• Author / Uploaded
• jmvictoria6870

Citation preview

COLL

DE

GISTAU

En Raymond D´Espouy havia escrit: “Que trobaran els espeleòlegs en aquest grandiós atri que obre sens dubte l´accés a l’avenc més profund del Pirineu?”. Es referia al seu pas pel Coll de Gistau a 2.600 metres d´alçada i a les boques dels avencs que havia observat. La lectura de les afirmacions d’en d´Espouy ens va esperonar la curiositat i vam decidir muntar una exploració per veure si podia ser veritat allò de l’avenc més profund del Pirineu.

18

Per Setmana Santa equipats amb esquís llogats, dormírem a la cabana de Turmo, a la Vall de Estos. Al dia següent per pujar al Coll no eren necessaris els esquís, doncs la neu estava tant dura que era millor portar grampons. El Coll de Gistau estava cobert per varis metres de neu, però es podia observar una gran depressió que tenia que disposar d’un desguàs subterrani, perquè si no fos així el resultat seria l´existència d’un llac. Enfilant les pendents del costat sud del Coll trobàrem petites depressions que devien correspondre a avencs o llacs col-matats per la neu.

19

Caravana a la Vall d’Estos.

Confirmada l´existència de cavitats al Coll de Gistau, encara que fos solament una suposició, doncs estaven sota la neu, es va decidir fer el que vàrem anomenar “Primera Expedición Espeleológica al Pirineo Central”, així, amb castellà, tal com manava el “Régimen”. A l’escollir les dates per la “Expedición” es va fer un greu error, havia sigut un any de molta neu. A mitjans de Juliol encara restaven grans clapes i la majoria dels avencs en tenien un gros tap. Si enlloc de Juliol s´hagués fet a finals d´Agost, és probable que els resultats haurien millorat molt.

20

Arribada al Coll de Gistau.

Com a precedent, solament podíem copiar l´organització de les expedicions alpines a l’Himàlaia o als Andes, i així ho vam fer. Tot el material i els queviures es van embalar amb grosses caixes de fusta pensant que les mules llogades a Benasc, les portarien fins al Coll. No va ser així, les mules van arribar fins una alçada d’uns 2,200 metres. La resta de desnivell es va superar a les espatlles dels “burros” de dues potes que érem els participants a la “Expedición”.

21

22

Com si anessim a l’Himàlaia.

Vàries de les tendes del campament instal.lat per passar la primera nit van ser destrossades per una tempesta que ens va donar la benvinguda al lloc on pensàvem que podia ser un paradís pels espeleòlegs. El segon dia es va pujar la resta de la càrrega al campament, amb les caixes del material i la resta de les tendes estripades, on s’hi va construir una espècie de bunker, que va fer de magatzem i laboratori fotogràfic.

23

El mateix dia es van iniciar les exploracions, baixant fins a uns 80 metres a la boca que semblava que oferia més possibilitats. Un enorme dipòsit de neu endurida d’uns vint metres d´alçada estava plantat en mig de l’avenc, la part inferior ja era gel transparent, al fons una rampa de gel ens va obligar a utilitzar grampons, però la progressió es va fer impossible doncs el gel ho obstruïa tot. El descens no va ser del tot infructuós, doncs a aproximadament 56 metres de profunditat es va localitzar una galeria horitzontal de sostre molt baix però amb una lleugera corrent d´aire.

Excursionistes visitants a la Boca de l’Avenc Raymond d’Espouy.

24

Un exemple de la misèria de l’època: Gorra i ulleres prestades, botes i esquís llogats i anorac confeccionat per un familiar.

25

Avenc Raymond d’Espouy.

Els dies següents es va topografiar tota la cavitat, explorant les galeries horitzontals que conduïen a un seguit de pous. A l´últim hi retronava una grossa cascada, doncs els darrers dies havien sigut molt plujosos. Amb un matalàs pneumàtic es va intentar arribar a una galeria que es veia a l´altre banda del pou, però un naufragi imprevist ho va impedir.

Galeria d’accés als pous inferiors.

Avenc Raymond d’Espouy.

A la depressió del coll hi circulava un rierol que desapareixia sota una gruixuda acumulació de neu. Es va cavar una trinxera a la neu sense cap resultat positiu, doncs la cavitat que després vàrem saber que hi havia, estava a poca distància de la nostra excavació. També es va fer un dibuix topogràfic de la depressió del Coll. El rierol es va acolorir amb fluoresceïna, encara que no es va tenir cap notícia d’on aflorava al riu subterrani.

26

El laboratori fotogràfic va funcionar perfectament, es van revelar els negatius, fent còpies de mida postal que un company va portar fins a Benasc. El pèssim servei de correus de l´època, aquesta vegada va funcionar, les fotografies van arribar als diaris, que les van publicar. Això va generar una reacció negativa que ja he descrit a la Introducció. Cada vegada que el temps clarejava feiem equips de dues persones per inspeccionar les pendents en direcció a Posets, a mida que es guanyava alçada el gruix de neu era més gran i ho tapava tot. Les boques dels avencs eren un cercle blanc en mig de la grisor de la pedra calcària, inclús un petit llac estava totalment gelat.

27

Miquel Soler i Josep Vera desobstruint la pèrdua del Coll de Gistau.

28

Avenc tapat per la neu. Al fons, el Massís de la Maladeta.

29

Explorat tot el que teníem a l´abast, es va aixecar el campament per fer una estada de dues nits a la Vall d´Estos, per fer la topografia del “Forao del Avión” i visitar les “Cuevas de Paul”.

30

Campament.

31

Camí al campament.

32

Nosaltres desconeixem que 12 anys abans de l´any 1949, el mateix Raymond d´Espouy havia acompanyat dos membres de l’espeleo-club de l´Aude a la pèrdua del llac del “Pico Royo” on havien baixat uns 35 metres. Tampoc sabem els motius perquè no es van continuar les exploracions fins que trenta-un anys més tard, entre 1980 i 1984, dinou anys després de la nostra “Expedición” l´espeleo-club d´Aude es va dedicar plenament a explorar i topografiar totes les cavitats dels voltants del coll, arribant al “Pozu Loulouna” a una profunditat de 508 metres.

Entre els anys 1991 i 2000, membres del S.I.E.S d’Esplugues del Llobregat i del G.I.R.E.S de Sant Esteve de Sesrovires tornen a explorar i topografiar les cavitats descobertes pel G.E.B l’any 1961 i el S.C.A entre els anys 1980 i 1984. Hem inclòs en aquesta publicació, les topografies fetes per nosaltres de l’any 1961 i les del S.C.A i el G.I.R.E.S. Destaca la del “Pozu Loulouna” amb els seus 508 metres de profunditat. També és de destacar, la coincidència en la profunditat de “l’Avenc Raymond d´Espouy” en dues topografies fetes amb més de trenta anys de diferència, tenint en compte els mitjans rudimentaris que es disposava l´any 1961. L´anada al Coll de Gistau, va ser el preludi de les exploracions d’alta muntanya per part d’espeleòlegs ibèrics. Els anys següents es farien dues expedicions al Mont Perdut, en el 1966 és el primer descens a la “Grallera de Guara” i el descobriment del “Solencio de Bastarás”. Però seria en el 1968, quan amb el descobriment del Massís d´Escuain on es culminaria la conquesta del món subterrani del Pirineu, totes les generacions de membres del Grup d’Espeleologia de Badalona han contribuït a demostrar la voluntat d’una societat, la Catalana, que malgrat l’opressió i l’espoliació quasi colonial que pateix, sap amb voluntat i esforç, arribar a les més altes fites amb qualsevol activitat.

Ramon Canela i Font Bor de Cerdanya, Desembre de 2011

33

34

35

Joan Bruguer i Casimir Carreres amb les “Agulles de Paul” i al fons “La Maladeta”.

36