concepció que defensa Marx en aquest text de la Justícia quan escriu: “De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats!”.



Marx

 Si el proletariat està destinat a ser la classe governant, sobre qui governarà? La resposta és que continuarà existint un altre proletariat que serà sotmès a aquesta nova dominació, a aquest nou estat. [...] Si existeix l’estat, existirà inevitablement dominació i, conseqüentment, esclavitud; un estat sense esclavitud —manifesta o dissimulada— és inconcebible, i per això nosaltres som enemics de l’estat. D’altra banda, què significa “el proletariat elevat a la posició de classe governant”? Vol dir que tot el proletariat encapçalarà el govern? Hi ha aproximadament quaranta milions d’alemanys. Tots quaranta milions seran membres del govern? [...] Així doncs, des de qualsevol esguard que examinem el problema, arribarem sempre a la mateixa penosa conclusió: el govern de la immensa majoria de les masses del poble per a una petita minoria privilegiada. Però, aquesta minoria, ens diuen els marxistes, es compondrà de treballadors. Sí, d’extreballadors que, tan bon punt com s’hagin convertit en governants o en representants del poble, deixaran de ser treballadors i començaran a contemplar de dalt a baix el món obrer. [...] Diuen que l’única preocupació i l’únic objectiu d’aquest govern serà educar el poble i elevar-lo —econòmicament i políticament— a un nivell tan alt que no es necessitarà cap govern; l’estat, en perdre el seu caràcter polític, és a dir, el caràcter de dominació, es transformarà en la lliure organització dels interessos econòmics i de les comunes. [...] Diuen que aquest jou de l’estat —la dictadura— és un mitjà transitori inevitable per a aconseguir l’alliberament del poble: l’anarquisme o la llibertat és la meta, l’estat o la dictadura és el mitjà. En conseqüència, per tal d’alliberar les masses obreres primer cal esclavitzarles. La nostra polèmica ha arribat fins a aquest punt. Ells mantenen que solament una dictadura —la seva, no cal dir-ho— pot engendrar la voluntat del poble. La nostra resposta és: no hi ha cap dictadura que pugui tenir un altre propòsit que no sigui la seva pròpia perpetuació i només pot engendrar l’esclavitud del poble que la suporta; la llibertat només pot ser creada per la llibertat, és a dir, per una rebel·lió general del poble i la lliure organització de les masses treballadores de baix cap a dalt. [...] El proletariat ha de realitzar una revolució per apoderar-se de l’estat; la qual cosa és una empresa bastant heroica. I, segons la nostra opinió, tan bon punt com el proletariat s’hagi apoderat de l’estat, hauria de procedir a destruir-lo immediatament, considerant-lo una presó eterna de les masses obreres. Però, segons la teoria de Marx, el poble no solament no hauria de destruir l’estat sinó enfortir-lo i reforçar-lo, per transferir-lo en aquestes condicions a les mans dels caps del partit comunista, Marx i els seus amics, els quals començarien l’alliberament a la seva manera. BAKUNIN, M. Estatisme i anarquia



Marx

1. Indiqueu contra quins conceptes i tesis fonamentals del marxisme va dirigida cadascuna de les crítiques de Bakunin. 2. En el text apareixen tres idees principals que caracteritzen l’anarquisme. Enumereules i després expliqueu breument en què consisteix aquesta ideologia política.

3. Esteu d’acord amb alguna de les crítiques de Bakunin als comunistes? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex 4. Reforma o ruptura? Utòpics versus científics. Amb el terme socialisme científic, Marx i els comunistes volien desmarcar-se de la tradició del pensament utòpic que ells consideraven un projecte filantròpic i ben intencionat però amb poques oportunitats de dur-se a la pràctica. A continuació us indiquem alguns dels arguments dels socialistes utòpics, busqueu informació sobre el socialisme científic i els seus arguments: Arguments dels utòpics

Arguments dels científics

– Cal rebutjar qualsevol mena de canvi revolucionari, és a dir, mitjançant la conspiració, els aldarulls, els atemptats, la lluita armada i el cop d’estat, perquè els socialistes utòpics recordaven com la Revolució Francesa havia devorat fins i tot els seus fi lls i havia abocat el país a l’Imperi.

-

– Els socialistes utòpics prefereixen les petites reformes graduals i progressives, que es poden assolir de mica en mica mitjançant el diàleg, la propaganda, la predicació, la persuasió, no solament perquè estan convençuts que l’eficàcia d’aquests mitjans és major, sinó també i principalment perquè volen evitar per damunt de tot els vessaments de sang, les destruccions i els patiments de tota la població en general (no solament de la classe treballadora, sinó també de la burgesia i de l’aristocràcia).

-

– Els socialistes utòpics estan disposats, sempre que sigui necessari, fins i tot a frenar el desenvolupament industrial per facilitar una major integració de l’individu en la naturalesa i a fi d’evitar el flagell de la divisió del treball.

-



Marx

 En la producció social de la seva vida, els homes entren en necessàries i determinades, independents de la seva voluntat i que determinen el grau de desenvolupament que correspon a la seva material. El conjunt d’aquestes relacions de producció constitueix social, la base real, sobre la qual s’alça una jurídica i política, a la qual corresponen determinades formes socials de consciència. El de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i intel·lectual en general. No és la consciència de l’home que determina el seu ser, sinó, al contrari, el seu ser social que determina la seva . En un determinat estadi del seu desenvolupament, les forces de producció materials de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents o, per dir-ho amb una expressió jurídica equivalent, amb les relacions de propietat, dins de les quals s’havien mogut fins aleshores. De formes de desenvolupament de les forces productives es transformen aquestes relacions en obstacles per a si mateixes. Aleshores comença una època de . Amb el canvi de la fase econòmica, ràpidament o a poc a poc l’enorme superestructura es subverteix completament. En la consideració d’aquestes commocions, l’home ha de distingir sempre entre el trasbals material (que ha de ser constatat amb tota fidelitat per les ciències naturals) de les relacions econòmiques de producció i les formes jurídiques, polítiques, religioses, artístiques i filosòfiques, és a dir, les formes ideològiques, en les quals els homes han de prendre consciència del conflicte i l’han de resoldre. Així com no es jutja un individu pel que ell es creu que és, tampoc no es pot jutjar una època així, de trasbals, pel que la seva consciència jutja, sinó que més aviat cal explicar aquesta consciència a partir de les contradiccions de la vida material, a partir dels conflictes presents entre les forces de producció socials i les relacions de producció. Una formació social no desapareix mai abans que s’hagin desenvolupat totes les forces de producció de què és capaç, i unes relacions de producció noves i superiors no apareixen mai abans que les seves condicions materials d’existència s’hagin incubat al si de la vella societat. Per això la humanitat sempre es planteja només els problemes que pot resoldre, perquè, com més hom s’ho mira, hom veu que el problema en si mateix només sorgeix quan les condicions materials de la seva solució ja hi són presents o almenys es troben en procés de constitució. A grans trets, es poden assenyalar els modes de producció asiàtic, antic, i burgès modern com a èpoques progressives de les formacions socials econòmiques. Les relacions de producció burgeses són la darrera forma del procés de producció social, antagònica no en el sentit d’antagonisme individual, sinó de l’antagonisme que sorgeix de les condicions de vida socials de l’individu; però a l’interior de la societat burgesa es formen al mateix temps les condicions materials per resoldre aquest antagonisme. Amb aquesta formació social acaba la prehistòria de la societat humana. MARX, K. i ENGELS, F. Contribució a la crítica de l’economia política



Marx

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: feudal, mode de producció, relacions de producció, l’estructura econòmica, superestructura, antagònica, consciència, revolució social, força de producció.

2. Busqueu en el text els conceptes que teniu defi nits a continuació. a)

Forma amb què Marx es refereix a la divisió del treball i a les relacions de propietat en general (per exemple, a les relacions entre capitalistes que són propietaris i explotadors, i obrers que no posseeixen res i són explotats). b) Amb aquest concepte Marx no solament es refereix a la mà d’obra, sinó també a les eines, màquines, fàbriques i a tot allò que cal en general per produir alguna cosa. c) Conjunt d’estructures no materials o mentals que constitueixen les lleis, les ideologies polítiques, les creences religioses, els valors morals, les idees artístiques, etc. d) Conjunt d’activitats que són vitals per a la vida humana i que, en general, anomenem treball.

3. Busqueu en el text cinc tesis fonamentals que resumeixin el materialisme històric.

4. Segons la concepció de la història que es desprèn del text, cerqueu una altra concepció de la història semblant o contrària a aquesta. Justifiqueu la vostra resposta.

5. Relacioneu l’afirmació: “Amb el canvi de la fase econòmica, ràpidament o a poc a poc l’enorme superestructura es subverteix completament” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – Incorporació massiva de la dona al món del treball. – Immigració. – Generalització de l’ús d’Internet.



Marx

 Hem de reconèixer que Marx va veure moltes coses en la seva justa mesura. Si considerem solament la seva profecia segons la qual el sistema del capitalisme sense traves —tal com ell el va conèixer— no duraria gaire, mentre que els seus defensors pensaven que duraria eternament, haurem de reconèixer que Marx ho va encertar. També tenia raó quan va afirmar que seria la “lluita de classes”, l’associació de treballadors, el que hauria de provocar la transformació del sistema econòmic en un altre de nou i millor. Però el que no podem admetre és que Marx hagi predit amb el nom de socialisme l’adveniment del nou sistema: l’intervencionisme. La veritat és que no va tenir ni la menor sospita sobre el que s’esdevindria. Allò que ell va anomenar “socialisme” era molt diferent de qualsevol forma d’intervencionisme, fins i tot de la forma russa, perquè ell creia fermament que la transformació imminent restaria influència política i econòmica a l’Estat, mentre que l’intervencionisme l’ha augmentat pertot arreu. Traduït de POPPER, K. La sociedad abierta y sus enemigos

Busqueu, com fa Popper, dos encerts i dues possibles crítiques al pensament de Marx.



Marx

Marx

Nietzsche

Freud

Concepció de l’home

Materialisme històric

Vitalisme

Inconscient

Diagnòstic

Alienació

Nihilisme

Repressió o malestar

Proposta

Comunisme

Superhome

Psicoanàlisi

Definiu els conceptes en negreta.



Mill

Mill

 El credo que posa com a fonament de la moral la Utilitat o el Principi de la Major felicitat possible, sosté que tota acció és bona en proporció a la seva tendència a promoure la felicitat, i dolenta en proporció a la seva tendència a produir el contrari de la felicitat. Per felicitat s’entén plaer i absència de dolor; per infelicitat, dolor i privació de plaer. Per tenir una visió clara de l’estàndard moral establert per la teoria, s’haurien de dir moltes coses més; en particular, què s’inclou en les idees de dolor i plaer, i en quina mesura es pot deixar això com una qüestió oberta. Però aquestes explicacions suplementàries no afecten la teoria de la vida en què es basa aquesta teoria de la moralitat —a saber, que el plaer i l’absència de dolor són les úniques coses desitjables com a fins; i que totes les coses desitjables (que són tan nombroses en un projecte utilitarista com ho són en qualsevol altre) són desitjables o bé pel plaer inherent a elles mateixes, o bé com a mitjans que promouen el plaer i l’evitació del dolor. MILL, J. S. L’utilitarisme, II, 8



Mill

1. En el text apareixen tres aspectes del principi de la major felicitat; enumereu-los i després expliqueu què vol dir en el text principi de la major felicitat. 2. Per què l’autor diu que “tota acció és bona en proporció a la seva tendència a promoure la felicitat, i dolenta en proporció a la seva tendència a produir el contrari de la felicitat”?

3. Digueu quines relacions es poden establir entre alguna de les idees següents. Argumenteu la resposta. – Accions justes en Mill i justícia en Aristòtil. – Felicitat en Mill i felicitat en Nietzsche. – Plaer i dolor en Mill i plaer i dolor en Epicur.

4. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: sempre és millor allò que afavoreix la majoria? Si el principi de la major felicitat és per a la majoria de la societat, és que les minories no tenen dret a la felicitat?



Mill

 Quan gent que són moderadament afortunats en els seus béns externs no troben en la vida prou gaudiment perquè mereixi de ser viscuda, generalment la causa és que no es preocupen de ningú més que d’ells mateixos. Per aquells que no senten cap afecte ni públic ni privat, les excitacions de la vida són molt limitades, i en molts casos s’esvaeixen així que s’acosta la mort, on s’acaba tot interès egoista; mentre que els qui deixen darrere seu persones estimades, i especialment els qui també han conreat un sentiment de simpatia per l’interès col·lectiu de la humanitat, conserven en les portes de la mort un interès tan viu per la vida com en el ple de la joventut i de la salut. Després de l’egoisme, la principal causa que fa la vida insatisfactòria és la manca de cultiu de l’esperit. Un esperit cultivat [...] troba motius d’interès inexhauribles en tot el que l’envolta: en els objectes de la natura, els productes de l’art, la imaginació de la poesia, els incidents de la història, les diverses formes de vida passada i present, i les expectatives de futur. MILL, J. S. L’utilitarisme, II, 19



Mill

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

La gent que no es preocupa de ningú troba que la vida no mereix la pena. La infelicitat ve de l’egoisme i la manca de cultura. Els béns externs i la simpatia fan la vida agradable. Quan s’acosta la mort, els esperits cultivats tenen expectatives de futur.

2. Què vol dir en el text: cultiu de l’esperit? 3. Per què l’autor diu que “hi ha gent que [...] no troben en la vida prou gaudiment perquè mereixi de ser viscuda” ? 4. Relacioneu el text amb alguna de les objeccions que s’han fet a l’utilitarisme.

5. Cerqueu en la història de la filosofia una altra concepció de les causes de la infelicitat semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

6. Esteu d’acord amb la tesi que, “després de l’egoisme, la principal causa que fa la vida insatisfactòria és la manca de cultiu de l’esperit”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l‘annex.



Mill

 La qüestió de si necessito obeir la meva consciència se la plantegen tan sovint persones que mai no han sentit parlar del principi d’utilitat com els seguidors d’aquesta doctrina. Els qui tenen uns escrúpols de consciència prou febles per plantejar-se aquesta pregunta, si la contesten afirmativament no ho faran perquè creguin en la teoria transcendental, sinó a acusa de les sancions externes. No és necessari per al propòsit actual decidir si el sentiment del deure és innat o implantat. Suposant que sigui innat, queda oberta la qüestió relativa als objectes amb què s’associa naturalment; perquè els seguidors filosòfics d’aquesta teoria estan d’acord que la percepció intuïtiva es refereix només als principis de la moralitat, no als detalls. Si hi ha d’haver res innat en aquesta matèria, no veig per què no pot ser el sentiment innat de consideració pels plaers i dolors dels altres. Si hi ha cap principi moral que sigui intuïtivament obligatori, diria que ha de ser aquest. Si fos així, l’ètica intuïcionista coincidiria amb la utilitarista, i ja no caldria que hi hagués més baralles entre elles [...]. Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. MILL, J. S. L’utilitarisme, III, 37-39



Mill

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) L’utilitarisme es proposa decidir si el sentiment del deure és innat o adquirit. b) Som sensibles als dolors i els plaers aliens perquè els humans tenim sentiments morals. c) Els sentiments morals són naturals a l’ésser humà, encara que no siguin innats sinó adquirits. d) Hem d’obeir sempre la nostra consciència perquè aquesta és innata en nosaltres.

2. Què vol dir en el text: “obeir la meva consciència”? Doneu-ne alguns exemples. 3. Per què l’autor diu que “els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals” ?

4. Contraposeu l’ètica utilitarista de Mill amb les ètiques formals que conegueu.

5. Els sentiments morals són innats versus els sentiments morals són adquirits. El text anterior planteja si la moral és innata o adquirida. A continuació, us indiquem alguns dels arguments a favor de l’innatisme; busqueu bons arguments per defensar la tesi contrària. Arguments a favor de l’innatisme de la moral

Arguments dels que consideren que la moral seria adquirida

– Sòcrates i Plató: l’ànima pot conèixer el bé recordant-lo, ja que aquest és anterior al naixement.

– Hume:

– Rousseau: l’home és naturalment bo.

– Freud:

– L’evolucionisme: els sentiments morals són instintius.

–

–



Mill

 [...] l’únic que desitgem en realitat és la felicitat. Qualsevol altra cosa que desitgem no com a mitjà per a algun fi més enllà d’ella mateixa (i en últim terme per a la felicitat), la desitgem com a part de la felicitat, i no la desitjarem per ella mateixa fins que no hagi esdevingut part d’aquesta. Aquells que desitgen la virtut per raó d’ella mateixa, o bé la desitgen perquè la consciència de posseir-la és un plaer, o bé perquè la consciència de trobar-se’n privat és un dolor, o per les dues raons ensems; ja que veritablement el plaer i el dolor rarament existeixen per separat, sinó que gairebé sempre es troben units, i la mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més. Si allò no li proporciona plaer ni això dolor, no estimaria ni desitjaria la virtut, o només la desitjaria pels beneficis que pogués produirli a ell o a les persones per qui es preocupa. Ara ja tenim, doncs, resposta a la pregunta sobre la mena de prova que es pot oferir del principi d’utilitat. Si l’opinió que acabo d’exposar és psicològicament certa —si la naturalesa humana es troba constituïda de tal manera que no desitja res que no sigui una part de la felicitat o un mitjà d’ella—, no es pot presentar cap altra prova, ni en demanarem cap altra llevat del fet que aquestes coses són les úniques coses desitjables. Si és així, la felicitat és l’únic fi de l’acció humana. I el seu foment és el criteri pel qual hem de jutjar la conducta humana; d’això se segueix necessàriament que aquesta ha de ser el criteri de la moralitat, ja que la part s’inclou en el tot. MILL, J. S. L’utilitarisme, IV, 50-51



Mill

1. En el text apareixen quatre característiques del concepte de felicitat. Enumereu-les i després expliqueu què vol dir en el text felicitat. 2. Quines relacions hi ha, segons Mill, entre desig, plaer, utilitat, felicitat i virtut? Abans de respondre, considereu les qüestions següents: – Hi ha prioritat dels uns sobre els altres (els uns condicionen els altres)? Com? Per què? – Es pot estimar, segons Mill, la virtut en si mateixa? Per què?

3. Mill diu: “La mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més”. Hi estaria d’acord Hume? 4. Mill diu: “La felicitat és l’únic fi de l’acció humana”. Hi estaria d’acord Aristòtil? Per què? Justifiqueu la resposta. 5. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents? Argumenteu la resposta. – El desig en Mill i el desig en Epicur. – La utilitat en Mill i l’emotivisme en Hume. 6. Esteu d’acord amb l’argumentació que fa l’autor en el primer paràgraf a favor del principi d’utilitat com a criteri bàsic de la moral?



Mill

 Als propòsits d’aquesta investigació és important considerar pràcticament si el sentiment mateix de justícia i injustícia és sui generis com les sensacions de color i gust, o un sentiment derivat, format per una combinació d’altres. I això és el més essencial a examinar, ja que la gent en general s’inclina a admetre que els dictats de la justícia coincideixen objectivament amb una part de l’àmbit de la Conveniència General. [...] En primer lloc, considerem injust en el grau més elevat privar algú de la seva llibertat personal, la propietat o d’alguna altra cosa que li pertanyi per llei. Aquí tenim, per tant, un exemple de l’aplicació dels termes “just” i “injust” en un sentit perfectament definit, és a dir, que és just respectar els drets legals d’algú, i injust violar-los. [...] Podem dir, doncs, que hi ha un segon tipus d’injustícia consistent a treure o retirar allò a què algú té un dret moral [...]. En tercer lloc, es considera universalment just que tothom rebi el que es mereixi (sigui bo o dolent); i injust, que obtingui un bé o que pateixi un mal que no es mereix. Com que conté la noció de mereixement, es planteja la qüestió de la naturalesa del mereixement. Parlant de forma general, s’entén que una persona mereix un bé si actua bé; un mal si actua malament [...]. En quart lloc, és reconegudament injust incomplir la paraula donada a algú: violar un compromís, sigui explícit o implícit, o frustrar les expectatives suscitades per la pròpia conducta [...]. En cinquè lloc, tothom admet que és inconsistent amb la justícia ser parcial; mostrar favor o preferència per una persona sobre una altra en matèries en les quals el favor i la preferència no es poden aplicar amb propietat [...]. Estretament lligada a la idea d’imparcialitat hi ha la d’igualtat, que sovint forma part, com un component més, del concepte de justícia i de la seva pràctica, i que als ulls de moltes persones constitueix la seva essència. [...] Tothom admet que el dictat de la justícia és la igualtat, llevat de quan pensem que per conveniència és més aconsellable la desigualtat. MILL, J. S. L’utilitarisme, V, 56-61



Mill

1. Empleneu la taula següent anotant els fragments del text que corresponguin. Justícia

Injustícia

– Respectar els drets legals d’algú

– Privar algú de la seva llibertat personal

– Exemples de Mill –

–

–

–

–

–

–

2. A partir del que heu recollit a la taula anterior, expliqueu què entén l’autor per justícia. 3. Per què l’autor diu que “tothom admet que el dictat de la justícia és la igualtat, llevat de quan pensem que per conveniència és més aconsellable la desigualtat”? Busqueu casos que us semblin justificables de “discriminació positiva”.

4. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de la justícia i la igualtat semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

5. Esteu d’acord amb la tesi que “una persona mereix un bé si actua bé; un mal si actua malament”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex



Mill

 Així, doncs, aquesta és la regió escaient de la llibertat humana. Comprèn, en primer lloc, el domini interior de la consciència, que exigeix llibertat de consciència en el sentit més ampli, llibertat de pensament i de sentiment, absoluta llibertat d’opinió i judici en tots els àmbits, pràctics o especulatius, científics, morals o teològics. Pot semblar que la llibertat d’expressar i fer públiques les opinions hagi de formar part d’un principi diferent, atès que pertany a la part de la conducta d’un individu que concerneix els altres, però, essent gairebé de la mateixa importància que la llibertat de pensament i com que en gran part es fonamenta en les mateixes raons, és pràcticament inseparable d’ell. En segon lloc, aquest principi comporta la llibertat de gustos i aspiracions, de forjar el pla de la nostra vida per tal que s’adigui amb el nostre caràcter, de fer el que ens agrada, tot fent-nos responsables de les seves conseqüències, sense impediment dels nostres semblants, amb què no els faci mal, tot i que creguin que el nostre capteniment és esbojarrat, pervers o erroni. En tercer lloc, d’aquesta llibertat de cada individu se’n deriva, dins els mateixos límits, la llibertat de congregar-se amb altres individus, la llibertat d’associació per a qualsevol propòsit que no causi dany al proïsme, partint del supòsit que les persones que s’uneixen siguin majors d’edat i no hi siguin obligades o bé enganyades. Cap societat en la qual no es respectin aquestes llibertats en el seu conjunt no és lliure, sigui quina sigui la seva forma de govern, de la mateixa manera que tampoc no ho és completament cap societat en la qual no s’hi reconeguin d’una forma absoluta i incondicionada. La sola llibertat que mereix tal nom és la d’anar a la percaça del nostre propi bé a la nostra manera, sempre que no tractem de privar els altres del seu o posar obstacles als seus afanys per a obtenir-lo. Cadascú és el millor guardià de la seva salut, ja sia física, mental o espiritual. Els homes hi guanyen molt més quan es permeten mútuament de viure com els sembla millor que quan tracten de compel·lir cadascú a viure com sembla millor a la resta. MILL, J. S. Sobre la llibertat, I



Llibertat de consciència:

Llibertat de gustos i aspiracions:

Llibertat d’associació:

Condicions per a una societat lliure: – – La veritable llibertat:

Mill

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què vol dir en el text: llibertat de consciència? Com es relaciona amb la llibertat d’opinió? 3. Què vol dir en el text: llibertat de gustos i aspiracions? Quin és el límit de l’exercici d’aquesta llibertat? 4. Què vol dir en el text: llibertat d’associació? Quines dues restriccions posa Mill a aquesta llibertat?

5. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la vostra resposta. – Societat lliure en Mill i revolució social en Marx. – Societat lliure en Mill i ciutat justa en Plató. 6. Esteu d’acord amb l’afirmació de l’autor que “els homes hi guanyen molt més quan es permeten mútuament de viure com els sembla millor que quan tracten de compel·lir cadascú a viure com sembla millor a la resta”? 7. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: quins creieu que haurien de ser els límits a la llibertat d’expressió?, com es podria evitar l’obligació i l’engany en les associacions?



Mill

 La natura humana no és una màquina que es pugui construir segons un model i programar amb exactitud, sinó un arbre, que ha de créixer i desenvolupar-se per tots costats, d’acord amb la tendència de les forces interiors que el fan ser un ésser vivent. [...] Si alguns homes obren malament no és perquè els seus desigs siguin forts: és perquè les seves consciències són febles. No hi ha cap lligam natural entre uns impulsos forts i una consciència feble. El lligam natural s’estableix en l’altre sentit. Dir que els desigs i els sentiments d’una persona són més forts i més variats que els d’una altra, significa dir que té més primera matèria de naturalesa humana i que, per tant, és capaç de fer més mal, però també certament de fer més bé. Els impulsos forts són sinònim d’energia. És veritat que l’energia pot ser destinada als mals usos, però es pot fer més bé amb una naturalesa enèrgica que amb una d’indolent i impassible. Aquells qui tenen més sentiments naturals són sempre els qui en posseeixen uns que, un cop cultivats, poden esdevenir els més forts. Les mateixes fortes susceptibilitats que fan que els impulsos personals siguin vius i poderosos són també la deu a partir de la qual es poden generar l’estimació més apassionada de la virtut i l’autodomini més rígid. És a través del conreu d’aquestes qualitats que la societat compleix el seu deure i protegeix els seus interessos, i no pas rebutjant la primera matèria a partir de la qual els herois estan fets, car no sap com fer-los. Diem que una persona amb desigs i impulsos propis —que són l’expressió de la seva pròpia naturalesa, modificada per la cultura— té caràcter. L’home sense desigs i impulsos propis no té caràcter, com tampoc no en té una màquina de vapor. MILL, J. S. Sobre la llibertat, III



Mill

1. Què volen dir en el text les expressions següents: impulsos forts, estimació de la virtut i caràcter? 2. Feu en esquema que mostri les relacions entre els tres conceptes anteriors.

3. Mill diu: “Si alguns homes obren malament no és perquè els seus desigs siguin forts: és perquè les seves consciències són febles”. Hi estarien d’acord Plató i Hume? 4. L’utilitarisme de Mill s’inspira en el de G. Bentham. Busqueu informació sobre aquest autor i les seves propostes d’aplicació de l’utilitarisme a la reforma del sistema penitenciari (Panòptic) per tal de tractar d’una forma moderna aquestes consciències febles. 5. Compareu i relacioneu la concepció de l’home que es desprèn d’aquest text de Mill amb la de Nietzsche. 6. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la vostra resposta. – Sentiments naturals en Mill i emotivisme en Hume. – Deure social en Mill i imperatiu categòric (deure) en Kant.

7. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: són natura i cultura oposades o complementàries? Quin és el paper de la cultura per a la recerca de la felicitat humana? Contribueix a la felicitat o és més aviat un obstacle?



Mill

 El és una forma de govern legítima quan s’aplica als bàrbars, amb què la seva finalitat sigui llur millorament i que els mitjans siguin justificats per a l’assoliment d’aquest objectiu. La , en principi, no té aplicació a un estat de coses anterior al moment que la humanitat hagi esdevingut capaç de millorar mitjançant la discussió lliure i . Fins aleshores no existeix altra alternativa que l’obediència implícita a un Akbar o un Carlemany, si els seus tenen la fortuna de trobar-ne un. Però tan aviat com els homes han atès la capacitat de ser guiats vers llur pròpia millora per la convicció o la persuasió (un període des de fa molt de temps assolit en totes les nacions a les quals ens estem referint), la , ja sia en forma directa o en forma de sofrences o penes per la manca d’obediència, deixa d’ésser admissible com un mitjà per a l’assoliment de llur propi i solament resulta justificable per mor de la seguretat dels altres. MILL, J. S. Sobre la llibertat, I



Mill

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: llibertat, súbdits, igualitària, coacció, bé, despotisme.

2. Què volen dir en el text: obediència, despotisme, llibertat i estat liberal? 3. Feu un esquema que mostri les relacions entre els quatre conceptes anteriors. 4. Relacioneu el text de Mill amb el context històric i social de l’època.

5. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: creieu en la possibilitat dels homes “de ser guiats vers llur pròpia millora per la convicció o la persuasió”? Quina diferència hi ha entre la convicció i la persuasió? Considereu morals tots dos mètodes? Per què?



Mill

 Per bé que la societat no es basi en un contracte i per bé que no s’hi guanyi res inventant-ne un per tal de deduir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecció de la societat li deuen una torna pel benefici percebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l’obligació d’observar una certa línia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a estar-se de noure els interessos dels altres o, millor dit, certs interessos que, ja sia per disposició legal o per consentiment tàcit, són considerats drets subjectius; i, segonament, en el fet que cada persona enduri la seva càrrega (fixada segons un principi equitable) dels treballs i sacrificis que suposi la defensa de la societat o dels seus membres quan siguin objecte d’ofenses i vexacions. La societat està plenament justificada a imposar aquestes condicions a tota costa a aquells que voldrien incomplir-les. Però la societat pot fer quelcom més. Els actes d’un individu poden resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda consideració que es mereix llur benestar, sense necessitat d’arribar a violar algun dels seus drets constituïts. En aquest cas, l’ofensor pot ser punit justament per l’opinió, però no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del comportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altri, la societat hi té jurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o desfavorable al bé comú. Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d’una persona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d’afectar els interessos dels altres si no ho volen (partint del supòsit que totes les persones afectades són majors d’edat i tenen un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una llibertat perfecta, tant jurídica com social, per a acomplir l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències. MILL, J. S. Sobre la llibertat, IV



Mill

1. En el text apareixen dos aspectes de la “línia de conducta envers la resta” que tots hem d’observar: enumereu-los i després expliqueu en què consisteix aquesta conducta per l’autor. 2. Què vol dir en el text l’expressió següent: “L’ofensor pot ser punit justament per l’opinió, però no per la llei”? Quin és el límit entre opinió i llei?

3. Mill diu: “Per bé que la societat no es basi en un contracte i per bé que no s’hi guanyi res inventant-ne un”. Què li respondrien Locke, Hobbes o Rousseau? Justifiqueu la resposta.

4. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar la tesi de Mill segons la qual “no treu cap a res plantejar aquesta qüestió [la intervenció de la societat] quan la conducta d’una persona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d’afectar els interessos dels altres si no ho volen”.



Mill

 Avui dia els individus es troben perduts en la multitud. En el camp de la política és gairebé una trivialitat afi rmar que ara és l’opinió pública la que governa el món. L’únic poder digne d’aquest nom és el de les masses i el dels governs, només en la mesura que constitueixen l’òrgan de les tendències de les masses. Això succeeix tant en les relacions morals i socials de la vida privada com en les transaccions públiques. Aquells les opinions dels quals reben el nom d’opinió pública no són sempre la mateixa mena de públic: als Estats Units, són tota la població blanca; a Anglaterra, sobretot la classe mitjana. Però són sempre una massa, és a dir, constitueixen una mediocritat col·lectiva. I el que representa encara una novetat més gran, la massa ara no manlleva les seves opinions als dignataris de l’església o de l’Estat, als líders prominents o als llibres. El que pensen els components de la massa els és dictat per homes com ells, que se’ls adrecen o parlen en nom seu, impulsivament, a través de la premsa. No me’n planyo. No estic dient que hi hagi quelcom millor compatible, com a regla general, amb el baix estat present de l’esperit humà. Però això no obsta perquè el govern de la mediocritat sigui un govern mediocre. Cap govern d’una democràcia o d’una nombrosa aristocràcia, ja sia en els seus actes polítics o bé en les opinions, qualitats i en el to de pensament que fomenta, mai no s’elevà o pogué elevarse per damunt de la mediocritat, tret de la mesura que els Molts sobirans s’han deixat guiar (cosa que en els seus millors temps sempre han fet) pels consells i la influència d’Un o d’uns Pocs amb més aptituds i instrucció. [...] És en aquestes circumstàncies, més que mai, que els individus excepcionals haurien d’ésser encoratjats d’obrar diferentment de la massa, en lloc d’ésserne dissuadits. En altres temps no hi havia cap avantatge en això, tret que obressin no sols d’una manera diferent, sinó millor. En aquesta època el mer exemple de la manca de conformisme, el mer refús d’acotar el cap davant el costum, ja representa un servei. Precisament perquè la tirania de l’opinió és tal per fer de l’excentricitat un retret, és desitjable a fi de destruir aquesta tirania que la gent sigui excèntrica. L’excentricitat sempre ha estat abundosa en els llocs i en els temps en què la força del caràcter ha excel·lit, i el grau d’excentricitat en una societat generalment ha estat proporcional al grau de geni, vigor mental i coratge moral que tenia. El fet que avui dia tan pocs gosin de ser excèntrics constitueix el principal perill dels temps que corren. MILL, J. S. Sobre la llibertat, III



Mill

1. En el text apareixen una sèrie de característiques de l’opinió pública; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per opinió pública. 2. Quina relació hi ha, segons Mill, entre tipus de govern i opinió pública? 3. Per què l’autor diu que “en aquesta època el mer exemple de la manca de conformisme, el mer refús d’acotar el cap davant el costum, ja representa un servei”? ¿Per què “en altres temps” no hi havia cap avantatge en el fet d’obrar “d’una manera diferent”?

4. Compareu la crítica de Mill a la tirania de l’opinió pública i el darrer home de Nietzsche cercant afinitats i oposicions.

5. Expliqueu quin sentit penseu que pot tenir avui la següent afirmació de l’autor i quina pot ser la seva vigència: “És l’opinió pública la que governa el món”. Busqueu exemples d’actualitat. 6. Què és per a tu una persona excèntrica? Li trobes algun valor destacable?



Mill

 Admeto plenament que el mal que una persona es causa a si mateixa, pot afectar greument, adés per les seves simpaties, adés pels seus interessos, els que s’hi relacionen i, en un grau menor, la societat en el seu conjunt. Quan per una conducta d’aquesta mena una persona es veu arrossegada a violar una obligació clara i adjudicable envers una altra persona o persones, aquest cas ja no cau dins l’àmbit de la moralitat privada, i llavors, esdevé susceptible de desaprovació moral en el sentit apropiat del terme. Si, posem per cas, un home, per intemperància o extravagància, deixa de pagar els seus deutes o bé, havent assumit la responsabilitat moral d’una família, per la mateixa causa deixa de ser capaç d’educar o mantenir els seus fills, mereix una justa reprovació i pot ser castigat, però si ho és serà a causa de la infracció del seu deure envers la seva família o els seus creditors, no pas per la seva extravagància. Si els recursos que es devien consagrar a la família fossin destinats a la inversió més prudent de totes, la responsabilitat moral seria la mateixa. George Barnwell occí el seu oncle per aconseguir diners per a la seva amistançada, però si ho hagués fet per muntar un negoci, hauria estat condemnat igualment a la forca. [...] De manera semblant, quan una persona s’incapacita per raó del seu comportament privat per a l’exercici de qualsevol deure precís envers la col·lectivitat que li ha estat encomanat, és culpable d’una infracció social. És injustificat de castigar algú perquè està ebri, però en canvi cal punir un soldat o un policia que s’embriagui estant de servei. En suma, sempre que existeixi un dany o un risc definits, ja sia a un individu o a la col·lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins el de la moralitat o el dret. MILL, J. S. Sobre la llibertat, IV



Mill

1. En el text apareixen tres aspectes de la moralitat privada; enumereu-los i després expliqueu què entén l’autor per moralitat privada. 2. Què vol dir en el text l’expressió següent: “Sempre que existeixi un dany o un risc definits, ja sia a un individu o a la col·lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins el de la moralitat o el dret”? 3. Relacioneu el text amb l’afirmació de Bernhard Mandeville a La faula de les abelles segons la qual “vicis privats: virtuts públiques”.

4. Mill diu: “Quan una persona s’incapacita per raó del seu comportament privat per a l’exercici de qualsevol deure precís envers la col·lectivitat que li ha estat encomanat, és culpable d’una infracció social”. Hi estarien d’acord Aristòtil, Kant i Nietzsche? Per què? Justifiqueu la resposta.

5. Esteu d’acord amb l’afirmació “és injustificat de castigar algú perquè està ebri, però en canvi cal punir un soldat o un policia que s’embriagui estant de servei”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Mill

 Sota el pretext d’impedir la intemperància, el poble d’una colònia anglesa i el de gairebé la meitat dels Estats Units han hagut de sofrir la prohibició per llei de fer un ús qualsevol de les begudes fermentades, com no sia per raons mèdiques, car la interdicció de la seva venda significa, de fet, la prohibició del seu ús. [...] La venda de begudes alcohòliques, tanmateix, entra dins del comerç i aquest és un acte social. Però la infracció de què un hom es plany no es refereix a la llibertat del venedor, sinó a la del comprador i consumidor, car l’Estat podria perfectament bé prohibir beure vi amb la intenció manifesta d’impossibilitar la seva obtenció. El secretari, tanmateix, continua dient: “Reclamo, com a ciutadà, el dret de legislar sempre que els meus drets socials són envaïts per l’acte social d’un altre”. I ¿com defineix aquests “drets socials”?: “Si hi ha quelcom que envaeix els meus drets socials, certament ho fa el tràfic de begudes fortes. Anorrea el meu dret primari de seguretat creant i estimulant constantment el desordre social. Envaeix el meu dret a la igualtat extraient un benefici de la creació d’una misèria, al sosteniment de la qual haig de contribuir amb els impostos que pago. Impedeix el meu dret al lliure desenvolupament moral i intel·lectual envoltant el meu camí de perills i afeblint i desmoralitzant la societat, de la qual tinc el dret a reclamar ajuda i tracte mutus”. Una teoria dels “drets socials”, sense parió amb cap altra que fins ara hagués trobat probablement mai expressió en forma escrita, que no és res més que això: que és un dret absolut de tot individu que tot altre individu obri en tots els aspectes exactament com ell faria; que qualsevol que no hi reïx en la qüestió més insignificant viola el meu dret social i em dóna dret a posar clam per tal que sigui rescabalat el greuge. Un principi tan monstruós és molt més perillós que qualsevol intromissió concreta en la llibertat. No hi ha violació de la llibertat que no pogués justificar; no reconeix en absolut cap dret a la llibertat. MILL, J. S. Sobre la llibertat, IV



Mill

1. En el text apareixen dues característiques del concepte de drets; enumereu-les i després expliqueu què vol dir en el text drets. 2. Per què l’autor diu que “[el consum d’alcohol] envaeix el meu dret a la igualtat extraient un benefici de la creació d’una misèria, al sosteniment de la qual haig de contribuir amb els impostos que pago”? 3. Quina diferència estableix l’autor entre vida pública i vida privada? Aquesta distinció, té alguna relació amb el foment i el desenvolupament de la societat capitalista? Per què?

4. Relacioneu l’afirmació “és un dret absolut de tot individu que tot altre individu obri en tots els aspectes exactament com ell faria” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – La prostitució com a activitat prohibida però tolerada i la persecució del client. – El consum voluntari i privat de substàncies estupefaents; el cultiu casolà de marihuana. – La prohibició del vel islàmic a les escoles franceses. 5. Esteu d’acord amb l’afirmació que “si hi ha quelcom que envaeix els meus drets socials, certament ho fa el tràfic de begudes fortes. Anorrea el meu dret primari de seguretat creant i estimulant constantment el desordre social”? Raoneu la vostra resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Mill

 ¿Què hi guanyaria la Humanitat si s’aconseguís la llibertat de les dones? Si no guanyés res ¿per què es voldria torbar la consciència de les dones a fi d’intentar fer una revolució en nom d’un dret tan abstracte? [...] Hi ha moltes persones que no en tenen prou amb el fet que a la desigualtat li manqui una defensa justa o legítima, sinó que exigeixen que se’ls expliqui quins avantatges concrets obtindrien amb la seva abolició. [...] Totes les inclinacions egoistes, com l’egolatria o la preferència injustificada envers un mateix, que existeixen al si de la Humanitat, tenen la seva font i arrel en l’actual constitució de la relació entre els homes i les dones que d’ella en deriva... Val la pena de pensar què significa per a un nen créixer i fer-se adult amb la creença que sense cap mèrit o sacrifici per la seva part, encara que sigui l’individu més frívol i buit, o el més ignorant de la Humanitat, només pel simple fet d’haver nascut home és legítimament superior a tots i a cadascun dels individus d’una meitat del gènere humà, incloent-hi probablement alguns l’efectiva superioritat dels quals té ocasió d’experimentar cada dia o cada moment. Ara bé, encara que segueixi habitualment la guia d’una dona en el seu comportament general, fins i tot així, si és un neci, creu que, per descomptat, ella no és igual a ell en capacitat i judici, ni pot ser-ho; i si no és un neci fa una cosa pitjor: veu que ella és superior a ell i creu que, malgrat aquesta superioritat, li correspon a ell manar i a ella obeir. ¿Quin efecte tindrà aquest aprenentatge en el seu caràcter? [...] ¿Pot algú imaginar que tot això no pervertirà tota l’existència de l’home, tant com a individu com com a ésser social? MILL, J. S. i TAYLOR, H. La subjecció de la dona



Mill

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Les feministes han de reivindicar els seus drets. La desigualtat perverteix la humanitat en general. Els necis creuen que les dones són inferiors. Les dones han d’obeir.

2. Per què l’autor diu que la igualtat de gèneres no aniria només en benefici de les dones sinó de la humanitat en general? 3. Què vol dir en el text que “hi ha moltes persones que no en tenen prou amb el fet que a la desigualtat li manqui una defensa justa o legítima, sinó que exigeixen que se’ls expliqui quins avantatges concrets obtindrien amb la seva abolició”? 4. Proveu de respondre les dues preguntes finals del text. 5. Busqueu exemples de com pot ser pervertida “tota l’existència de l’home, com a individu i com a ésser social” com a conseqüència d’una educació sexista?

6. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de la relació home-dona semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la vostra resposta.

7. Relacioneu el que diu l’autor sobre els nens que han crescut i s’han educat en una mentalitat masclista (les reaccions del neci i del que no ho és) amb els casos habituals de violència de gènere que apareixen tan sovint a la premsa. Creieu que segueix sent vigent el que diu Stuart Mill sobre l’educació dels infants? 8. Creieu que encara hi ha homes que es consideren superiors a les dones? Podríeu aportar alguna dada empírica que ho justifiqui? 9. Creieu que són necessaris arguments utilitaristes per defensar la igualtat homedona? Busqueu altres arguments per defensar la mateixa tesi.



Mill

 Tots els homes, llevat dels més bàrbars, desitgen tenir en la dona més íntimament relacionada amb ells, no una esclava forçada, sinó una preferida. Per tant, l’home fa tot el possible per esclavitzar l’esperit de la dona. [...] Els amos de les dones desitjaven més que la simple obediència, per això van dirigir tota la força de l’educació a realitzar el seu objectiu. Totes les dones són educades des de molt joves en la creença que el seu caràcter ideal és absolutament oposat al de l’home: no se l’educa en l’afirmació de la pròpia voluntat i de la iniciativa autònoma, sinó en la submissió i l’entrega al control dels altres. Tots els principis de conducta confirmen a l’home que el deure de les dones és viure per als altres i el sentimentalisme de moda els diu que aquesta és llur naturalesa, això és, negar-se completament a elles mateixes i no tenir altra vida que la dels seus sentiments o emocions. MILL, J. S. i TAYLOR, H. La subjecció de la dona



Mill

1. Per què l’autor diu que “l’home fa tot el possible per esclavitzar l’esperit de la dona”? Com ho argumenta? 2. En el text apareixen una sèrie de trets del “caràcter ideal” de la dona; enumereu-los i expliqueu en què consisteix aquest model de dona. Qui l’ha defi nit? 3. Què volen dir en el text les expressions següents: el deure de les dones i el sentimentalisme de moda? 4. Relacioneu el text de Mill amb els moviments d’alliberament de la dona de finals del s. XIX i amb la biografia de l’autor (busqueu, en concret, informació sobre Harriet Taylor, que va ser coautora del llibre d’on s’ha extret aquest text).

5. Expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui la següent afi rmació de l’autor i quina pot ser la seva vigència: “Totes les dones són educades des de molt joves en la creença que el seu caràcter ideal és absolutament oposat al de l’home”.



Mill

 Al seu Utilitarism, John Stuart Mill formula un argument tan fal·laç que costa de comprendre com se li pogué acudir i com pogué creure’l vàlid. Diu: el plaer és l’única cosa desitjada; per tant, el plaer és una cosa desitjable. Diu que les úniques coses visibles són les coses vistes, que les úniques coses oïbles són les coses oïdes i, semblantment, que les úniques coses desitjables són les coses desitjades. No s’adona que una cosa és “visible” si pot ser vista, però “desitjable” si ha de ser desitjada. Per tant, “desitjable” és un mot que pressuposa una teoria ètica; no podem inferir què és desitjable a partir d’allò que és desitjat. Encara més: si cada home cerca inevitablement el seu propi plaer, no té sentit dir que hauria de fer quelcom més. Kant digué que l’“hauries” implica el “pots”; viceversa, si no pots és inútil dir que hauries. Si cada home ha de cercar sempre el propi plaer, l’ètica es redueix a la prudència: podeu contribuir a la satisfacció dels interessos d’altri, amb l’esperança que aquests interessos contribuiran a la satisfacció dels vostres. Semblantment, en la política, la cooperació és una qüestió de conxorxes i avinences. De les premisses dels utilitaristes no es pot deduir cap més conclusió vàlida. El problema implica dues qüestions distintes. En primer lloc, cal preguntar si cada home cerca la pròpia felicitat. En segon lloc, si la felicitat general és el veritable objectiu de l’acció humana. RUSSELL, B. Història de la filosofia

Continueu la crítica que fa l’autor a Mill mirant de respondre les dues darreres qüestions.



Mill

La filosofia de John Stuart Mill Temes

Teories

–

– Positivisme

–

– Empirisme

– El mètode científic

–

–

– Psicologisme i associacionisme

– Ètica

–

–

– Liberalisme

Empleneu la taula escrivint els conceptes que teniu a continuació: el coneixement, utilitarisme, antropologia, política, inductivisme, metafísica. A continuació definiu els conceptes en negreta.



Nietzsche

Nietzsche

 Com més grans i terribles són les passions que una època, un poble, un individu es poden permetre, perquè són capaços d’utilitzar-les com a eina, més amunt pujarà la seva cultura... Res sorprèn més a l’observador del món grec que descobrir que, de tant en tant, els grecs feien com una mena de festival de totes les seves passions i les seves inclinacions naturals dolentes, i fins i tot van instaurar una mena de protocol oficial per a la celebració del que tenien dintre seu de primitivisme més instintiu [...]. Entenien que aquest primitivisme instintiu era indefugible i, en comptes de revelar-s’hi, preferien donar-li una mena de reng per mitjà d’una regulació d’usos que l’incloguessin dins la vida social i religiosa: efectivament, a tot allò poderós que hi ha dins l’home li van dir diví i ho van inscriure a les parets del seu cel. No rebutjaven els instints naturals que troben la seva expressió dins les qualitats malèfiques, sinó que els regulaven i, tan aviat com descobrien suficients mesures prescriptives per canalitzar aquestes aigües tumultuoses de manera que no representessin cap perill, els confinaven a cultes i a dies concrets. Aquesta és l’arrel de la moral del lliure pensament de l’antiguitat. Garantien al mal i a l’ansietat [...] una descàrrega moderada, i no s’escarrassaven per destruir-los totalment. NIETZSCHE, F. L’origen de la tragèdia



Nietzsche

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

La cultura grega potenciava les passions més violentes. Els grecs celebraven rituals per purificar els poders malèfics. A Grècia va néixer el lliure pensament. La cultura ha de regular l’expressió de tota passió humana, bona o dolenta.

2. Per què l’autor diu que admira una cultura on no cal inhibir les tendències interiors, fins i tot les destructives? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Què és un instint? Esmenta un instint que creguis negatiu. – Què és cultura? Esmenta un mecanisme cultural que permeti expressar, de manera socialment acceptable, una “inclinació primitiva”. – Recordes alguna situació en què hagis preferit no exterioritzar una “inclinació primitiva”? I si ho haguessis fet? Descriu les dues situacions resultants. 3. Compareu i relacioneu el concepte de cultura en Nietzsche i Freud, cercant i argumentant afinitats i oposicions.

4. Expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui la següent afi rmació de l’autor i quina pot ser la seva vigència: “Una cultura és més rica si aconsegueix de proporcionar maneres per a conduir les inclinacions naturals destructives que l’individu duu a dins”. Llegiu abans aquestes altres paraules de l’autor que us poden ajudar: ¿I si el plaer i el sofriment anessin tan lligats que qui volgués tant com fos possible de l’un, hagués de tenir també el màxim possible de l’altre? [...] l’elecció és a les vostres mans: o tan poc sofriment com sigui possible, ras i curt; gens [...] o tant sofriment com sigui possible com a preu a pagar per tenir una gran quantitat de plaers subtils i alegries que encara no ens han estat donats. Si us decidiu pel primer perquè voleu reduir els patiments, també heu de reduir la seva capacitat de produir alegries.



Nietzsche

 He donat a entendre amb què fascinava Sòcrates: semblava ser un metge, un salvador. És necessari mostrar a més l’error que rau en la seva fe en la “racionalitat a qualsevol preu”? És un autoengany, per part dels fi lòsofs i els moralistes, sortit de la décadence, amb el senzill expedient de fer-li la guerra. Sortir d’ella excedeix les seves forces: el que trien com a recurs, com a salvació, no és més que expressió de la décadence; modifiquen la seva expressió però no l’eliminen. Sòcrates va ser un malentès... La més encegadora llum diürna, la racionalitat a qualsevol preu, la vida lúcida, freda, previsora, conscient, sense instint, en resistència contra els instints, no era ella mateixa més que una malaltia, una malaltia diferent, i de cap manera un retorn a la “virtut”, a la “salut”, a la “felicitat”... Haver de combatre els instints, aquesta és la fórmula de la décadence: mentre la vida puja, felicitat és el mateix que instint. NIETZSCHE, F. L’ocàs dels déus, “El problema de Sòcrates”, 11



Nietzsche

1. Identifiqueu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la fi losofia de Nietzsche. a) b) c) d)

La dualitat Apol·lo-Dionís. L’etern retorn. El superhome. La crítica al racionalisme de la cultura occidental.

2. En el text apareixen diverses característiques del concepte de decadència. Enumereules i després expliqueu què entén l’autor per cultura decadent.

3. Definiu els conceptes clau del text segons els següents autors i segons l’opinió comuna de l’època en què vivim. Conceptes

Nietzsche

Freud

Ús actual del terme

Racionalitat Instint Consciència Salut

4. Esteu d’acord amb la tesi segons la qual la nostra cultura és decadent? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Nietzsche

 De la mateixa manera, com a homes opulents, carregats de força i, per tant, necessàriament actius, no sabien destriar l’acció de la felicitat — segons ells, el fet de ser actiu anava inclòs necessàriament en la felicitat [...]—. Tot això es contraposa en gran mesura a la “felicitat” concebuda en el grau dels impotents, dels oprimits, dels qui pateixen les úlceres produïdes per sentiments plens de verí i d’enemistat, segons els quals la felicitat es produeix essencialment com a narcosi, una anestèsia, una tranquil·litat, una pau, un “descans sabàtic”, una distensió de les facultats anímiques i un estirament de tots els membres, en un mot, com una cosa passiva. Mentre que l’home noble viu davant seu amb una confiança i una sinceritat [...], l’home del ressentiment no és sincer, ni ingenu, ni honrat ni directe amb ell mateix [...]. Sap de callar, de no oblidar, d’esperar, d’empetitir-se de tant en tant, d’humiliar-se. Una raça com aquesta, la dels homes del ressentiment, ha d’esdevenir necessàriament al capdavall més intel·ligent que qualsevol raça noble. [...] En canvi en els homes nobles la intel·ligència [...] no és pas ni de lluny tan fonamental com la perfecta seguretat pel que fa a la funció dels instints inconscients que ho regulen tot o bé fins i tot certa negació de la intel·ligència, com és ara el fet d’acarar valerosament i directa el perill, l’enemic o aquella rauxa exaltada pel que fa a la còlera, a l’amor, a la veneració, a l’agraïment i a la venjança per la qual han estat reconegudes les ànimes nobles en totes les èpoques. NIETZSCHE, F. La genealogia de la moral, I, 10



Nietzsche

1. Empleneu la taula següent partint del que diu el text: Tipus d’home

Home noble o actiu

Instint

Intel·ligència

Felicitat

Es guia pels instints inconscients Felicitat passiva, entesa com a tranquil·litat o relaxació

Home del ressentiment o reactiu

2. Contraposeu els conceptes home noble o actiu i home del ressentiment o reactiu que apareixen en el text.

3. Relacioneu la idea principal del text amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – Les assegurances de vida. – El matrimoni. – Els mecanismes estatals de protecció social.



Nietzsche

 Tots els instints que no descarreguen la seva excitació cap enfora es giren cap endins. Això és el que jo anomeno la interiorització de l’home: mitjançant aquest fenomen comença a desenvolupar-se en l’home allò que més tard s’anomena la seva “ànima”. Tot el món interior, primitivament subtil, com barrat entre dues pells, anà separant-se i eixamplant-se, aconseguí pregonesa, amplària, alçada, a mesura que era aturat el descarregament de l’home cap enfora. Aquells terribles baluards, mitjançant els quals l’organització estatal es protegia enfront dels antics instints de llibertat —els càstigs pertanyen sobretot a aquests baluards—, aconseguiren que tots aquells instints de l’home salvatge, lliure, vagarívol, es tornessin enrere, es giressin contra el mateix home. L’enemistat, la crueltat, el desig de perseguir, d’agredir, de bescanviar, de destruir: tot això es gira contra aquell qui posseeix aquests instints. En això consisteix l’origen de la “mala consciència”. NIETZSCHE, F. La genealogia de la moral, II,16



Premissa: Tesi:

Explicació (genealogia del concepte d’ànima):

Conseqüència:

Nietzsche

1. Empleneu l’estructura argumentativa a la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit expliqueu breument el text.

2. Què volen dir en el text: instints i mala consciència? 3. Per què l’autor diu que “tots els instints que no descarreguen la seva excitació cap enfora es giren cap endins”? 4. Relacioneu el text amb el concepte nietzscheà de genealogia.

5. Nietzsche diu que “tots els instints que no descarreguen la seva excitació cap enfora es giren cap endins”. Hi estaria d’acord Freud? Per què? Justifiqueu la resposta. 6. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció de la moral semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.



Nietzsche

 Vol algú mirar cap avall i contemplar el misteri de com es fabriquen els ideals a la terra? Qui té valor per a fer-ho? [...] No hi ha dubte que la feblesa ha de convertir-se fal·laçment en mèrit i guany. [...] I la impotència que no es rescabala es converteix en “bondat”, la baixesa plena de temença es converteix en “humilitat”, la submissió a aquells que s’odia es converteix en “obediència” (és a dir, obediència a un del qual diuen que mana i determina aquesta submissió, a un que anomenen Déu). Allò que és inofensiu en el feble, la mateixa covardia, que en té molta, la seva actitud d’esperar a la porta, la seva actitud d’haver d’esperar necessàriament, rep aquí un bon nom: el de “paciència”, i s’anomena també la virtut. El fet de no poder venjar-se s’anomena no voler venjar-se i fins i tot potser perdó (com que ells no saben pas el que fan, només nosaltres sabem el que ells fan!). Hom parla també de l’“amor als enemics” i, a més a més, sua. [...] No hi ha cap dubte que tota aquesta gent que murmura i ho falsifica tot és miserable, per bé que s’apleguen i s’escalfen mútuament. Em diuen, tanmateix, que la seva misèria és una elecció i una distinció de Déu, que hom pega els gossos que més estima. Diuen també que tal vegada aquesta misèria és una preparació, una prova, un ensenyament. [...] Això ho anomenen “la benaurança”. [...] Ara em volen fer creure que ells no solament són millors que els poderosos, que els senyors de la terra, els gargalls dels quals han de llepar [...] sinó que també són més feliços o, si més no, que un dia seran més feliços. Prou, tanmateix, prou! No puc suportar-ho més. És una atmosfera dolenta! Em fa l’efecte que aquest obrador on es fabriquen ideals put a mentides manifestes. NIETZSCHE, F. La genealogia de la moral, I, 14



Nietzsche

1. En aquest text Nietzsche desemmascara cinc suposades virtuts o ideals. Empleneu la taula següent partint del que diu el text: Ideal

Genealogia

Exemple

La impotència que no es rescabala

Bondat Humilitat Obediència Paciència Perdó o amor als enemics

2. Ara feu el mateix amb altres valors d’avui: Ideal

Genealogia

Exemple

Solidaritat

3. Què vol dir en el text ideals? 4. Per què l’autor diu: “Em fa l’efecte que aquest obrador on es fabriquen ideals put a mentides manifestes”?

5. Esteu d’acord amb la tesi que “els ideals cristians valoren la feblesa i els millors homes seran els més feliços”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex. (Podeu consultar, per exemple, el passatge de l’evangeli conegut com a “Les benaurances”: Mateu 5, 1-12.)



Nietzsche

 La revolta dels en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera , el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat que només es considera mitjançant una revenja imaginària. Mentre que qualsevol sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la nega de bon començament qualsevol “exterioritat”, qualsevol “alteritat”, qualsevol negació de la pròpia , i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors —aquesta direcció necessària devers l’exterior, en lloc de dirigir-se devers la pròpia essència— pertany d’una manera concreta al . Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d’actuar en general. Radicalment, la seva és una . El cas contrari s’esdevé en la forma de valoració: i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se ella mateixa d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa. NIETZSCHE, F. La genealogia de la moral, I, 10



Nietzsche

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: moral dels esclaus, reacció, actua, moral noble, esclaus, ressentiment, valors, acció, noble, essència.

2. Què vol dir en el text: moral dels esclaus? 3. Per què l’autor diu que “la revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors”? 4. Contraposeu els conceptes d’actiu i reactiu.

5. Digueu quines relacions es poden establir entre les idees següents. Argumenteu la resposta. – El valor moral com a símptoma, en Nietzsche, i el valor moral com a condició a priori de la conducta, en Kant. 6. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar la definició nietzscheana d’esclavitud.



Nietzsche

 L’home, l’animal més estrenu i més acostumat al sofriment, no nega en ell mateix la sofrença. La vol, la cerca fins i tot en el supòsit que hom li demostri que té un sentit, que la sofrença serveix per a alguna cosa. El sofriment que no tenia sentit, no pas el sofriment, ha estat la maledicció que fins ara s’ha estès sobre tota la humanitat. I l’ideal ascètic li oferí un sentit! Fins ara ha estat l’únic sentit. És millor tenir qualsevol sentit que no tenir cap sentit. [...] El buit enorme semblava curullat. La porta es tancava davant qualsevol nihilisme suïcida. La interpretació, d’això no hi ha cap dubte, implicava una nova sofrença, més pregona, més interior, més verinosa, més capaç de rosegar la vida: col·locava qualsevol sofriment sota la perspectiva de la culpa... Però, malgrat tot això, l’home fou salvat d’aquesta manera. Tenia un sentit. [...] No importava d’antuvi què volia, com ho volia, per a què ho volia: allò que importava era que la voluntat en ella mateixa s’ havia salvat. [...] Aquest odi dirigit contra les coses humanes, més encara, contra les coses animals, més encara, contra les coses materials, aquesta repugnància pel que fa als sentits, pel que fa a la mateixa raó, la temença enfront de la felicitat i de la bellesa, aquest desig d’apartar-se de qualsevol aparença, de qualsevol canvi, de qualsevol evolució, de qualsevol mort, de qualsevol anhel, de qualsevol desig fins i tot: tot això significa, gosem de comprendre-ho, una voluntat de no-res, una repugnància de la vida, un rebuig dels pressupòsits més fonamentals de la vida. Tanmateix és i continua sent una voluntat...! Perquè, tot repetint com a conclusió allò que he dit al començament, l’home prefereix de voler el no-res que de no voler... NIETZSCHE, F. La genealogia de la moral, III, 28



Nietzsche

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar: a) A l’home li agrada patir. b) L’ideal ascètic fa un bé a l’home en oferir-li quines coses voler. c) La voluntat prefereix voler coses sense valor que no voler res i el nihilisme apareix quan això s’esdevé. d) La voluntat cristiana rebutja la vida sensual.

2. En el text apareixen les característiques psicològiques de l’home nihilista; enumereules i després expliqueu què entén l’autor per nihilisme. 3. Què vol dir en el text l’expressió següent: “Col·locar qualsevol sofriment sota la perspectiva de la culpa”? El nihilisme és causa o efecte d’això? 4. Per què l’autor diu que “l’home prefereix de voler el no-res que de no voler”?



Nietzsche

 Ai!, s’acosta el temps en què l’home ja no infantarà cap estrella. Ai! S’acosta el temps de l’home més menyspreable, el temps d’aquell que ja no es pot menysprear a si mateix. Mireu, jo us mostro l’últim home. Què és “amor”? Què és “creació”? Què és “nostàlgia”? Què és “estrella”? — així pregunta l’últim home i fa l’ullet. Llavors la terra s’ha tornat petita i sobre ella fa saltirons l’últim home, aquell que tot ho empetiteix. El seu llinatge és interminable, com ho és el del poll; l’últim home és aquell que viu més temps. “Hem inventat la felicitat” —diuen els últims homes i fan l’ullet. Han abandonat les contrades on viure era dur; perquè hom no es pot passar de la calor. Hom estima encara el seu veí i es frega amb ell: perquè no es pot passar de la calor. Troben pecaminós emmalaltir i desconfiar: hom hi va amb compte. Ruc qui encara s’entrebanca amb pedres o amb homes. Unes gotes de verí de tant en tant: això fa tenir somnis agradables. I molt verí per acabar, per tenir una mort agradable. Hom treballa encara, perquè el treball distreu. Hom procura, però, que la distracció no cansi. Hom ja no es fa ni ric ni pobre: són coses massa carregoses. Qui vol governar encara? Qui, encara, vol obeir? Són coses massa carregoses. Ni pastor, ni un sol ramat! Cadascú vol el mateix, cadascú és el mateix: qui pensa altrament se’n va tot sol al manicomi. “Abans tothom desvariejava” —diuen els més subtils i fan l’ullet. Avui tothom és llest i sap què ha passat: així hom se’n burla sense parar. Encara es discuteix, però no es triga a fer les paus —altrament fa mal al païdor. Hom té el petit plaer del dia i el petit plaer de la nit: però es respecta la salut. “Hem inventat la felicitat” —diuen els últims homes i fan l’ullet. NIETZSCHE, F. Així parlà Zaratustra, pròleg V



Nietzsche

1. Trieu aquelles característiques que Nietzsche atribueix en aquest text a l’últim home; després expliqueu què entén l’autor per últim home: conformisme, fortalesa, autocomplaença moral, supèrbia, mediocritat, noblesa, home massa, comoditat, autoengany, alienació, superficialitat, gregarisme 2. Si el diagnòstic que fa Nietzsche de l’home modern és encertat, quins dels ideals de la Il·lustració serien seriosament qüestionats?

3. Expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui alguna de les crítiques que fa l’autor i quina pot ser la seva vigència per a l’home del segle XXI. 4. Esteu d’acord amb la tesi que “[avui] qui pensa altrament se’n va tot sol al manicomi”?



Nietzsche

 De les tres metamorfosis de l’esperit us parlo: com l’esperit es converteix en camell, i el camell en lleó, i el lleó, en fi, en nen. Moltes coses feixugues hi ha per a l’esperit, per a l’esperit fort, que sap suportar, en el qual habita el respecte profund: coses més feixugues, i àdhuc les més feixugues, és el que deleja [...] com el camell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert. Però en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí en lleó es converteix l’esperit, vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi desert. Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, i l’enemic del seu últim Déu, per assolir la victòria vol lluitar amb el gran drac. Qui és el gran drac al qual l’esperit no pot seguir anomenant Déu i senyor? “Tu has de” s’anomena el gran drac. Però l’esperit del lleó diu “jo vull”. [...] “Ja han estat creats tots els valors i tots els valors creats — sóc jo. En veritat no hi ha d’haver cap més «jo vull»”. Així parla el drac. Germans meus, per què cal el lleó a l’esperit? Per què no n’hi ha prou amb la bèstia de càrrega que renuncia i respecta? Crear nous valors —tampoc el lleó és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves creacions— això sí que és capaç de fer-ho el poder del lleó. [...] Prendre’s el dret de nous valors —això és la presa més horrible per a un esperit que suporta i que respecta. En veritat, això és una rapinya per a ell i una cosa pròpia d’una bèstia de rapinya. [...] Per què el lleó rapinyaire s’ha de convertir encara en nen? Innocència és el nen, i oblit, i un nou començament, un joc, una roda que dóna voltes per si sola, un primer moviment, un sagrat dir sí. NIETZSCHE, F. Així parlà Zaratustra, I



Nietzsche

1. A partir de les característiques psicològiques del camell, el lleó i el nen, feu una descripció dels tres tipus morals. Abans de respondre, considereu les qüestions següents: – Què és el que carrega el camell? – Per què creieu que el lleó no és encara creador? – A què diu “sí” el nen? 2. Què vol dir en el text valors?

3. Digueu quines relacions es poden establir entre els termes següents. Argumenteu la resposta. – L’home camell i el deure en Kant. – L’home lleó i la voluntat en Schopenhauer. – L’home nen i el destí en Heràclit.

4. Relacioneu les característiques psicològiques del camell amb els següents fets d’actualitat. Creieu que segueix sent vigent? – La necessitat de treballar. – La responsabilitat penal. – La bona educació.



Nietzsche

 Mireu, jo us predico el superhome! El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra! Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d’esperances sobrenaturals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no. Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s’han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n’està tipa: tant de bo se’n perdi la mena. Antany, ultratjar Déu era l’ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb ell han mort també aquests ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la terra! Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors aquest menyspreu era la cosa més elevada: ella volia el cos magre, lleig, famèlic. Així pensava escapar-se del cos i de la terra. Oh! Aquesta ànima com n’era, de magra, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluntat d’aquesta ànima. [...] L’home és una corda tibant entre la bèstia i el superhome. NIETZSCHE, F. Així parlà Zaratustra, pròleg III



Nietzsche

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Els pagesos són superhomes. Déu ha mort i ha aparegut el superhome. A la cultura occidental l’ànima pot escapar del cos. El superhome restitueix el valor del cos i de tot allò que és terrenal per sobre de l’ànima i tot allò espiritual.

2. Què vol dir en el text: sentit de la terra? 3. Per què l’autor diu que “el superhome és el sentit de la terra”? Responeu seguint els passos següents: – Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com justifica que “el superhome és el sentit de la terra”. – Feu una llista d’aquestes idees, ordenant-les segons la seva importància, i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen. – Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats. – Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

4. Nietzsche diu: “No us cregueu aquells que parlen d’esperances sobrenaturals!”. Hi estaria d’acord Epicur? Per què? Justifiqueu la resposta. 5. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la resposta. – El superhome de Nietzsche i l’home sa de Freud. 6. Què és per a tu un home superior o superhome?



Nietzsche

 Què és l’únic que pot ser la nostra doctrina? Que ningú dóna a l’home les seves característiques, ni Déu, ni la societat, ni els seus pares ni avantpassats, ni ell mateix [...]. Ningú és responsable del simple fet d’existir, d’estar constituït de tal manera, de trobar-se en aquestes circumstàncies, en aquest entorn. La fatalitat de la pròpia manera de ser no es pot separar de la fatalitat de tot el que ha estat i tot el que serà. Ell no és la conseqüència d’un propòsit específic, d’una voluntat, d’una finalitat, amb ell no es fa l’intent d’assolir un ideal d’home, o un ideal de felicitat o un ideal de moralitat; és absurd voler atribuir la pròpia manera de ser a algun fi. Nosaltres hem inventat el concepte de fi: en la realitat manca el fi... S’és necessàriament, s’és un tros de fatalitat, es pertany al tot, s’és en el tot; no hi ha res que pugui jutjar, mesurar, comparar, condemnar el nostre ésser, ja que això significaria jutjar, mesurar, comparar, condemnar el tot... ¡Però res no hi ha fóra del tot! [...] només aquesta és la gran alliberació, només amb ella queda restablerta la innocència de l’esdevenidor... El concepte de Déu ha estat fins ara la major objecció contra l’existència... Nosaltres neguem Déu, nosaltres neguem la responsabilitat en Déu: només així redimim el món. NIETZSCHE, F. L’ocàs dels déus, “Els quatre grans errors”, 8



Nietzsche

1. En aquest text, Nietzsche es planteja la qüestió del sentit de la vida humana: ¿tot el que s’esdevé en la vida d’un home és tan necessari com el que passa a la resta de l’univers físic o bé la vida humana està regida per algun tipus de finalitat, d’ideal o de propòsit superior? Com veiem, Nietzsche contraposa els conceptes de necessitat i finalitat. Empleneu la taula següent amb els termes destacats en negreta en el text: Finalitat

Necessitat

– Responsable

– Fatalitat

–

–

–

–

– – –

2. Contraposeu els conceptes de necessitat i finalitat. 3. Cerqueu el significat de l’expressió llatina amor fati. Per què l’autor diu que cal restablir “la innocència de l’esdevenir”? 4. Creieu que l’autor defensa alguna forma de determinisme?

5. Nietzsche diu: “Nosaltres hem inventat el concepte de fi: en la realitat manca el fi”. Què li respondrien Aristòtil, Kant i Hume? Per què? Justifiqueu la resposta.

6. Desenvolupeu una reflexió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: hom pot ser responsable de les seves accions quan no és responsable de les circumstàncies que envolten aquestes accions? L’existència humana és de caire diferent de la resta d’existències?



Nietzsche

 L’enorme pes més gran. — ¿Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indeciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenirse per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió — alhora també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. ¿L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou — com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols”? —No et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni que et parlés d’aquesta manera? ¿O bé has experimentat qualque vegada un moment immens en el qual li respondries: “Ets un déu i mai no havia sentit una cosa més divina!”? Si aquest pensament exercís la seva puixança sobre tu, et transformaria, tal com ets, i tal vegada t’esclafaria. La pregunta referent a totes les coses i a cada cosa: “¿Vols viure això encara una altra vegada i encara incomptables vegades?”, constituiria en la teva actuació l’enorme pes més gran! ¿O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no desitjar res més que aquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern segellament? NIETZSCHE, F. La gaia ciència, 341



Nietzsche

1. Expliqueu quin és el criteri o norma de conducta que planteja Nietzsche en aquest text.

2. Cerqueu, en la història de la fi losofia, una altra concepció del temps semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta.

3. Expliqueu quin sentit creieu que pot tenir avui la següent afi rmació de l’autor i quina pot ser la seva vigència: “La pregunta referent a totes les coses i a cada cosa: «¿Vols viure això encara una altra vegada i encara incomptables vegades?», constituiria en la teva actuació l’enorme pes més gran!”. 4. Llegiu el següent text de J. L. Borges sobre l’etern retorn i digueu per què, segons Borges, la proposta nietzscheana de l’etern retorn no és apta per a optimistes fluixos, sinó que és més aviat tràgica. Hi esteu d’acord? Nietzsche volia homes capaços de suportar la immortalitat. [...] Abans de Nietzsche la immortalitat personal era una mera equivocació de les esperances, un projecte confús. Nietzsche el proposa com un deure i li confereix la lucidesa atroç de l’insomni. [...] Nietzsche volia minuciosament enamorar-se del seu destí. Va seguir un mètode heroic: va desenterrar la intolerable hipòtesi de l’eterna repetició i va procurar deduir d’aquest malson mental una ocasió de joia. Va cercar la idea més horrible de l’univers i la va proposar per a la delectació dels homes. L’optimista fluix sol imaginar-se que és nietzscheà; Nietzsche l’enfronta amb els cercles de l’etern retorn i aquest l’escup així de la seva boca. Nietzsche va escriure: “No anhelar distants ventures i favors i contradiccions, sinó viure de manera que vulguem tornar a viure, i així durant tota l’eternitat. En l’instant en què es presenta aquesta idea, varien tots els colors i comença una altra història”. Traduït de BORGES, J. L. La historia de la eternidad



Nietzsche

 Remetre el desconegut al conegut alleugereix, tranquil·litza, satisfà, dóna a més una sensació de poder. Amb el desconegut arriba el perill, la intranquil·litat, la preocupació: el primer instint es dirigeix a eliminar aquests estats penosos. Primer principi: qualsevol explicació és millor que cap. Donat que en el fons es tracta només d’un voler alliberar-se de representacions que oprimeixen, no s’apliquen uns criteris gaire rigorosos que diguem als mitjans per alliberar-se d’elles: la primera representació mitjançant la qual el desconegut s’explica com a conegut cau tan bé que s’accepta com a vertadera. Demostració del plaer (de la força) com a criteri de veritat. La pulsió de cercar causes està doncs condicionada i excitada per la sensació de por. [...] Que quelcom de conegut, ja vivenciat, inscrit en el record, sigui considerat causa és la primera conseqüència d’aquesta necessitat. [...] Conseqüència: un tipus de causes predomina cada cop més, pren la forma de sistema i acaba compareixent com a dominant, és a dir, senzillament com a excloent de causes i explicacions diferents. El banquer pensa de seguida en el negoci, el cristià en el pecat, la noia en el seu amor. NIETZSCHE, F. L’ocàs dels déus, “Els quatre grans errors”, 5



Tesi:

Axioma: Explicació:

Exemples:

Nietzsche

1. Empleneu l’estructura argumentativa a la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit expliqueu breument el text.

2. Què volen dir en el text: veritat i explicació?

3. Cerqueu, en la història de la fi losofia, un altre concepte de coneixement semblant o contrari al que es desprèn del text. Justifiqueu la resposta. 4. Nietzsche diu: “La pulsió de cercar causes està doncs condicionada i excitada per la sensació de por”. Què li respondrien Descartes, Hume o Kant? Per què? Justifiqueu la resposta. 5. Relacioneu la primera frase del text amb la següent definició de voluntat de poder: Trobem fins i tot en els organismes inferiors la noció d’allò que és “superior” o “inferior”, la tria d’allò que és més important, més útil, més urgent. “Viure” és ja “valorar”. Tota voluntat implica una avaluació, i la voluntat és present a la vida orgànica. Traduït de NIETZSCHE, F. Voluntat de poder, II, 29

6. El concepte nietzscheà de voluntat de poder implica una visió unitària de l’home i la natura (monisme materialista). Cerqueu, en la història de la fi losofia, altres concepcions semblants o contràries a la de Nietzsche. Justifiqueu la resposta.

7. Esteu d’acord amb la tesi que “el coneixement dóna sensació de poder”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.



Nietzsche

 Què és una paraula? La reproducció en sons articulats d’una estimulació dels nervis. Inferir ulteriorment, però, de l’estimulació nerviosa una causa fora de nosaltres, això ja és el resultat d’un ús fals i injustificat del principi de raó. [...] Dividim les coses per gèneres, designem l’arbre com a masculí, la planta com a femenina: quines transferències tan arbitràries! [...] Ell [el llenguatge] designa solament les relacions de les coses amb els humans, i per a donar-ne l’expressió es val de les metàfores més atrevides. [...] Tenim la creença que sabem quelcom sobre les coses mateixes quan parlem d’arbres, de colors, de la neu i de les flors, i certament només tenim metàfores de les coses, que no corresponen gens ni mica a les entitats originàries. [...] Com a geni de la construcció, l’ésser humà s’aixeca molt i molt per damunt de l’abella: aquesta construeix amb cera que arreplega de la natura, ell amb el material molt més fi dels conceptes que abans ha de fabricarse d’ell mateix. En aquest aspecte és ben digne d’admiració —però no pas pel seu impuls vers la veritat, vers el coneixement pur de les coses. Si algú amaga una cosa darrere d’un arbust, fins i tot la torna a buscar allí mateix i la troba, aleshores en aquesta recerca i en aquest trobament no hi ha molt a lloar. [...] L’investigador d’aqueixes veritats només busca en el fons la metamorfosi del món en els humans; ell brega per una comprensió del món com d’una cosa específicament humana i, en el millor dels casos, s’aconsegueix la sensació d’una assimilació. [...] El seu procediment és: prendre l’ésser humà com a mesura per a totes les coses, amb què parteix, però, de l’error de creure que té davant seu aquestes coses com a objectes purs. S’oblida, per tant, de les metàfores intuïtives originals en tant que metàfores i les pren com les coses mateixes. NIETZSCHE, F. Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, 1, 10



Nietzsche

1. Expliqueu què entén l’autor per llenguatge i quina relació hi ha, segons l’autor, entre les paraules i les coses. 2. Expliqueu l’analogia de l’abella que apareix en aquest text. 3. Cap al final del text, Nietzsche fa una referència a la idea clàssica de l’home com a mesura de totes les coses. Qui és l’autor d’aquesta frase? Com anomenem aquesta teoria epistemològica? Creieu que Nietzsche hi estaria d’acord? 4. Nietzsche, en aquest text, denuncia l’antropocentrisme (projecció de les condicions de supervivència de l’home o de la seva manera de ser a la realitat). Quins altres autors coneixeu que facin denúncies similars?

5. Nietzsche diu: “Tenim la creença que sabem quelcom sobre les coses mateixes quan parlem d’arbres, de colors, de la neu i de les flors, i certament només tenim metàfores de les coses, que no corresponen gens ni mica a les entitats originàries”. Què li respondrien Heràclit, Plató, Hume o Kant? Per què? Justifiqueu la resposta.



Nietzsche

 També vosaltres estimeu la terra i les coses terrenals: ¿us he endevinat bé? —però vergonya hi ha en el vostre amor, i mala consciència— ¡ us assembleu a la lluna! A menysprear la terra ha persuadit algú el vostre esperit, però les vostres entranyes: ¡però aquestes són el més fort en vosaltres! “I ara el vostre esperit té vergonya d’estar a mercè de les vostres entranyes, i a causa de la seva pròpia vergonya recorre camins tortuosos i mentiders. “Per a mi seria el més elevat —això es diu a si mateix el vostre mentider esperit— mirar la terra sense cobdícia i sense tenir la llengua penjant com un gos: ¿Ser feliç en el contemplar, amb una voluntat ja morta, aliè a la rapacitat i a l’avarícia de l’egoisme —fred i gris a tot el cos, però amb ebris ulls de lluna!” “El més estimat seria per a mi —així es sedueix a si mateix el seduït— estimar la terra tal com l’estima la lluna, i només amb els ulls palpar llur bellesa. I el coneixement immaculat de totes les coses sigui per a mi el no voler res de les coses: tret de que em sigui permès de jeure davant d’elles com un mirall de cent ulls”. Oh, sensibles hipòcrites, lascius! A vosaltres us manca la innocència en el desig: ¡per això ara calumnieu el desitjar! NIETZSCHE, F. Així parlà Zaratustra, II



Nietzsche

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després indiqueu quin és el problema que el text vol abordar. a) b) c) d)

Entre cos i esperit hi ha una equilibrada col·laboració. El cos necessita l’esperit per desitjar les coses amb innocència. L’esperit depèn del cos per sobreviure entre les coses terrenals. L’esperit, amb les seves exigències, corromp el cos i les coses terrenals.

2. Per què l’autor diu: “I el coneixement immaculat de totes les coses sigui per a mi el no voler res de les coses”? Abans de respondre considereu les qüestions següents: – Algú pot voler conèixer quelcom que sap que mai no li servirà per a res o que no té cap utilitat? Com definiríeu coneixement interessat? – Quan un objecte bell reté la nostra mirada, diríeu que reposem? Quina diferència hi ha entre conèixer i contemplar? – Veieu algun paral·lelisme entre estimar les coses terrenals i l’actitud contemplativa en el coneixement que trobem en aquest text? 3. Expliqueu què entén l’autor per desig. 4. Aquest text parla de la relació entre cos i ànima. Podríem dir que el fragment capgira el sentit de la relació cos-ànima establerta des de Plató i mantinguda pel cristianisme i per fi lòsofs com Descartes. Però en aquest text hi ha més coses. Cos i esperit són, en aquest text, els representants d’un dualisme no només antropològic sinó còsmic. I així, podríem dir que el fragment capgira la relació entre matèria i esperit establerta per la tradició fi losòfica. Descriu aquesta inversió que du a terme Nietzsche.

5. Compareu i relacioneu el concepte d’amor que apareix en el text amb el paper que l’amor té en la fi losofia platònica.



Nietzsche

 Quan jo era estudiant de filosofia sentia una gran admiració per l’obra de Nietzsche, per mil raons diferents, i fins i tot molta simpatia per certs plantejaments. Hi ha, però, tres coses que van fer que no fos nietzscheà. Una és la sofística, la idea de Nietzsche que la veritat no existeix, que tot és fals. Simplement em sembla una proposició impossible, perquè si tot és fals, llavors queda refutat que tot sigui fals. Si no hi ha veritat, no pot ser veritat que no hi hagi veritat; per tant és un pensament que s’autodestrueix, i que, a més, autoritza a qualsevol cosa, perquè, si no existeix la veritat tot pot ser negat; es tracta d’una forma de negació molt perillosa des del punt de vista moral. La segona cosa que no puc acceptar de Nietzsche, ni d’una bona part de la filosofia contemporània, és l’immoralisme: la idea que tot està permès, com diu Nietzsche a la Voluntat de poder, que tot és fals, que cal viure més enllà del bé i del mal. Qualsevol raó per rebutjar l’horror, el nazisme, el racisme, el totalitarisme, queda llavors abolida, perquè no existeix la possibilitat d’una fonamentació moral. Finalment, rebutjo el seu esteticisme, la supressió de la diferència entre el millor i el pitjor, per afirmar simplement l’art. Políticament i moralment, la idea és perillosa. Si som mers estetes, en el fons l’únic que podem retreure al nazisme és una falta de gust. A mi em sembla que el nazisme no comportava només un problema estètic, sinó que va ser una ignomínia moral. Entrevista a Comte-Sponville, A. Avui, 05/06/2003

Seguint l’exemple anterior, redacteu la vostra pròpia valoració personal d’algun aspecte de la fi losofia de Nietzsche.



Annex

Taula de recursos argumentatius

Annex. Taula de recursos argumentatius

Aclariment o matisació de la tesi: – Si per ..... entenem ....., aleshores ..... – Allò que l’auror ens vol fer veure és que ..... – L’autor defensa la tesi que ....., però cal tenir en compte que ..... – Quan l’autor diu que ..... , hem de considerar que ..... Treure conseqüències d’una tesi: – Del que diu el text es desprèn que ..... – Aquesta idea ens portaria a ..... – Si acceptem la tesi de l’autor, aleshores caldrà admetre també que ..... Explicitar pressupòsits d’una tesi: – Quan l’autor defensa ....., dóna per suposat que ..... – L’autor, sense dir-ho, assumeix que ..... – Les conclusions de l’autor són vàlides només si admetem la premissa que ..... Adjectivar o batejar una idea: – Quan l’autor diu que ....., està defensant una posició ..... – La visió de l’autor és ..... – La concepció de l’autor comporta una visió ..... Contraposar amb altres autors: – Una visió que em sembla més encertada és la de ....., que defensava que ..... – Contràriament, l’autor ..... defensava que ..... – Jo m’inclino més aviat per la posició contrària: ..... Recurs a l’analogia o la comparació: – Igual com l’autor defensa que ....., es podria dir que ..... – Una situació anàloga la trobem en ..... – Si comparem el que diu l’autor amb el que passa amb ....., veurem que ..... Recurs a l’exemple: – El fenomen de ..... il·lustra molt bé la idea que ..... – Un exemple del que defensa l’autor el trobem en .... – Un exemple actual d’aquesta doctrina seria .....



Annex. Taula de recursos argumentatius

Vigència o actualitat d’una idea: – La concepció actual de ..... seria més aviat ..... – La vigència d’aquestes idees es pot veure en ..... – La novetat dels plantejaments de ..... resideix en .... – La concepció de ..... és perfectament defensable avui si tenim en compte que ..... Plantejar objeccions o crítiques: – Aquesta posició de l’autor crec que planteja alguns problemes: ..... – Una qüestió que es planteja als defensors de ..... és ..... – Portades a l’extrem aquestes idees impliquen que ..... – Un punt feble d’aquesta posició és ..... Aportar raons a favor: – La raó per la qual defenso ..... és que ..... – Els avantatges que veig en aquesta posició són ..... – Les idees de l’autor em semblen interessants si tenim en compte que ..... Conclusió o balanç final: – En síntesi / Per concloure, crec que es pot afirmar que ..... – Tot això em sembla que fonamenta suficientment la tesi que ..... – Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en ....., però no, en canvi, quan diu que .....



Bibliografia

Bibliografia

PLATÓ, Defensa de Sòcrates, traducció de Joan Crexells, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1924 PLATÓ, Laques, traducció de Manuel Balasch, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1924 PLATÓ, Hipias Major, traducció de Joan Crexells, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1928 PLATÓ, La república, traducció de Manuel Balasch, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1992 PLATÓ, La república VII, traducció de Privat Rodríguez, Casal del Mestre, Barcelona, 1990 [per als textos núm. 8, 9 i 15] PLATÓ, Convit, traducció d’Eulàlia Presas, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1983 PLATÓ, Menó, traducció de Jaume Olives Canals, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1956 PLATÓ, Fedre, traducció de Manuel Balasch, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1988 PLATÓ, Timeu, traducció de Josep Vives, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2000 PLATÓ, Fedó, traducció de Jaume Olives Canals, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1962 [per al text núm. 7] PLATÓ, Fedó, tradució de Josep Vives, Edicions 62, Barcelona, 1999 [per al text núm. 10] PLATÓ, Cràtil, traducció de Jaume Olives Canals, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1959 ARISTÒTIL, Metafísica. Antologia mínima, traducció d’Antoni Bosch i Veciana, Casal del Mestre, Barcelona, 1992 [per als textos núm. 1 i 4] ARISTÒTIL, Metafísica, traducció d’Irene de Puig i Josep Maria Terricabras a Ergo, Editorial Vicenç Vives, Barcelona, 1994 [per als textos núm. 2 i 3] ARISTÒTIL, Física, traducció d’Antoni Bosch i Veciana a Minerva, Edicions La Magrana, Barcelona, 1995 [per al text núm. 5] ARISTÒTIL, Física, traducció d’Antoni Prevosti a La física d’Aristòtil, Promociones Publicaciones Universitarias, Barcelona, 1984 [per als textos núm. 6 i 7] ARISTÒTIL, Psicologia, traducció de Joan Leita, Editorial Laia, Barcelona, 1981 ARISTÒTIL, Retòrica. Poètica, traducció de Joan Leita, Editorial Laia, Barcelona, 1985 ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, traducció d’Antoni Bosch i Veciana a Minerva, Edicions de La Magrana, Barcelona, 1995 ARISTÒTIL, Categories, traducció d’Irene de Puig i Josep Maria Terricabras a Ergo, Editorial Vicenç Vives, Barcelona, 1994 ARISTÒTIL, La generació dels animals, traducció d’Irene de Puig a Diàleg, Editorial Barcanova, Barcelona, 1992



Bibliografia

ARISTÒTIL, Política, traducció d’Emilio Lledó i altres a Història de la filosofia, Editorial Santillana, Barcelona, 2003 EPICUR, Carta a Meneceu i màximes capitals, traducció de Ramon Alcoberro, Casal del Mestre, Barcelona, 2001 EPICUR, Lletres, traducció de Montserrat Jufresa, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1975 [per als textos núm. 3, 4 i 5] DESCARTES, R. Discurs del mètode, traducció de Pere Lluís Font, Edicions 62, Barcelona, 1966 DESCARTES, R. Meditacions metafísiques, traducció de Robert Veciana i Tormo, Edicions de 1984, Barcelona, 1995 DESCARTES, R. Regles per a la direcció de l’enginy, traducció de Salvi Turró, Edicions 62, Barcelona, 1988 DESCARTES, R. Tractat de les passions. Cartes sobre la moral, traducció de Miquel Costa, Edicions 62, Barcelona, 1998 HUME, D. Abstract, traducció de Manuel Satué a Minerva, Edicions de La Magrana, Barcelona, 1995 HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, traducció de Josep Maria SalaValldaura, Edicions 62, Barcelona, 1998 HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, traducció de Miquel Costa, Edicions 62, Barcelona, 1994 KANT, I. Crítica de la raó pura. Què és Il·lustració?, traducció de Joan B. Llinares, Publicacions de la Universitat de València, València, 1991 KANT, I. Crítica de la raó pràctica, traducció de Miquel Costa, Edicions 62, Barcelona, 2003 KANT,I. Prolegòmens, traducció de Gerard Vilar, Edicions 62, Barcelona, 1996 KANT, I. Fonamentació de la metafísica dels costums, traducció de Joan Leita, Editorial Laia, Barcelona, 1984 KANT, I. Història i política. Idea d’una història universal amb intenció cosmopolita, traducció de Salvi Turró, Edicions 62, Barcelona, 2002 MARX, K. Tesis sobre Feuerbach, traducció d’Irene de Puig i Josep Maria Terricabras a Ergo, Editorial Vicenç Vives, 1994 MARX, K. El capital, traducció de Jordi Moners i Sinyol, Edicions 62, Barcelona, 1983 MARX, K. Manifest del partit comunista, traducció d’Antoni Martínez Riu a Atena, Edicions de La Magrana, Barcelona, 2000



Bibliografia

MARX, K. Contribució a la crítica de l’economia política, traducció d’Antoni Martínez Riu a Atena, Edicions de La Magrana, Barcelona, 2000 MARX, K. Manuscrits econòmico-filosòfics, tradució de Gerard Vilar i Roca, Edicions 62, Barcelona, 1991 MARX, K. i ENGELS, F. La ideologia alemanya, traducció de Jordi Moners i Sinyol, Editorial Laia, Barcelona, 1987 MILL, J. S. L’utilitarisme, traducció de Miquel Costa, Edicions 62, Barcelona, 2005 MILL, J. S. Sobre la llibertat, traducció de Lluís Flaquer, Editorial Laia, Barcelona, 1983 NIETZSCHE, F. Així parlà Zaratustra, traducció d’Irene de Puig i Josep Maria Terricabras a Ergo, Editorial Vicens Vives, Barcelona, 1988 NIETZSCHE, F. La gaia ciència, traducció de Joan Leita, Editorial Laia, Barcelona, 1984 NIETZSCHE, F. Genealogia de la moral, traducció de Joan Leita, Editorial Laia, Barcelona, 1981 NIETZSCHE, F. Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, traducció de Joan B. Llinares Chover i Vicente Berenguer, Editorial Diálogo, València, 2004 NIETZSCHE, F. L’origen de la tragedia, extret de DE BOTTOM, A. El consol de la filosofia, Edicions de La Magrana, Barcelona, 2001 NIETZSCHE, F. El crepuscle dels déus, extret de DE BOTTOM, A. El consol de la filosofia, Edicions de La Magrana, Barcelona, 2001 [per al text núm. 2]

No hem trobat cap edició en català dels textos següents: 16 i 17 d’Epicur; 8, 12 i 13 de Marx; 13 i 14 de Stuart Mill i Harriet Taylor i 11 i 13 de Nietzsche; per aquest motiu hem hagut de recórrer a la traducció lliure.

