• Author / Uploaded
• pitussa

Citation preview

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 1

Valencià Llengua i Literatura

3

ESO

4 . Dictats

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 2

Referències bibliogràfiques 1 Carme MIQUEL. Murmuris i crits. València: Ed. Tàndem. (La Moto, 15), 2003, pàg. 60-61. 2 Josep Lluís RICO I VERDÚ. El geòmetra. Alcoi: Ed. Marfil. (Autors d’Ara, 12), 2003, pàg. 75-76. 3 Santiago FORNÉ. L’últim estiu abans de Chicago. València: Ed. Tabarca. (Tabarca Narrativa, 54), 2007, pàg. 11. PREMI NARRATIVA JUVENIL CIUTAT DE TORRENT 2006. 4 Gemma PASCUAL ESCRIVÀ. Quan deixàvem de ser infants. Barcelona: Ed. Barcanova, 2005, pàg. 139. 5 Enric LLUCH. La germanor del camí. Picanya: Edicions del Bullent (Esplai, 35), 2007, pàg. 49. 6 Vicent BORRÀS. Sala d’espera. 1a edició. Alzira: Ed. Bromera. (L’eclèctica, 39), 1996, pàg. 17-18. Premi Vila de Perpinyà Modest Sabaté 1995. 7 Ferran TORRENT. Gràcies per la propina. 1a edició. Alzira: Ed. Bromera. (L’eclèctica, 34), 1995, pàg. 98-99. Premi Sant Jordi de novel·la 1994. 8 Ramon BREU. «Gorillas in the mist». L’extinció de les espècies. 9 Jesús TUSON. Lletres sobre lletres. 1a edició. Barcelona: Ed. Empúries (Biblioteca Universal Empúries, 211), 2006, pàg. 102-103. 10 PROA Enciclopèdia Catalana Temàtica. Vol.2. El medi natural. «R. 23: El món dels animals i dels protozous». Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, pàg. 166. 11

Herman MELVILLE. Moby Dick. 1a edició. València: Edicions 3 i 4 (Llibres Clau), 1994, pàg. 17.

12 Amand BLANES I LLORENS. «L’esperança de vida». Dins Atles de la diversitat. 1a edició. Barcelona: Editorial Enciclopèdia Catalana, 2004, pàg. 138 (adaptació). 13 Amand BLANES I LLORENS. «L’esperança de vida». Dins Atles de la diversitat. 1a edició Barcelona: Editorial Enciclopèdia Catalana, 2004, pàg. 138 (adaptació). 14 Isabel-Clara SIMÓ. El mas del diable. 2a edició. Barcelona: Ed. Àrea, 1992, pàg. 144-145. 15 Lurdes GARCIA LANCETA. «Les grans regions agrícoles». Dins Atles de la diversitat. 1a edició. Barcelona: Editorial Enciclopèdia Catalana, 2004, pàg. 170. 16 Víctor DECOFRENS. Cabrera. 1a edició. València: Edicions 3 i 4 (El Grill), 1995. 17 Ángel LÓPEZ GARCÍA MOLINS. «Prohibit parlar-ne!: el tabú de l’origen del llenguatge». Mètode, núm. 39. Universitat de València, tardor 2003. 18 Llorenç CAPDEVILA. El color del crepuscle. 1a edició. Barcelona: Columna. (Clàssica-Novel·la Històrica, 438), 2001. 19 Ferran TORRENT. Espècies protegides. Alzira. Ed. Bromera. Col. L’eclèctica, n. 108, 1a edició, 2004. 20 Història natural. Vol. 4. Barcelona: Ediciones Océano-Instituto Gallach, 1989.

2

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 3

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

1 Sabies que les marxes nocturnes afecten no només les persones, sinó també el medi ambient? Doncs ens ho va explicar, als meus alumnes i a mi, una biòloga que ens acompanyava un dia que vam fer un itinerari pel Parc Natural de l’Albufera. Ja saps que per allí, per la carretera que travessa la zona d’aquest parc, entre pins i canyars passen els cotxes que fan la famosa ruta de les discoteques. El fet és que el soroll que produeixen els vehicles que hi circulen de nit, els motors i la música estrident espanten els mussols. Ja saps que el mussol és una au nocturna que habitava aquell paratge i que ara n’ha anat desapareixent. En desaparèixer els mussols, que tenen com a base de l’alimentació animals rosegadors com les rates, ha crescut la població d’aquestes. I ja se sap, les rates debiliten i causen problemes a la vegetació en rosegar i destrossar les arrels i les tiges de les plantes. —«Les mates, les flors, els pins joves, tota la vegetació se’n ressenteix. Si pogueren, es queixarien. A ells els agrada una altra música...» —va dir aquella biòloga. Carme MIQUEL, Murmuris i crits (2003)

3

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 4

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

2 Era una nit càlida. La lluna, enorme, ascendia lentament, deixant cada vegada mes avall la línia de l’horitzó i dibuixant una ampla estela lluminosa en el llom flonjo de la mar. Però el temps passava i no succeïa res. La gent anava i venia, trepitjant l’arena. Eren parelles, grups de tres o quatre, i algun solitari. Dins un cotxe, amagats en la foscor, hi havia dos agents a l’aguait. Eren en la zona més allunyada i perillosa, allí on l’assassí podia actuar sense ser vist. Devien ser entorn de les onze quan una jove, temeràriament, s’endinsava en el lloc. La platja acabava unes desenes de metres més enllà, per donar pas a una zona de roques. La xica passejava prop de l’aigua. De tant en tant, es detenia i romania immòbil contemplant la mar, la lluna, la màgica unió d’ambdós adornant la nit. Caminant en direcció contrària, es distingia ara una figura que eixia de la foscor i s’anava acostant a la xica. Els policies contemplaven l’escena: ella immòbil, en actitud contemplativa, i aquell individu que se li aproximava més i més. No els quedava cap altra opció que actuar abans que fóra massa tard. Josep Lluís RICO I VERDÚ, El geòmetra (2003)

4

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 5

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

3 Des que he complit dèsset anys no hi ha dia que no recorde el moment aquell de la festa del meu aniversari en què em vaig adonar que mon pare em tenia por. Ara crec saber per què, però aleshores em va agafar desprevinguda. De nit, arraulida al llit, era incapaç de moure un dit, de tan atabalada com estava. No em podia llevar del cap la cara de mon pare, com si haguera estat enganxada a la paret i jo haguera tingut els ulls ben oberts i haguera sigut de dia i l’habitació haguera estat plena a vessar de llum. Quan em vaig creuar amb els ulls atemorits de mon pare i vaig tindre una sensació semblant a la que vaig tindre fa dos o tres anys a Terra Mítica. Vaig pujar a l’Au Fènix i em va fer l’efecte que algú em xuplava el cos des del cel, i que el que baixava des d’aquella altura eren les meues restes: una ventada d’aire. Sí, mentre era allà, al llit, sense ni tan sols gosar apartar-me els cabells de la boca, em va entrar una por horrorosa. Com quan era xiqueta i els somnis em despertaven. Santiago FORNÉ, L’últim estiu abans de Chicago (2006)

5

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 6

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

4 El pare del Vicent, preocupat per la sort de sa mare, va insistir que ens acompanyara a casa. Però ella s’hi va negar, ningú no la mouria de la seua Alqueria, tota la vida havia viscut a l’horta i si havia de morir era un bon lloc per a fer-ho, a la seua estimada terra. Les paraules d’aquella dona em van emocionar. Ens va oferir formatge i el senyor Vicent ens va deixar tastar el vi, no sense fer-nos prometre primer que no n’explicaríem res a les mares, però considerava que aquella era una bona ocasió per a fer un traguet. L’àvia assentia amb el cap mentre ens oferia més pa. Allí ens vam quedar fins que ja a la matinada l’esclat de les bombes va amainar. Amb pa, vi i formatge vam foragitar la por. No oblidaré mai aquella nit del bombardeig, a les acaballes de la guerra, quan vaig sentir més que mai la por als ossos. Aquell era el preludi del que a partir d’ara m’esperava, la meua vida canviaria de soca-rel i la dels meus també. La por no fugiria mai, m’acompanyaria per sempre. Acabada la guerra, començava l’horror d’una dictadura que es faria interminable, que segrestaria la llibertat durant vora quaranta anys i que mai no la retornaria. Gemma PASCUAL ESCRIVÀ, Quan deixàvem de ser infants (2005)

6

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 7

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

5 Em vaig girar amb tota la lentitud i tement que, d’un moment a un altre, em trobaria de cara amb els homes del Xato Puskas, amb algun cotxe de la policia o enmig dels dos. Res. Ni homes del traficant, ni policies, ni cap altra cosa que no fóra dones que venien o anaven a comprar, un desficiós que llegia el diari mentre caminava, una parella de xiquets menuts que ploraven agafats d’una dona, possiblement la seua àvia, i un captaire que solia passejar per tots i cadascun dels carrers del poble. Caminava decebut i enrabiat. Vaig oblidar allò de caminar sense pressa i em vaig posar a córrer, sense direcció determinada, sense saber per què, fins que em vaig adonar que havia tornat al carrer dels Ànecs. Vaig entrar en un bar que hi havia a la mateixa cantonada per tal de prendre’m un café i per tal de reorganitzar les meues idees; però el café que em va preparar el propietari del local era una pura porga i no hi havia manera de posar les idees en ordre. Més decebut i enrabiat encara, vaig demanar el compte. Enric LLUCH, La germanor del camí (2007)

7

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 8

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

6 Ara era despert, ja ben despert, s’havia pessigat per comprovar-ho, i podia, fins i tot, comptar les costelles del Crist de retirada romànica que, des del capçal del llit, mentre agonitzava eternament, anava perdonant tots i cadascun dels nostres pecats. Si no haguera estat per l’estrany pressentiment que el refrenava, s’hauria aixecat i rentat la cara. Però no gosava ni obrir la boca i esborrar de la ment l’absurda sospita que hi albergava. Un xisclet, per petit que fóra, seria suficient prova. ¿Com, de la nit al dia, podia perdre la veu? Ja que era clar que només es tractava de la veu, perquè el llenguatge, no, car el pensament fluïa perfectament, massa ràpid i tot. Calia ser racional i no desesperar-se, de moment, fins que no fera la prova; era només una conjectura del tot injustificada. Quins elements reals tenia per a barrinar semblant bajanada? Ell, un home de ciència en atur, no anava ara a amoïnar-se per una estúpida fixació que, sense saber per què ni com, l’havia corprés en despertar-se. Vicent BORRÀS, Sala d’espera (1996)

8

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 9

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

7 A les cinc en punt de la vesprada va eixir el taüt en el cotxe de la funerària. Tomàs ens va dir que acompanyàrem l’avi amb la cara ben alta, que era la manera de demostrar-los que no aconseguirien humiliar-nos. Férem el trajecte a peu, prop del cotxe, amb el semblant seriós, dreçats, però, per damunt del dolor. A uns cent metres, darrere nostre, els tres membres de la guàrdia civil vigilaven que ningú s’afegira al seguici. Hi hagué veïns del poble que esperaven a la porta de la casa el pas del taüt i els que portaven barret se’l llevaren per manifestar un respecte silenciós per l’avi [...]. Quan vam arribar al cementeri, un funcionari de l’ajuntament, a peu d’entrada, ens indicà on seria enterrat l’avi, un fossar a banda on hi havia molt poques làpides, lluny de l’àvia, que era on l’avi volia descansar. De res valgué que Ramonet i Tomàs exigiren el dret a enterrar els seus pares junts. Tant l’església com l’ajuntament havien acordat que l’enterraren en el lloc destinat als no catòlics. [...]. La paranoia feixista perseguia fins i tot els morts. Ferran TORRENT, Gràcies per la propina (1995)

9

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 10

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

8 La pel·lícula també ens parla de l’obsessió per una idea, la defensa dels goril·les, que no només acaba transformant i dominant la protagonista, sinó que sembla conduir-la irremissiblement a la bogeria. La seua ofuscació, per altra banda, li fa perdre tota noció moral i la porta a actuar, literalment com una bruixa, fent tot tipus d’excessos. No hi ha dubte que Dian Fossey tenia una personalitat molt complexa. El film constitueix un autèntic homenatge a la tasca de l’antropòloga, la qual va canviar totalment la percepció que fins aquell moment es tenia dels goril·les de muntanya, i reivindica el fet que la seua dedicació extenuant i la seua força de voluntat van aconseguir la conservació d’una espècie que avui estaria extingida. És també un al·legat ecològic que denuncia el tràfic d’espècies en perill d’extinció, així com la manca d’escrúpols d’alguns intermediaris (zoològics, circs, laboratoris, ensinistradors, etc.) a l’hora d’aconseguir els animals sol·licitats, a través de qualsevol mitjà. També s’acusa als culpables últims de tot aquest cruel negoci, que no són els nadius, que simplement maten els animals per sobreviure, sinó els turistes que compren la mà d’un goril·la o aquells que compren aquests mateixos productes a les seues civilitzades ciutats. Ramon BREU, «Gorillas in the mist». L’extinció de les espècies (adaptació)

10

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 11

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

9 Els SMS són la bèstia negra de la nova escriptura. Ací, diuen alguns, tot s’hi val: dimissió general dels accents, grafies canviades, majúscules ignorades i, sobretot, un sistema d’abreujaments que subverteix totes i cadascuna de les convencions ortogràfiques. I bé, si els interescriptors s’entenen i aquest sistema se circumscriu a una de les comunicacions possibles gràcies al mòbil, quin problema hi ha? És clar que no es farà servir aquesta modalitat per redactar un currículum o per fer un treball de curs a l’institut o a la universitat. A més, els criticaires potser no han viscut mai l’experiència d’haver de prémer quatre vegades la tecla del número 7 per aconseguir una essa; o haver d’obrir la finestreta de les majúscules, o la dels signes de puntuació. Així doncs, és del tot explicable que l’escriptura se simplifique per fer-la més econòmica i ràpida. En qualsevol cas, gairebé sempre es tracta de missatges pràctics i fàcils de predir, cosa que en facilita la comprensió: a ningú no li ha passat pel cap fer exercicis d’estil amb aquests «missatges curts»; i molt menys encara escriure una novel·la de cinc-centes pàgines. I cal no oblidar que la primera escriptura alfabètica, de la qual ens sentim tan honorats, ignorava les vocals... Jesús TUSON, Lletres sobre lletres (2006)

11

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 12

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

10 Hi ha casos en què les dents són molt importants en el procés de la ingestió de l’aliment. Les dents dels mamífers carnívors, per exemple, són esmolades i punxegudes i no serveixen tant per a mastegar com per a retenir, amb l’ajut de les urpes, la presa i trossejar-ne la carn. Aquesta mateixa funció, lacerar la carn, és realitzada entre els ocells rapinyaires per un bec corni i robust. Els animals que es nodreixen de plantes, en canvi, han de resoldre el problema de la resistència especial que presenten els teixits vegetals a causa de l’existència de cel·lulosa. Els mamífers resolen aquest problema amb dents planes i proveïdes de petits solcs que funcionen com veritables moles. La llengua també pot adoptar formes i funcions diverses. Alguns mamífers que es nodreixen de formigues tenen la llengua llarga, prima i viscosa; així es pot ficar per l’interior del formiguer i capturar centenars de formigues de cop. En altres casos, com la granota i el camaleó, és un veritable estri per a caçar. Estimulada per les preses en moviment, la llengua surt disparada de la boca i atrapa l’insecte a l’instant, a tal velocitat que no és perceptible ni per l’ull humà ni pel de la majoria dels animals. PROA Enciclopèdia Catalana Temàtica. Vol. 2. «R.23: El món dels animals i dels protozous» (1997)

12

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 13

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

11 Digueu-me Ismael. Fa uns anys –no importa quants– tenia pocs diners i no havia res de particular que m’interessés en terra. Així, doncs, vaig pensar d’anar-me’n a navegar per aquests móns de Déu per veure la part aquàtica del món. És la manera que tinc d’aixecar el meu esperit quan estic deprimit. És clar que gairebé tots els xics sans i forts, amb una ànima sana i forta, un moment o altre desitgen ferventment anar en mar. Jo, però, quan vaig en mar no hi vaig com a passatger sinó que hi vaig com a simple mariner de coberta ja que per a ser passatger cal tenir una bossa, i una bossa no és més que un drap si no hi porteu alguna cosa a dins. A més els passatgers es maregen, són uns busca-raons i no dormen a les nits i generalment no s’ho passen molt bé. A més, sempre vaig en mar com a mariner perquè insisteixen a pagar-me per les molèsties mentre, que jo sàpia, no han pagat mai ni un sol penic a un passatger. Al contrari els passatgers han de pagar. I entre pagar i que et paguen hi ha tota la diferència del món. L’acte de pagar és potser l’aflicció més incòmoda que ens van transmetre Adam i Eva. Herman MELVILLE, Moby Dick, 1994 (adaptació)

13

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 14

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

12 La desigualtat davant l’esperança de vida és clau per mesurar i comparar el grau de benestar de les societats. Si bé l’ésser humà té una longevitat condicionada per aspectes biològics, la durada del seu cicle vital és finalment determinada per factors com l’entorn físic i ambiental, el nivell i el tipus de nutrició, les pautes de consum i d’higiene, els serveis assistencials i sanitaris… Aquests factors es relacionen amb el grau de desenvolupament social i econòmic de cada país. També hi influeixen aspectes de tipus cultural que afecten els comportaments i els hàbits individuals. La situació més dramàtica es viu a algunes zones d’Àfrica, on als factors tradicionals d’elevada mortalitat, com la insuficiència nutricional o les condicions higièniques deficients, cal afegir-hi l’epidèmia de la sida, que ha reduït més de deu anys les expectatives de vida dels seus habitants en els últims decennis. Amand BLANES I LLORENS. «L’esperança de vida». Atles de la diversitat, 2004 (adaptació)

14

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 15

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

13 Les desigualtats entre hòmens i dones En general, a quasi tots els països del món, les dones viuen més temps que els hòmens. L’explicació és complexa, ja que hi influeixen molts i diversos factors, tant de tipus biològic com de l’entorn i del comportament, que varien en funció del context cultural i socioeconòmic dels diversos països. Als països més pobres, les diferències en les expectatives de vida per gènere tendeixen a ser menors. Als països desenvolupats la millora en la supervivència de la població al segle XX s’ha vist acompanyada per un increment dels diferencials de mortalitat per gènere. En aquests països, hi tenen un paper fonamental determinades causes de mort que es relacionen amb hàbits i comportaments de risc que inicialment van ser propis i quasi exclusius dels hòmens, com el consum d’alcohol o de tabac. Els canvis que s’han produït amb relació al paper de la dona en la societat han comportat sovint la confluència dels estils de vida d’ambdós sexes, cosa que pot provocar un increment de certes malalties entre la població femenina. Amand BLANES I LLORENS. «L’esperança de vida». Atles de la diversitat, 2004 (adaptació)

15

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 16

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

14 Recordava, com si fóra ahir, i alhora com si fera segles, la cara divertida de Morro, que s’havia tornat tràgica. Que mal que dissimulen els homes! Ella estava sobre brases, a l’habitació de l’hotel de Madrid, esperant els dos germans. Impacient per saber-ne notícies i, alhora, temerosa de tenir-ne, per si eren roïns. Morro tenia una cara tan divertida! Aquell nas arromangat, sempre roig; els pèls de la cara rossos, en contrast amb els cabells negres; les celles dividides en dues seccions, com si fóra el dibuix maldestre d’un infant. Les seues horribles camises de quadres i aquelles sabates tan vulgars –de reixeta, marrons, amb una borla cimera…– Tan callat que diries que no tenia llengua. Però la mirada clara i transparent. Quan li va anar contant què havia passat , i sense referir-se a la ferida de Duke, va afegir que no patira per Duke, que això no era res. Isabel-Clara SIMÓ, El mas del diable (1992)

16

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 17

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

15 Modificació genètica i producció ecològica Davant la producció agrària convencional o industrialitzada, en el moment actual prenen una embranzida important dues maneres de produir del tot contraposades. Una d’elles potencia la producció massiva de monocultius, suposadament d’alt rendiment, la qual es basa en la biotecnologia més avançada i en els organismes genèticament modificats. Aquest tipus de producció crea una gran dependència dels productors respecte a les grans multinacionals agroalimentàries pel que fa a llavors, productes químics i comercialització, la qual cosa implica grans inversions i significa un greu problema per als països en via de desenvolupament. D’altra banda, no hi ha consens pel que fa a la seguretat sanitària en el consum humà. En contraposició, es va tornant, sobretot en les societats més riques, cap al tipus de producció que es basa en la biodiversitat, en el policultiu i d’alternança dels policultius, que disminueix l’expansió de les plagues i la de fertilitzants químics, utilitzant mètodes tradicionals no antiquats, com és el control biològic de les plagues. En definitiva, uns mètodes de conreu més respectuosos amb el medi ambient que, malgrat la seua progressiva extensió, continuen essent minoritaris. Lurdes GARCIA LANCETA, «Les grans regions agrícoles». Atles de la diversitat (2004)

17

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 18

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

16 Més enllà de la claror grogosa, la casa del metge Guinot s’endevinava buida i profunda. Vestida amb una llarga camisa blanca fins als peus, Maria pujava les escales amb un ciri a la mà, descalça. Entrà a la seua cambra i va rodar la clau per dins. Encaixà a l’angle de l’espill un sant Cristòfor estampat sobre un cartó molt prim i li va posar el canelobre davant. La flama es va duplicar al vidre i, poc més endins, entre els cabells espessos i foscos van aflorar les galtes i el front, els llavis solemnes de Maria, i els seus ulls encerclats d’ombres, que es van girar cap al sant, altíssim, cobert amb una túnica molt breu que no podia amagar braços i cuixes, i un coll molt poderós rematat amb un cap noble i ben barbat. D’un calaix, les mans de Maria van traure lentament un blanc mocador de coll, d’aquells que el sergent Marí havia fet servir per a subjectar-se el braç ferit. El va estendre en l’aire pinçant-lo amb els dits, el va plegar en diagonal i el va rotllar. Víctor DECOFRENS, Cabrera (1995)

18

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 19

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

17 Que en les societats primitives hi ha molts temes tabú dels quals no es pot parlar és cosa sabuda: en algunes, per exemple, està prohibit referir-se a les persones pel seu nom, perquè en anomenar-les ens apropiaríem d’elles. Per això també, s’exclou l’esment directe de la divinitat en l’Antic Testament. En l’edat mitjana alguns d’aquests temes continuaven vedats, encara que la incipient emergència de la mentalitat científica els anara desvelant a poc a poc: ja es podia esmentar el nom dels altres i el de Déu, però tot allò que estiguera relacionat amb el diable i amb certs pecats considerats nefands continuava sota sospita. Per això, encara avui, es demana perdó en ambients educats per les al·lusions sexuals o escatològiques de «mal gust». A la ciència no li ha fet por mai la veritat, la seua essència és precisament la recerca de la veritat. Per això, va anar alçant l’un darrere de l’altre els tabús que pesaven sobre distints temes, des de la posició de la Terra en el sistema solar fins a l’origen de l’univers i el de l’ésser humà. Ángel LÓPEZ GARCÍA MOLINS, «Prohibit parlar-ne!: el tabú de l’origen del llenguatge». Mètode (2003)

19

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 20

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

18 Malgrat el batibull que organitzaven els qui intentaven obrir-se pas a cops de colze i els qui, a crits, reclamaven diligència al porter, en veure l’arribada del seguici reial tothom va retrocedir per deixar pas al monarca i als qui l’acompanyaven. Alguns, impressionats per un encontre tan poc habitual, gairebé no gosaven ni tan sols mirar la cara del Cerimoniós, que observava satisfet com els súbdits li retien tan dòcil submissió. No era freqüent que el rei sortís de palau muntat sobre el seu cavall i voltés per la ciutat de manera improvisada com ho estava fent aquell dia, per això causava una forta impressió allà on passava, i ningú no gosava dir res al seu pas que no fossin lloances desmesurades, car tothom sabia com eren de ferotges els càstigs que la guàrdia reial infligia a aquells que proferien qualsevol mena d’improperi, per innocent que semblés, a propòsit de la figura del sobirà. Aquestes mostres d’estimació popular, malgrat que estiguessin amarades amb un punt d’obligada hipocresia, no cal dir que plaïen enormement a Pere d’Aragó. Abans de travessar l’entrada del call, el rei i els qui l’acompanyaven van desmuntar dels palafrens i els van deixar custodiats per un dels oficials. Llorenç CAPDEVILA, El color del crepuscle (2001)

20

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 21

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

19 Francesc Petit se sorprengué d’allò més de comprovar la facilitat amb què Lloris acceptà la possibilitat de presidir el València. I això que posà l’èmfasi a remarcar-li que es tractava, només i de moment, d’una hipòtesi. Assajà la trobada durant una hora al seu apartament, lloc on l’havia de rebre; assajà la forma com havia de comunicar-li la conveniència d’acceptar-ho. Va triar les paraules amb cura, com si Lloris fóra un home que els donara valor. Semblava que li llançava missatges subliminals entre línies. Però Lloris ho veié de seguida tot tan clar que Petit s’estalvià d’ensucrar-liho amb els probables avantatges que suposava presidir el València, cosa que l’empresari captà amb els seus reflexos per als negocis ràpids i productius. A tot estirar, la conversa sobre el tema amb prou feines es va allargar més d’un quart d’hora, tot i que Petit emprà vora deu minuts en un pròleg de cortesia (ara un cigar i el comentari posterior, ara una copa de conyac comprat expressament per a la visita). Quan acabaren d’acordar l’esquema de l’estratègia, que el mateix Lloris batejà amb el nom de Lloris president, Petit, aquella nit eficaç, va cridar Celdoni Curull perquè es presentara al seu apartament. Ferran TORRENT, Espècies protegides (2004)

21

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 22

Valencià. Llengua i Literatura

3r ESO

EDITORIAL TEIDE

Dictat

20 Els briòfits o molses formen un grup de plantes criptògames ben definit, intermedi entre els tal·lòfits i els pteridòfits. Igual que els tal·lòfits, posseeixen una estructura cel·lular sense vasos conductors; no tenen arrels, i moltes hepàtiques tenen el cos de la planta constituït per un veritable tal·lus, sense eix ni fulles diferenciades. En canvi, com els pteridòfits, posseeixen anteridis i arquegonis; i també, com ells, completen el seu desenvolupament en dues generacions que alternen entre elles: una de sexuada, que neix d’una espora i produeix gàmetes que es conjuguen per formar un embrió, i una altra d’asexuada, que prové del desenvolupament de l’embrió, i que produeix espores. Ja hem explicat que hi ha, entre les dues fases evolutives dels pteridòfits i dels briòfits, una inversió de papers característica; una inversió que, juntament amb l’estructura cel·lular, acaba aïllant completament les muscínies de les criptògames vasculars. En els briòfits, allò que anomenem molsa o hepàtica és, doncs, el gametòfit. El gametòfit neix de la germinació de l’espora; però no directament sinó mitjançant un organisme transitori, normalment filamentós i ramificat, a vegades aplanat, com el protal·lus de les falgueres. Aquest organisme és el protonema, i sobre ell es formen les gemmes que originen la molsa o l’hepàtica. Història natural. Vol. 4. Ediciones Océano. Instituto Gallarch (1989)

22

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 23

2_LLEN_3er_VAL_01-24_DICTAT

10/10/07

13:27

Página 24